Matança de Srebrenica
De Viquipèdia
És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
La matança de Srebrenica, també coneguda com massacre de Srebrenica o genocidi de Srebrenica, es produïa el juliol de 1995 amb l'assassinat de com a mínim 8.000 homes bosnians, des d'adolescents fins a ancians, a la regió de Srebrenica a Bòsnia i Hercegovina per l'exèrcit de la República de Srpska sota el comandament del general Ratko Mladić. Els dispositius de seguretat estatals especials de Sèrbia coneguts com els "Escorpins" també participaren en la massacre. Les Nacions Unides havien declarat prèviament Srebrenica "àrea segura" i 400 soldats holandesos armats hi eren presents, però no evitaren la massacre. La massacre inclou uns quants exemples on nens i dones eren també assassinats. Mentre el nombre exacte de morts mai se sabrà, la llista de gent desapareguda o morta a Srebrenica compilada per la Comissió Federal de Persones Desaparegudes per ara inclou 8.373 noms.
La massacre de Srebrenica és l'assassinat massiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial i és el primer cas legalment establert de genocidi a Europa. El Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (ICTY) manifestava en el seu judici:
- Procurant eliminar una part dels musulmans bosnians (Bosniaks), les forces sèrbies bosnianes cometeren un genocidi. Aspiraven a l'extinció dels quaranta mil musulmans bosnians que vivien a Srebrenica, un grup que era emblemàtic dels musulmans bosnians en general. Despullaven tots els presos musulmans mascles, militars i civils, ancians i joves, de les seves pertinences personals i de identificació, i deliberadament i metòdicament els mataven només sobre la base de la seva identitat.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
[edita] El conflicte a la Bòsnia oriental
Vegeu Guerra de Bòsnia
Bòsnia començava el seu viatge cap a la independència amb una declaració parlamentària de sobirania el 15 d'octubre de 1991. La República de Bòsnia i Hercegovina era reconeguda per la Comunitat Europea el 6 d'abril de 1992, i pels Estats Units l'endemà. Tanmateix, el reconeixement internacional no acabava amb la qüestió, i una lluita feroç pel control territorial començava entre els tres principals grups de Bòsnia: bosnians, serbis i croats. La comunitat internacional feia diversos intents d'establir la pau, però el seu èxit va ser molt limitat. En la part oriental de Bòsnia, a la vora de Sèrbia, el conflicte era especialment feroç entre els serbis i els bosnians.
[edita] 1992 campanya de neteja ètnica
Els serbis pretenien conservar Bòsnia i Hercegovina com una part component de l'anterior estat. Creien que l'àrea de Podrinje Central (Regió de Srebrenica) tenia una importància estratègica essencial. Sense aquiesta àrea, que era predominantment territori ètnic bosnià, no hi hauria integritat territorial dins de la seva entitat política nova de la Republika Srpska. El serbis no volien acceptar l'enclavament bosnià dins dels seus territoris, perquè el territori es partiria en dos i estaria separat de la pròpia Sèrbia i d'àrees a l'Hercegovina oriental que estaven habitades principalment per població sèrbia.
Per aconseguir aquest propòsit, van procedir amb el neteja ètnica dels bosnians de Bòsnia oriental i Podrinje Central amb el propòsit de connectar-lo amb territori serbi. A Bratunac, per exemple, els bosnians eren assassinats o se'ls forçava a fugir a Srebrenica. Segons dades governamentals bòsnies, 1.156 bosnians moriren en aquests atacs (3.156 és la suma de la guerra sencera).
Aproximadament 762 bosnians havien estat morts a Zvornik l'1 de juny de 1992. Una massacre similar havia tingut lloc a Cerska el 9 de setembre de 1992, quan un grup de 6.000 refugiats de Konjevic Polje, Cerska i Kamenica intentaven arribar a Tuzla. El VRS va preparar emboscades i va obrir foc obert a la columna, provocant molts morts i prenent centenars de presos, que més endavant "desapareixien". Aproximadament 500 persones foren morts a la vora de Snagovo, quan la columna que fugia caigué sota el foc de l'artilleria i l'aviació. Les restes humanes encara no s'han trobat. El mateix passava amb una columna que hi passà direcció a Tuzla el juliol de 1995.
