Manuel Godoy
De Viquipèdia
Manuel de Godoy y Álvarez de Feria Ríos Zarosa (Badajoz, Espanya; 12 de maig de 1767, - París); 4 d'octubre de 1851), gentilhome, polític espanyol ennoblit i favorit real. Primer Ministre o 'Ministre Universal' durant el regnat de Carles IV i reconegut com Príncep de la Pau. Va ser Duc d'Alcudia i de Sueca.
Taula de continguts |
[edita] Primers anys
Va néixer al carrer Santa Lucía de Badajoz el 12 de maig de 1767. Els seus pares van ser José de Godoy, la família del qual procedia de Castuera, i el senyor María Antonia Álvarez de Faria, d'origen portuguès. Ambdós eren de la noblesa, però d'hisenda mitjana i majoritàriament heretada.
José de Godoy, coronel de l'exèrcit, es va preocupar com va poder de la instrucció dels seus fills en l'aspecte intel·lectual i en l'educació física, per mitjà de la pràctica de l'equitació o la esgrima; indispensable perquè poguessin seguir amb èxit la carrera militar. Després d'acabar els estudis elementals, Godoy va adquirir coneixements de matemàtiques, humanitats i filosofia.
En 1784 va arribar a la Cort i va ser admès per Carles III en la Guàrdia de Corps on servia el seu germà més gran Luis. Va estudiar francès i italià amb els germans Joubert als que manifestava deure molt, així com al seu confessor.
[edita] La ràpida ascensió de Godoy
El 15 de novembre de 1792, vuit anys després del seu ingrés en la Guàrdia de Corps, Manuel Godoy va ser elevat al càrrec de primer secretari d'Estat o del Despatx, és a dir Primer Ministre o 'Ministre Universal', pel nou sobirà Carles IV, qui des que va pujar al tron en 1788 no havia deixat d'omplir-lo d'honors: cadet, ajudant general de la Guàrdia de Corps brigadier, mariscal de camp i sergent gran de la Guàrdia. Ja primer ministre, el 25 de maig de 1793, Godoy va firmar en Aranjuez el conveni provisional d'aliança defensiva contra Gran Bretanya amb els títols de duc d'Alcudia, gran d'Espanya de primera classe, regidor perpetu de la ciutat de Santiago, cavaller del Toisón de Oro, gran Creu de la Ordre de Carles III, comanador de València del Ventós, conseller d'Estat, primer secretari, secretari de la reina, superintendent general de Correus i Camins, gentilhome de cambra amb exercici, capità general dels Reials Exèrcits, inspector i sergent gran del Reial Cos de Guàrdia de Corps. A tots aquests honors els reis li afegiran el de Príncep de la Pau amb motiu de firmar-se la pau de Basilea el 22 de juliol de 1795. Més tard, Godoy va ser nomenat a més com a senyor de Soto de Roma i de l'Estat d'Albalá; regidor perpetu de la vila de Madrid i de les ciutats de Cadis, Màlaga i Écija; vint-i-quatre de la de Sevilla; cavaller gran creu de l'Ordre de Crist i de la religió de San Juan; protector de la Reial Acadèmia de Nobles Arts i dels Reials Instituts d'Història Natural, Jardín Botánico, Laboratori Químic i Observatori.
En 1801 va ser nomenat generalíssim, títol mai no usat abans a Espanya. Finalment, en 1807, a prop ja de la seva caiguda, Carles IV li va concedir els càrrecs d'almirall, amb tractament d'altesa sereníssima, i de president del Consell d'Estat.
[edita] Motius de la seva ràpida ascensió
- Un sector atribueix aquest ascens a la passió que la reina María Lluisa va sentir per guàrdia tan ben plantat: alt, fornit, cabell ros, cutis blanc, ulls blaus... Així ens ho descriuen els que li van conèixer i el propi Goya ens el retrata. Bellesa i intel·ligència van ser les virtuts que la sobirana va apreciar en el seu protegit, i que la idea que va arribar a forjar-se del talent polític de Godoy va aconseguir infondre-la-hi també al seu espòs. La seva presumpta aventura amb la reina va contribuir al desprestigi de la monarquia, com demostren aquestes coplillas que circulaven en aquella època:
-
-
-
-
-
-
-
- Mi puesto de Almirante
- me lo dio Luisa Tonante,
- Ajipedobes la doy,
- considerad donde estoy.
- [...]Tengo con ella un enredo,
- soy yo más que Mazarredo.
