Napoleó Bonaparte

De Viquipèdia

Napoleó Bonaparte

Napoleó I, (Napoléon Bonaparte (15 d'agost, 1769 - 5 de maig, 1821) Militar i home d'estat francés nascut en Ajaccio, Còrsega un any després de la compra de l'illa a la República de Gènova.

Taula de continguts

1 Les primeres campanyes
2 La França napoleònica
3 Les guerres de conquesta
4 L'Europa napoleònica
5 La caiguda de Napoleó
6 Enllaços externs

[edita] Les primeres campanyes

Napoleó va ser nomenat comandant de l'exèrcit francés en Itàlia en 1796. Va derrotar successivament quatre generals austríacs, les tropes dels quals eren superiors en nombre, i va obligar a Àustria i els seus aliats a firmar la pau. El Tractat de Campoformio estipulava que França podia conservar els territoris conquistats, en què Bonaparte va fundar, el 1797, la República Cisalpina (Venècia), la República Lígur (Gènova) i la República Transalpina (Llombardia), i va enfortir la seua posició a França enviant al tresor milions de francs.

El 1798 va dirigir una expedició a Egipte, que es trobava sota domini turc, per tallar la ruta britànica cap a l'Índia. Encara que va conquerir aquest país, la seua flota va ser destruïda per l'almirall britànic Horatio Nelson i el militar francès va quedar aïllat al nord d'Àfrica després de ser derrotat a la batalla del Nil. Bonaparte no es va desanimar davant d'aquest contratemps i es va dedicar a la reforma de l'administració i legislació egípcies: la servitud i el feudalisme van ser abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Els erudits francesos que l'havien acompanyat en el viatge van començar a estudiar la història de l'antic Egipte i a realitzar diverses excavacions arqueològiques. No va aconseguir conquerir Síria el 1799, però va aconseguir una victòria indiscutible sobre els turcs a Abukir. Mentrestant, França feia front a una nova situació internacional: Àustria, Rússia, Nàpols i Portugal s'havien aliat amb Gran Bretanya, configurant la Segona Coalició.

[edita] La França napoleònica

Napoleó va decidir abandonar el seu exèrcit i tornar a França per a salvar el país atesa la crisi del Directori. Quan va arribar a París es va unir a una conspiració contra el govern. Bonaparte i els seus companys van prendre el poder durant el cop d'Estat del 9-10 de novembre de 1799 (18-19 de brumari segons el calendari revolucionari) i van establir un nou règim, el Consolat. Segons la constitució de l'any VIII, Napoleó, que havia estat nomenat primer cònsol, disposava de poders quasi dictatorials. La Constitució de l'any X, per ell dictada el 1802, va atorgar caràcter vitalici al seu consolat i, finalment, ell mateix es va proclamar emperador el 1804. Durant aquest anys va retallar molt les llibertats i organitzar un ferri estat policial mercè una efectiva policia secreta dirigida per Joseph Fouché.

L'electorat va mostrar el seu recolzament absolut a cada una d'aquestes reformes. Bonaparte va creuar els Alps amb un exèrcit el 1800 i va derrotar els austríacs en la batalla de Marengo, amb la qual cosa el seu poder va quedar reafirmat. Va entaular negociacions per a restablir la pau a Europa i aconseguir que el Rin fos reconegut com la frontera oriental de França. Així mateix, va firmar el Concordat de 1801 amb el Papa Pius VII, que va calmar els ànims a l'interior del país en posar fi a l'enfrontament amb l'Església catòlica, originat des de l'inici de la Revolució. Quant a la política interior, Napoleó va reorganitzar l'administració, va simplificar el sistema judicial i va sotmetre a totes les escoles a un control centralitzat. La legislació civil francesa va quedar tipificada al Codi de Napoleó i en altres sis codis que garantien els drets i llibertats assolits durant el període revolucionari, inclosa la igualtat davant de la llei i la llibertat de culte.

[edita] Les guerres de conquesta

Article principal: Guerres napoleòniques

Napoleó a cavall

El primer imperi francès en negreta i els seus estats satèl·lit (1811)

Gran Bretanya, irritada per l'hostilitat de les accions de Napoleó, va reprendre la guerra naval amb França a l'abril de 1803. Dos anys després, Rússia i Àustria es van unir a Gran Bretanya en la Tercera Coalició. Napoleó va descartar el seu pla d'envair Anglaterra i va dirigir els seus exèrcits contra les forces austro-russes, les quals va derrotar a la batalla d'Austerlitz, el 2 de desembre de 1805. Va conquerir el regne de Nàpols el 1806 i va nomenar rei el seu germà major, Josep; es va titular rei d'Itàlia (1805), va desintegrar les antigues Províncies Unides (hui Països Baixos), que en 1795 havia constituït com República de Batàvia, i va fundar el regne d'Holanda, al front del qual va situar el seu germà Lluís, i va establir la Confederació del Rin (que agrupava a la majoria dels estats alemanys) que va quedar davall la seua protecció. Va ser llavors quan Prússia i Rússia van forjar una nova aliança i van atacar a la confederació. Napoleó va aniquilar l'exèrcit prussià a Jena i Auerstedt (1806) i al rus en Friedland. A Tilsit (juliol de 1807), va establir un acord amb el tsar Alexandre I pel qual es reduïa enormement el territori de Prússia (vegeu Tractats de Tilsit); també va incorporar nous estats a l'Imperi: el regne de Westfàlia, governat pel seu germà Gerònim, i el Ducat de Varsòvia, entre altres.

