Miravet
De Viquipèdia
|
|||
| Localització | |||
|---|---|---|---|
|
|||
| Dades municipals | |||
| Gentilici | Miravetà, miravetana | ||
| Població (2001) | 772 hab. | ||
| Superfície | 32,3 km2 | ||
| Densitat (2001) | 23,9 hab/km2 | ||
| Altitud | 125 m | ||
| Coordenades | 41°2'24"N, 0°35'55"E | ||
| Entitats de població | 1 | ||
Miravet és un municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre.
Se situa a la riba dreta de l'Ebre, a la depressió de la cubeta de Móra, tancada en la seva part meridional pel congost de Miravet o Pas de Barrufemes, al límit amb el Baix Ebre. La part nord té els contraforts de la serra de Cavalls. La vila està situada a la dreta del riu, al peu d’un turó d’uns 100 m d’alçada on s’alça el castell de Miravet. Al nord-est hi ha un barri conegut com raval dels canterers.
El poble es compon de dues parts ben diferents: les cases del nucli antic s’enfilen des del riu per la paret rocosa de la muntanya, a recer del castell. Aquí es troba un antic embarcador, el molí medieval, els porxos, l’antiga aljama morisca-jueva, el carrer de la jueria, les muralles de tancament i talaia i l’església Vella, antiga església parroquial, d’arquitectura renaixentista del segle XVII (construïda per l’orde de l'Hospital damunt de l'anterior mesquita musulmana). Al davant de l’església hi ha la plaça-mirador de la Sanaqueta, amb vistes al riu. Hi ha una sèrie de cases penjades i terrasses enjardinades, fins al penya-segat del castell. Al peu del cingle rocós hi ha una bifurcació cap a la típica Costa de Riago, un camí costerut i empedrat que baixa fins al riu i continua per la vora fins a l’antic molí àrab, i un altre que s’endinsa per les restes arqueològiques al darrere del castell i continua seguint la ruta senyalitzada de Les Blores.
El nucli urbà modern es troba al llarg de la plana esquerra del Galatxo, un antic canal natural del riu (del que els terrissaires treien l’argila). En aquesta part s’hi troba la casa de la vila, la part comercial i de serveis, i les zones esportives, escoles, i tallers. Un camí asfaltat puja fins al castell, on es pot aparcar.
L’economia del municipi es bàsicament agrícola (fruiters amb cirerers, presseguers i pruneres; vinya de secà, ametllers, oliveres i avellaners), però també hi ha un sector turístic afavorit per el castell, les vistes a l'Ebre, el pas de la barca (un pas del riu Ebre de manera tradicional aprofitant la corrent), i sobretot l’orfebreria tradicional que gairebé nomes es conserva a la vila, amb cantis i altres objectes típics.
Al poble hi ha una Cooperativa Agrícola. L’ofici més antic i tradicional és la terrisseria, amb diversos tallers concentrats al raval dels canterers on segueixen la tradició.
Miravet celebra diferents festes: la principal és la festa major en honor a Nostra Senyora de Gràcia (la templaria), la tercera setmana d'octubre. Altres festes són les Carrosses el dia de Sant Antoni, al gener; el Carnaval del Riu, a finals de febrer; la Diada de la Cirera, el segon diumenge de juny; la foguera de Sant Joan, el dia 24 de juny; la festa de Sant Domingo (festa dels Terrissaires) al Raval del canterers, el primer cap de setmana d'agost; la festa anomenada "El Setge de Miravet", el segon cap de setmana d'agost; i la festa de la Sanaqueta, dins de les festes nadalenques, festejada al voltant de l'esmentada plaça de la Sanaqueta i de l’església Vella, el dia de Sant Esteve.
[edita] Història
Possiblement d’origen ibèric, s’han trobat restes romanes i després, al segle VIII fou ocupada pels alarbs i amb el temps fou un castell defensiu com Siurana, i un dels darrers reductes musulmans a Catalunya. Fou llavors quant va prendre el nom de Morabit, del que deriva Miravet.
L’any 1153 fou conquerida per Ramon Berenguer IV, i el mateix any va fer donació del castell amb el terme i pertinences a l’orde del Temple, concretament al mestre de Provença i Hispània Pere de la Rovira; amb aquesta donació els templers es varen convertir casi be en els únics senyors de la zona entre l'Ebre i el riu Algars, i van efectuar la repoblació del lloc en els mesos següents, sense fer fora als sarraïns. Van viure a la vila jueus, moriscs i cristians al menys fins el segle XV en que van ser expulsats el jueus, i fins el segle XVII en que ho foren els moriscs. El 1500 encara la població morisca era més del 95%. Varen ser expulsats el 1613.
Els templers van ampliar el castell musulmà i el varen convertir en una fortificació amb monestir d’estil romànic-cistercenc, amb un gran pati d’armes central, model que fou precursor. El castell-monestir es va convertir al segle XIII en la seu de l’orde a la Corona d'Aragó, amb l’arxiu i el tresor provincial. Una torre del castell encara s’anomena Torre del tresor. Des d'aquest castell es van planificar les campanyes de Mallorca i València. El 13 de desembre de 1307, seguint els passos de França, i després de la condemna de l’orde del Temple pel Papa Climent V, el rei Jaume II ordena la detenció dels templers als seus dominis. Algunes comandes templeres es van sotmetre sense lluita o ràpidament però a Miravet varen resistir durant dotze mesos un setge que va culminar amb la rendició de 22 dels 28 cavallers sobrevivents i pocs dies després dels 6 que restaven, refugiats a la Torre de la Sang (on la llegenda diu que els van ajusticiar); encapçalaren la resistència Fra Ramon de Saguardia i Fra Berenguer de Sant Just i la rendició es va produir el 12 de desembre de 1308. El 1312, l’orde del Temple (Orde de la Milícia del Temple de Salomó o Els Pobres Cavallers de Crist) va quedar extingida als territoris de la corona catalana-aragonesa, i el 1317 els seus bens foren donats a l’orde de l'Hospital, sota dependència de la Castellania d'Amposta. Foren els hospitalers qui varen compilar el Llibre de Costums de Miravet el 1319, en llatí i en català, compilació que establia l’autonomia dels pobles de la castellania. Miravet va constituir una batllia de la castellania fins el 1835 quant els bens religiosos foren amortitzats; després la població es va reduir a causa de guerres, malalties i epidèmies.
El 1640 el castell fou un centre de la lluita de la guerra dels Segadors, on es varen establir molta gent que anteriorment havia fugit a València i Aragó, i va ser llavors quant es va introduir l’ofici de cantirer. El 1714 va participar a la guerra en favor de l’arxiduc i després (el 1750) el rei Carles III en va ordenar el desmantellament i l’enderroc, però no es va portar a terme perquè es va utilitzar a les Guerres Carlines, essent ocupat pels carlins en totes les guerres, fins el 1875, en que fou bombardejat pel general Martínez Campos que el va conquerir. A la guerra civil de 1936-1939 fou teatre de la batalla de l'Ebre.
