Gentilici

De Viquipèdia

Els gentilicis són els noms amb què designem les persones i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Solen tenir valor tant d'adjectiu com de substantiu. Bàsicament equivalen a natural de, relatiu o pertanyent a, habitant de. Solen formar-se per derivació a partir del corònim o del topònim corresponent, però n'hi ha de procedents del nom de la comunitat o del nom de l'idioma (eesti, estonià; Deutsch, alemany; suomi, finlandès), sovint rebuts dels veïns, així com hi ha corònims procedents del nom de la llengua (Bangla Desh, 'país dels qui parlen bengalí'; el polonès Niemcy i el txec Německo 'país dels muts', és a dir 'país dels qui no parlen la nostra llengua', per referir-se a Alemanya; Barbaria, 'país dels qui parlen barbotejant', de bàrbar, onomatopeia del grec clàssic) ([1]). Els noms dels idiomes poden formar-se també partint del nom d'una comunitat sense corònim o d'un gentilici. Hi ha noms d'idiomes sense gentilici ni corònim (jiddisch).

La majoria dels gentilicis són pròpiament derivats, amb sufixos, i d'altres que no. Els sufixos emprats en la formació dels gentilicis de l'àmbit català (endotopònims) no són tots els mateixos que s'apliquen en la formació dels gentilics de fora d'aquest àmbit, o exotopònims, per motius extralingüístics.

Els diferents sufixos s'apliquen a uns o altres noms geogràfics per raons de fonètica morfològica o de tradició idiomàtica. Així, en català, la formació de gentilici és gramaticalment impredictible ja que qualsevol radical de lloc pot seleccionar qualsevol de les formes establertes per formar un gentilici.

Taula de continguts 1 Gentilicis de topònims catalans 2 Gentilicis d'exotopònims 3 Gentilicis amb més d'una forma 4 Gentilicis irregulars 5 Nocions fonètiques 6 Nocions ortogràfiques 7 Gentilicis dels planetes del sistema solar 8 Bibliografia

[edita] Gentilicis de topònims catalans

Les formes de sufixos més productius per a formar gentilicis de topònims de l'àmbit lingüístic català són:

• -à, -ana
  • Andorra: andorrà, andorrana (andorrans, andorranes).
  • València: valencià, valenciana (valencians, valencianes).
  • Manresa: manresà, manresana (manresans, manresanes).

• -í, -ina
  • Cervera: cerverí, cerverina (cerverins, cerverines).
  • Barcelona: barceloní, barcelonina (barcelonins, barcelonines).
  • Alacant: alacantí, alacantina (alacantins, alacantines).

• -enc, -enca
  • Eivissa: eivissenc, eivissenca (eivissencs, eivissenques).
  • Terrassa: terrassenc, terrassenca (terrassencs, terrassenques).
  • Penedès: penedesenc, penedesenca (penedesencs, penedesenques).

• -ès, -esa
  • Maó: maonès, maonesa (maonesos, maoneses).
  • Perpinyà: perpinyanès, perpinyanesa (perpinyanesos, perpinyaneses).
  • Ripoll: ripollès, ripollesa (ripollesos, ripolleses).

• -er, -era (-ers, -eres). Exemples:
  • Agost: agoster, agostera (agosters, agosteres).
  • Sa Pobla: pobler, poblera (poblers, pobleres).
  • Manises: maniser, manisera (manisers, maniseres).

Altres sufixos d'ús menys freqüent:

• -atà, -atana (-atans, -atanes). Exemples:
  • Lleida: lleidatà, lleidatana (lleidatans, lleidatanes).
  • la Pobla de Segur: poblatà, poblatana (poblatans, poblatanes).

• -ut, -uda (-uts, -udes). Exemples:
  • Biar: biarut, biaruda (biaruts, biarudes).
  • Castalla: castallut, castalluda (castalluts, castalludes).
  • Benicàssim: benicassut, benicassuda (benicassuts, benicassudes).

• -ic, -ica (-ics, -iques). Exemple:
  • Sóller: solleric, sollerica (sollerics, solleriques).

• -aire (-aires). Exemple:
  • Canet de Rosselló: canetaire (canetaires).

• -eny, -enya (-enys, -enyes).
  • Alzira: alzireny, alzirenya (alzirenys, alzirenyes).
  • Almussafes: almussafeny, almussafenya (almussafenys, almussafenyes).

• -ense (-enses). Exemple:
  • Ilerda: ilerdense (ilerdenses), i ilerdenc quan es refereix a la Lleida actual. Només referit als habitants de les poblacions del temps de l'Imperi Romà. També: egarense (de l'antiga Ègara, però egarenc, de la Terrassa moderna), tarraconense (Tàrraco), gerundense (Gerunda), dertusense (Dertosa), ilurense (de l'antiga Iluro, però ilurenc, de la Mataró moderna). Altres gentilicis de topònims romans: ausetà (Ausona), il·licità (Illici), contestà (Cocentaina), emporità (Empòrion).

