Pierre Choderlos de Laclos
De Viquipèdia
Pierre Ambroise Choderlos de Laclos, (Amiens, 18 d'octubre de 1741 – Tàrent, 5 de setembre de 1803) escriptor i oficial militar francés. Durant molt de temps va ser considerat un escriptor tan escandalós com el Marqués de Sade o Restif de la Bretonne.
Va ser un militar pessimista pel que fa a les relacions humanes, i un escriptor aficionat, tot i que el seu projecte somiat era: "escriure una obra que s'aparte d'allò habitual, que faça molt de soroll, i que continue ressonant sobre la terra quan jo haja mort"; des d'aquest punt de vista es van complir els seus desitjos, perquè l'èxit que va aconseguir la seua obra mestra, Les relacions perilloses (Les liaisons dangereuses) va ser de tal magnitud, que pot ser considerada com una de les novel·les més conegudes en el món. És una de les obres mestres de la literatura galant del segle XVIII, que descriu les intrigues de l'aristocràcia. La seua història ha propiciat un gran nombre de treballs crítics i analítics, obres de teatre i pel·lícules dirigides, entre altres, per Roger Vadim, Milos Forman o, la més destacada de Stephen Frears de 1988.
Taula de continguts |
[edita] Pronúncia
Els francòfons dubten entre dues pronúncies per a Choderlos: sho-der-lo o ko-der-lo.
L'Acadèmia Francesa, no obstant, preconitza la pronúncia Sho-der-lo. Roger Vailland en la seua obra Laclos par lui-même(p. 65), presenta un facsímil d'una Mémoire pour demander la Croix de Saint-Louis redactada pel mateix Laclos i datada el 26 d'agost de 1787, on s'anomena Chauderlot de Laclos, el que recolza la pronúncia sho-der-lo.
[edita] Biografia
Pierre Ambroise Choderlos de Laclos va nàixer a Amiens, cap de partit del departament del Somme. Va ser el desé fill d'un secretari d'intendència de Picardia i d'Artois.
[edita] La carrera militar
Ser militar era la seua vertadera vocació. Es va decidir per tant, per aquesta carrera malgrat que les perspectives de promocionar-s'hi no eren molt encoratjadores. Va escollir l'artilleria, per ser la que millor s'adaptava al seu esperit matemàtic. Va ser admès, l'any 1760, en l'Escola de la Fére, precursora de l'Escola politècnica.
És anomenat, successivament, subtinent el 1761, i tinent segon el 1762. Ansiós de conquistes i de glòria s'incorpora a la Brigada de les colònies, una guarnició de La Rochelle. Però el Tractat de París, l'any 1763 posa fi a la Guerra dels Set Anys. En vista d'això, el jove Laclos es veu obligat a oblidar les seues ambicions bel·licistes i a conformar-se amb la tediosa vida de la guarnició: a Toul, el 1763, a Estrasburg, de 1765 a 1769, a Grenoble, de 1769 a 1775 i a Besançon de 1775 a 1776.
Nomenat capità en 1771, va romandre durant disset anys en l'armada, (just fins a la Revolució Francesa). Aquest artiller, fred i lògic, d'esperit subtil, s'avorreix entre els toscos soldats i, per a ocupar el seu temps, se submergix en la literatura i en l'escriptura. Les seues primeres obres, escrites en versos lleugers, es publiquen en l' "Almanac de les Muses". Inspirant-se en un novel·la de Madame Riccoboni, escriu una òpera còmica bastant dolenta, "Ernestina", que no aconseguirà més que una desastrosa representació davant de la reina Maria Antonieta, el 19 de juliol de 1777.
En 1776 se li encarrega la instal·lació d'una nova escola d'artilleria a Valence en la que després ingressarà Napoleó Bonaparte. De retorn a Besançon, l'any 1778, és nomenat capità de segona de sapadors. En la guarnició, i durant el seu temps lliure, redacta unes quantes obres en què apareix com un fervent admirador de Jean-Jacques Rousseau i de les seues novel·les. "La nova Eloisa" que ell considera com: "la més bella de les obres escrita amb el títol de novel·la". El 1778, comença a escriure "Les relacions perilloses".
