Occitània

De Viquipèdia

Occitània


(Escut occità)	(Bandera occitana)

Lema reivindicatiu nacional: Volèm viure al País
(Català: Volem viure al País)

Ciutats més grans

Marsella, Tolosa de Llenguadoc, Bordeus, Toló, Niça, Montpeller, Llemotges, Nimes, Clarmont, Avinyó, Pau, Baiona, Valença, Besiers, Tarbes, Agen

Gentilici

Occità, Occitana

Població

Uns 15 milions

Superfície

190.000 k m 2

Occitània (en occità Occitània) és l'àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn el terç sud de l'estat francès, la Vall d'Aran al Principat de Catalunya, algunes valls alpines del Piemont a Itàlia i Mònaco.

El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial, només lingüístic, tot i que hi ha grups minoritaris de nacionalistes occitans. La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc i de les regions franceses de Midi-Pyrénées; al costat de l'escut de Catalunya en la de la regió del Llenguadoc-Rosselló, així com a l'escut del departament dels Alts Alps.

La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran.

Els segles XI, XII i XIII foren l'època de major esplendor de la cultura i la política occitanes. Culturalment, perquè fou l'època d'or de la literatura occitana, amb el naixement de la literatura trobadoresca que s'estengué per la major part d'Europa Occidental. Políticament per la independència de fet i la prosperitat de molts dels territoris occitans (vegeu Comtat de Tolosa, Comtat de Foix, Vescomtat de Carcassona, Ducat d'Aquitània i Comtat de Provença), que anaren incorporant-se a la corona francesa entre mitjans del segle XIII i principis del segle XVII.

Taula de continguts

1 Províncies tradicionals o regions d'Occitània
2 Orografia
3 Divisió administrativa
4 Partits polítics nacionalistes occitans
5 Història d'Occitània
6 Bibliografia
7 Enllaços externs

[edita] Províncies tradicionals o regions d'Occitània

Províncies tradicionals d'Occitània.

Vallades Occitanes (Valadas Occitanas)
Provença
Llenguadoc (Lengadòc)
Llemosí (Lemosin), que inclou el Llemosí històric, la Marca
Borbonès (Borbonés/Barbonés)
Guiana
Gascunya (Gasconha) que inclou els territoris de Bearn, Vall d'Aran, Bigorra o Armanyac.
Delfinat (Daufinat/Dalfinat)
Alvèrnia (Auvèrnhe/Auvèrnha)

[edita] Orografia

Occitània es pot dividir en set zones orogràficament definides:

Pirineus al sud, que fan de frontera amb la Península Ibèrica, amb alçàries com el Pic d’Aussau (2.885 m), la Vinhamala (3.298 m), Long (3.194 m), Miei de Bigorra (2.877 m), Monné (2.147 m), Mauberma (2.880 m), Valhièr (2.839 m), Tres Senhors (2.199 m), Ger (2.612 m), Sent Bertomiu (2.349 m), Serrèra (2.921 m), Puèg de Bugaràg (1.231 m), Campras (2.554 m), Pic de la Munia (3.194 m) i Neuvielba (3.092 m).
El Massís Central, al centre-nord del país, amb els subsistemes del Platèu de Velai, el Platèu de Milavachas, el Platèu de la Marcha, les Muntanyes del Vivarès, que inclouen el Mezenc (1.754 m), el Cantal (1.858 m), Lo Puei Domat (1.465 m), la Losèra (1.702 m), les Cevènes (1.551 m), l’Aubrac (1.471 m), i el Puei de Sanci (1.886 m).
Els Alps, a l’Est, que el separen de la Península Italiana, i que inclou el Planestèu de Valensòla, el Platèu de Sant Cristòu (amb els Clapier, 3.045 m; el Cheiron, 1.778 m; i La Cabrièra, 1.130 m), el Pelvús (4.103 m), el Col de Tenda (1.908 m), el Mont Cenís (2.083 m), el Ventús (1.912 m), els Tres Bisbes (2.922 m), lo Mont Pelat (3.052 m), l’Aution (2.082 m), Massís de los Escrenhs (4.103 m), la Ramièra (3.340 m), el Pic d’Olan (3.654 m), i els Aups Cottians, que inclou el Visol (3.841 m), el Peuve d’Euva (3.064 m), la Ronhosa (3.280 m), el Grum (2.366 m), i el Brèc de Chambairon (3.400 m).
La Plana de les Lanes, a la costa gascona.
La conca del Ròse o Roine, amb els rius Gardon, Ardescha, Isere i Dròme.
La conca de la Garona, amb els rius Dordonha, Olt, Tarn, Gers, Avairon, Ciron i Corrèsa.
La conca del Loira, amb la Vinhana, Alier, Cruesa i Gartempa.

