Alcorà
De Viquipèdia
 |
S'està produint una guerra d'edicions ente dues versions d'aquest article. Una d'aquestes es mostra ací, l'altra versió es troba a l'historial, i es pot comparar les diferències entre ambdues versions. La resta de les versions es troben a la pàgina de l'historial. |
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
L'Alcorà (قرآن, /qur'ʔaːn/) és el llibre sagrat de la religió islàmica o Islam.
Taula de continguts |
La visió musulmana
Els musulmans defineixen l'Alcorà ("al-Qurān") com un missatge d'Al·là a la Humanitat, transmés mitjançant una cadena que comença en Déu mateix i que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el Profeta Mahoma. El missatge contingut a l'Alcorà fou revelat a Mahoma durant un període de vint-i-tres anys, entre el 610 i el 623; el Profeta tenia quaranta anys quan va rebre la primera revelació i seixanta-tres en rebre la darrera.
El llenguatge del missatge original fou l'àrab. De l'Alcorà se n'han fet traduccions a molts idiomes; ara bé, una traducció de l'Alcorà no és pas la paraula exacta d'Al·là i, per això, no pot tenir mai el mateix valor que l'original àrab. En realitat, una traducció de l'Alcorà sempre és una interpretació.
L'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'Islam; l'altra és la Sunna, l'exemple donat pel Profeta amb la seva vida. A diferència de la Sunna, l'Alcorà és la paraula exacta de Déu, mentre que la Sunna només són les paraules i les accions del Profeta, inspirades en la divinitat. L'Alcorà no s'ha expressat pas mitjançant paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix.
El Profeta Mahoma és el darrer missatger d'Al·là a la Humanitat; per tant, l'Alcorà és el darrer missatge que Déu ens ha enviat. Els missatges anteriors (la Torah, els Psalms i els Evangelis) han quedat derogats per l'Alcorà. És una obligació i una benedicció per a tot aquell que sent a parlar de l'existència de l'Alcorà i de l'Islam investigar-hi i avaluar-lo per ell mateix.
Estructura
L'extensió de l'Alcorà és similar a la del Nou Testament. Per tal de facilitar-ne la recitació durant el mes sagrat del Ramadà es divideix en trenta fragments (juz, plural ajzã), un per a cada dia. Tanmateix, la divisió principal de l'Alcorà és en cent catorze capítols anomenats sures. Amb l'excepció de la primera, una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no pas segons el seu contingut sinó de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues es refereixen a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final del llibre i les més noves, al principi.
En la versió actual de l'Alcorà, cadascuna de les sures té un encapçalament on hi ha:
- un títol, derivat d'alguna paraula important a la sura (La vaca, Els poetes), però que no és pas una indicació del contingut del capítol
- la basmal·là, és a dir, la fórmula En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós; aquesta fórmula, però, no apareix pas a la novena sura
- una indicació sobre si la sura fou revelada a Medina o a la Meca i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis
- en alguns casos, unes lletres assenyalades, el significat de les quals no s'ha esbrinat del tot; podria ser que es tractés d'abreviatures indicant una determinada col·lecció de sures o bé podria ser que tinguessin un significat esotèric.
Els versos de l'Alcorà s'anomenen ãiah (plural ãiãt, que vol dir ell canta) i varien molt en la seva longitud. Els versos més curts acostumen a ser els de les primeres sures, on l'estil de la revelació de Mahoma resulta força semblant al de la prosa rimada, comú entre els àrabs al segle VII. A mesura que els versos es van fent més llargs, les rimes esdevenen més escasses. Hi ha també un important canvi d'estil en el llenguatge, les primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i força poètica; les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Així doncs, resulta difícil determinar si una rima marca la fi d'un vers i hi ha variacions en la numeració dels versos, com ara les que es donen entre les edicions usades al món occidental i l'edició d'Egipte considerada oficial.
Generalment, l'Alcorà apareix com el discurs de Déu, que, en moltes ocasions, parla en plural majestàtic. Quan qui parla és Mahoma, les seves paraules apareixen després de la forma imperativa digues, per indicar que el Profeta parla només per voluntat de Déu. A vegades, hi apareixen diàlegs en què Mahoma refuta les objeccions que algú presenta a les seves paraules. Els passatges narratius són breus, sovint es fa al·lusió a narracions i personatges d'origen bíblic. L'èmfasi es posa no pas en la narració del fet sinó en el seu caràcter didàctic.
Les sures no acostumen a ser uniformes en estil i en continguts. El text més llarg dedicat a un determinat tema és la sura dotzena, que explica la història de Josep, amb moltes diferències respecte del relat de la Bíblia, que semblen originar-se en fonts jueves. Per altra banda, les sures més llargues es divideixen en breus seccions tractant sobre temes diferents; a més, moltes frases com ara tanmateix, Déu és misericordiós i compassiu; Déu és omniscient i savi; molts d'ells no saben res apareixen al text sense tenir res a veure amb el context immediat, de tal manera que semblen inserides només per intentar aconseguir la rima desitjada . Per tot això, l'Alcorà no fa pas l'efecte d'una obra planificada sistemàticament.
La llengua de l'Alcorà
El text de l'Alcorà fou escrit en àrab, però hi apareixen també paraules d'origen hebreu o siríac, que serien mostra de l'origen jueu o cristià d'algunes de les idees exposades per Mahoma. Aquests préstecs lingüístics són principalment paraules tècniques com ara injil (=evangeli), derivada del grec evangelion; taurãt (= la llei o la Torà), d'origen hebreu; Iblis (=el Dimoni), procedent del grec diabolos. També hi ha traduccions o adaptacions de termes teològics com ara ãmana(=creure), d'origen hebreu o arameu, salãt (=pregària), probablement d'origen siríac.