[edita] Gentilicis d'exotopònims

Sufixos catalans aplicats en la formació de gentilicis referits a indrets de fora de l'àmbit lingüístic català, a part dels ja esmentats abans, alguns dels quals també són productius en els exotopònims (com ara -à: africà, de l'Àfrica; -í: nigerí, del Níger; -enc: londinenc, de Londres; -ès: neozelandès, de Nova Zelanda; -er: brasiler, del Brasil):

• -, -a (-s, -es). Exemple:
  • Alemanya: alemany, alemanya (alemanys, alemanyes).
  • També: àrab/aràbic (Aràbia), escandinau (Escandinàvia), eslovè (Eslovènia), eslovac (Eslovàquia), indi (Índia), iugoslau (Iugoslàvia), lituà (Lituània), letó (Letònia), moldau (Moldàvia), mongol (Mongòlia), noruec (Noruega), grec (Grècia), rus (Rússia), suabi (Suàbia); andalús (Andalusia), palestí (Palestina), suís (Suïssa), turc (Turquia), etc.
  • Per a la formació del gentilici es parteix del tòpònim sense la desinència àtona -a o -ia amb i àtona o tònica. El masculí no té, doncs, desinència. Hi ha irregularitat fonètica en suec (Suècia). Hi ha alternança entre c i t i entre c pronunciat [s] o [k], per motius etimològics en: croat (Croàcia), dàlmata (Dalmàcia), florentí (Florència); suec (Suècia), llenguadocià (Llenguadoc).

• -eta (-etes). Exemple:
  • Lisboa: lisboeta (lisboetes).

• -ità, -itana (-itans, itanes). Exemple:
  • Jerusalem: jerosolimità, jerosolimitana (jerosolimitans, jerosolimitanes).
  • També: napolità (Nàpols), palermità (Palerm), salernità (Salern).

• -ita (-ites). Exemple:
  • Moscou: moscovita (moscovites).
  • També: betlemita (Betlem), iemenita (Iemen), omanita (Oman), saudita (Aràbia Saudita).

• -i, -ia (-is, -ies). Exemple:
  • Armènia: armeni, armènia (armenis, armènies).
  • També: bohemi (Bohèmia), indonesi (Indonèsia), libi (Líbia), macedoni (Macedònia), melanesi (Melanèsia), polinesi (Polinèsia), somali (Somàlia).

• -ià, -iana (-ians, -ianes). Exemple:
  • Llenguadoc: llenguadocià, llenguadociana (llenguadocians, llenguadocianes).
  • També: caucasià (Caucas), equatorià (Equador), iranià (Iran), iraquià (Iraq), kaixmirià (Kaixmir), kuwaitià (Kuwait), laosià (Laos), maldivià (Maldives), nigerià (Nigèria), qatarià (Qatar), saharià (Sàhara, Sàhara Occidental), tunisià (Tunísia).

• -ota (-otes). Exemple:
  • el Caire: cairota (cairotes).
  • També: epirota (Epir), massaliota (Massàlia), rumeliota (Rumèlia), xipriota (Xipre).

• -eny, -enya (-enys, -enyes). Exemple:
  • Extremadura: extremeny, extremenya (extremenys, extremenyes).
  • També: madrileny (Madrid). En els altres casos corresponents als espanyols en -eño és millor -enc: costa-ricenc (Costa Rica), hondurenc (Hondures), nicaragüenc (Nicaragua), panamenc (Panamà), porto-ricenc (Puerto Rico), rifenc (Rif); però també -ès: angolès (Angola), moçambiquès (Moçambic), malaguès (Màlaga).

• -asc, -asca (-ascs o -ascos, -asques). Exemple:
  • Mònaco: monegasc, monegasca (monegascs, monegasques).
  • També: bergamasc (Bèrgam).

• -eu, -ea (-eus, -ees). Exemple:
  • Europa: europeu, europea (europeus, europees).
  • També: aqueu (Acaia), caldeu (Caldea), foceu (Focea).

• -u, -a (-us, -ees). Exemple:
  • Eritrea: eritreu, eritrea (eritreus, eritrees).

• -ó, -ona (-ons, -ones). Exemple:
  • Bretanya: bretó, bretona (bretons, bretones).
  • També: borgonyó (Borgonya), frisó (Frísia), gascó (Gascunya), lapó (Lapònia), letó (Letònia), patagó (Patagònia).

• -ic, -ica (-ics, -iques). Exemple:
  • Gran Bretanya: britànic, britànica (britànics, britàniques).
  • També: daguestànic (Daguestan), indostànic/hindustànic (Hindustan), etiòpic/etíop (Etiòpia), malabàric (Malabar), nilòtic (Nil).

• Els acabats en -(i)stan perden la terminació: afgà/afganès (Afganistan), balutxi (Balutxistan), kurd/curd (Kurdistan), kazakh (Kazakhstan), tadjik (Tadjikistan), turcman (Turkmenistan); però: hindustànic/indostànic (Hindustan), daguestànic (Daguestan), pakistanès (Pakistan), o l'afganès esmentat abans.

[edita] Gentilicis amb més d'una forma

Hi ha casos en què s'admeten dues terminacions: barcelonès/barceloní, manacorer/manacorí; assiri/assirià, caixmiri/caixmirià, germà/germànic, malabar/malabàric, egipci/egipcià, palestí/palestinenc, persa/persà, salvadorenc/salvadoreny, siri/sirià, siri/siríac.