- [...]Y siendo yo el que gobierna
- todo va por la entrepierna
-
-
-
-
-
-
- Un altre sector de gent, malgrat que reconeixen l'aventura de la reina amb Godoy, la consideren en un paper secundari. Opinen que la ràpida ascensió de Godoy va ser impulsada per les repercussions que la revolució francesa i el seu gir cada vegada més radical van tenir a la península. Davant dels esdeveniments que van obligar a renunciar al tron a Lluís XVI, el ministre Floridablanca va adoptar una actitud vacil·lant, sense atrevir-se a intervenir, mentre va intentar mantenir fora de perill el país de la ideologia revolucionària (1789 - 1791). Fracassada aquesta política el Comte de Aranda va prendre el poder, però a causa de la seva ideologia il·lustrada, no va saber millorar la delicada situació de la monarquia de Carles IV, ni la del rei francès, en la qual ja s'havia proclamat una república. Davant d'aquests esdeveniments el rei va nomenar Godoy a governar, un home lliure d'influències i relacions amb Floridablanca o amb el partit aragonès d'Aranda.
- En les seves 'Memories' el favorit protesta contra els que van atribuir al galanteig i a les tonades les preferències de lloa reis: 'En la meva vida vaig entendre de guitarra, ni de cantar, ni podia acudir a aquestes habilitats, que no tenia, per sostenir-se en la cort. Jo diré poques coses sobre això, i observaré el decòrum que requereix la seva memòria, com convé entre espanyols.' No pot negar-se noblesa d'intenció en les esmentades paraules.
Tanmateix, la repugnància dels espanyols pel nouvingut va ser gran: així ho testimonia l'Abat Muriel segons el sentir general de l'època; no per la joventut de Godoy, doncs un jove podia governar bé, i en Anglaterra tenien l'exemple de Pitt,sino per la forma en la qual havia arribat al càrrec.
Per la seva part Carles, membre de l'ambaixada francesa en Madrid, explica que la ràpida ascensió d'aquell aventurer era causa de murmuració de totes les classes socials i que la falta de modèstia de la reina lasciva, qui enriquia al seu favorit a compte del tresor públic, escandalitzava tots.
En 1908 Juan Pérez de Guzmán va intentar per primera vegada la vindicació de la desprestigiada Maria Lluisa. El marquès de Villaurrutia humilia novament a la sobirana a la seva obra 'La reina Maria Lluisa, esposa de Carles IV', mentre que el mexicà Carlos Pereyra en la seva edició de les 'Cartes confidencials de la Reina Maria Lluisa i del senyor Manuel Godoy' va considerar calumniós tot el referent a la il·lustre dama i el va sotmetre a aguda crítica.
En l'última edició de les 'Memòries del Príncep de la Pau', el doctor Carlos Seco ofereix potser una de les versions més desapassionades i completes de l'origen de la privadesa del favorit. Admet la possibilitat d'amors amb Maria Lluisa, però els dóna una importància secundària. L'origen del fervor d'ambdós sobirans - no de la reina sola - caldria trobar-lo en la recerca, quan eren Prínceps d'Astúries, d'algú que els hi degués tot a ells per tal de contraposar-ho als omnipotents ministres de Carles III, amb els qui no simpatitzaven.
[edita] Primer Ministeri (1792-1798)
[edita] La guerra amb França i la pau de Basilea
El 21 de gener de 1793, Lluís XVI moria a la guillotina. Després d'alguns intents inútils a fi de detenir l'execució, Godoy va provocar el conflicte per castigar el magnicidi i la Convenció va obrir les hostilitats. La Guerra de la Convenció va ser al principi favorable per a Espanya. El general Ricardos va arribar fins i tot Perpignà, però l'organització de la defensa per part francesa va frenar l'empenta inicial. En desembre de 1794, espanyols i anglesos aliats van aixecar el setge de Toló, plaça que havia estat recuperada pels republicans.
La contraofensiva francesa va refredar els ànims dels espanyols que havien anat a la contesa en defensa de la religió i de la monarquia. Godoy va guanyar la partida a Aranda, partidari de la cessació de la lluita, pel que es va desterrar. La mort del general Ricardos i la invasió de Catalunya, Navarra i País Basc per part republicana, així com l'adequada rèplica espanyola, van estabilitzar els fronts.
Davant del cansament d'ambdós contendents, es va arribar a la pau de Basilea ( 22 de juliol de 1795), en la que Espanya va cedir a França la seva part de l'illa de Santo Domingo a canvi de la retirada francesa de dels territoris peninsulars conquerits.
Godoy es va afanyar a recollir el premi de la cessació d'hostilitats i va ser investit pel seu sobirà com 'Príncep de la Pau' a més de rebre quatre grandeses d'Espanya, set grans creus de Carles III, deu banderes de Maria Lluisa, i molts altres premis.
