Hispània Citerior
De Viquipèdia
Hispània Citerior fou una de les dues províncies en què es va dividir la península Ibèrica després de la conquesta romana. Va ser creada el 197 aC.
Fou governada per procònsols elegits extra ordinem (Liv. XXVIII. 38; XXIX. 13, XXXI. 20), i mes tard per dos pretors investits amb el poder dels procònsols i la insignia de les 12 fasces (Liv. XXXII. 28, XXXIII. 26, Liv. XXXVII. 46, XXXIX. 29).
El 171 aC fou unida amb la provincia Ulterior durant la guerra de Macedònia, pero de nou fou separada el 167 aC.
Una legió es va estacionar a la provincia. La capital fou Tarraco i eventualment Cartago Nova.
[edita] Conquesta de la Citerior
Per la seva conquesta vegeu Conquesta romana d'Hispània.
[edita] Història de la província
Després de la conquesta, la província estava tranquil·la però això va canviar l'any 600 de Roma (154 aC) quan després d'una derrota dels procònsols de la Citerior i de l'Ulterior davant el cap lusità Púnic la rebel·lió dels lusitans al poder de Roma es va estendre per gran part de la península i va arribar fins i tot l'antiga capital cartaginesa, Cartago Nova.
Púnic va morir poc després i el va succeir Caesarus qui va vèncer al procònsol Lluci Mumi. Un altre cap lusità, Caucaenus, que dirigia als lusitans de la riba esquerra del Tajo, es va estendre cap a l'Algarve ocupant la capital Conistorgis. Després d'això, els pobles celtibers dels belis i els titis, veïns dels Arevacs, van desafiar a Roma.
Roma va decidir l'enviament d'un cònsol de nom Quint Fulvi Nobilior. La necessitat d'enviar la força amb urgència, va fer que els dos cònsols entressin en el seu càrrec amb dos mesos i mig d'anticipació, i així l'any romà, que s'iniciava el 15 de març, va ser traslladat a l' 1 de gener, cosa que es manté fins i tot avui (la nova cronologia va ser anomenada Era Hispànica).
Nobilior va ser substituït ( 152 aC) per Marc Claudi Marcel que ja havia estat procònsol el 168 aC. El 150 aC el va succeir Luci Licini Lucul·le , que es va distingir per la seva crueltat i la seva infàmia. Després de la seva actuació els lusitans van estendre la rebel·lió a Turdetània, on els va derrotar el procònsol Caius Vetilius (cap a 147- 146 aC). Els lusitans partidaris de la resistència es van reagrupar entorn d'un guerrer, abans pastor, anomenat Viriat, qui va acabar donant mort a Vetili en una emboscada, i estenent-se de nou la rebel·lió sobretot a Carpetània i Lusitània. Més tard Viriat va infringir una severa derrota al procònsol Caius Plaucius (derrota que li va costar una acusació per deshonrar a Roma, condemnada amb el desterrament), derrota que va poder tenir lloc cap al 145 aC.
Un procònsol de la Citerior, de nom Claudi Unimà, va caure combatent al cabdill lusità Viriat en data incerta. Malgrat que la major part de les campanyes de Viriat es van portar a terme a la província Ulterior (és a dir al sud d'Hispània), ocasionalment va combatre contra forces de la província Citerior (és a dir del nord d'Hispània). Claudi Unimà era gairebé amb tota seguretat procònsol de la Citerior. Un altre procònsol, de nom Caius Nigid, va ser derrotat després de Unimà. Després va ser enviat contra Viriat el cònsol Quinto Fabi Màxim Emilià, fill del vencedor de Pidna, i durant dos anys va defugir el combat llevat de quant l'avantatge estava de la seva part. El va succeir el procònsol Quinci (cap a 143 aC- 142 aC), sobre el qual Viriat va tornar a obtenir destacats èxits militars. Cap al 141 aC va succeir a Quinci el procònsol Quinto Fabi Màxim Servilià, germà adoptiu de Quinto Fabi Màxim Emilià, qui va passar a l'ofensiva sense obtenir cap èxit decisiu, encara que tampoc Viriat va aconseguir grans victòries; una segona ofensiva del procònsol, que va travessar el Guadiana (Anas) i el Guadalquivir (Betis), li va permetre prendre moltes ciutats però va ser sorprès per Viriat i derrotat prop d'Erisana, i finalment es va acordar la pau, per la qual es reconeixia la independència de Lusitània, i el titulo reial a Viriat, pau que va ser ratificada pel Senat. El 140 aC Quinto Servili Cepió va succeir a Servilià, i des del principi, amb la complicitat del Senat, va conspirar contra l'acord de pau; agafant desprevinguts als lusitans, va recórrer el seu territori i el dels Vetons, fins a Galícia; el 139 aC Cepió va tornar a atacar als lusitans en combinació amb Marc Popili des de la Citerior. Viriat va demanar la pau, que es va acordar en penoses condicions. Les exigències romanes van obligar a Viriat a cridar de nou a la lluita.