Des d'aleshores, els pobles serbis que envoltaven Srebrenica s'utilitzaven com a bases per atacar-la, com va concloure l'ICTY.
[edita] Lluita per Srebrenica
Malgrat que Srebrenica tenia una població predominantment bosniana, els militars i les forces paramilitars sèrbies d'aquesta àrea i les parts veïnes de la Bòsnia oriental guanyaven el control de la ciutat durant unes quantes setmanes, matant i expulsant civils bosnians, a principis del 1992. El maig de d'aquell any, tanmateix, les forces governamentals bosnianes sota la direcció de Naser Orić aconseguien recuperar Srebrenica.
Durant els seguüents mesos, Orić i els seus homes premien cap enfora les forces sèrbies en una sèrie de contraofensives de guerrilles en un intent de trencar el setge de Srebrenica. Abans de setembre de 1992, les forces bosnianes de Srebrenica s'havien unit amb les de Žepa, una ciutat controlada pels bosnians al sud de Srebrenica. Abans del gener de 1993, l'enclavament s'havia expandit per incloure la base també controlada de Cerska, a l'oest de Srebrenica. Aquest enclavament ja controlava uns 900 km², però no estava connectat per l'oest i romania una illa vulnerable enmig del territori controlat pels serbis.
El gener de 1993, les forces bosnianes capturaven una base estratègicament important del VRS al poble de Kravica, matant unes quantes decennes de soldats serbis i alguns civils, i amenaçaven directament Bratunac. Durant els propers mesos, tanmateix, els militars serbis es reorganitzaven i llançaven una altra ofensiva a gran escala, capturant finalment els pobles de Konjević Polje i Cerska, tallant l'enllaç entre Srebrenica i Žepa i reduint la mida de l'enclavament de Srebrenica a 150 km². Els residents bosnians de les àrees exteriors convergien a la ciutat de Srebrenica i la seva població augmentava entre 50.000 i 60.000 persones.
El general francès Philippe Morillon, comandant de la Força de Protecció (UNPROFOR) de les Nacions Unides (NU) visitava Srebrenica el març de 1993. En aquells moments la ciutat estava abarrotada i prevalien les condicions de setge. No hi havia gairebé aigua corrent doncs les forces sèrbies havien destruït els subministraments d'aigua de la ciutat. La gent confiava en generadors improvisats per a l'electricitat. El menjar, medicaments i altres elements de supervivència eren extremadament escassos. Abans de marxar, Morillon deia als espantats residents de Srebrenica en una reunió pública que la ciutat estava sota la protecció de les NU i que mai no els abandonaria.
Entre els mesos de març i abril de 1993 uns quants milers de bosnians foren evacuats de Srebrenica sota els auspicis de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) de les NU. El govern bosnià de Sarajevo s'hi oposava perquè pensaven que contribuïa a la neteja ètnica del territori bosnià.
Les autoritats sèrbies seguien amb el propòsit de capturar l'enclavament degut la seva proximitat amb la frontera de Sèrbia i perquè estava envoltat totalment per territoris controlats pels serbis. Era un lloc tant estratègicament important com vulnerable per capturar. El 13 d'abril de 1993, el serbis comunicaven als representants de la UNHCR que atacarien la ciutat al cap de dos dies llevat que el bosnians es rendissin. Els bosnians rebutjaren rendir-se.
[edita] "Àrea segura de Srebrenica"
[edita] Abril de 1993: el Consell de Seguretat declara Srebrenica una "àrea segura"
El 16 d'abril de 1993, el Consell de Seguretat de l'ONU a través de la resolució 819, declara:
- Tots els partits i alegats han de tractar Srebrenica i els seus voltants com una àrea segura que hauria de ser lliure de qualsevol atac armat o de qualsevol altre acte hostil.
El mateix es feia amb Žepa i Gorade. El 18 d'abril de 1993, el primer grup de tropes de la UNPROFOR arribaven a Srebrenica.
Les forces sèrbies dels pobles circumdants continuaven atacant Srebrenica fins i tot després que es convertís en un "refugi segur", com concluïa el ICTY.