D’altres rius del país són l’Ador, la Charenta, Aude, Argeç, Var, Eira, Illa, Llui, Midosa, Midor i Sason. Pel que fa als llacs, els principals són l’Airolha, Leucata, Lacanau, Casau, Sijan, Biscarrossa, Carcanc, Thau, Mauguiolh, Mar de Berra, l’Ort, Charpal, Arcaishon, Leon i Sostons.

[edita] Divisió administrativa

Actualment, el territori lingüístic occità és dividit entre França (que n'ocupa gairebé la totalitat), Itàlia (que ocupa les valls Valdeses), Espanya (la Vall d'Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives:

[edita] Partits polítics nacionalistes occitans

Mapa amb les regions de parla occitana

[edita] Història d'Occitània

[edita] Bibliografia

BALDIT, Pèire (1982) Occitània La Magrana, Col·lecció Alliberament, 14 Barcelona
Pèire Bec (1977) La llengua occitana Edicions 62, Col·lecció a l’Abast, 133 Barcelona.
Robèrt Lafont (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
Robèrt Lafont (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l’Abast, 72 Barcelona.
Robèrt Lafont i ANATOLE, Christian (1973) Història de la literatura occitana Dopesa, Barcelona
Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Jesús Mestre i Godes (1994) Els càtars. Problema religiós, pretexte polític Col. A l’Abast, 279 Barcelona.
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l’Europa capitalista La Magrana, Barcelona
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Felipe Fernández-Armesto(1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
Xavier Lamuela(1987) Català, occità i friülà: llengües subordinades i planificació lingüística Quaderns Crema, Assaig Minor, 3 Barcelona.
Joan Grosclaude; Pèire Lagarda; ALCOUFFE; AMORÓS; VENTURA, Jordi i SURRE-GARCIA, Alem «Occitània. L’última oportunitat» El Temps 15 febrer de 1999
Aureli Argemí i Roca i Ricard de Vargas Golarons «Dossier Occitània» Altres Nacions núm 2 1981
FIGUERES i TRULL «Ieu conessi un païs. Occitània i l’occità del 1945 als nostres dies» Revista de Catalunya núm 125 gener 1998.
Jordi Ventura i Subirats «L’edicte de Villiers-Cottêrets» Revista de Catalunya núm. 58, desembre 1991
Jordi Ventura i Subirats «La revolució francesa i les llengües no oficials de l’Estat francès» Revista de Catalunya núm. 38 febrer 1990
Felip Gardy; LAGARDA, Pèire; GIORDAN, Henri “Gli Occitani” a MINORANZE núm. 11-12, 3r-4rt trimestre 1978, Milà
BALZAGUES, Gaston “Les organisations occitanes” a LES TEMPS MODERNES núm. 324-326 agost-setembre 1973 París
LAGARDA, Pèire “Occitania e Occitanisme” dins I Jornades del CIEMEN del 22 al 29 d’agost del 1976 “Relacions lingüístiques Occitània-Catalunya”, publicat a Nationalia I
Pèire Bec “A cuestión occitana: plantexamento histórico-cultural” a GRIAL núm 74, 1981.
REBULL, Gilles “Nationalité et Regionalisme en Provence de 1859 à 1893: Une interpretation de l’évolution felibréenne au regard de l’expérience catalane” a LOU FELIBRIGE núm. 222 (número especial), primer trimestre 1997
FOURIE, J. “La premsa d’oc pendent la darrièra guerra: l’exemple de Terra d’Oc” LO GAI SABER
ROCH, Alain “Occitània: ensenhament e mass-media” dins V Jornades del CIEMEN del 24 al 28 d’agost del 1980 “Ensenyament de la llengua i mitjans de comunicació social, publicat a Nationalia VI
Felip Gardy “Occitània: un enjòc” dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d’agost del 1979 “Fet nacional: llengua, territori i migracions, publicada a Nationalia V.