Itàlia
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema nacional: Cap | |||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Italià1 | ||||
| Capital | Roma 41º 54' N, 12º 29' E |
||||
| Ciutat més gran | Roma | ||||
| Govern | República democràtica Giorgio Napolitano Romano Prodi |
||||
| Superfície - Total - Aigua(%) |
301.336 km² (71è) 2,40% |
||||
| Població - Estimació 2004 - Cens - Densitat |
58.462.375 (23è) - 192 hab/km² (40è) |
||||
| Moneda | Euro2 (EUR) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
CET (UTC+1) CEST (UTC+2) |
||||
| Unificació italiana |
17 de març del 1861 | ||||
| Himne nacional | Fratelli d'Italia (Germans d'Itàlia) | ||||
| Domini internet | ..it | ||||
| Codi telefònic | +39 |
||||
| Gentilici | Italià, italiana | ||||
| 1 El francès és cooficial a la Vall d'Aosta i l'alemany al Tirol del Sud. 2 Fins el 2002 la lira italiana. |
|||||
La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està vorejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.
Taula de continguts |
[edita] Història
- Article principal: Història d'Itàlia
La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi ha trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa.
La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino.
La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista.
Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.
[edita] Política
La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir en una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres.
Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria.
El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.
[edita] Subdivisió administrativa
- Article principal: Regions d'Itàlia i Províncies d'Itàlia
Itàlia es divideix en diverses regions que d'acord a la constitució de 1948 gaudeixen d'autonomia local, en què el paper de la constitució és: reconèixer, protegir i promoure l'autonomia local, assegurar que els serveis de l'Estat siguin descentralitzats, i adaptar els principis i les lleis establint l'autonomia i descentralització. No obstant cinc d'aquestes regions (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus autonòmic especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social i la presència de minories ètniques. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració. Van ser establertes finalment com a regions durant la dècada de 1970.
Cada regió eligeix un consell i una Giunta Regionale (Junta Regional) encapçalada per un president electe per sufragi directe. La Junta és responsable devant el consell i ha de retenir el vot de confiança del consell. La reforma constitucional del 2001 van ampliar les competències de les regions, en especial quant als poders legislatius; la majoria dels controls de l'estat van ser abolits.
[edita] Geografia
Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est.
Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites.
Contràriament al que pensa molta gent, el punt més elevat d'Itàlia no és el Mont Blanc, ja que aquest cim es plenament francès. El seu punt més elevat, doncs, és el Mont Blanc de Cormayeur a 4.748 m d'alçada, situat al masís del Mont Blanc, a la capçalera de la Vall d'Aosta (Aoste). Itàlia, però s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.
[edita] Economia
Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs).
La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro.
El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari.
Després de l'escàndol comptable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país.
[edita] Demografia
[edita] Dinàmica poblacional
El 2004, la població total d'Itàlia és de 58 milions d'habitants. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. L'òrgan oficial encarregat de les estadístiques demogràfiques i econòmiques del país es el Istituto Nazionale di Statistica (ISAT).
El nombre d'immigrants s'ha incrementat considerablement a 2.402.157 el 2005, el 4% de la població total. La majoria dels immigrants provenen dels estats europeus veïns (1.122.276), principalment d'Albània, Romania, Ucraïna, i Polònia. Els següents grups d'immigrants són nord-africans i àrabs (447,310) principalment de Marroc i Tunísia. Altres grups són asiàtics (principalment xinesos), sud-americans (principalment equatorians i recentment argentins) i africans del sub-Sahara.
[edita] Llengües
La llengua oficial d'Itàlia és l'italià una estandarització del toscà, llengua descendent del llatí. Abans de la reunificació italiana el 1861 aquesta llengua existia només com a llengua literària, parlada per menys del 3% de la població. Nombroses llengües es parlaven a la península, la majoria llengües romances que s'havien desenvolupat a cadascuna de les regions i regnes, a causa de la fragmentació política de la península. Moltes d'aquestes llengües han sobreviscut, sovint impròpiament anomenades dialletti (dialectes).
