Britània

De Viquipèdia

Britània fou el nom de la província romana que abraçava dos terços de l’illa de la Gran Bretanya. Procopi l’esmenta també com Brítia o Brètia. Els nom seria derivat del poble dels britons. Ja abans les illes s’esmentaven com illes Brites formades per les principals Albió i Ierne (Irlanda). Britània seria un nom aplicat a la part romana en oposició a Caledònia (Escòcia), no dominada.

Els noms Ostrimnides i Casiterides, probablement d’origen fenici, no se sap ben be a que pertanyen. Casiterides sembla més aviat Cornualla que les illes Scilly però altres diuen que foren les Açores. Per Festus Avienus les Ostrimnides eren les illes Britàniques mentre que per altres son les Scilly.

Les primeres noticies històriques de Britània diuen que el rei Divitiacus dels suessions (una tribu belga) exercia la sobirania sobre part de l’illa de gran Bretanya. Més tard foren els venetis (de la regió de Vannes) els que demanaren ajut a Cèsar contra els britons i Cèsar va preparar la seva primera invasió el 55 aC; el seu lloctinent Volusenus fou enviat a les illes en missió de reconeixement. Cèsar va enviar també ambaixadors i entre ells Commius l'Atrebat, l’influencia del qual a Britània fou utilitzada per Cèsar. L’ambaixada va sortir de Gressoriacum l’estiu i va tornat al setembre, anunciant el resultat per una carta a Roma; els ambaixadors foren honorats amb un festival de 20 dies.

La segona expedició de Cèsar va tenir lloc el maig del 54 aC. Va trobar resistència dirigida per Casivelaunus encapçalant una aliança de Trinobants, cenomagni, Acalites i Bibroci. La submissió de Casivelaunus no fou total, però Cèsar va reembarcar amb tot el seu exercit i va deixar Britània altre cop independent. Els romans, que la primera vegada s’havien limitat a la costa, arribaren aquest cop fins al comtat d'Oxford.

Sembla que les relacions es van mantenir en temps d'August i que amb Tiberi alguns auxiliars britons van anar a lluitar amb Germànic, segurament a canvi de diners. Cal·lígula va planejar un atac a Britània però es va retirar i segons Suetoni va donar ordres de recollir petxines i altres elements de la mar per anunciar la "conquesta de la mar". També Suetoni explica que Adminius, fill d’un cap britó de nom Cynobelin, va sortir de Britània expulsat pel seu pare junt amb alguns fidels i es va col·locar sota protecció de Cal·lígula que va donar a l'esdeveniment el caràcter d’una submissió de tota l’illa. Aquest Cynobelin apareix a algunes monedes i es sospita que fou el successor de Tasciovanus.

Fou Claudi qui realment va conquerir Britània. L’expedició la van dirigir el general Aulus Plautius. Aulus va desembarcar sense oposició (any 43) i va construir un campament base i va avançar pel Kent, on el rei del país es va sotmetre a Roma, i el va seguir el rei del país de Sussex; els catavelaunis, dirigits pels reis Caractacus i Togodumus, li van fer front en posicions fortificades junt amb els caps tributaris i un exercit de seixanta mil homes (els romans eren poc més de la meitat); els catavelaunis foren derrotats i Togodemus va morir en la lluita pel creuament d’un riu; els romans va arribar al Tàmesi on Caractacus va instal·lar la seva segona línia defensiva, i altra cop els romans van vèncer; Aulus va entrar a Londinium (Londres), fet només enfosquit perquè un milè de soldats romans van ser engolits a un pantà. Llavors Claudi va anar a l’illa; les forces britones s’havien concentrat a l'actual Brentwood Hill a uns 30 km al nord de Londres en direcció a Colchester, i Claudi i un dels seus ministres van idear una estratègia amb la que els britons foren derrotats. Caractacus va fugir i tres dies després els romans entraren a Camulodonum (Colchester) amb ajut del rei dels icenis que també es va declarar client romà. Monedes de Claudi es van emetre a l’illa. En els següents anys els pobles de l’illa es van sotmetre o foren sotmesos.

En temps de Neró el poder romà ja havia arribat a l'oest de Gales i al nord del Yorkshire on vivien els silurs (silures) o siluris, els ordovics i els brigantes o brigants. Una reina dels brigants, Cartismandua, fou col·locada al tron pels romans, i els va ser lleial; el seus espòs, es va revoltar però no va tenir l’ajut de la reina. Neró va enviar a l’illa a Suetonius Paulinus que va consolidar les conquestes de Claudi o va recobrar els territoris que s’havien perdut; el príncep rebel fou sotmès, essent perdonat per Cartismandua.

L’any 60 va morir el rei dels icenis (que vivien a Norfolk i Suffolk), Prasestagus, i va repartir el seu regne, una meitat pels romans i l’altra per les dues filles, però aquestes foren mortes (després de ser violades) pels romans, que van annexionar tot el regne. Llavors la vídua Boadicea, es va revoltar i es va apoderar de Camulodunum (Colchester) i Londinium (Londres), derrotant als desprevinguts romans en diversos enfrontaments, i obtenint l’aliança de diversos pobles (61). Va dirigir la resistència subordinada als druides i bards de l’illa d'Anglesey, el seu quarter general, però fou reduïda pel governador, el general romà Suetonius Paulinus (62) i es va suïcidar. En els següents anys les legions romanes es van limitar a consolidar el poder de l'imperi.