Els musulmans són contraris a admetre l'existència d'estrangerismes a l'Alcorà ja que el consideren escrit en la forma més pura de la llengua àrab.
Doctrines
Déu
L'Alcorà presenta una doctrina rigorosament monoteista: Déu és únic, no té cap company ni cap igual. El dogma trinitari, és a dir, la idea cristiana que Déu és tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant) però una única substància, és rebutjada d'una manera radical perquè, per als musulmans, la creença en la Santíssima Trinitat és una forma de politeisme. Per altra banda, l'Alcorà també condemna la idolatria.
No hi ha cap intermediari entre Déu i la Creació, que Ell dugué a terme amb el seu absolut imperatiu Sigui. Malgrat ser omnipresent, Déu no resideix en res; és l'únic Creador i mantenidor de l'Univers, on cada criatura testimonia la seva unicitat i la seva senyoria. Déu també és just i misericordiós, la seva justícia assegura l'ordre dins de la Creació, en la qual no hi ha res fora de lloc; la seva compassió és il·limitada i ho abasta tot.
L'acte de la Creació i de l'ordenació de l'Univers és la primera acció de la misericòrdia de Déu, per la qual, totes les coses canten la Seva glòria.
En l'Alcorà, Déu hi és descrit com a majestàtic i sobirà, però també és un ésser proper a l'home; allà on algú en necessitat El crida, Ell respon. Per damunt de tot, Déu és el guia que ensenya el camí correcte.
En realitat, la concepció de Déu exposada a l'Alcorà és una síntesi d'elements de la tradició jueva i cristiana amb elements de l'antic paganisme àrab. Els àrabs pagans creien en un destí cec i inexorable sobre el qual l'home no tenia cap control; l'Alcorà substitueix aquesta força del destí per un Déu misericordiós.
L'Univers
Per tal de demostrar la unicitat de Déu, l'Alcorà acostuma a insistir en el designi i l'ordre de l'Univers; no hi ha desordre en la Natura. L'ordre s'explica pel fet que tota cosa creada ha estat dotada amb una naturalesa ben definida per la qual encaixa en un model. Aquesta naturalesa, tot i permetre a tota cosa creada funcionar com un tot, estableix límits; aquesta idea dels límits de totes les coses és un dels punts bàsics en la cosmologia i la teologia de l'Alcorà. Així doncs, l'Univers és autònom en el sentit que totes les coses hi tenen les seves lleis de comportament, però aquestes lleis de comportament les ha donades Déu i són estrictament limitades Tot ha estat creat per Nós segons una mesura. Com que tota criatura és limitada i depèn de Déu, només Déu, que regna sense rival al Cel i a la Terra, és il·limitat, independent i autosuficient.
L'home
Segons l'Alcorà, Déu va crear dues menes paral·leles de criatures: els djinn i els homes; aquells del foc, i aquests de l'argil·la. Sobre els djinn, l'Alcorà no en parla gaire, tot i que s'hagi de sobrentendre que estan dotats de raó i de responsabilitat, però es troben molt més inclinats cap al mal que l'home. L'Alcorà, que es presenta com una guia per a la raça humana, s'ocupa principalment dels homes.
L'Alcorà explica el mite bíblic de la caiguda d'Adam (el primer home); ara bé, Déu va perdonar a l'home la seva desobediència, que l'Alcorà no considera pas com un pecat original.
Segons el mite alcorànic, uns àngels que protestaren davant Déu contra la creació de l'home perquè portaria la discòrdia a la terra foren vençuts en una competició de coneixement amb Adam. Per això, l'Alcorà defineix l'home com la més noble de totes les creacions de Déu, la que acceptà la responsabilitat que totes les altres criatures refusaren. L'Alcorà afirma repetidament que tota la Creació ha estat posada per Déu al servei de l'home; res no ha estat creat sense tenir un propòsit assignat, la missió de l'home és obeir la voluntat de Déu.
Malgrat tot, mentre que totes les altres criatures reconeixen les seves limitacions, l'home sempre és orgullós i rebel. L'orgull és el principal pecat de l'home, perquè el porta a no reconèixer les seves limitacions com a criatura creada i a pretendre, doncs, igualar-se a Déu violant-Ne la unitat. La fe vertadera consisteix a creure en la Unitat Divina i l'Islam és la submissió a la Voluntat de Déu.
Per tal de comunicar la veritat de la Unitat Divina, Déu ha enviat missatgers (profetes) als homes, la feblesa dels quals els porta sovint a oblidar o, fins i tot, rebutjar la Unitat Divina, seguint així les temptacions de Satanàs, el Dimoni.
Satanàs, el pecat i el penediment
Segons l'Alcorà, Satanàs havia ocupat un lloc molt alt en la Creació, però caigué en desgràcia quan va rebutjar obeir l'ordre de Déu d'honorar Adam. Des d'aleshores, la tasca de Satanàs i el grup d'àngels que el seguiren no s'han dedicat a res més que a intentar dur l'home cap a l'error i el pecat; les maquinacions de Satanàs no s'acabaran fins al Darrer Dia.
L'Univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa és testimoni de la Unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no creients.
