República Popular de la Xina
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema nacional: - | |||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Xinès¹ | ||||
| Capital | Pequín - |
||||
| Ciutat més gran | Chongqing | ||||
| Govern
President
Primer Ministre |
Comunisme Hu Jintao Wen Jiabao |
||||
| Superfície - Total - Aigua(%) |
9.596.960 km² (4t) 2,8% |
||||
| Població - Estimació 2004 - Cens - - Densitat |
1.298.847.624 (1r) - 135 hab/km² (76è) |
||||
| Moneda | Renminbi (yuan) (-) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
Hora oficial (UTC+8) No (UTC+8) |
||||
| Sobirania - Data |
Guerra civil 1 d'octubre de 1949 |
||||
| Himne nacional | Marxa dels voluntaris | ||||
| Domini internet | .cn | ||||
| Codi telefònic | +86 |
||||
| Gentilici | Xinès, xinesa | ||||
| 1 L'idioma oficial parlat és el Putonghua, excepte a Hong Kong i a Macau, on es fa servir, en canvi, el cantonès. El xinès és cooficial amb l'anglès a Hong Kong i amb el portuguès a Macau. En àrees minoritàries el xinès és cooficial a diferents nivells amb llengües com l'uigur, el mongol i el tibetà. 2 El mapa només inclou la part principal de la Xina; no hi apareixen Taiwan, Hong Kong ni Macau. |
|||||
La República Popular de la Xina (coneguda més habitualment com la Xina) és l'estat més poblat del món i un dels més densament poblats. Situat a l'est d'Àsia, agrupa la major part dels territoris tradicionals de la Xina antiga, i alguns altres d'incorporats, com ara el Tibet.
Les ciutats més importants són: Pequín (la capital) i Xangai, totes dues amb més de deu milions d'habitants. Una quarantena de ciutats més passen del milió d'habitants, entre les quals destaquen, com a més poblades, Wuhan, Chengdu, Tianjin, Shenyang i Xi'an. Les antigues colònies europees en territori xinès, Hong Kong i Macau, tornen a estar sota jurisdicció de la República Popular de la Xina.
La seva extensió és de 9.561.000 km2 i els seus límits terrestres són: a l´est, Corea del Nord; al nord-est, Rússia; al nord, Mongòlia i un altre tros de frontera amb Rússia; al nord-oest, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan; a l'oest, l'Afganistan, el Pakistan i l'Índia; al sud-oest, el Nepal, el Bhutan i altre cop l'Índia; al sud, Myanmar, Laos i el Vietnam. Pel que fa als límits marítims, a l´oest la mar Groga separa la Xina de Corea del Sud, i la mar de la Xina Oriental la separa del Japó; al sud-oest, l'estret de Taiwan la separa de la República de la Xina, i la mar de la Xina Meridional ho fa de les Filipines, Brunei, Malàisia i Indonèsia.
La longitud de la costa xinesa és de 32.000 km, dels quals 18.000 km són continentals, i la resta (14.000 km), insulars. El litoral xinès es caracteritza pel fet de tenir importants ports al llarg de la costa, i també per les platges a la costa del nord i el sud, i per l'illa de Hainan al sud.
Des de la seva fundació el 1949, ha estat governada pel Partit Comunista de la Xina (PCX). És, doncs, un estat comunista que políticament es regeix per un règim autoritari de partit únic, tot i que durant les passades tres dècades s'hi ha privatitzat considerablement l'economia; ara bé, l'Estat en conserva un control polític significatiu, especialment pel que fa a les empreses estatals i al sector bancari.
La República Popular de la Xina (RPX) reclama la sobirania de Taiwan i altres illes veïnes menors, que són controlades per la República de la Xina. La República Popular, que no ha controlat mai Taiwan, considera l'illa com la seva 23a província i no reconeix la legitimitat de la República de la Xina, coneguda també com la "Xina nacionalista", en contraposició amb la "Xina comunista", també anomenada la "Xina roja" o la "Xina continental".
Taula de continguts |
[edita] Història
- Vegeu l'article Història de la Xina per a la història de la Xina anterior a la República Popular.
Després de la Segona Guerra Mundial, la guerra civil xinesa entre els comunistes i el Kuomintang va acabar el 1949 amb el control de la Xina continental per part dels comunistes i de Taiwan i altres illes petites de Fujian pel Kuomintang. L'1 d'octubre, 1949, Mao Zedong va declarar la República Popular de la Xina, establint un estat comunista.
Els partidaris de l'era maoista declaren que sota Mao, la unitat i la sobirania xineses van ser assegurades per primera vegada després d'un segle, i es va assolir el desenvolupament de la infraestructura, la indústria, el servei de sanitat i l'educació, les quals van elevar la qualitat de vida del xinès mitjà. També creuen que les campanyes, com el "Gran Salt Endavant" i la "Revolució Cultural" van ser essencials per a arrancar el desenvolupament de la Xina i la purificació de la seva cultura. Els partidaris també dubten de les estadístiques de les morts i els danys de les campanyes de Mao.
Els crítics del règim asseguren que l'administració de Mao va imposar controls estrictes sobre les activitats diàries i creuen que les campanyes del Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural van produir milions de morts, van incórrer en severs costos econòmics i va danyar l'herència cultural xinesa. El Gran Salt endavant va precedir la massiva fam a la Xina, en què, d'acord algunes fonts creïbles, van morir entre 20 i 30 milions de persones.
Després dels dramàtics fracassos econòmics dels primers anys de la dècada de 1960, Mao va renunciar a la seva posició com a president de la República Popular. El Congrés Popular Nacional va elegir a Liu Shaoqi com a successor de Mao. Mao va romandre com a cap del partit, però, a poc a poc va perdre l'administració dels afers econòmics, els quals serien controlats per un lideratge moderat sota la influència dominant de Liu Shaoqi, Deng Xiapoing i altres que van iniciar reformes econòmiques.
