Gaulanitis

De Viquipèdia

Gaulanitis o Gaulanitida fou el nom d'una antiga divisió administrativa de Palestina al nord-est del Llac Tiberíades.

Josefus l'inclou en el Regne de Bashan, i assigna als dominis d'Herodes Agripa la Gaulanitis, la Batanea, la Gamalítica (la regió de la ciutat de Gamala) i la Traconitis o Traconítida, i la considera el límit oriental de Galilea. Bethsaida Julias, la ciutat principal, era situada al sud de la Gaulanitis. L'altra ciutat era Selèucia, al est. El seu nom derivaria de la ciutat de Gaulan (que dona nom al actuals Alts del Golan).

Les primeres noticies històriques son del temps dels selèucides, quant el territori, abans d'Egipte, va passar a la dinastia i les hiparquies egipcies foren agrupades en eparquies mes grans. Gaulanitis i Hippos foren incloses en l'eparquia de Galaad, i Banias, al nord va quedar dins de la de Fenícia. La regió va passar als jueus en temps d'Alexandre Janeu. El 64 aC Pompeu va assignar la regió a Iturea, deixant fora Hippos, que es va unir a altres ciutats gregues i va formar la Decàpolis. El 40 aC Palestina fou donada a Herodes el gran, però sense Gaulanitis; el 23 aC August va cedir a Herodes els territoris al est (Batanea i Traconítida) i una part d'Hippos, i el 23 aC hi va afegir Gaulanitis. A la mort d'Herodes el territori va passar als seus hereus, Arquelau, Herodes Antipas i Herodes Filip i Salomé. Hippos fou integrada a la província de Síria. A la mort de Antipas la regió va tornar a la província de Síria fins l'any 37 en que Cal·lígula la va donar al seu amic Herodes I Agripa (sense Hippos). A la seva mort el va heretar Herodes II Agripa l'any 48. A la seva mort sense hereus els seus dominis foren dividits entre les províncies de Judea i Síria i la major part de Gaulanitis va passar a la primera (amb Hippos), però la part nord (amb Banias) va quedar a Síria, i el bisbe de Banias va dependre temps després del patriarca d'Antioquia.

Al segle IV es troben tribus àrabs establertes a la regió, els membres dels quals eren cristians, entre ells els Tanúkhides, els Salíhides i els Ghassànides. Els primers tenien l'hegemonia al segle IV i van servir com a forces de frontera sota els romans. El segle V la major influencia era dels Salíhides. Durant el domini Tanúkhida se sap que va morir el xeic (rei) i va deixar al front a la reina Mavia (375), però a la mort del seu marit la dependència de Roma es va esvair i Mavia ja no va renovar l'aliança amb l'imperi potser a causa de la disputa amb l'emperador Valent que era arià, i la reina volia el nomenament d'un asceta de nom Mosès com a bisbe dels tanúkhides. Quant l'emperador va accedir va designar a Lluci, bisbe arià d'Alexandria, per dirigir la cerimònia i Mosès va rebutjar adherir a la doctrina ariana. Lluci va haver de consagrar a Mosès com a bisbe seguidor de la fe de Nicea, i així Mavia va acceptar la sobirania bizantina. També per aquest temps els salíhides (que vivien al est de la Gaulanitis) van adoptar el cristianisme després d'un miraculós naixement d'un fill de la dona del rei Zocomus; al segle V els salíhides es van imposar a algunes tribus àrabs menors de la regió.

El final del segle V i el segle Vi va veure l'ascens al est de Gaulanitis dels Ghassànides. El patriarca d'Antioquia, Sever, romania fidel a les doctrines monofisites contra la llavors oficial doctrina difisita; i Sever dominava sobre el bisbes de Banias i sobre el bisbe de Bostra, la capital d'Aràbia, al est. El 518 l'emperador difisita Justí va perseguir als monofisites. El bisbe de Bostra, Cassià fou deposat el 518, i el d'Antioquia, Sever el mateix any, i els monjos monofisites foren expulsats al desert on van viure a les tendes dels àrabs, i entre ells els ghassànides, que ja eren una tribu poderosa (havien vingut des la península d'Aràbia el segle III i s'havien anat imposant a altres tribus menors). El 528 o 529 l'emperador Justí els va reconèixer com aliats i va donar al seu cap, Harith ben Jabala, el control de les forces de frontera i de les tribus àrabs locals; tot i que la seva àrea estricta era la província d'Aràbia, freqüentment operava també a Palestina Secunda que incloïa la major part de Gaulanitis. Però els ghassànides foren monofisites per les predicacions dels monjos. El 541 Harith ben Jabala va demanar a l'emperadriu Teodora l'enviament d'un bisbe "ortodox" per servir a la seva comunitat; Justí era ortodox difisita però la seva dona Teodora era monofisita, i si se li desamava un bisbe a ella cal pensar que, com que l'ortodòxia de Teodora era el monofisisme, Harith es referia a aquesta tendència pel seu bisbe. El 542 Justinià va permetre a Teodora accedir al demanat i Teodosi, un bisbe monofisita exiliat, fou enviat per consagrar com a bisbes a Jacob Baradeus i Teodor, bisbes monofisites pels àrabs. Jacob va treballar a Síria però Teodor va servir als ghassànides a Palestina i Aràbia.