Vocal

De Viquipèdia

Les vocals són els sons de la parla que s'articulen exclusivament amb la vibració de les cordes vocals, sense que el pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal) hi afegeixin cap altre element sonor. Aquestes cavitats només actuen com a ressonadors, alterant els harmònics del so activat per les cordes vocals. La vocal s'oposa a la consonant.

Hi ha tres factors de classificació de les vocals, en funció de com la cavitat bucal i la cavitat nasal alteren els harmònic|harmònics del so produït per les cordes vocals: el punt d'articulació (que depèn de la posició de la llengua), la labialització (que depèn de la posició dels llavis) i la nasalització (que depèn de la participació o no de la cavitat nasal com a ressonador).

En acústica els diferents formants de cada vocal es veuen com a parts fosques d'un espectograma. Són els sons més estudiats.

Una vocal pot unir-se amb altres en la pronunciació i formar així un diftong o un triftong, presents en la majoria de llengües. Cal remarcar que la pronunciació de les vocals varia molt entre els diferents idiomes. Els signes per representar-les són els que més sovint tenen un signe diacrític

[edita] Vocals a les diferents llengües

A certes llengües, particularment les semítiques, tendeixen a marcar inflexions, i no s'acostumen a escriure en els seus alfabets (anomenats abjads). En les altres llengües, les vocals són un fonema essencial de la paraula. Les vocals són especialment importants en llengües que disposen de poques consonats (com ara el maori o el hawaià) o llengües on la proporció de consonants és relativament petita (com ara el sedang, parent del vietnamès que distingeix 55 sons vocàlics diferents). El japonès és una de les poquíssimes llengües que conté vocals sordes.

En moltes llengües, entre elles el català, no es pot tenir uns síl·laba sense vocal, ja que actuen com a nucli. De fet, una vocal sola pot formar una síl·laba i fins i tot una paraula completa.

[edita] Sistemes vocàlics

La majoria de llengües tenen d'entre 3 i 7 vocals, essent les 5 següents les més comunes:A, E, I, O, U. Se solen representat segons el triangle vocàlic de l'AFI.

Aquesta configuració és la més comuna perquè representa l'ús més eficaç de l'espai vocàlic, de manera que petites variacions en una vocal no produeixen confusions. Com a exemple, el castellà i el grec modern l'empren. El llatí ja tenia una configuració semblant, si bé distingia entre vocals curtes i llargues. No tots els seus derivats foren tan frugals com el castellà, però, ja que el francès distingeix 16 vocals (incloent-hi les nasals). D'entre les llengües europees, les germàniques són particularment riques en sons vocàlics, amb el suec al capdavant amb 17 vocals.

A l'altre extrem de l'espectre, els dialectes tsuizi i abzui de l'abkhaz coneixen només dues vocals. Totes les llengües naturals inclouen alguna mena d'a.