Caront (satèl·lit)
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
Caront és el més gran dels satèl·lits de Plutó. Va ser descobert per l'astrònom nord-americà James Christy el 1978, després d'advertir en algunes imatges de Plutó que el planeta semblava que tenia forma de pera.
[edita] Nom
El nom "Caront" va ser escollit per Christy i va ser acceptat oficialment per la Unió Astronòmica Internacional el 1985. En la mitologia grega, Caront era el barquer dels morts. Traslladava les ànimes dels que acabaven de morir a través de la llacuna Estígia per a portar-los al regne d'Hades. Aquest personatge està relacionat amb el nom "Plutó" ja que aquest era un dels noms amb què els grecs anomenaven al déu dels morts. Aquest nom era més utilitzat en la mitologia romana.
A partir del descobriment, l'any 2005, de dos nous petits satèl·lits de Plutó (S/2005 P 1 i S/2005 P 2) Caront rep també el nom de Plutó I.
[edita] Característiques
El diàmetre de Caront és de 1.207 km, aproximadament la meitat del de Plutó. Si comparem la relació entre aquests dos diàmetres amb els de la resta de planetes del Sistema solar i els seus respectius satèl·lits trobem que Caront és excepcionalment gran en relació a Plutó. Aquesta relació fa que a vegades es consideri el sistema Plutó-Caront com un planeta doble.
Plutó i Caront donen voltes un al voltant de l'altre cada 6,387 dies. Els dos cossos estan gravitacionalment lligats, de manera que el seu període de rotació és igual al seu període orbital (6,387 dies) i, a més, cada un mostra sempre la mateixa cara a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'extén també fins a Plutó, de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible!
Caront orbita a una distància mitjana de Plutó de 19.600 quilòmetres i està gairebé 20 vegades més a prop de Plutó que la Lluna de la Terra. El descobriment de Caront va permetre als astrònoms calcular de forma precisa la massa del sistema plutonià, i ocultacions mútues van desvelar les seves respectives mides. Tanmateix, no es van poder calcular les masses individuals de cada un, que només van poder ser estimades, fins al descobriment dels satèl·lits exteriors de Plutó a finals del 2005. Detalls en les òrbites d'aquestes llunes van revelar que Caront té aproximadament 1/8 de la massa de Plutó. Això indica una densitat de 1.660 kg/m3, cosa que suggereix una composició d'un 63% de roca i un 37% de gel. La seua superfície pareix estar coberta d'aigua gelada, sense presència de metà.
Donat que l'òrbita del sistema Plutó-Caront es troba més enllà de la de Neptú, a vegades es considera a Plutó i a Caront com els primers objectes transneptunians descoberts. Els objectes transneptunians estan dins de la categoria de planetes menors i, oficialment, ni Plutó ni Caront ho són. Però degut a les peculiars característiques físiques i orbitals de Plutó, que el diferencien dels altres planetes del Sistema solar, a vegades també se'ls considera com a tals. Dins del grup dels objectes transneptunians, Plutó i Caront són objectes del cinturó de Kuiper i més concretament, Plutins.
L'origen de Caront no es coneix amb certesa. L'any 2005, Robin Canup va publicar una teoria segons la qual Caront es podria haver format fa un 4.500 milions d'anys quan un objecte del cinturó de Kuiper va col·lisionar amb Plutó, autodestruint-se i escampant gran part del mantell de Plutó a l'espai. Caront s'hauria format a partir de les restes de l'impacte. Tanmateix, perquè aquesta teoria fos correcta la composició de Caront hauria de tenir un percentatge més elevat de gel i Plutó un percentatge més elevat de roca. Per això, ara es pensa que Plutó i Caront podrien ser dos cossos que van xocar entre ells, però no amb prou força com per autodestruir-se i després van començar a orbitar-se mútuament.
Caront no ha estat mai visitat per cap missió espacial. Totes les imatges que en tenim han estat obtingudes des de telescopis terrestres. Tanmateix, el 19 de gener de 2006 la NASA va llançar la missió espacial no tripulada New Horizons que té l'objectiu d'estudiar Plutó, Caront, els dos nous petits satèl·lits recentment descoberts i algun objecte del cinturó de Kuiper encara per determinar. S'espera que aquesta sonda arribi al sistema Plutó-Caront cap al 2015.
[edita] Enllaços externs
- James W. Christy i Robert S. Harrington, "The satellite of Pluto," The Astronomical Journal 83 (1978) 1005 (anglès)
- Marc W. Buie, Observatori Lowell Les fases de Caront vistes des de Plutó (anglès)
| Sistema solar |
|---|
 |
| Sol • Mercuri • Venus • Terra • Mart • Júpiter • Saturn • Urà • Neptú |
| Lluna • Cinturó d'asteroides • Ió • Europa • Ganimedes • Cal·listo • Tità • Tritó • Cinturó de Kuiper • 2003 UB313 • Núvol d'Oort
Fobos • Deimos • Satèl·lits de Júpiter • Satèl·lits de Saturn • Satèl·lits d'Urà • Satèl·lits de Neptú • Plutó • Caront |
| Grans objectes transneptuniansedit |
| Cinturó de Kuiper: Plutó (Caront) | Orcus | 2003 AZ84 | Ixion | 2005 RN43 | 2002 UX25 | Varuna | 2002 TX300 | 2003 EL61 | Quaoar | 2005 FY9 | 2003 MW12 | 2002 AW197 |
| Disc dispers: 2002 TC302 |2004 XR190 | 2003 UB313 | Sedna* |
| Vegeu també Tritó (satèl·lit de Neptú) *Classificació actual segons el MPC. Alguns consideren Sedna un objecte del núvol d'Oort. |