[edita] Alianza amb el Directori i guerra amb Inglaterra
Llavors Godoy va oblidar l'enemistat amb França i es va aliar amb ella pel primer Tractat de San Idelfonso el 18 d'agost de 1796. El favorit va témer que el rearmament anglès s'utilitzés contra els territoris hispans d'ultramar, a causa del disgust britànic en haver firmat a Madrid la pau de Basilea, sense una prèvia consulta al seu anterior aliat. A més Carles IV i Maria Lluisa necessitaven el suport francès davant del futur del ducat de Parma, ja que la seva filla Mará Luisa, estava casada amb l'hereu d'aquell territori.
Finalment, Godoy palpava l'hostilitat creixent envers la seva persona i en témer la caiguda, com es va manifestar per la fracassada conspiració de Malaspina, va pensar que en aliar-se amb el Directori apaivagaria els últims idil·lis republicanistas suscitats a Espanya, el que li atrauria, encara més si hi ha, l'agraïment dels seus augustos senyors.
A la derrota de l'esquadra espanyol junt al cap de San Vicente (14 de febrer de 1797) i la conquesta anglesa de la illa Trinidad va ser compensada per la defensa de Cadis, Puerto Rico i Tenerife, les intrigues contra el favorit, atiades pel propi Directori, que va obrir negociacions de pau amb Anglaterra sense comptar amb Espanya, van donar el seu fruit, i Godoy va haver de retirar-se com a primer secretari de Despacho (28 de març de 1798).
[edita] Política a Espanya
Entretant, Godoy va reprendre les polítiques reformistes, encara que sense poder maquillar el seu desprestigi. Va reduir els monopolis gremials, va recolzar la llei agrària, va suprimir alguns impostos, va liberalitzar els preus de les manufactures i fins i tot en 1797 va reunir un govern integrat pel més magraner de la Il·lustració espanyola, la majoria dels quals ja havia exercit llocs rellevants amb Carles III. Gaspar Melchor de Jovellanos es va convertir en Secretari de Justícia. Francisco de Saavedra es va fer càrrec de la Hisenda. Francisco de Cabarrús, un dels creadors del 'Banc de San Carlos', va ser enviat com a ambaixador a París. L'escriptor Juan Meléndez Valdés i Mariano Luis de Urquijo van ocupar també llocs importants. No és més que un episodi de la tremenda fractura ideològica que la revolució francesa i les guerres napoleòniques produirien en la societat espanyola.
[edita] Segon Ministeri
En la caiguda de Godoy havien intervingut alguns ministres que ell havia incorporat al seu Consell per conferir-li cert to liberal, així Saavedra i Jovellanos els quals van quedar com a homes forts dels destins del país, però no van tardar a ser rellevats per motius de salut.
En 1801, Godoy es va desembarassar dels seus rivals i, encara que el càrrec de primer secretari el va ocupar el seu cosí polític Pedro Cevallos, va tornar a ser de nou la figura preeminent del govern.
Napoleó, primer cònsol de França va oferir a la duquessa de Parma, filla Carles IV, el nou regne d'Etrúria com a propietat de la família real espanyola (2n Tractat de San Ildefonso octubre de 1800); a canvi, Espanya prometia la Louisiana a França i havia d'unir el destí de la seva flota al de la francesa, així com obrir les hostilitats amb Portugal per obligar-li a renunciar a l'aliança anglesa. La durada d'aquesta guerra - denominada Guerra de les Taronges, pel ram de l'esmentada fruita que va oferir Godoy, investit com a generalíssim, a la reina - va ser breu (20 de maig - 6 de juny de 1801). Portugal va demanar la pau, va cedir a Espanya la plaça de Olivenza i es va comprometre a tancar els ports als anglesos.
Si bé el resultat no va satisfer Napoleó, necessitat d'una treva, va firmar la Pau d'Amiens amb Anglaterra (1802), per la que Espanya va recobrar Menorca, perduda durant la contesa, i va cedir la illa Trinitat als britànics. Tanmateix, el Príncep de la Pau ratificava el tractat de San Ildefonso de 1800.
Amb el pretext que Godoy afavoria els anglesos. Napoleó obligava Espanya amb amenaces a executar els seus designis. Així va arrencar primer a Carles IV un conveni de neutralitat i després una nova aliança (1805), que va portar la derrota de la flota franc-espanyola en Trafalgar (21 d'octubre de 1805) a mans britàniques. Llavors Godoy es va adonar que la seva privadesa arribava a la seva fi. Entorn del príncep hereu Ferran es van agrupar els descontentaments amb la política del favorit, que, en témer per la seva sort i la de Carles IV, va creure que, de moment, el millor era unir-se més estretament a l'emperador francès.