[edita] Les relacions perilloses
L'any 1779, és enviat de servei a l'illa d'Aix, per a ajudar al marquès de Montalembert en la direcció i construcció de les fortificacions que han de defensar-los de l'atac dels anglesos. De tota manera, passa molt de temps redactant "Les relacions perilloses" i una epístola a Madame de Montalembert. Ascendit a capità de bombarders, sol·licita una baixa de sis mesos durant la qual, a París, es dedicarà a escriure; és conscient que, a partir d'ara, la seua vocació literària és més important que la seua carrera militar, amb la qual se sent frustrat.
La seua obra, en gestació, reflecteix les seues frustracions militars (no haver pogut demostrar el seu valor en una guerra) així com les nombroses humiliacions que ell creu haver patit durant la seua vida per part dels aristòcrates i de les dones que considera inaccessibles. Escriure "Les relacions perilloses" representa, per a ell, una espècie de venjança i una teràpia.
Com el mateix títol ja indica amb escreix, Laclos desitja emportar-nos al món de l'aparença i l'engany, de la hipocresia que arriba a adquirir tints de cinisme embolicats en un context bucòlic i aparentment innocent... amb aquest objectiu ens presenta les fredes maquinacions de dos nobles rivals i amants: l'atractiu vescomte de Valmont i la perspicaç i maquiavèl·lica marquesa de Mertueil.
Ambdós competeixen i rivalitzen sagaçment en capritxosos jocs d'amor, movent-se amb elegància i aparent honestedat pels millors salons i palaus de París, encara que sense cap rubor preparen i planegen tot tipus de trames sobre les seues desprevingudes víctimes. En aquesta imparable carrera de seducció manipulada val tota la seua temeritat, que afecta sobretot a joves inexperts i incauts. Moltes vegades aconsegueixen enfonsar i exposar a l'escàndol respectables matrimonis o deshonrar jovenetes que esperen la seua concertada boda, encara que la seua tàctica mai no és advertida gràcies al seu esplèndid refinament, gairebé teatral.
L'art de la saborosa dissimulació i d'aquesta inevitable temptació rendeix tothom que semble resistir-se tant a Valmont com a Mertueil, que només contemplen una norma d'honor, encara que aquesta mai ha de ser violada: no es podrà demostrar amor sincer cap a ningú, perquè això significaria el fatal error de la debilitat sentimental.
Quan Valmont sembla haver caigut enamorat de la seua víctima (una dama casada que inauditament se li resisteix), la marquesa de Mertueil és inflexible: la relació d'amor-odi que existeix entre ambdós s'exacerbarà fins a extrems insostenibles, i el que podria haver sigut una simple aposta més es convertirà en una guerra oberta entre les capacitats més traïdorenques que els jugadors no dubten a usar.
El resultat de tot aquest conflicte suposarà la tragèdia final per a Valmont, però també el fracàs dels cruels plans de Mertueil.
En tot cas, el retrat que ofereix Lacros d'una aristocràcia francesa egocèntrica i frívola, aliena a la pobresa del poble i a les seues misèries, i despreocupada en activitats rodejades de luxe en grans palaus i vil·les campestres, s'ajusta certament molt al context del frívol rococó del regnat de Lluís XV. Probablement aquesta frivolitat va ser el principal cavall de batalla per a la mordaç crítica de Laclos.
En 1781 és ascendit a capità-comandant dels canoners i aconseguix un altre permís de sis mesos durant els quals acaba la seua obra mestra. L'editor Durand Neveu serà l'encarregat de publicar, en quatre volums, la novel·la, que ix a la venda el 23 de març de 1782. L'èxit és immediat i fulgurant; la primera edició de dos mil exemplars és venuda en un mes (el que en aquesta època era extraordinari), i durant els dos anys següents una dotzena de reedicions són publicades i venudes.