En altres casos, hi ha més d'una forma perquè hi ha més d'una arrel, una de les quals sovint és culta, o tot el gentilici: etrusc/tirrè (Etrúria), furlà/friülès (Friül), helveci/suís (Suïssa), espanyol/hispà/hispànic (Espanya), otomà/turc (Turquia), lusità/portuguès (Portugal), nipó/japonès (Japó), partenopeu/napolità (Nàpols), púnic/cartaginès (Cartago), sami/lapó (Lapònia), sino-/xinès (Xina) (el primer només en paraules compostes, escrit, però, sense guió).

[edita] Gentilicis irregulars

Hi ha gentilicis que no afegeixen directament el sufix sobre l'arrel, sinó que presenten diferències amb el topònim originari: angeví (Angers), anglès (Anglaterra), aqueu (Acaia), aretí (Arezzo), argiu (Argos/Argòlida), asiàtic (Àsia), atlant (Atlàntida), basc (Bascònia, País Basc), bavarès (Baviera), belga (Bèlgica), berrixó (Berry), bederrès (Besiers), bigordà (Bigorra), carioca (Rio de Janeiro), cartaginès (Cartago), constantinopolità (Constantinoble), monegasc (Mònaco), biarnès (Bearn), bordelès (Bordeus), congolès (Congo), còrnic (Cornualla), cors (Còrsega), danès (Dinamarca), delfinès (Delfinat), egipcià (Egipte), equatorià (Equador), escocès (Escòcia), etíop (Etiòpia), etrusc (Etrúria), flamenc (Flandes), finès (Finlàndia), gallec (Galícia), gascó (Gascunya), hongarès (Hongria), jueu (Judea), jurassià (Jura), llemosí (Lemotges), londinenc (Londres), milesi (Milet), peitaví/peitoví/piteu (Poitou), persa (Pèrsia), nivernès (Nevers), rodi (Rodes), sard (Sardenya), singalès (Sri Lanka), texà (Texas), togolès (Togo), tridentí (Trento), valentinès (Valença), valdès (Vaud), valdostà (Vall d'Aosta).

D'altres gentilicis de formació irregular de l'àmbit català (Mallorca) són: Andritxol i andratxol Andratx (com carcinol, de Carcí, Occitània); bugerró Búger; campaner Campos; conquerrí Cas Concos; esporlerí Esporles; estellenquer Estellencs; gabellí Capdepera; llorencí Sant Llorenç des Cardassar; mariando Maria de la Salut; selvatgí Selva; taujà Santa Eugènia.

Els gentilicis més irregulars són els següents:

• Gentilici igual al corònim o topònim: dakota (Dakota), malabar (i malabàric) (Malabar).
• Gentilici semblant al corònim i topònim: austríac (Àustria), malgaix (Madagascar), kosovar/kosovès/kosovenc (Kosovo).

Hi ha gentilicis que no es corresponen amb cap corònim ni topònim: amazic, àzeri, bantu, copte, èsquim o inuit, navaho, quítxua, sami, soux, zulu.

En algun cas cal no confondre el significat del gentilici amb el d'un altre semblant: jueu (regne de Judea) i jueu a la diàspora, israelià (estat d'Israel) i israelita (regne d'Israel). Cal distingir indi (de l'Índia) i hindú (de religió hindú).

Històricament no s'han aplicat sempre els mateixos sufixos, per exemple: catalanesc, catalunyès (Catalunya), corsesc (Còrsega), pavès (Pavia), turquès (Turquia).

[edita] Nocions fonètiques

• Les arrels acabades en vocal tònica pròpiament acaben en una n que no es pronuncia a final de mot (masculí singular) i sí abans del morfema de gènere femení i de nombre plural (-à, -ana; -ans, -anes).
• En les arrels acabades en v, aquesta es transforma en u, fonèticament [w], en posició final, és a dir, quan el masculí s'identifica perquè no té sufix (Escandinàvia, escandinau). La grafia <v> representa els sons [v] o el que normalment s'escriu <b>, segons el dialecte.

[edita] Nocions ortogràfiques

No és propi de l'ortografia catalana escriure amb majúscula els gentilicis. Potser per influència de l'anglès trobem freqüentment casos incorrectes de l'ús de les majúscules.

[edita] Gentilicis dels planetes del sistema solar

• Mercuri: mercurià.
• Venus: venusià.
• la Terra: terrícola.
• la Lluna: selenita.
• Mart: marcià.
• Júpiter: jupiterià.
• Saturn: saturnià.
• Neptú: neptunià.
• Plutó: plutonià.

Nota: De manera genèrica, de tot el referent a fora de la Terra en podem dir extraterrestre.

[edita] Bibliografia

• August Bover i Font, Diccionari dels gentilicis catalans, El Cangur, Edicions 62, Barcelona, 1996.
• M. Magdalena Ramon Andreu & Carolina Rigo Guasch, Recull de gentilicis, Universitat de les Illes Balears, Govern de les Illes Balears, Palma, 2002.