Núvol d'Oort

De Viquipèdia

El núvol d'Oort, també anomenat núvol d'Öpik-Oort, és un núvol esfèric de proto-cometes (nuclis de cometes) que es creu que es troba en el límit més exterior del sistema solar, a una distància aproximada de 100.000 unitats astronòmiques del Sol. Encara que fins ara no s'ha pogut observar directament, basant-se en observacions de les òrbites dels cometes coneguts s'ha estimat que el núvol d'Oort és la font dels cometes de període llarg (els que tenen un període orbital de més de 200 anys). S'ha calculat estadísticament que pot haver-hi entre un i cent bilions (10¹²-10¹⁴) de nuclis de cometes en aquesta regió. La interacció gravitatòria de les estrelles pròximes desvia els proto-cometes de les seves òrbites i els envia cap al Sol, on el vent solar els converteix en vertaders cometes.

[edita] Formació

Visió artística del núvol d'Oort. La regió central més densa seria el núvol d'Oort intern. En la imatge ampliada, el cinturó de Kuiper, les òrbites dels planetes i el Sol.

Es creu que el núvol d'Oort és el que queda de la nebulosa original que va col·lapsar per a formar el Sol i els planetes fa 5.000 milions d'anys. La hipòtesis més acceptada sobre la seva formació considera que els objectes del núvol d'Oort inicialment es van formar molt més a prop del Sol, com a part del mateix procés que va formar els planetes i els asteroides. La interacció gravitacional amb els gegants gasosos com Júpiter els va expulsar cap a l'exterior del sistema solar en òrbites extremadament el·líptiques o parabòliques. Aquest mateix procés també va dispersar els objectes fora del pla de l'eclíptica, explicant així la forma esfèrica del núvol. Amb el temps, i mentre es trobaven en la regió més allunyada del Sol, la interacció gravitatòria amb les estrelles properes va modificar encara més les seves òrbites fent-les més circulars.

[edita] Formulació de la teoria

L'existència del núvol d'Oort va ser inicialment postulada per l'astrònom estonià Ernst Öpik el 1932, qui va proposar que els cometes de període llarg provenien d'un núvol extens de material en les fronteres del sistema solar. El 1950 aquesta idea va ser represa per l'astrònom holandès Jan Oort per a explicar una aparent paradoxa: sabem que els cometes són destruïts després de diversos passos pròxims al Sol, si els cometes que avui observem haguessin existit des dels orígens del sistema solar, a hores d'ara ja haurien d'haver estat tots destruïts. Oort va estudiar les òrbites de 19 cometes, va esbrinar d'on procedien i va descobrir tres característiques notables:

• No s'ha observat cap cometa amb una òrbita que indiqui que prové de fora del sistema solar (és a dir, de l'espai interestel·lar),
• La màxima distància al Sol (afeli) dels cometes de període llarg sol ser d'unes 50.000 UA i,
• Els cometes poden provenir de qualsevol direcció (no hi ha cap direcció preferent).

Això va portar a Oort a postular l'existència d'un núvol de proto-cometes en els límits del sistema solar, a una distància d'entre 50.000 i 150.000 UA. Això és aproximadament entre 1.000 i 4.000 vegades la distància entre Plutó i el Sol, entre 1 i 2,5 anys llum o entre 1/4 i 1/2 de la distància entre el Sol i Pròxima Centauri, l'estrella més propera al Sol. El límit interior del núvol estaria a 25.000 UA, on la interacció de les estrelles pròximes és massa dèbil per haver circularitzat les òrbites dels proto-cometes. El límit exterior vindria donat per la màxima distància on l'atracció gravitatòria del Sol pot mantenir els objectes lligats a ell sense perdre'ls degut a l'atracció de les estrelles pròximes, unes 200.000 UA.