Quan un home esdevé tan obstinat en rebutjar la veritat, Déu li segella el cor. Aquest és anomentat kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, alguns musulmans designen els no musulmans amb la paraula kãffir, tot i que principalment s'aplica a casos extrems.
Al contrari que els kuffar, un pecador sempre pot penedir-se i redimir-se mitjançant una genuïna conversió a la veritat; Déu sempre està disposat a perdonar; un penediment sincer esborra tots els pecats i restitueix a la persona l'estat de gràcia amb què havia començat la seva vida.
Els Profetes
Els profetes són homes especialment elegits per Déu per ser els seus missatgers; l'Alcorà exigeix als musulmans reconéixer tots els profetes per igual. D'entre els profetes en destaquen Abraham, Noè, Moisès i Jesús; com que la seva tasca és la reivindicació de la veritat, Déu els assenyala amb miracles: Abraham fou salvat del foc, Noè ho fou del Diluvi i Moisès, del faraó; Jesús no sols nasqué de la Verge Maria sinó que Déu evità que fos crucificat pels jueus. La idea que els profetes sempre són finalment vindicats i salvats forma part de la doctrina alcorànica.
Tots els profetes són humans i no tenen cap mena de naturalesa divina; no són més que receptors de la revelació de Déu. Déu mai no parla directament a una persona sinó que li envia un àngel li fa sentir la seva veu o l'inspira.
Mahoma és el darrer i el més gran dels profetes ja que en ell tots els missatges dels profetes anteriors s'hi han manifestat. El seu principal miracle és l'Alcorà, aquella obra que cap humà no pot crear. L'arcàngel Gabriel dugué l'Alcorà al cor de Mahoma; quan rebia les revelacions per mitjà de Gabriel, Mahoma entrava en un estat de trànsit en què perdia el coneixement i suava molt. Alguns investigadors relacionen aquests símptomes amb l'epilèpsia.
L'Alcorà és, segons els musulmans, la transcripció d'un Llibre celestial escrit en unes taules conservades per Déu.
Escatologia
Al Darrer Dia, quan el món arribi a la seva fi, els morts resucitaran i es pronunciarà un judici sobre cada persona segons les seves obres. Tot i que l'Alcorà parla principalment d'un judici individual, alguns versicles mencionen la resurrecció d'algunes comunitats que seran jutjades segons el seu llibre. Tanmateix, l'autèntica avaluació serà la individual.
L'Alcorà basa la doctrina de la resurrecció i del Darrer Dia en un argument moral -la justícia complerta no s'assoleix mai en aquest món- i en un altre de teològic: en la seva omnipotència, Déu té la capacitat de destruir i fer tornar a la vida totes les seves criatures, que, a causa de la seva limitació, estan subjectes al Seu infinit poder.
En el judici, els condemnats es rostiran al foc de l'Infern i els salvats gaudiran dels plaers eterns del Paradís. A l'Infern, els condemnats, a més de patir un foc físic, en patiran un altre d'espiritual en el seu cor; al Paradís, els benaurats hi experimentaran tota mena de plaers.
L'ajuda als necessitats
Com que el propòsit de l'existència de l'home, igual com el de qualsevol altra criatura, és la submissió a la voluntat divina, la relació de Déu amb l'home és la de comandament.
Mentre que la naturalesa obeeix Déu automàticament, l'home és l'únic que té l'opció d'obeir o de desobeir; admesa l'existència de Satanàs, l'existència de l'home esdevé una lluita moral. Reconèixer la unitat de Déu no es limita pas a l'àmbit intel·lectual sinó que també té conseqüències en la lluita moral que és l'existència humana, que consisteix principalment a alliberar-se un mateix de l'estretor mental i de la duresa de cor. Hom ha d'anar més enllà de si mateix i dedicar els seus béns al profit d'altri.
El deure d'alleujar el sofriment dels altres i de socórrer els necessitats constitueix una part essencial de la doctrina islàmica. Dur a terme les pregàries i postrar-se davant Déu no serveix per a res si no s'és caritatiu.
El Dimoni sempre tempta els homes dient-los que si practiquen la caritat perdran els seus béns i s'arruïnaran mentre que Déu promet la prosperitat a canvi d'ajudar el proïsme; amb la caritat s'obtindran uns beneficis molt més substanciosos que amb els diners invertits en la usura.
Acumular riqueses sense preocupar-se de les necessitats dels pobres és castigat amb els suplicis més durs a l'altra vida; l'ambició per l'enriquiment personal es considera una de les principals causes de decadència de les societats al món. La usura, és a dir el préstec de diners a qualsevol tipus d'interès per baix que sigui, està completament prohibida.
Aquesta doctrina social, que esdevé un dels punts bàsics de la fe, dona origen a la idea de l' ummah, és a dir, del conjunt dels creients com una comunitat sòlidament unida en què tots són germans els uns dels altres; així, els musulmans es descriuen com la comunitat que dóna exemple a la humanitat, l' ummah és la millor comunitat de totes les del món que té com a funció fomentar el Bé i prohibir el Mal. Aquell qui perjudiqui la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; aquells que, des dins, s'oposin als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força militar si el problema no pot resoldre's per la persuasió o per l'arbitratge.
Els deures de caritat es tenen només envers els altres musulmans, no pas envers els infidels.
El Jihad
Com que la missió de l'umma és fomentar el Bé i prohibir el Mal perquè ja no hi hagi més maldat ni corrupció al món, s'arriba a la idea del Jihad. Literalment, significa esforç, la realització d'un esforç per l'Islam. Aquest abarcaria des de la superació personal de totes les temptacions fins al martiri.