El 1966, Mao va iniciar la Revolució Cultural, la qual és vista pels seus opositors (occidentals i xinesos) com un cop contra els seus rivals, aconseguint el suport dels joves del país, i purgant el govern del lideratge moderat. Els seus partidaris afirmen que va ser un experiment de la democràcia directa un intent genuí per purgar la societat xinesa de la corrupció i d'altres influències negatives. Però, després d'un període de desordre, les forces moderades sota el lideratge de Zhou Enlai gradualment van guanyar influència.
Després de la mort de Mao, Deng Xiaoping, considerat el líder dels reformistes de l'economia, va assolir guanyar la lluita pel poder, i la vídua de Mao, Jian Qing, i els seus associats, els quals havien pres el control del país, van ser arrestats i sotmesos a judici. A partir de llavors, el govern ha afluixat gradualment el control governamental sobre les activitats personals, i ha començat a realitzar una transició d'una economia planejada a una economia mixta. Els partidaris de les reformes econòmiques han ressaltat el ràpid desenvolupament dels sectors de consum i de les exportacions, la creació d'una classe mitja urbana, que avui dia constitueix el 15% de la població, una millor qualitat de vida (la qual cosa es veu en l'increment del PIB per capita, les despeses dels consumidor, l'esperança de vida, l'alfabetisme, i la producció total de grans), així com majors llibertats i drets individuals, encara que aquests assoliments són recents. Els crítics asseguren que les reformes han causat disparitats en la riquesa, han provocat una severa contaminació ambiental i corrupció i han elevat la taxa d'atur.
Malgrat les concessions a favor del capitalisme, el Partit Comunista de Xina roman en el poder i manté polítiques repressives en contra dels grups que considera són amenaces, com ara el Falun Gong, i el moviment separatista del Tibet. Els partidaris d'aquestes polítiques, per contra, asseguren que estan conservant l'estabilitat de la societat, mentre que els opositors les consideren una violació de les normes dels drets humans que la comunitat internacional reconeix.
El 1989, la mort del oficial reformista Hu Yaoban va produir les protestes de la Plaça de Tiananmen el mateix any, durant la qual diverses persones, entre ells estudiants, van demanar reformes democràtiques i més llibertat. Les protestes van acabar el 3 de juny, data en què les tropes de l'Exèrcit Popular d'Alliberació va entrar a la plaça matant a milers de persones. L'esdeveniment va ser condemnat arreu del món, i es van aplicar sancions contra el govern del PCX.
[edita] Divisió administrativa
La República Popular Xinesa se subdivideix en un primer nivell en 32 entitats administratives locals: 22 províncies (23 si s'inclou Taiwan), cinc regions autònomes, quatre municipalidades sota administració directa del Govern central i dues regions administratives especials. La divisió administrativa més comuna és la província. Les cinc regions autònomes estan associades amb les cinc minories ètniques majoritàries en el país: els tibetans, els uigurs, els mongols, els hui i els zhuang. Les àrees metropolitanes de les quatre ciutats de Pequín, Tianjin, Shanghai i Chongqing tenen un rang similar al provincial, constituint les cridades municipalidades sota administració directa del Govern central.
Finalment, les antigues colònies europees de Hong Kong i Macau mantenen una gran autonomia com regions administratives especials, conservant el seu propi sistema econòmic i judicial, a més de moltes característiques pròpies d'estats independents, com la seva pròpia moneda, domini d'Internet, prefix telefònic, bandera, etc. La República Popular Xinesa considera també a Taiwan com una província més, encara que en la pràctica la illa és independent, i es troba sota la sobirania del règim de la República de Xina, Estat reconegut de manera oficial per només 24 països del món que no reconeixen a la República Popular Xinesa (veure Estatut polític de Taiwan).
A continuació hi ha les províncies, regions autònomes, municipalidades i regions administratives especials de la República Popular Xinesa, al costat dels noms xinesos en caràcters simplificats.
Províncies
|
(*) Reivindicada; independent de facto sota el règim de la República de Xina.
Regions autònomes
|
|
Municipis
Regions Administratives Especials
|
|
[edita] Política
La constitució actual de la Xina va ser adoptada el 4 de desembre, 1982.
[edita] Vegeu també
- Xina
- República de la Xina (Taiwan)
- Història de la Xina
- Geografia de la Xina
- Escriptura xinesa
|
|
 |
|---|---|
 Afganistan |  Aràbia Saudita |  Armènia2 |  Azerbaidjan1 |  Bahrain |  Bangla Desh |  Bhutan |  Birmània |  Brunei |  Cambodja |  Corea del Nord |  Corea del Sud |  Emirats Àrabs Units |  Filipines |  Geòrgia1 |  Iemen |  Índia |  Indonèsia |  Iran |  Iraq |  Israel |  Japó |  Jordània |  Kazakhstan1 |  Kirguizistan |  Kuwait |  Laos |  Líban |  Malàisia |  Maldives |  Mongòlia |  Nepal |  Oman |  Pakistan |  Qatar |  Rússia1 |  Singapur |  Síria |  Sri Lanka |  Tadjikistan |  Tailàndia |  Taiwan |  Timor Oriental |  Turkmenistan |  Turquia1 |  Uzbekistan |  Vietnam |  Xina |  Xipre2 |
|
Dependències:  Palestina |  Tibet |
|
| 1. Estat parcialment a Europa. 2. Estat geogràficament a l'Àsia però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals. | |
Principals països implicats:
|
Esdeveniments:
|
Articles relacionats:
|
Protagonistes:
|