No obstant, la publicació d'aquesta obra incendiària, considerada com un atac a l'aristocràcia, és jutjada com una falta pels seus superiors. Se li ordena tornar immediatament a la seua guarnició de Bretanya des de la que és tramès a La Rochelle l'any 1783, perquè participe en la construcció del nou arsenal. Coneix, llavors, a Marie-Soulange Duperré, a la que sedueix i amb la que té un fill. Choderlos té 42 anys, ella només 24 però, realment enamorat, es casa amb ella l'any 1786. Marie-Soulange serà el seu gran amor i amb ella tindrà dos fills més.
Choderlos de Laclos no s'assembla gens a l'arquetip del seductor personatge de Valmont i no té cap dels seus defectes. Choderlos no era un seductor i se'l va descriure com un cavaller prim i ros de conversa freda i metòdica. Sense conquistes amoroses conegudes, la seua vida sentimental va estar dedicada a la seua esposa, sent un marit fidel i un pare atent.
Va participar en un concurs acadèmic sobre el tema "Quins serien els millors mètodes per a perfeccionar l'educació de les dones?", això li va permetre desenvolupar les seues teories (molt avançades) feministes sobre la igualtat dels sexes i l'educació de les joves. En aquest text, inacabat, Choderlos posa en evidència la mala educació que reben les joves que, segons ell "se les acostuma a la servitud i a ser unes mantingudes". El tema de l'emancipació femenina es reflecteix ja, de manera explícita, en "Les relacions perilloses".
El 17 de juny de 1787 va escriure en el Journal de París el seu projecte de numeració dels carrers de París.
[edita] La Revolució
L'any 1788 va abandonar l'armada. Després d'un període de cerca personal i del millor mitjà d'aconseguir les seues ambicions, i d'algunes temptatives per aproximar-se a un gran senyor, va entrar al servei del duc d'Orleans amb qui compartia les mateixes idees d'evolució de la reialesa.
En esclatar la Revolució francesa va trobar l'ocasió per a viure intensament. Des del principi va ordir intrigues a favor del seu senyor, organitzant conspiracions i maquinacions. El 5 i 6 d'octubre de 1789, va intervenir en les jornades versallesques i va redactar, amb Brisot, la petició que va provocar la matança del Camp de Mart. El 17 de juliol, va negociar el rescat dels sis-cents fusellers del 14 de juliol.
Es va unir a la facxció republicana, deixant al Duc d'Orleans per un lloc de comissari en el ministeri de la Guerra, encarregat d'organitzar les tropes de la jove República. Gràcies a estes activitats va participa, de manera decisiva, en la victòria de la batalla de Valmy. Després de la traïció de Dumouriez, Robespierre va ordenar el seu arrest i el va empresonar per orleanista. Va ser alliberat en el Termidor.
Va posar a punt, després d'alguns experiments, una bala buida, farcida de pòlvora. Choderlos Laclos, és per tant, l'inventor del obús. L'any 1795, esperant reintegrar-se a l'armada, va escriure unes memòries titulades "de la guerra i de la pau", que va dirigir al Comité de la Salut Pública, i que no van tenir cap efecte immediat. Va intentar entrar en la diplomàcia i fundar una banca, però no hi va reeixir en cap dels casos.
Finalment va conèixer el jove general Napoleó Bonaparte, el nou Primer Cònsol, artiller com ell, i es va adscriure a les idees bonapartistas. El 16 de gener de 1800 va ser nomenat general d'artilleria i destinat a l'Armada del Rin i, en la batalla de Bilberach va rebre, per fi, el seu baptisme de foc. Destinat a la Armada d'Itàlia va morir el 5 de setembre de 1803 a Tàrent, i no precisament en una batalla, com sempre va anhelar, sinó d'e disenteria i malària. Va ser soterrat al lloc de la seua mort, però amb el retorn dels Borbons, l'any 1815, la seua tomba va ser destruïda.