En temps de Vespasià es van fer dirigir algunes expedicions. La primera va dirigir-se vers Gales el 74; la segona el 77 la va encapçalar Juli Frontinus i la va seguir el governador Agrícola cap a Gales el 78 establint una guarnició a Carleon i una a Chester; aquesta campanya va durar un parell d’anys sota direcció d'Agrícola que va poder establir sòlidament el poder romà; el 79 va ocupar l’illa d'Anglesey; l’any 80 Agrícola va avançar cap al nord del país dels Brigants, cap el Firth de Tay i els cinc anys següents es va dedicar a explorar les regions desconegudes i a fer noves conquestes; va construir una línia de fortins entre els Firths de Forth i el Clyde que van marcar la frontera del territori romà. La victòria de les muntanyes Grampianes contra els Caledonis de Galgacus es va acabar amb triomf (els romans van perdre 360 homes mentre els caledonis en van perdre deu mil); Galgacus fou derrotat altra cop l’any 84 i va deixar d’oferir resistència; Tàcit esmenta la submissió de les illes Orkney però això degué ser força efímer si es que mai va passar d’una visita (84). El 85 viatgers romans van arribar a la illa de Thule, probablement la més gran de les Shetland. En temps de Domicià cal esmentar la revolta d'Arviragus, un cap britó en època indeterminada entre el 86 i el 96. Després es va fer una altra expedició en temps de Nerva (96-98). Durant el regnat de Trajà es conserven inscripcions del domini roma i durant el d'Adrià es conserven també monedes, així com dels següents emperadors. Spartianus diu que fou Adrià qui va construir un mur d’uns 150 km de llarg per separar el territori romà dels bàrbars caledonis.

Antoní Pius va confiscar als Brigants un part del seu país per haver atacat el territori dels seus veïns Genuinis, aliats de Roma que no s’esmenten mai més. El mur d'Antoní es va construir al seu regnat, i una inscripció esmenta a un oficial anomenat Lol·li Urbic (Lollius Urbicus). Em temps de Alexandre Sever es van emetre monedes i es parla d’un mur que ja existia. El 4 de febrer del 211 Alexandre Sever va morir a York. Les noticies de Britània quasi be desapareixen. Al 287, sota Domicià, es va aixecar l'usurpador Carausius, cap de la flota, que es va proclamar emperador a Britània; el 290 Carausius va derrotar a Domicià en una batalla naval i Dioclecià el va haver de reconèixer "august" amb autoritat sobre Britània i la Gàl·lia Bonònia. Carausius fou assassinat el 293 pel seu prefecte Allectus, que es va proclamar emperador; el nou aspirant va perdre la Gàl·lia Bonònia que es va decantar per Constanci Clor que finalment el 296 va derrotar a Allectus i va ocupar Britània. En aquestos anys la província va patir les primeres incursions de pobles germànics: el francs i saxons, i apareixen també els pictes. Després s’esmenten els escots i els atacots a partir del regnant de Julià l'Apòstata el 361. No rs pot establir el moment en que els germànics van assolir el poder i els romans el van perdre. Se sap de la retirada romana amb Estilicó però no de la substitució interna de les autoritats romanitzades per germànics saxons i angles.

Britània fou constituïda en província durant el regnat de Claudi, segurament vers el 44. La província es va anar engrandint per les successives conquestes. Fou una província proconsular governada per un llegat i un procurador.

El 197 la província fou dividida en dos: Britània Superior i Britània Inferior, cada una sota un praeses. El 293 fou dividida en quatre províncies: Britània Prima, Britània Secunda, Màxima Cesariensis i Flàvia Cesariensis. El 369 es va afegir una cinquena província, de nom Valentia (Valèntia). D’aquestes cinc províncies dos eren consulars (Màxima i Valèntia) i tres governades per praeses (Prima, Secunda i Flàvia). Els quatre (i després cinc) governadores foren subjectes del vicari de la Diòcesi de Britània (Vicarius Britanniae) que fou una mena de governador general de l’illa. El vicari residia a Eboracum (York) que fou la residencia principal dels governadors romans al llarg del període en que l’imperi va governar allí.

Com a pobles del país, a més dels esmentats, cal assenyalar els que esmenta Ptolomeu:

• al nord del Clyde i Forth:
  • Epidis, Cerons, Carnonacs, Carenis, Cornabis, Caledonis, Cantis, Logis, Mertis, Vacomagis, Venecontes i Taizalis
• entre el Clyde i el Forth i al Tyne i Solway:
  • Novantes, Selgovis, Gadenis, Otadinis i Damnis
• al sud del Tyne i Solway:
  • Brigants, Parisis, Cornavis, Coritavis, Catieuclanis, Simenis, Trinobants, Dobunis, Atrebats, Cantis, Regnis, Belgues, Durotiges, Damnonis, Ordovices, Siluris i Dimetis

Ciutats de Britània:

• Camelodunum (Colchester)
• Londinium (Londres)
• Eboracum (York)
• Verulamium
• Glevum (Gloucester)
• Venta Belgarum (Winchester)
• Venta Icenorum (Norwich)
• Corinium (Cirencester)
• Calleba Attrebatum (Silchester)
• Aquae Solis (Bath)
• Durnovaria (Dorchester)
• Regnum (Chichester?)
• Durovernum (Canterbury)
• Uriconium (Wroxester)
• Lindurn (Lincoln)
• Rutupae (Richborough)
• Portus Dubris (Dover)
• Portus Lemanis (Lymnpne)
• Portus Adurni (Aldrington)
• Brannodunum (Brancaster)
• Gariannonum (Burgh Castle)
• Taum (Taesburg)

Hi ha restes romanes a altres quinze ciutats angleses (Castle Rising, Sth. Creake, Cromer, Burgh, Oxnead, Castle Acre, Narborough, Osburg, Ixburg, Colney, Whetacre, Burgh St. Peter, Caistor, Holme, i North Elmham) però de cap es coneix el seu nom romà.