En temps de guerra, el Jihad ha estat utilitzat com a element propagandístic, per la qual cosa avui en dia es tradueix majoritàriament per Guerra Santa.
Els no creients
La relació de l'Islam amb els no-creients es manifesta en diverses formes. D'una banda estan els els creients d'altres confessions monoteistes, als quals es permet viure dins del món musulmà sota el règim de dhimmins. Això suposa acceptar l'autoritat musulmana i el pagament d'un tribut especifc "en compensació per la protecció oferida".
El motiu d'aquest règim especial és que els musulmans consideren les altres confessions monoteistes com a versions antigues (i per tant imperfectes) de l'Islam. Per tant, es suposa que han acceptat una part de la doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.
L'actitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té tendència a ser bel·ligerant i hostil. Existeixen nombrosos versicles incitant al total extermini d'aquestes confessions, ja sigui via genocidi o via conversió. Però cal destacar la presència d'altres que relativitzen aquest ús de la violència, ja que es recomana perdonar a aquells que deixin de temptar als musulmans i de lluitar contra l'Islam.
Les Dones
La societat islàmica es caracteritza per donar una gran importància a la família. El model de família es més aviat tribal, per contra del model nuclear que domina a Occident.
A l'Islam, l'autoritat dins la família cau damunt l'home. Per tant, el marit és l'encarregat de mantenir la rectitud moral a la vida privada de la seva família, així com la seva fe i el seu honor. Hi ha polèmica sobre els mètodes que pot utilitzar per exercir aquesta autoritat, ja que segons diferents interpretacions podrien arribar fins a l'us de la violència física.
El marit també està obligat a garantitzar la seva integritat i manteniment econòmic.
Aquesta concepció bàsicament patriarcal de la família xoca amb l'exemple donat per diversos matriarcats islàmics. La seva existència és possible gràcies a la dependència econòmica que, dins aquestes societats, tenen els marits de les mullers, així com la possibilitat de divorci.
Com ja s'ha dit, l'home està obligat a aportar part de les seves riqueses per a mantenir la seva família. Per contra, la dona pot disposar lliurement del que siguin les seves pròpies. Donades les obligacions de l'home, aquest te dret al doble d'herença de les dones, però a les societats matriarcals, les riqueses passen directament de dona en dona.
A l'Islam, cada home pot casar-se amb, com a màxim, quatre dones. Per contra, les dones només poden tenir un marit. Aquests casos de poligàmia haurien d'estar limitats a casos excepcionals, i sempre i quan el marit pugui mantenir per igual a totes les seves dones. Una dona també podria establir al contracte nupcial que el seu marit no es casarà amb cap altra dona.
La finalitat de la poligàmia sembla ser el que totes les dones es puguin casar (i per tant tenir fills, i tenir dret a ser mantenides econòmicament). Per a entendre això, cal contextualitzar l'antiga societat islàmica dins un temps on la mortandat masculina era molt més elevada que la femenina, a causa de guerres i epidèmies.
Existeixen altres limitacions cap a les dones que a l'actual context social són considerades com a masclistes. Aquestes són relatives, per exemple, als viatges sense presència de qualque home de la família que la pugui protegir.
La represió sexual, típica eina per lluitar contra les enfermetats venerees a les societats antigues, obliga als musulmans a no apareixer en públic arreglats sensualment, o actuar de forma incitant. A nivell de vestimenta, als homes, això implica cobrir braços i cames. A les dones, a més, arriba a incloure segons les interpretacions els cabells (xador), o fins i tot els ulls i les mans (burka).
Aquest vel és considerat pels musulmans com a símbol de submissió a Déu, i per tant té gran importància. Però alguns corrents islàmics ho consideren com a una interpretació humana sobre un versicle referent a les dones del profeta, del qual se'n podria extreure una altra conclussió: la prohibició de ser ostentosos.
Al món occidental, el vel es considerat com a símbol de submissió a l'home, especialment entre moviments feministes i xenòfobs. Des del feminisme islàmic, es replica que només es una preda de vestir més, amb un significat religiós. La seva finalitat seria tapar el pudor femení, traçant pral·lelismes amb la vestimenta occidental: està molt pitjor vista una dona amb el pit descobert que un home.
L'abrogació
Un element clau per comprendre el punt de vista de molts estudiosos de l'Alcorà és la doctrina de l'abrogació, segons la qual hi ha versicles de l'Alcorà que són abrogats, és a dir, anul·lats, per d'altres; així s'explica que en el text de l'Alcorà s'hi puguin trobar versicles que en contradiuen d'altres; en molts casos, això indica que un d'aquests dos versicles està abrogat; generalment, per saber quin és el versicle que abroga i quin és l'abrogat, cal saber quin dels dos és cronològicament anterior ja que el posterior sempre abroga l'anterior. Aquest fet, admès per alguns teòlegs musulmans, significa que, durant els vint-i-tres anys que durà el període en què Mahoma va rebre les revelacions de l'Alcorà, les circumstàncies anaren canviant i, doncs, el contingut de la revelació també. Per tant, per comprendre l'Islam cal saber quins versicles de l'Alcorà estan abrogats i quins no. Els versicles abrogats no tenen cap valor normatiu per als musulmans ja que només es guien pels versicles no abrogats.
