Winston Churchill

De Viquipèdia

Premi Nobel

Sir Winston Churchill

Durada del mandat: (com a Primer ministre)	10 de maig de 1940 a 27 de juliol de 1945 26 d'octubre de 1951 a 7 d'abril de 1955
Predecessors: (com a Primer ministre)	Neville Chamberlain Clement Attlee
Successor: (com a Primer ministre)	Clement Attlee Anthony Eden
Lloc de naixement:	Woodstock, Oxfordshire
Data de naixement:	30 de novembre de 1874
Lloc de la mort :	Londres
Data de la mort:	24 de gener de 1965
Partit polític:	Conservador i Liberal

Sir Winston Leonard Spencer-Churchill, KG, OM, CH, TD, FRS, PC(Can) (Woodstock, 30 de novembre de 1874 - Londres, 24 de gener de 1965) va ser un polític britànic conegut per ser Primer Ministre del Regne Unit i Ministre de Defensa durant la Segona Guerra Mundial. Conegut també per la seva notable oratòria, i pels seus discursos radiats a la població, donat-los ànims a seguir fins al final de la guerra. En diferents èpoques va ser soldat, periodista, escriptor i pintor, a més de polític, i se'l considera un dels líders més importants de la història moderna. El 1953 va guanyar el Premi Nobel de Literatura. En una recent enquesta de la BBC, va ser votat com el Britànic més important de la història, d'un total de 100 candidatures.

Taula de continguts 1 Primers anys 2 Carrera política 3 Segona Guerra Mundial 4 Després de la guerra 5 Segon mandat 6 Retir i mort 7 Honors

[edita] Primers anys

Fill de Lord Randolph Churchill i de la nord-americana Jennie Jerome, va néixer al Palau de Blenheim a Woodstock, al comtat d'Oxfordshire, Anglaterra. Va estudiar a la prestigiosa Harrow School on no es va distingir com a bon estudiant. Més tard, va ingressar en una acadèmia militar i en graduar-se va servir en un regiment de cavalleria a l'Índia. Va compaginar la carrera militar amb el periodisme, cosa que li va proporcionar força notorietat, que va aprofitar per iniciar una carrera política.

[edita] Carrera política

Va ser elegit parlamentari pel Partit Conservador del Regne Unit a les elecccions generals del 1900. Certes desavinences amb els altres membres del seu partit van fer que el 1904 es passés a les files del Partit Liberal, amb el qual el 1905 va esdevenir Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies. El 1908 va ser nomenat Secretari d'Estat per al Comerç i la Indústria i el 1910 va ser promogut a Ministre de l'Interior (Home Secretary).

El 1911 va ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat, posició que va mantenir durant la Primera Guerra Mundial. El 1915 va ser acusat com un dels responsables del desastre del desembarcament dels Dardanels. Poc després se li va assignar un càrrec com a ministre sense cartera, lloc que ell mateix va abandonar per considerar que el seu treball era desaprofitat i va tornar a l'exèrcit durant uns mesos. El 1917, un canvi de govern el va fer va tornar a la política com a Ministre de Municions. Aquí es va manifestar com un clar opositor al bolxevisme i partidari de la intervenció aliada a la Guerra Civil Russa. El 1921 va esdevenir Secretari d'Estat per a les Colònies i va ser un dels firmants del Tractat Anglo-Irlandès que establia la creació de l'Estat Lliure d'Irlanda.

El 1922 es van celebrar noves eleccions i una crisi en el Partit Liberal va fer que perdés el seu càrrec ministerial i el seu lloc com a parlamentari. Però el 1924 va tornar a ser elegit, aquesta vegada com a "Constitucionalista" (independent) encara que de mica en mica s'havia anat acostant al Partit Conservador, al qual es va tornar a unir a l'any següent.

El 1924 va ser nomenat Canceller de l'Exchequer (càrrec equivalent al de Ministre d'Hisenda) sota el govern de Stanley Baldwin. La seva decisió de fer que el Regne Unit tornés al Patró Or va tenir conseqüències desastroses per a l'economia i va portar a una vaga general el 1926. En aquesta època també va manifestar certa simpatia per les idees feixistes del dictador italià Benito Mussolini, que va qualificar com una bona manera de combatre les forces subversives, és a dir, de contrarrestar l'amenaça d'una revolució comunista.

El govern conservador va ser derrotat a les eleccions de 1929 i en els pròxims dos anys Churchill es va allunyar progressivament de les idees dels líders del Partit Conservador, per exemple oposant-se fortament a la independència de l'Índia fins al punt de denigrar a personalment a Mahatma Gandhi. Durant uns anys no va ser elegit per a cap càrrec del govern. En aquest període va enllestir la redacció de diversos llibres.

Aviat però la seva atenció es va centrar en l'ascensió al poder d'Adolf Hitler a Alemanya i en la seva política de rearmament que violava clarament el Tractat de Versalles. Durant un temps va defensar tot sol el rearmament del Regne Unit per contrarrestar l'amenaça de Hitler. Fins al punt que va haver de pagar de la seva butxaca emissions des de Ràdio Mònaco, dirigides als britànics, des d'on advertia a la població del perill que suposava Hitler. També es va oposar amb vehemència a la política pactista del primer ministre Neville Chamberlain que va portar als Acords de Munic de 1938, que van permetre que Alemanya s'annexés la regió dels Sudets, fins llavors part de Txecoslovàquia.