Durant aquest temps Bonaparte havia imposat el Sistema Continental en Europa, que consistia en un bloqueig sobre les mercaderies britàniques amb el propòsit d'arruïnar el poderós comerç de Gran Bretanya. Va conquerir Portugal en 1807 i en 1808 va nomenar el seu germà Josep rei de Espanya, després d'aconseguir l'abdicació de Ferran VII a Baiona i envair el país, deixant Nàpols com a recompensa per al seu cunyat, Joachim Murat. L'arribada a Espanya de Josep Bonaparte va recruar la guerra d'Independència espanyola. Napoleó es va traslladar a Espanya durant un temps i va aconseguir diverses victòries, però la lluita es va reprendre després de la seua partida, prolongant-se durant cinc anys la guerra entre les tropes franceses i les espanyoles (recolzades per Gran Bretanya), tenint un paper fonamental la lluita de guerrilles. Aquest conflicte va suposar un gran desgast humà (s'ha estimat en 300.000 baixes) i econòmic per a França que va contribuir al debilitament final de l'Imperi napoleònic.

Bonaparte va vèncer els austríacs a Wagram en 1809, va convertir els territoris conquerits en les Províncies Il·líries (en l'actualitat part d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro) i va conquistar els Estats Pontificis. Després de repudiar a Josefina, va contraure matrimoni el 1810 amb Maria Lluisa, arxiduquessa d'Àustria i filla de l'emperador Francesc I d'Àustria, pertanyent a la casa d'Habsburg. Amb aquest enllaç vinculava la seua dinastia a la més antiga de la cases reals d'Europa, amb l'esperança que el seu fill, nascut en 1811 i al que va atorgar el títol de rei de Roma com a hereu de l'Imperi, fóra millor acceptat pels monarques regnants. L'Imperi va aconseguir la seua màxima amplitud en 1810 amb la incorporació de Bremen, Lübeck i altres territoris del nord de Alemanya, així com amb el regne d'Holanda, després d'obligar a abdicar al seu germà Lluís I Bonaparte.

[edita] L'Europa napoleònica

El Codi Napoleònic es va implantar en tots els Estats creats per l'Emperador. Es van abolir el feudalisme i la servitud i es va establir la llibertat de culte (excepte en Espanya). Li va ser atorgada a cada Estat una constitució en què es concedia el sufragi universal masculí i una declaració de drets i la creació d'un parlament; va ser instaurat el sistema administratiu i judicial francès; les escoles van quedar supeditades a una administració centralitzada i es va ampliar el sistema educatiu lliure de manera que qualsevol ciutadà podira accedir a l'ensenyament secundari sense que es tingués en compte la seua classe social o religió. Cada Estat disposava d'una acadèmia o institut destinat a la promoció de les arts i les ciències, alhora que es finançava el treball dels investigadors, principalment el dels científics. La creació de governs constitucionals va continuar sent només una promesa, però el progrés i eficàcia de la gestió van ser un èxit real.

Per a Amèrica Llatina, la figura de Napoleó Bonaparte és fonamental. La seua intervenció en Espanya, les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, l'entrega del tron espanyol al seu germà Josep, que va regnar a Espanya i les Índies amb el títol de Josep I; la promulgació de la Constitució de Baiona de 1808, que reconeixia l'autonomia de les províncies americanes del domini espanyol; les seues pretensions de regnar sobre aquells immensos territoris, els habitants dels quals mai van voler acceptar els plans i designis de l'emperador, són elements bàsics per a entendre els moviments d'emancipació i les guerres hispanoamericanes per la seua independència.

[edita] La caiguda de Napoleó

La tomba de Napoleó

L'aliança de Bonaparte amb el tsar Alexandre I va quedar anul·lada el 1812 i Napoleó va mamprendre una campanya contra Rússia que va acabar amb la tràgica retirada de Moscou. Després d'aquest fracàs, tota Europa es va unir per a combatre'l i, encara que va lluitar amb mestria, la superioritat dels seus enemics va impossibilitar la seua victòria. Els seus menescals es van negar a continuar combatent a l'abril de 1814. En ser rebutjada la seua proposta de renunciar als seus drets en favor del seu fill, va haver d'abdicar, permetent-li conservar el títol d'emperador i atorgant-se-li el govern de la illa d'Elba.

L'1 de novembre de 1814 s'inicia el Congrés de Viena. Maria Lluïsa i el seu fill van quedar sota la custòdia del pare d'aquesta, l'emperador d'Àustria Francesc I, i Napoleó no va tornar a veure'ls mai, malgrat la seua dramàtica reaparició. Va escapar d'Elba al març de 1815, va arribar a França i va anar a París després de vèncer les tropes enviades per a capturar-lo, iniciant-se el període denominat dels Cent Dies. Establert a la capital, va promulgar una nova Constitució més democràtica i els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, començant novament l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure amb la derrota en La batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815. A París les multituds li imploraven que continués la lluita però els polítics li van retirar el seu suport, per la qual cosa va abdicar en favor del seu fill, Napoleó II. Va anar a Rochefort on va capitular davant del capità del vaixell britànic Bellerophon. Va ser reclòs llavors en Santa Hel·lena, una illa al sud de l'Oceà Atlàntic. Va romandre allí fins que va morir el 5 de maig de 1821.