Napoleó menyspreava Godoy com a home i com a ministre, però va fomentar aquells recels i ambicions per a les seves finalitats. Entre 1805 i 1806, Godoy li va proposar entrar en un repartiment de Portugal i que li concedís una de les porcions. Pel que sembla fins i tot va planejar canviar l'ordre de successió al tron espanyol per eliminar el príncep hereu Ferran o exercir ell la regència. A l'hivern de 1806, l'emperador va concedir el regne de Nàpols al seu germà José després d'expulsar a Ferran IV de Borbó, germà del sobirà espanyol i pare de María Antonia, casada amb el príncep d'Astúries. Aconseguir l'aprovació de Carles IV no hauria estat fàcil sense comptar amb l'animadversió de Godoy al príncep.
Napoleó a la cúspide de la seva glòria va desatendre les pretensions del favorit i va exigir en canvi homes, diners, l'adhesió d'Espanya al bloqueo continental contra Anglaterra, així com el port de Passatges o les Baleares per al rei destronat de Nàpols. Godoy es va adonar llavors de les verdaderes intencions de l'emperador i va pretendre allunyar-se de la seva òrbita, ja que fins i tot va pensar a aliar-se amb els seus enemics (Quarta Coalició), però la victòria francesa de Jena li va obligar a dissimular.
El Príncep de la Pau es va plegar llavors a les exorbitants exigències napoleòniques, mentre el francès va fingir creure en la sinceritat de Godoy i es va aliar amb els partidaris del príncep Ferran. Espanya es va adherir al bloqueig continental (19 de febrer de 1807 i va atorgar a Napoleó el seu concurs militar. Però com era precís que Portugal entrés també en el bloqueig i el regent del regne s'oposava, l'emperador francès va preparar amb Izquierdo, agent secret de Godoy, el tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807). Pel qual Portugal es dividiria en tres parts: la del nord, per compensar als reis destronats d'Etrúria, la del centre, per canviar-la per Gibraltar i altres colònies arrabassades pels anglesos, i la del sud, per a Godoy, com 'príncep dels Algarves'. Carles IV, a qui Napoleó garantia la possessió dels seus estats d'Europa, prendria el títol d'emperador de les Amèriques. Un exèrcit francès entraria a Espanya camí de Portugal, que seguiria un altre espanyol. Quan Godoy descobrís que en els càlculs napoleònics, a més de sotmetre a Portugal, es trobava el d'ocupar la pròpia Espanya, ja no tindria remei.
[edita] Motí d'Aranjuez: la caiguda de Godoy
Poc abans de la ratificació del tractat, tropes franceses van franquejar els Pirineus amb el beneplàcit de Godoy, que confiava en el pactat, i del príncep Ferran, que aproximat a Napoleó per fer caure al favorit, havia intentat, sense aconseguir-ho, emparentar amb l'emperador, en enviduar la princesa María Antonia. Però Godoy va descobrir els plans del partit fernandista per enderrocar Carles IV. En el procés de L'Escorial (octubre de 1807 - gener de 1808) el príncep d'Astúries, en ser perdonat, va contribuir que el desprestigi de Godoy fos en augment.
Les tropes franc-espanyoles es van apoderar de Portugal, mentre les principals places d'Espanya eren guarnides per tropes de l'emperador. Llavors Napoleó va exigir un camí militar fins i tot Portugal o la línia de l'Ebre com a frontera amb França. Els reis des d'Aranjuez van decidir partir per a Amèrica. El poble es va alarmar, i encara que es va fixar una proclama en la qual es declarava fals el viatge projectat, va fer culpable Godoy de la desgraciada política portada fins llavors.
La nit del 17 de març de 1808, el populatxo va assaltar el palauet del favorit, que va ser destituït dels seus càrrecs i honors i tancat al castell de Villaviciosa de Odón (Madrid) per ordre del príncep Ferran i que amb prou feines va salvar la vida gràcies a la intervenció de Joachim Murat, qui el va conduir a Baiona, en on es va veure per primera vegada directament amb Napoleó. Allà es va trobar també amb els seus senyors i amb el seu enemic Ferran; ni pare ni fill no eren ja reis per haver fet cessió dels seus drets a la corona espanyola a la dinastia Bonaparte (Constitució de Baiona).