[edita] Segona Guerra Mundial

L'entrada del Regne Unit a la Segona Guerra Mundial va marcar la seva hora decisiva. En esclatar la guerra, el setembre de 1939, va tornar a ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat. Des d'aquesta posició va defensar l'ocupació preventiva de les mines de ferro sueques i del port noruec de Narvik des d'on aquest ferro era transportat cap a Alemanya. També va insistir en la necessitat de minar les aigues territorials noruegues per tal de dificultar l'ús que en feien els alemanys, evitant així el bloqueig naval britànic. No obstant, el gabinet de Chamberlain es va oposar a violar la neutralitat d'aquests dos països fins a l'abril de 1940, quan Alemanya va envair Noruega i ja va ser massa tard.

La derrota aliada a Noruega va precipitar la caiguda d'Austen Chamberlain i el 10 de maig de 1940, el mateix dia que començava l'atac alemany contra França, Bèlgica i els Països Baixos, Churchill va ser nomenat Primer Ministre del Regne Unit. En el seu discurs va dir: “ No tinc res més a oferir que sang, esforç, suor i llàgrimes”. Després de la derrota dels exèrcits aliats a Bèlgica, va animar als desmoralitzats francesos a continuar lluitant però la derrota de França unes setmanes després van deixar al Regne Unit sol en front d'Alemanya i Itàlia. Churchill era un mestre de l'oratòria i el 4 de juny de 1940, al Parlament britànic (Cambra dels Comuns), en motiu de la caiguda de França, va pronunciar aquest memorable discurs: (...) “Encara que grans extensions d’Europa i molts estats vells i famosos hagin caigut o puguin caure en poder de la Gestapo i de tot l’aparell odiós del govern nazi, no flaquejarem ni fracassarem. Arribarem fins al final. Lluitarem a França, lluitarem als mars i als oceans, lluitarem a l’aire amb confiança i força creixents; defensarem la nostra illa al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els llocs de desembarcament, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai....” (...) Malgrat les expectatives adverses a les que s'enfrontava el país, va refusar rendir-se (com esperava Hitler) i va mantenir-se ferm a continuar lluitant fins a la victòria, que ell creia possible. L'exemple de Churchill i la seva incendiària oratòria van permetre mantenir la cohesió espiritual del poble britànic en les hores de prova suprema que van significar la derrota de França i l'enfrontament en solitari contra el nazisme que dominava gairebé tota Europa.

Les seves esperances de no ser derrotats es centraven sobretot en l'enorme dificultat que suposaria per als alemanys creuar el Canal de la Mànega donat que els britànics eren els amos absoluts del mar i la seva força aèria era considerable. Aquests càlculs es van veure confirmats a finals d'estiu de 1940 quan el Regne Unit va guanyar la decisiva batalla d'Anglaterra. Churchill també esperava poder atreure als Estats Units a la guerra, cosa que creia que decantaria definitivament la balança a favor seu i en contra d'Alemanya. Les seves bones relacions amb el President dels Estats Units Franklin D. Roosevelt van proporcionar a la Gran Bretanya grans quantitats de subministres a través de l'Atlàntic, vitals per a l'esforç de guerra britànic.

Va ser la mateixa Alemanya qui va proporcionar aliats al Regne Unit envaint la Unió Soviètica el juny de 1941 i declarant la guerra als Estats Units el desembre del mateix any. Aquests estats aliats van menar les operacions militars que van permetre la derrota del nazisme l'any 1945. Poc abans, Churchill, Roosevelt i el màxim dirigent soviètic Josef Stalin s'havien repartit les àrees d'influència de la post-guerra a Europa en la Conferència de Jalta de febrer de 1945.

[edita] Després de la guerra

Finalment, encara que els aliats van guanyar la guerra, el poble britànic li va donar l'esquena i no el va elegir en les eleccions de 1945 que va guanyar el seu oponent Clement Attlee.

Al començament de la Guerra Freda, va popularitzar el terme "teló d'acer" per a il·lustrar la separació entre l'Europa comunista i la capitalista.

[edita] Segon mandat

Durant els anys de la post-guerra va mantenir-se com a líder de la oposició però després de les eleccions generals de 1951 va tornar a ocupar el càrrec de Primer Ministre. El 1955 va presentar la seva renúncia i va ser succeït per Anthony Eden.

[edita] Retir i mort

Durant els últims anys de la seva vida va viure retirat a Chartwell (Westerham, comtat de Kent, Anglaterra) i al sud de França.

El 15 de gener de 1965 va sofrir una trombosi cerebral i nou dies després va morir.

[edita] Honors

El 1953, Churchill va rebre el Premi Nobel de Literatura, per les seues memòries de guerra i el seu treball periodístic o, segons l'Acadèmia Sueca, "per la seva maestria en la descripció històrica i biogràfica així com per la brillant oratòria en defensa i exaltació dels valors humans".

El mateix any se li va atorgar el títol de Cavaller de l'Ordre de la Jarretera, esdevenint Sir Winston Churchill. El 1955 se li va oferir el títol de duc però el seu fill Randolph el va convèncer perquè el refusés.

El 1963 va ser la primera persona en convertir-se en Ciutadà Honorari dels Estats Units.

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.