Plutó (planeta nan)

(134340) Plutó és un planeta nan. Fins al 2006, se'l considerava el novè planeta del sistema solar, el més xicotet i el que més s'allunya del Sol. Va ser descobert el 18 de febrer de 1930 per Clyde William Tombaugh (1906-1997) des de l'Observatori Lowell a Flagstaff (Arizona, EUA), però està tan lluny de la Terra que fins al moment se n'ha obtingut molt poca informació. Fins ara, no ha estat visitat per cap missió espacial. Té 3 satèl·lits coneguts, el més gran dels quals és Caront.

Taula de continguts

1 Característiques orbitals
2 Característiques físiques
3 Formació
4 Satèl·lits
5 Conflicte en la classificació
- 5.1 La reunió de la Unió Astronòmica Internacional de l'any 2006
6 Exploració de Plutó
7 Enllaços externs

[edita] Característiques orbitals

Generalment, Plutó éstà més allunyat del Sol que qualsevol dels planetes, però la seva òrbita és molt excèntrica, i durant 20 dels 249 anys que tarda en recórrer-la, està més a prop del Sol que Neptú. Va aconseguir la màxima aproximació al Sol el setembre de 1989 i va continuar dins l'òrbita de Neptú fins al mes de març de 1999. Ara s'allunya i no tornarà a creuar l'òrbita neptuniana fins al mes de setembre del 2226.

L'òrbita de Plutó també és la més inclinada, amb 17º. Per això no hi ha perill que es trobe amb Neptú. Quan les òrbites s'encreuen ho fan prop dels extrems de manera que, en vertical, els separa una enorme distància.

[edita] Característiques físiques

La composició de Plutó no és coneguda. Però mesures de la seva densitat (2.030 kg/m³) indiquen que està format per un 70% de roca i un 30 % de gel. La superfície és probable que estigui coberta de nitrogen congelat amb petites quantitats de metà i monòxid de carboni (en estat sòlid) i a l'interior deu tenir un nucli de roca.

Plutó té una fina atmosfera, formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfície a mesura que s'allunya del Sol. El metà congelat indica que la temperatura a la superfície és menor de 70 K i probablement estigui al voltant dels 50 K (-220ºC). La temperatura pot variar molt entre el punt de l'òrbita més proper al Sol i el més llunyà ja que la diferència és de més de 2.500 milions de km.

[edita] Formació

Alguns astrònoms tenen la teoria de que Plutó és tan petit perquè podria haver estat un antic satèl·lit del planeta Neptú. D'aquesta manera, durant els primers moments de la formació del Sistema Solar, amb la quantitat de xocs que hi havia, és probable que hagués estat llançat violentament a una òrbita diferent.

[edita] Satèl·lits

Plutó té tres satèl·lits naturals coneguts. Caront és el satèl·lit més gran. Té 1.207 quilòmetres de diàmetre i orbita a una distància mitjana del planeta de 19.600 quilòmetres. Fou descobert el 1978. Amb el temps, la gravetat ha frenat les rotacions de Caront i Plutó, pel que ara presenten sempre la mateixa cara l'un a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'extén també fins a Plutó de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible. La rotació d'esta parella és única en el Sistema solar. La seva rotació és gairebé la d'un sòlid rígid, format per dues masses unides per una barra rígida i que giren al voltant d'un centre situat en la barra, més pròxim a Plutó, que té 8 vegades més massa que Caront. Se sol dir que constituïxen un planeta doble. La densitat de Caront és molt menor que la de Plutó. Esta diferència fa pensar que es van formar separadament, i després es van ajuntar.

El 31 d'octubre de 2005, el Telescopi Espacial Hubble va detectar que dos cossos més orbiten al voltant de Plutó. Les llunes han rebut els noms definitius de Hydra (Plutó III, designació provisional S/2005 P1) i Nix (Plutó II, designació provisional S/2005 P2) el 22 de juny de 2006. Nix orbita a 48.700 km del centre de masses del sistema Plutó-Caront i Hydra a 64.800 km. Les seves órbites són gairebé circulars i es troben en el mateix pla orbital que Caront i es troben gairebé en ressonàncies orbitals 4:1 i 6:1 amb Caront.

[edita] Conflicte en la classificació

La reduïda grandària de Plutó portava sovint a que molts científics no es referisquen a ell com un autèntic planeta. Fin i tot es va arribar a considerar incloure'l en la llista d'asteroides, assignant-li el número 10.000. Finalment es va abandonar la idea i l'asteroide 1951 SY va rebre aquest número i va ser batejat amb el convenient nom de Myriostos.

Com que l'òrbita de Plutó es troba més enllà de la de Neptú, a vegades es considera a Plutó com el primer objecte transneptunià descobert. Els objectes transneptunians estan dins de la categoria de planetes menors i, oficialment, Plutó no ho és. Però degut a les peculiars característiques físiques i orbitals de Plutó, que el diferencien dels altres planetes del Sistema solar, a vegades també se'l considera com a tal. Dins del grup dels objectes transneptunians, Plutó és un objecte del cinturó de Kuiper i més concretament, un plutí.

L'agost de 2006, Plutó va deixar de ser considerat oficialment un planeta, i se'l va incloure en la categoria de planetes menors, junt amb altres cossos de característiques semblants.

[edita] La reunió de la Unió Astronòmica Internacional de l'any 2006

Degut a les discussions sobre Plutó, uns dels punts de la reunió a Praga, República Txeca, de la Unió Astronòmica Internacional, l'agost de 2006, fou la deliberació sobre Plutó. Finalment es va votar, i la decisió final (24 d'agost) fou canviar la definició de Planeta, de forma que Plutó ja no es considera un planeta. Sigui com sigui, Plutó passa a ser el paradigma de planeta nan transneptunià. Els planetes han de reunir tres condicions: Primer, ser un objecte en òrbita voltant una estrella, i que no sigui el mateix objecte una estrella. Segon, un planeta ha de ser abastament massiu per formar una esfera, o quasi esfera, per la seva pròpia força de gravitació. En tercer lloc, ha de ser l'element principal de la seva òrbita.

[edita] Exploració de Plutó

Fins ara cap sonda espacial ha visitat Plutó. Ni tan sols les Voyager, que han recorregut milers de milions de quilòmetres i ara ja es troben als límits del Sistema solar, van poder passar a prop de Plutó. És per això que no tenim imatges d'alta resolució del planeta, com ara les d'Urà i Neptú. Totes les imatges obtingudes fins ara han estat fetes per telescopis terrestres. No obstant, el 19 de gener de 2006 la NASA va llançar la sonda espacial no tripulada New Horizons. Aquesta sonda viatjarà fins a Plutó on es preveu que hi arribi el juliol del 2015. Un cop allà estudiarà les característiques de Plutó, Caront i els dos nous satèl·lits recentment descoberts. També intentarà descobrir-ne de nous.

[edita] Enllaços externs

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.

Pàgina de la New Horizons (anglès)
NASA/NSSDC: full de dades de Plutó (anglès)
NASA: nous satèl·lits de Plutó (anglès)

Sistema solar

Sol • Mercuri • Venus • Terra • Mart • Júpiter • Saturn • Urà • Neptú
Lluna • Cinturó d'asteroides • Ió • Europa • Ganimedes • Cal·listo • Tità • Tritó • Cinturó de Kuiper • 2003 UB313 • Núvol d'Oort Fobos • Deimos • Satèl·lits de Júpiter • Satèl·lits de Saturn • Satèl·lits d'Urà • Satèl·lits de Neptú • Plutó • Caront