Segons ho admeten aquests teòlegs musulmans, de les cent catorze sures, només n'hi ha quaranta-tres de no afectades per l'abrogació.
L'Alcorà i la vida religiosa dels musulmans
El significat de l'Alcorà
Segons els musulmans, l'Alcorà és un llibre que cal venerar perquè és d'origen diví. Conté unes normes que regeixen tots els aspectes de la vida personal i social.
En l'Islam, el centre fonamental de la fe és Déu i el seu missatge, contingut en l'Alcorà. El Profeta Mahoma només actuà com a transmissor d'aquest missatge; per això, si comparem l'Islam amb el cristianisme, l'Alcorà és l'equivalent no pas de la Bíblia sinó de Jesucrist.
En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot ja que aquest text sagrat se'l considera etern i miraculosament inimitable.
Els musulmans atribueixen al text de l'Alcorà la capacitat de poder guarir malalties; per això, hom recitarà l'Alcorà al costat del llit del malalt
La recitació
L'Alcorà és, principalment, un text oral, una recitació, ja que fou oralment com el va transmetre Mahoma, qui, segons ho admet la tradició musulmana mateixa, era analfabet. Per a un musulmà, el text escrit de l'Alcorà no és més que el suport material dels textos que ell té memoritzats des de la infantesa. Per això, avui dia, en molts països musulmans a l'escola es considera més important ensenyar els nens a recitar l'Alcorà de memòria que l'aprenentatge d'altres matèries.
La recitació de l'Alcorà va generalment precedida de dues fórmules tretes del mateix text alcorànic:
- Jo prego refugi a Déu contra el dimoni lapidat
- Al·là ha confirmat sempre la Seva veritat
Als països musulmans, hi ha els qurrà, recitadors professionals de l'Alcorà que, generalment, són cecs que s'han après el text de memòria perquè no el poden llegir i perquè la seva deficiència visual els ha estimulat la capacitat de memoritzar textos d'oida. Els qurrà acostumen a actuar en enterraments, circumscisions de nens i en la mesquita on sovint també fan la crida a l'oració, que pot anar precedida o seguida del cant o recitació de l'Alcorà. També poden fer recitacions domèstiques i en reunions de devoció.
A tot arreu de l'Islam i allà on hi existeixin comunitats musulmanes organitzades, hi ha associacions per a la lectura de l'Alcorà, dedicades a promoure l'aprenentatge, la lectura i l'estudi del text sagrat musulmà, amb premis i sessions religioses especials.
Gràcies als progressos tècnics esdevinguts durant la segona meitat del segle XX al món occidental, als països islàmics hi proliferen discos, vídeos, cd, etc amb recitacions de l'Alcorà. Algunes emissores de ràdio difonen la recitació de l'Alcorà moltes hores al dia, fins i tot els vint-i-quatre hores. Els altaveus dels minarets de les mesquites també difonen entre les ciutats i pobles la recitació de l'Alcorà.
La recitació de l'Alcorà cal fer-la amb una actitud de respecte: descalç i en estat de purificació ritual, sense fumar, menjar o beure. Els qui l'escolten s'han de mantenir en silenci.
L'Alcorà i la vida social i política
L'umma, és a dir, la comunitat formada pels musulmans de tot arreu del món, és una comunitat política i no pas una simple organització internacional de confraternitat religiosa com pugui ser-ho l'Església Catòlica o qualsevol altra església cristiana. La umma pren el seu model de la comunitat que Mahoma creà a Medina després d'haver fugit de la Meca, la qual posseeix tots els atributs d'un estat islàmic.
El versicle Has de manar que es faci el bé i prohibir que es faci el mal s'usa per justificar el control polític i moral de la societat. Per altra banda, l'Alcorà regula també moltes activitats socials dins la vida familiar o domèstica, com ara la intimitat de la cambra en els matrimonis i el permís que cal demanar per entrar-hi a certes hores del dia.
Al Discurs de l'adéu, que va dirigir Mahoma als seus companys poc abans de morir, s'hi expressa la superioritat de l'Islam com a revelació divina i la superioritat dels seus preceptes socials i és un incentiu per obtenir una societat millor, perfecta, en tots els nivells. Aquest discurs és la base d'insatisfacció social permanent entre els musulmans arran de les deficiències socials i econòmiques dels països islàmics, que legitima la crítica a les autoritats de no seguir els preceptes divins, la qual cosa provoca les disfuncions socials.
Ara bé, d'altres versicles exigeixen el respecte i l'obediència a l'autoritat, en molts àmbits: domèstic, familiar, clànic o tribal, municipal, fiscal, administratiu, etc.
Les Traduccions de l'Alcorà
Que l'Alcorà és inimitable i únic és una de les creences més importants dels musulmans sobre el text sagrat de l'Islam, el llibre sant revelat per Déu als homes per mitjà del seu profeta i missatger Mahoma.
Així doncs, el text de l'Alcorà no pot ser mai igualat per qualsevol altre text ni en àrab ni en cap altra llengua. Ara bé, si l'Alcorà conté una revelació divina adreçada a tota la Humanitat, cal que tothom el pugui entendre en la seva llengua. Per això, els teòlegs musulmans es troben entre dos extrems: l'Alcorà en àrab és el text únic de la revelació divina a través de Mahoma, però les traduccions i els estudis són útils per a aquelles persones que no entenen l'àrab. D'ací que molts musulmans titulin les traduccions de l'Alcorà explicació, comentari o traducció dels sentits per deixar clar la traducció no és pas l'Alcorà mateix i, per tant, no pot substituir l'original àrab.
