Il·líria
De Viquipèdia
Il·líria fou una regió, província romana i regne de la costa oriental de la mar Adriàtica. El seu nom grec fou Illyris i llatí Illyricum. El nom Illyria pràcticament no fou usat pels autors clàssics.
Taula de continguts |
[edita] Regió d'Il·líria
Illyris pels grecs era un expressió geogràfica que abraçava les terres poblades per il·liris (Illyroi). Scylax exclou Libúrnia i Ístria i diu que anava des el sud de Libúrnia fins a Caònia a l'Epir. L'habitaven diverses tribus entre ells els bulini al extrem nord i els amantini al extrem sud. Heròdot inclou com il·liris als vènets. El fet de que aquest territori hagués sofert invasions dels gals vers el 400 aC i el desconeixement dels autors clàssics fa difícil precisar l'origen dels diferents grups. En general es pot dir que Il·líria anava del Neretva (antic Naro) al Drin o Drina (Drilo) i que al est quedaven els triballi. Aquesta descripció es conforme a diversos autors fins al segle II i en especial Estrabó i Tàcit.
Les muntanes principals eren les actuals Dinarsko Gorje o Prolog que anaven des Ístria a Albània.
Les illes eren dividides pels grecs en dos grups: Absyrtides i Liburnides. El primer grup son les illes mes al nord com Cres i Krk; al segon destaquen Lissa, Brattia, Issa, Melita, Corcyra Nigra, Pharos i Olynta.
Al interior hi havia el llac Lychnitis del que sorgeix el Drilo (a l'edat mitjana la ciutat d'Ochrida, la antiga Lychnidus, fou capital del imperi búlgar).
[edita] Província romana
Il·líria bàrbara o Il·líria romana fou el nom que es va donar al territori d'Il·líria mes al est de Ístria mes enllà del riu Arsia (avui Arsa) i fins al riu Drilo al est i sud i el Savus al nord. Correspon a les actuals Croàcia (amb Dalmàcia), Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i una part d'Albània.
Estava dividida en tres districtes:
- Iapídia al nord, fins al riu Tedanius (Zermagna)
- Libúrnia, entre el riu Arsia (al est d'Ístria) i el Titius. La part nord d'aquest districte es conegué per Dalmàcia vèneta.
- Dalmàcia entre el Naro i el Tilurus o Nestus
Il·líria grega fou el nom que es va donar al territori d'Il·líria des el riu Drilocapo al sud-est fins a les muntanyes Ceràuniques. Tenia al nord l'Il·líria romana i al oest la mar Jònica, al sud l'Epir i al est Macedònia. Correspon a part de les actuals Sèrbia i Albània. A la part sud la ciutat d'Amantia era la capital dels amantis o amantians o amantinis, i al costat els bulliones, seguits pels taulantis (al nord del riu Aous fins Epidamnus o Dyrrhachium). Altres pobles foren els dassaretes, els autariates, els ardiaei i els parthini (els dos darrers al nord dels autariates)
Vers el 65 aC el Illyricus Limes o frontera d'Il·líria era formada per les províncies de Nòrica, Panònia (Inferior i Superior), Mèsia (inferior i Superior), Dàcia i Tràcia. Aquesta concepció va seguir fins al temps de Constantí que li va separar la Mèsia Inferior i la Tràcia però li va afegir Macedònia, Tessàlia, Acaia, Epirus Vetus, Epirus Nova, Prevalitana i Creta i fou una de les quatre grans divisions del imperi sota prefectes del Pretori. El 395 l'Il·líria oriental amb Macedònia, Tessàlia, Vell Epir, Nou Epir, Acaia, Prevalitana i Creta fou incorporada al Imperi oriental i Nòrica, Panònia, Dalmàcia, Sàvia (Savia) i Valèria Ripense (Valeria Ripensis) al occidental.
La principal via era la via Egnàtia a la qual hi havia les següents estacions a la província d'Il·líria:
- Dyrrhachium o Apollonia.
- Clodiana (al riu Skumbi).
- Scampae (Elbasan).
- Trajectus Genusi (al riu Skumbi).
- Ad Dianam (al riu Skumbi).
- Candavia (al riu Skumbi).
- Tres Tabernae (al riu Skumbi).
- Pons Servilii et Claudanum (al riu Drina)
- Patrae (al riu Drina)
- Lychnidus (Ocrida).
- Brucida (prop de Prespa).
- Scirtiana (prop de Prespa).
- Castra (Prop de Prespa).
- Nicaea (prop de Prespa).
- Heracleia (Prop de Prespa).
A finals del segle III Dioclecià va dividir la província d'Il·líria o Dalmàcia en dos parts: al oest la Dalmàcia i el est la Prevalitana.
[edita] Història
Els il·liris apareixen a la historia a la guerra del Peloponès quant Bràsides i Pèrdicas es van retirar al seu país i es va produir un primer enfrontament.
El il·liris van formar un regne, el primer rei històric del qual fou Bardilis I (vers 385-358 aC); les tribus del nord van fer incursions al regne de Macedònia i es van apoderar del oest del país, empesos pels gals que havien envaït Il·líria, i el rei Pèrdicas III de Macedònia va morir en lluita contra els il·liris. Filip II de Macedònia només arribar al tron els va atacar i va conquerir part dels seus territoris el 358 aC; totes les tribus al est del Lychnidus van haver de jurar obediència al rei Filip. El regne va continuar amb capital probablement prop de la moderna Dubrovnik.