[edita] Exili i mort
En acabar la Guerra de la Independència, Ferran VII va tornar a Madrid el 14 d'abril de 1814. El 1 d'octubre de 1814, Carles IV va abdicar novament en el seu fill Ferran VII, a canvi de vuit milions de reals. Els monarques es van instal·lar definitivament en l'exili i van residir en la cort papal, en Roma. Ferran VII també va aconseguir que Manuel de Godoy fos desterrat a Pesaro (Itàlia).
En l'exili, la fidelitat de Godoy als seus antics sobirans és digna d'encomi. La seva esposa Maria Teresa de Borbó i Vallabriga, Comtessa de Chinchón, cosina de Carles IV, amb qui va casar en 1797), el va abandonar, cansada ja de la seva constant infidelitat amb Pepita Tudó, a la que Godoy havia conferit els títols de comtessa de Castillofiel i vescomtessa de Rocafuerte a fi que passessin als seus dos fills bastards que havia tingut amb ella.
Godoy va acompanyar a Carles IV i Maria Lluisa a Compiégne,Marsella. En 1812 es va instal·lar amb ells en Roma, on van morir els reis (1819). Ferran VII, ja rei d'Espanya, el va perseguir constantment. Li va obligar a renunciar al títol de Príncep de la Pau i al principat de Bassano, concedit pel papa. Poc abans, va morir la seva esposa legítima i Godoy es va afanyar a regularitzar la seva unió amb Pepita Tudó, encara que finalment aquesta també va optar per deixar-lo.
Instal·lat a París en 1832, Lluís Felip d'Orleans li va concedir una modesta pensió, amb la que va poder dedicar-se a escriure les seves Memòries, traduïdes al francès pel coronel Esménard i publicades a París entre 1836 i 1838 i després a Madrid en versió espanyola. Dos decrets de 1844 i 1847 de Isabel II van tornar a Godoy tots els seus béns (encara que van ser retinguts fins després de la seva mort), títols i honors, llevat dels de 'Príncep de la Pau', generalíssim i gran almirall. Amb vuitanta anys, Godoy va poder per fi tornar a la pàtria, però no es va decidir. En París va assistir a les jornades revolucionàries de juny de 1848 i a l'exaltació al poder de Napoleó III.
El 4 d'octubre de 1851, va morir sense que la seva desaparició amb prou feines interessés ni a França ni a Espanya. Va ser enterrat en una modesta sepultura del cementiri del Pére Lachaise. De la comtessa de Chinchón li sobreviuria una filla, Carlota Luisa, hereva del comtat i duquessa de Sueca, que casaria amb Camilo Ruspoli.
[edita] Valoració
La història es va rabejar amb Godoy, en especial per l'origen del seu ràpid encumbramiento. Va ser l'últim dels valguts de l'antic règim, amb un poder superior a un Lerma o a un Olivares, ja que va aconseguir ser equiparat a la reialesa: els seus criats van vestir igual que els del monarca, Carles IV li visitava a casa seva i li ajudava a vestir-se, es va unir en matrimoni amb una infanta de Borbó, etc.
El resultat de la seva política exterior va ser catastròfic en ser desbordats els seus escassos dots pels esdeveniments revolucionaris i per l'arribada de Napoleó.
En l'aspecte ideològic la seva actuació va ser vacil·lant, doncs, encara que va afavorir el regalisme i l'enciclopedisme i va mantenir a ratlla a la Inquisició, de vegades es va valer d'ella per a les seves finalitats i va autoritzar la tornada dels jesuites.
La seva tasca cultural va resultar, al contrari, encomiable. En 1793 va fundar la primera escola de veterinària i dos anys després, una escola superior de medicina en Madrid. Va crear el cos d'Enginyers Cosmògrafs, el Dipòsit Hidrogràfic, l'Observatori Astronòmic, l'Escola de Sordmuts, etc.
Va ser també un gran mecenes: va protegir a Goya, Meléndez Valdés, Moratín, etc.
[edita] Bibliografía
- A. Muriel, Memorial histórico español, ts. XXIX-XXXIX. Madrid, 1893-1894.
- J. Pérez de Guzmán, Estudios de la vida, reinado, proscripción y muerte de Carlos IV y María Luisa. Madrid, 1908.
- Marqués de Villaurrutia, La reina María Luisa esposa de Carlos IV. Madrid, 1927.
- C. Pereyra, Cartas confidenciales de la reina María Luisa y de don Manuel de Godoy. Madrid, 1935.
- C. Seco, Edición a las Memorias del príncipe de la Paz, Biblioteca de Autores españoles, t.88. Madrid, 1935.
- R. Herr, España y la revolución del siglo XVIII. Madrid, 1971.