Per als musulmans, el text àrab de l'Alcorà fou revelat per Déu mentre que les traduccions les fan els homes. Per això, l'Alcorà autèntic és àrab i en àrab; el culte, la legislació i la recerca teològica només poden fer-se a partir del text en àrab.
En conseqüència, si cal aprendre's l'Alcorà de memòria per poder-lo recitar, allò que cal memoritzar-se és el text en àrab. Ara bé, aquesta és una llengua que la majoria dels musulmans desconeixen perquè en molts països musulmans es parlen unes llengües com ara el turc, el persa, el xinès, l'urdú, l'amazigh, el francès, etc que no tenen cap parentiu amb l'àrab, mentre que, als països àrabs, és a dir, en aquells països on l'àrab hi és reconegut com a llengua oficial, hi ha una diferència entre l'àrab clàssic (la llengua de l'Alcorà) i l'àrab vulgar (l'idioma que hom parla); la diferència entre l'àrab clàssic i l'àrab vulgar és semblant a la que existeix entre el llatí i el català.
Així doncs, en una madrassa (escola alcorànica) on s'obliga els nens a memoritzar-se tot el text de l'Alcorà, les criatures reciten i estudien en una llengua (l'àrab clàssic) que, en realitat, no entenen; d'ací que l'esforç memorístic hagi de ser molt gran.
Orígens i compilació de l'Alcorà
La tradició musulmana
Segons la tradició musulmana, l'Alcorà fou revelat a Mahoma en parts separades durant un període de temps de vint anys. En aquelles ocasions, Mahoma entrava en una situació d'èxtasi en què perdia el coneixement; aleshores, l'arcàngel Gabriel li transmetia les revelacions. Quan tornava a la normalitat, Mahoma recitava les paraules de la revelació als que hi eren presents. Hi ha moltes tradicions sobre els moments en què Mahoma va rebre revelacions, per això, les revelacions de l'Alcorà poden relacionar-se amb moments de la vida del Profeta; d'ací que les sures es classifiquin en sures revelades a la Meca o sures revelades a Medina.
Molta gent memoritzava les revelacions de Mahoma; ara bé, segons algunes fonts, Mahoma, que tal com ho admeten els musulmans era analfabet, ordenava que les revelacions fossin escrites per escrivans o secretaris els quals les escrivien en fulles de palmera, trossos de paper, pedres, trossos de pell, és a dir, en qualsevol cosa en què s'hi pogués escriure. Segons es creu, el Profeta indicava a aquests escrivans el context en què certs passatges havien d'aparèixer.
A la batalla de Iamamah (633), esdevinguda després de la mort de Mahoma (632), hi moriren molts dels que se sabien les revelacions alcoràniques de memòria. Per això, es va tèmer que el coneixement de les revelacions transmeses pel Profeta es perdés. Aleshores, el califa Abu Bakr (632-634) va decidir posar per escrit totes les revelacions del Profeta, fent servir com a fonts els textos escrits i les recitacions dels qui se les sabien de memòria. El compilador d'aquest text escrit fou un antic secretari de Mahoma, anomenat Zaïd ibn Thabit, qui va lliurar el seu treball al califa Omar (634-644). Després de mort Omar, la custòdia del text escrit quedà a càrrec de la seva filla Hafsah.
Tanmateix, posteriorment s'escrigueren d'altres versions de l'Alcorà, amb un text diferent del custodiat per Hafsah, les quals circularen per tot arreu de l'imperi musulmà, que, aleshores, ja s'estenia per tot el Proper Orient. Per tal que no pogués haver-hi dubtes sobre quina era la lectura correcta de l'Alcorà, el califa Otman (644-656) va encarregar a Zaïd ibn Thabit i a d'altres homes instruïts de revisar l'Alcorà; la seva feina consistia a comparar els fulls d'Hafsah amb qualsevol altre material que es trobés; en cas de contradicció, es resoldria el dubte consultant amb aquells que es sabessin les revelacions de memòria. Si hi havia discrepàncies sobre la manera de pronunciar les paraules de la revelació, tindria sempre preferència la pronúncia dialectal dels Quraix, la tribu a què pertanyia Mahoma. D'aquesta manera, s'arribà a redactar la versió canònica de l'Alcorà.
Segons ho la creença islàmica, Al·là ha garantit que protegirà l'Alcorà de manipulacions humanes i, per això, avui dia hom pot trobar-ne còpies exactes a tot arreu del món. Així doncs, el text actual de l'Alcorà seria el mateix que fou revelat a Mahoma.
La crítica a la tradició musulmana
Contradiccions en la tradició musulmana
La crítica a la tradició musulmana sobre l'origen de l'Alcorà comença assenyalant l'existència de versions contradictòries sobre qui va ordenar compilar les revelacions per escrit. Segons algunes fonts, qui va donar aquesta ordre no fou pas Abu Bakr sinó el quart califa Alí (656-661), gendre i cosí de Mahoma i successor d'Otman; algunes versions exclouen totalment la intervenció d'Abu Bakr en la compilació del primer text.
