Substantiu
De Viquipèdia
En gramàtica tradicional, el substantiu (també nom substantiu) expressa éssers de tota mena concrets, i abstractes, tota substància. El substantiu és un mot que designa éssers que poden ser subjectes o objectes d'una acció, un estat, o qualsevol accident expressable amb un verb. Aquesta categoria és d'origen grecollatí.
Taula de continguts |
[edita] Característiques del nom en català
El substantiu admet variacions en la terminació que indiquen el gènere gramatical i el nombre. El nom és un mot que es pot dividir en: arrel o lexema que atorga el significat del mot, i morfemes constitutius, o obligatoris (gènere, i nombre), i derivatius o facultatius (prefixos, i sufixos).
El nom és el nucli del sintagma nominal. Altres paraules poden ocupar el lloc del nom si estan sustantivades, normalment per un article.
[edita] Funcions del nom en català
Els noms substantius poden realitzar les funcions següents:
- Subjecte: En Pere llegeix un llibre.
- Aposició: En Pere, el meu cap, vol el llibre avui.
- Atribut: En Pere és el mestre.
- Predicatiu: Han elegit conseller al meu germà.
- Complement agent: Fou menjat pel lleó.
- Complement directe: El gat menja carn.
- Complement indirecte: En Jordi regalà un gat a la seva germana.
- Complement circumstancial: El vaig trobar ahir a la platja.
- Complement d'un nom: Una taula de fusta.
- Complement d'un adjectiu: Estava plena de ràbia.
- Complement d'un adverbi: Què faràs lluny de casa?
- Vocatiu: Jordi, vés allà.
La majoria de noms poden ser substituïts per pronoms que realitzen idèntiques funcions
[edita] Tipus de noms en català
Segons la seva extensió, el nom substantiu es pot classificar en:
- Comú: fa referència a éssers animats o inanimats, o conceptes en general (home, lleó, tomaca, pedra, valor, grandesa...)
- Propi: nom amb el que se destaca la individualitat d'un ésser (Joan, Maria, Ebre, Benidorm, l'Índia...)
Segons el significat por ser:
- Concret: s'aplica a elements materials (taula, aigua, gos...)
- Abstracte: anomena un concepte, qualitat, o estat que només existeix al pensament (amor, idea...)
- Col·lectiu: designa un conjunt d'individus (exèrcit, alumnat...)
- Comptable: admet els determinants numerals cardinals (cadira, llapis...)
- Incomptable: no admet els cardinals (diners, sucre...)
Segons la seva formació pot ser:
- Simple: format per un sol mot: mar, coca.
- Compost: caçamosques, para-xocs.
Segons el seu origen:
- Primitiu: no format a partir d'altre mot: cor.
- Derivat: té el seu origen en un mot primitiu.
- Patronímics: derivats del nom del pare: Peris, de Pere.
- Gentilicis: del lloc de procedència com anglès, valencià.
- Augmentatius: mitjançant sufixos: animalot, casota, manassa.
- Diminutius: mitjançant sufixes disminueixen el significat: gosset.
- Despectius: amb un sufix expressen menyspreu: gentussa.
[edita] El nom en altres llengües
Moltes de les llengües presenten declinacions als noms, és a dir, un canvi en la seva forma segons la funció sintàctica que realitzen. El cas gramatical sovint presenta a més a més un matís de significat.
No tots els idiomes presenten els mateixos gèneres i nombres, n'hi ha que no tenen aquesta particularitat (com ara l'anglès, on no existeix el masculí o el femení apart de per a les persones), d'altres presenten més varietat (com l'alemany, que afegeix el gènere neutre) o les combinen amb altres trets (com el d'animat-no animat segons el nom es refereixi a un ésser viu o no).