Massimo d'Azeglio, un dels ministres de Cavour, va declarar, després de la unifificació italiana, que ja que s'havia creat Itàlia, només faltava crear italians. Atès el gran nombre de llengües que es parlaven a la península, es va establir que l'italià "correcte" o "estàndard" seria basat en el dialecte florentí de la Toscana (atès que seria la primera regió a produir autors importants com Dante Alighieri). Es va establir un sistema educatiu, la qual cosa va reduir la variació de les llengües amb el temps. Seria fins la dècada de 1960 que el creixement econòmic i la televisió van permetre la universalització de l'italià.
Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs.
[edita] Religió
Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.
[edita] Cultura
Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), els seus vins, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia, amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narrativa, amb autors com Gianni Rodari, i en teatre com el premi Nobel Dario Fo; i música (en particular l'òpera).
El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.
| Dates | Nom en català | Nom local | Notes |
|---|---|---|---|
| 1 de gener | Any nou | Capodanno | |
| 6 de gener | Epifania | Epifania | |
| Mòbil | Diumenge de Pasqua | Pasqua | |
| Mòbil | Dilluns de Pasqua | Lunedì di Pasqua | |
| 25 d'abril | Aniversari de l'alliberació | Liberazione | 1945 |
| 1 de maig | Dia de treball | Festa del Lavoro | |
| 2 de juny | Dia de la República | Festa della Repubblica | 1946 |
| 15 d'agost | Dia de l'assumpció | Ferragosto | |
| 11 de novembre | Diada de Tots Sants | Tutti i Santi | |
| 8 de desembre | Immaculada Concepció | Immacolata | |
| 25 de desembre | Nadal | Natale | |
| 26 de desembre | Sant Esteve | Santo Stefano | |
| 31 de desembre | Revetlla de Cap d'any | San Silvestro |
[edita] Enllaços externs
- (italià) Presidència de la República
- (italià) Parlament
- (italià) Portal Nacional del Ciutadà
- (anglès) Italy - Directory in English
| Regions d'Itàlia |  |
|---|---|
 Abruços |  Basilicata |  Calàbria |  Campània |  Emília-Romanya |  Laci |  Ligúria |  Llombardia |  Marques |  Molise |  Piemont |  Pulla |  Toscana |  Úmbria |  Vèneto |
|
amb règim d'autonomia:  Friül-Venècia Júlia |  Sardenya |  Sicília | Trentino-Tirol del Sud |  Vall d'Aosta |
|
| Portal UE | Unió Europea (UE) |  |
|---|---|---|
|
Estats membre: |
||
 Bulgària |  Romania |
||
 Croàcia |  Turquia |
||
 República de Macedònia |
||
 Albània |  Bòsnia i Hercegovina |  Montenegro |  Sèrbia |
||
|
|
 |
|---|---|
Albània |  Alemanya |  Andorra |  Armènia2 |  Àustria |  Azerbaidjan1 |  Bèlgica |  Bielorússia | Bòsnia i Hercegovina | Bulgària |  Ciutat del Vaticà |  Croàcia |  Dinamarca |  Eslovàquia |  Eslovènia |  Espanya |  Estònia |  Finlàndia |  França |  Geòrgia1 |  Grècia |  Hongria |  Irlanda |  Islàndia |  Itàlia |  Kazakhstan1 |  Letònia |  Liechtenstein |  Lituània |  Luxemburg | República de Macedònia |  Malta |  Moldàvia |  Mònaco | Montenegro |  Noruega |  Països Baixos |  Polònia |  Portugal |  Regne Unit | Romania |  Rússia1 |  San Marino |  Sèrbia |  Suècia |  Suïssa |  Txèquia | Turquia1 |  Ucraïna |  Xipre2 |
|
| 1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals. | |