Per altra banda, si la primera compilació va dur-se a terme durant el regnat del califa Abu Bakr, llavors tota la feina es deuria fer en només dos anys, cosa que no sembla gaire paussible. A més, molts dels guerrers musulmans morts a Iamama eren nous conversos, en conseqüència, no se'n deurien saber gaires de versicles de memòria. Per cert, com és que la compilació feta per ordre d'Abu Bakr no va ser publicada i acabà considerant-se com una propietat que Hafsah custodiava en secret? Potser la història de la compilació d'Abu Bakr fou inventada o bé per disposar del mite d'una primera redacció efectuada poc després de mort Mahoma o bé per prendre-li al califa Otman la glòria d'haver dut a terme la compilació de l'Alcorà; alguns musulmans deurien ser enemics d'Otman, perquè aquest califa va morir assassinat.
Segons la tradició, el califa Otman va ordenar la compilació de l'Alcorà perquè alguns generals li ho demanaren per trobar la manera de poser fi als enfrontaments que contínuament es produïen entre tropes de diferents províncies a causa de disputes teològiques motivades en la qüestió de quina era la versió correcta de l'Alcorà. La tradició no explica pas, però, quin origen tenien aquestes diferents versions de l'Alcorà i ni qui les havia escrites.
El califa Otman va ordenar a Zaïd ibn Thabit la redacció de la versió oficial de l'Alcorà; ara bé, si creiem en l'existència d'una primera compilació efectuada per ordre d'Abu Bakr, llavors resulta que Zaïd ibn Thabit va posar-se a fer de nou la feina que havia dut a terme deu anys enrera; si, tal com ens ho expliquen, la compilació ordenada per Otman va dur-se a terme comparant textos alcorànics d'origen desconegut amb els fulls d'Hafsah, llavors Zaïd ibn Thabit va trobar-se amb el manuscrit que ell mateix havia escrit deu anys abans.
Còpies de la versió de l'Alcorà autoritzada per Otman van ser enviades cap a Kufa, Basra, Damasc i la Meca entre els anys 650 i 656. Totes les altres versions de l'Alcorà diferents de la d'Otman foren destruïdes. D'aquestes versions destruïdes no en coneixem res, ni l'origen ni les raons que duien els seus partidaris a considerar-les legítimes, per això no podem estar segurs que la versió d'Otman fos la còpia fidel de les revelacions comunicades per Déu a Mahoma per mitjà de l'arcàngel Gabriel.
Segons expliquen algunes tradicions, Otman va ordenar posar l'Alcorà per escrit per així lluitar contra el poder dels qurra -recitadors professionals de l'Alcorà- que qüestionaven l'autoritat dels califes, considerats successors del Profeta, argumentant que els versos que sabien de memòria els havien après de Mahoma mateix. Per altra banda, la manca d'un text escrit podia dur alguns qurra a inventar-se revelacions segons el seu propi interès, cosa que també podia haver fet Otman amb la seva compilació escrita.
A més del problema que Zaïd ibn Thabit hauria fet la mateixa feina dues vegades, la primera en tems d'Abu Bakr i la segona en època d'Otman, hi ha d'altres qüestions més greus: en la llista de la comissió d'encarregats de redactar el text d'Otman, s'hi inclouen homes que eren enemics d'aquest califa o, pitjor encara, homes que, en el moment de la redacció del text ja eren morts.
L'origen dels relats sobre la compilació
Un altre problema dels relats sobre la compilació de l'Alcorà és el del moment de la seva aparició. Els primers que coneixem són els de Waqidi (823) d'Ibn Saad de l'any 844, el de Bukhari, del 870 i el de Musulmà del 874; tots els quals són, evidentment, dos-cents anys posteriors a la mort de Mahoma (632).
Segons Waqidi, un esclau cristià anomenat Ibn Qumta fou l'escrivà de Mahoma
A Ibn Saad se li atribueixen diferents relats sobre la compilació de l'Alcorà que resulten contradictoris els uns amb els altres:
- Els companys de Mahoma compilaren l'Alcorà en vida del Profeta
- Algú anomenat Otman ibn Affan va recompilar l'Alcorà no pas en vida de Mahoma sinó durant el regnat del califa Omar (634-644)
- La compilació la va dur a terme el mateix califa Omar
Els relats de Bukhari també es contradiuen els uns amb els altres, tal com pot veure's:
- L'Alcorà fou compilat en vida de Mahoma per quatre ajudants: Ubai ibn Kaab, Muadh ibn Jabal, Zaïd ibn Thabit i Abu Zaïd; en d'altres tradicions, Ubai ibn Kaab és substituït per Abud-Darda.
- L'Alcorà fou compilat únicament per Zaïd ibn Thabit en temps del califa Abu Bakr; a més es donen proves per demostrar aquesta afirmació
Per altra banda, segons Hajjaj bin Iusuf Barhebraeus, el califa Abdul Malik (684-704), fou el compilador de l'Alcorà; amb la qual cosa, l'Alcorà s'hauria redactat no pas en l'època immediatament posterior a la mort de Mahoma sinó en temps ja dels califes omeies.
Les fonts no musulmanes
Què expliquen les fonts no musulmanes de l'època de les conquestes àrabs sobre els orígens de l'Alcorà?
Joan I, patriarca monofisita d'Antioquia, va mantenir converses i diàlegs amb el general musulmà Amr bin al-As l'any 639, és a dir només set anys després de mort Mahoma; en el record d'aquestes converses, el patriarca no diu res que permeti creure en l'existència d'un llibre sagrat musulmà, malgrat que, en el transcurs de les seves converses, ell havia mostrat al general Amr bin al-As la Torà, els llibres dels profetes i els Evangelis. Com és que el general no va replicar al patriarca parlant-li de l'Alcorà?