Encara que, segons Oort, el nombre d'objectes del núvol seria d'uns 10¹¹, les estimacions actuals donen un nombre força més elevat: al voltant dels 10¹³ objectes, que es mantenen estables perquè la radiació solar és molt dèbil a aquelles distàncies. Quan una estrella passa relativament a prop del núvol, el camp gravitatori de l'estrella modifica les òrbites d'alguns objectes i els llança cap a l'interior del sistema solar. Així, el núvol proporciona una font contínua de material cometari que reemplaça als cometes destruïts. Actualment, s'estima que la massa total de cometes en el núvol d'Oort podria ser d'unes 40 vegades la massa de la Terra.

Cal remarcar que el núvol d'Oort només seria la font dels cometes de període llarg (P > 200 anys). Es creu que la font dels cometes de període curt (P < 200 anys) seria el cinturó de Kuiper.

[edita] Objectes del núvol d'Oort

Esquema que il·lustra la distància a la que es creu que es troba el núvol d'Oort respecte a la resta de cossos del sistema solar. En el sentit de les agulles del rellotge començant a dalt a l'esquerra: el sistema solar interior, el sistema solar exterior, l'òrbita de (90377) Sedna i el límit interior del núvol d'Oort.

Els objectes del núvol d'Oort són tan llunyans que de moment tan sols s'ha descobert un possible candidat a formar-ne part: és l'objecte transneptunià (90377) Sedna, descobert el novembre del 2003 des de l'Observatori del Mont Palomar a Califòrnia. Sedna posseeix una òrbita el·líptica molt excèntrica que el porta de 76 a 902 UA del Sol, molt més a prop del que s'esperaria d'un objecte del núvol d'Oort però massa lluny per a ser considerat objecte del cinturó de Kuiper o del disc dispers.

Per a explicar l'òrbita de Sedna, els seus descobridors han proposat la hipòtesi de que el núvol d'Oort s'estén fins a una distància molt més propera al Sol del que es pensava fins ara. Aquest "núvol d'Oort intern" estaria situat al mateix pla que el cinturó de Kuiper i s'estendria fins a tan sols uns pocs centenars d'unitats astronòmiques del Sol. De ser certa, aquesta hipòtesi implicaria que, durant la seva formació, el Sol no era una estrella aïllada sinó que formava part d'un cúmul d'estrelles properes entre sí. Durant la formació del núvol d'Oort, els objectes que eren expulsats pels gegants gasosos cap a l'exterior del sistema solar, com per exemple Sedna, s'haurien vist afectats per la interacció gravitatòria amb aquestes estrelles tan pròximes i les seves òrbites s'haurien estabilitzat a una distància molt més propera al Sol del que prediu la teoria actual.

[edita] Vegeu també

• Objecte transneptunià
• Cometa
• Cometa Hale-Bopp, cometa de període llarg
• Cometa Ikeya-Seki, cometa de període llarg
• Gran cometa de 1811, cometa de període llarg

[edita] Enllaços externs

• (castellà) Astrogea: el núvol d'Oort
• (anglès) Nineplanets: The Kuiper Belt and the Oort Cloud
• (anglès) Solarviews: The Oort Cloud
• (anglès) Representació del núvol d'Oort
• (anglès) Pàgina de Mike Brown sobre (90377) Sedna

[edita] Referències

• Oort, J. H., The structure of the cloud of comets surrounding the Solar System and a hypothesis concerning its origin, Bull. Astron. Inst. Neth., vol. 11, p. 91-110 (1950) Article en pdf

Sistema solar
Sol • Mercuri • Venus • Terra • Mart • Júpiter • Saturn • Urà • Neptú
Lluna • Cinturó d'asteroides • Ió • Europa • Ganimedes • Cal·listo • Tità • Tritó • Cinturó de Kuiper • 2003 UB313 • Núvol d'Oort Fobos • Deimos • Satèl·lits de Júpiter • Satèl·lits de Saturn • Satèl·lits d'Urà • Satèl·lits de Neptú • Plutó • Caront