Alexandre el Gran va combatre al cap il·liri Cleitus (Clitos) al que va derrotar i soldats il·liris van acompanyar al conqueridor en la seva expedició a Pèrsia; però a la mort d'Alexandre el regne il·liri va tornar a ser independent.
El 312 aC el rei Glauquies (Glaucias) va expulsar als grecs d'Epidamnus i al segle següent el regne tenia capital prop de la actual Skhoder (Scutari).
Molts il·liris es dedicaven a la pirateria i el 233 aC eren un poder naval a considerar a la mar Adriàtica i van entrar en conflicte amb els romans, assolant les costes i obstaculitzant la navegació dels aliats romans. Llavors va pujar al tron la reina Teuta, vídua del rei Agron i regent del seu fill menor d'edat Pinnes (Pineus); els romans van enviar ambaixadors a la reina demanant reparacions, però la reina va contestar que les pirateries eren un hàbit del seu poble i finalment va matar als ambaixadors. Un exèrcit romà va creuar a la costa de la mar Jònica i va obtenir la victòria però es va ajustar una pau en termes honorables i els estats de Còrcira, Apol·lònia i Epidamnus, dominats pels il·liris, van rebre la seva llibertat com a regal de Roma.
Teuta va morir vers el 228 aC i Demetri de Faros es va fer amb la regència del jove Pineus, i va usurpar el poder; pensant que els romans estaven molt ocupats amb les guerres gàl·liques d'Itàlia, va tornar a permetre actes de pirateria, el que va portar a la segona guerra d'Il·líria (219 aC) que va suposar la conquesta del país. Pineus va seguir al tron com a client romà al menys fins al 217 aC i probablement fins vers el 212 aC; el va succeir el seu oncle Skerdelaidas (vers 212 aC-206 aC) a la mort del qual va pujar al tron el seu fill Pleuratos III (Pleuratus III), que va ser fidel als romans durant la guerra contra Macedònia i fou recompensat amb els territoris de la regió del llac Lychnidus i el país dels parthini que abans pertanyien a Macedònia.
El 180 aC va pujar al tron el seu fill Gentius (Genthios) i les tribus del sud de Dalmàcia es van revoltar contra ell i es van fer independents i van establir la capital a Dalminium i van prendre el nom de dàlmates. El seu territori fou entre el Naro (Narenta) i el Tilurus o Nestus (Cetina) amb 20 ciutats, i es van estendre cap al Titius (Kerka) governant-se com una república posant fi a la monarquia al seu país.
Els romans van atacar el regne d'Il·líria el 168 aC i va lliurar una guerra de 30 dies en la que va conquerir la capital a Scodra on Gentius s'havia fet fort. Il·líria fou incorporada a Roma. Es van produir algunes revoltes, la darrera de les quals fou a Dalmàcia. Des l'any 12 en que Dalmàcia va quedar totalment sotmesa, aquesta regió i Il·líria, tot i que eren regions diferents, reberen els dos noms indeferentment (tècnicament Il·líria era el país entre el Save i la mar Adriàtica).
El 27 aC Il·líria fou una província senatorial governada per un procònsol però les revoltes que es van produir van aconsellar mantenir una força militar important a la regió i el 11 aC fou feta província imperial amb P. Cornelius Dolabella com a legatus. Diverses legions es van estacionar a la zona i inscripcions de la VII Legio i la XI Legio encara es poden veure avui dia. La província, sens capital determinada, es va dividir en convents jurídics subdividits en decúries; Scardona, Salona (amb 382 decúries segons Plini) i Narona. Iadera, Salona, Narona i Epidaure d'Il·líria foren colònies romanes i Apol·lònia d'Il·líria i Còrcira ciutats lliures. Es creu que el llegat nomes tenia jurisdicció sobre una part i que la part al interior depenia del governador de Panònia. Salona va acabar esdevenint capital provincial i el governador anomenat praeses. El historiador Dió Casi i el seu pare Casi Apronià foren governadors d'Il·líria.
A la divisió del Imperi el 395 el patrici Marcel·lí de l'oest va assegurar el control de la part occidental i va tenir el control de la mar Adriàtica amb una flota. Il·líria va quedar en poder dels visigots, desviats pels bizantins, i Alaric en fou reconegut magister militum el 398 pels bizantins (fins que en va sortir el 401) i el 405 pel emperador d'Occident (fins que en va sortir el 408).
Àtila fou derrotat a la regió a la fortalesa d'Azimus, a la frontera amb Tràcia, el 447 aC.
El bizantins només van poder assegurar la possessió de Dyrrhachium que dominava la via marítima de la mar Adriàtica a Constantinoble, i van deixar l'interior als avars i als eslaus que s'hi van establir permanentment. Heracli (610-641) va dominar altre cop el país i hi va establir colònies d'eslaus, mentre la població original il·líria era absorbida o empesa mes al sud.
[edita] Reis d'Il·líria
- Sirras vers 400 aC
- Bardilis I vers 385-358 aC
- Gravos vers 356 aC
- Pleuratus I vers 344 aC (o Pleuratos I)
- Clitos vers 335 aC
- Glaucias vers 317-303 aC
- Bardilis II vers 295-290 aC
- Monunios vers 280 aC
- Mytilios vers 270 aC
- Pleuratus II vers 260 aC (o Pleuratos II)
- Agron vers 250-230 aC
- Pinnes o Pineus 230-212 aC
- Teuta (reina) 230-228 aC (regent)
- Demetri de Faros vers 228-219 aC
- Skerdelaidas vers 212-205 aC
- Pleuratus III vers 205-180 aC (o Pleuratos III)
- Genthios o Gentius 180-168 aC
- A Roma 168 aC