Vers l'any 647, és a dir, durant el regnat del califa Otman, el patriarca de Seleúcia Isho‘yahb III va escriure una carta que demostra que ell no tenia cap coneixement de l'existència de l'Alcorà. Segons els estudiosos, aquest patriarca hauria fet menció de l'Alcorà si n'hagués conegut l'existència.
L'any 680, en època, doncs, del califat omeia, un escriptor anònim va descriure els àrabs com a descendents d'Ismael, que encara practicaven l'antiga fe d'Abraham i parlà de Mahoma com un simple cabdill militar, sense cap mena de paper religiós. La ignorància de l'existència d'un llibre sagrat musulmà també la trobem el 690 en Joan Bar Penkaye, testimoni de les conquestes àrabs.
Tot plegat, durant el segle VII, els pensadors i escriptors cristians desconeixen l'existència de cap mena de text sagrat musulmà; no és fins a finals del primer quart del segle VIII quan pensadors cristians nestorians, jacobites i melquites comencen a discutir sobre l'Alcorà. Una mica més tard, aquestes polèmiques reben resposta per part dels musulmans.
Una defensa del cristianisme escrita vers 835 per algú anomenat al-Kindi parla de la història de la transmissió de l'Alcorà i ens dóna detalls del tipus d'històries que circulaven entre els musulmans, dos-cents anys després de mort Mahoma.
Segons explica al-Kindi, en els primers temps de l'Islam, l'Alcorà no va ser pas compilat en un volum, sinó que es conservà en fulls separats; per això n'hi havia diferents versions: la d'Alí, la d'Abu Bakr, la d'ibn Masud i la d'Ubai ibn Kaab. En explicar la història de la compilació ordenada pel califa Otman, al-Kindi ens explica que, en el moment de l'adveniment d'Otman, hi havia diferents versions, amb canvis i interpolacions, algunes versions tenien més extensió que d'altres. Per tal d'evitar els perills de cismes i apostasies, Otman va ordenar que tothom li lliures els fulls i inscripcions amb versicles de l'Alcorà a més dels exemplars d'una compilació de l'Alcorà escrita anteriorment; Alí, el gendre i cosí de Mahoma que succeiria Otman com a califa, no va lliurar els seus exemplars com tampoc no va fer-ho Ibn Masud. Aleshores, els homes del califa Otman ordenaren Zaïd ibn Thabit i a Abdal·là ibn Abbasde revisar i corregir el text, eliminant-ne les corrupcions. Un cop redactat el text, Otman va ordenar la destrucció de totes les altres versions de l'Alcorà
Del text redactat per ordre d'Otman, se n'envià un exemplar a la Meca, un altre a Medina, un altre a Síria i un altre cap a Kufa. Ara bé, a causa de guerres, saqueigs i incendis, a principis del segle IX, les còpies de Kufa, la Meca i Medina ja es consideraven perdudes.
Al-Kindi també explica que, posteriorment a Otman, Hajjaj bin Yusuf va esporgar molts fragments del text alcorànic, suprimint-ne els versicles que tractaven sobre els omeies i sobre els abbassides. Sis còpies d'aquest nou text foren enviades cap a Egipte, Síria, Medina, la Meca, Kufa i Basra i tots els textos que continguessin versions anteriors foren destruïts, com Otman havia fet en el seu moment. Segons recorda al-Kindi, l'enemistat existent entre Alí i Abu Bakr així com entre Omar i Otman resultava força coneguda, cadascun d'aquests califes va introduir canvis en el text de l'Alcorà per afavorir les seves postures i van suprimir el que consideraven contrari als seus interessos.
Un fet significatiu: el califa Mutawakkil (847-861), pertanyen a la nissaga dels abbasides,, va ordenar a Ali bin Rabbanat-Tabari d'escriure una apologia de l'Islam, en resposta als textos escrits pels cristians. Ali bin Rabbanat-Tabari no va refutar pas les acusacions d'al-Kindi sobre manipulacions en el text de l'Alcorà sinó que es va limitar a replicar que si en la transmissió de l'Alcorà hi havia hagut manipulacions i adulteracions, això també havia passat en la transmissió dels textos cristians.
Proves de canvis en el text de l'Alcorà
As-Suyuti, mort el 1505, un dels més famosos comentadors de l'Alcorà, cita el teòleg Ibn Omar al-Khattab dient que ningú no pot conèixer el contingut complert de l'Alcorà perquè una gran part s'ha perdut; a més, Aixa, l'esposa preferida del Profeta, va explicar que la sura La Partició contenia dos-cents versos, ara bé, en la còpia redactada per ordre del califa Otman l'extensió d'aquesta sura és de només setanta-tres versos. Entre els versicles suprimits, hi havia el de La lapidació on, suposadament, s'hi contenia l'ordre d'Al·là que si un home o una dona vells cometen adulteri, lapideu-los fins a la mort.
Molts textos alcorànics trobats en inscripcions i monedes del segle VII difereixen de la versió canònica actual. Això també passa amb versicles alcorànics inscrits amb fins ornamentals a les parets de la Mesquita de la Roca, construïda a Jerusalem entre els anys 691 i 692, durant el regnat del califa omeia Abd al-Malik.
Per altra banda, alguns estudiosos afirmen que una gran part de l'Alcorà és, en realitat, anterior a Mahoma ja que procedeix de textos litúrgics usats per àrabs monoteistes, potser jueus o cristians o dels misteriosos Hanifs