Viriato, al cridar a la lluita el 139 aC, no va distreure la negociació, i va enviar a Audax, Ditalcó i Minuci d'Urso a pactar amb Cepió. Però els tres ambaixadors van vendre el seu rei al romà. Al tornar al campament de Viriat el van assassinar. Els lusitans van elegir llavors com sobirà a Tautamus, qui va planejar apoderar-se de Sagunt, però l'expedició va fracassar, i quan tornava, al travessar el Betis o Guadalquivir, va ser atacat pels romans i va caure pres. Lusitània va quedar sotmesa poc després.
Mentre a l'any 144 aC els arevacs es van sublevar de nou, després de les victòries de Viriat. En socors del procònsol Quinto Fabi Màxim Emilià havia estat enviat Quinto Cecili Metel, de la família Metela de la gens Cecilia, i fill del personatge d'igual nom distingit com orador; Quinto Cecili Metel va exercir diverses magistratures, entre elles procònsol a Macedònia (on va sufocar la rebel·lió d'Andrisc i va adoptar per això el nom de Macedonicus), sent nomenat cònsol el 143 aC passant a la Hispania Citerior el 142 aC, on va aconseguir pacificar la província, quedant sol rebels Termancia i Numància, que finalment van acabar signant un pacte de capitulació. Però les condicions imposades per Roma, van portar de nou a la rebel·lió dels numantins i termantins sota el comandament de Megaravic. Metel deixà el comandament (més tard va ser censor el 131 aC i va morir el 115 aC) comandament que va passar a Quinto Pompeu Ruf (141 aC) que va ser derrotat dues vegades prop de Numància. Pompeu pacte amb Termancia i va oferir bones condicions de pau a Numància. que van ser acceptades ( 140 aC) però a l'arribada del seu successor Marc Popili Lena ( 139 aC), Pompeu va negar el pacte. Els numantins van recórrer al Senat i mentre la guerra es va declarar en suspens. Popili Lena va col·laborar en la submissió dels lusitans, i va atacar als Lusons, veïns dels numantins, el territori dels quals va talar. El Senat va declarar inexistent el pacte entre Numància i Pompeu i va ordenar reprendre la guerra. Lena va assetjar Numància però va ser derrotat ( 138 aC). El va succeir Caius Hostili Mancí ( 137 aC) qui també va ser derrotat i per evitar la perduda d'un exercito romà va haver de firmar la pau i reconèixer la independència de Numància, acord que el Senat es va negar a ratificar i va castigar al cònsol (Mancí era poc addicte a l'alta aristocràcia) lliurant-lo als numantins, que es van negar a rebre'l. El col·lega de Mancí, Marc Emili Lepid, arribat a la província, va atacar als Vacceos per motius injustificats, a Palència ( 136 aC) fins que va haver de retirar-se amb forts baixes. El mateix any va intentar pacificar la província Lluci Furi Filó, i a l'any següent Quinto Calpurni, els qui combateren amb escàs èxit als numantins, pels que tampoc van ser derrotats. Finalment es va decidir enviar a Publi Corneli Escipió Emilià, considerat el millor general de l'època que el 133 aC i després d'un setge va ocupar i destruir la ciutat celtibera de Numància, últim bastió dels celtibers. Entre el 135 i el 132 aC va ser ocupada Galícia.
Quan el 123 aC els romans van ocupar les illes Balears, es van establir en elles tres mil hispans que parlaven llatí, el que dóna idea de la penetració cultural romana a la península en només un segle.
A les guerres socials va estar al costat dels populars i Sertori la va dominar i es va oposar a la dictadura de Lluci Corneli Sila, fins al seu assassinat el 72 aC, i la derrota de Perpenna seguidament davant Gneu Pompeu Magne.
En el 72 aC Calagurris, reducte sertorià-celtiber, va ser assetjada per Quinto Cecili Metel i se sap de casos de canibalisme . Pel que sembla el setge romà va ser complet i la falta de queviures a la ciutat va provocar la fam, menjant-se als animals com gossos i gats, als morts, i més tard matant-se uns a altres per devorar-se. Aquests fets van portar a donar a la fam incontenible el nom de "fam calagurritana". Però segurament el canibalisme estava entroncat en la cultura local. El buit de poder a la zona de Calagurris, o el suport romà als vascons, rivals dels celtibers, o les dues coses alhora, va afavorir la subseqüent extensió dels vascons al Sud de l'Ebre.
Els Sertorianos que fins i tot volien resistir, es van atrinxerar als pirineus, però van ser vençuts per Pompeu, i es van refugiar al Nord de la Serralada, on el general romà els va permetre fundar prop de Lugdunum (avui Saint Bertrand en Comminges) la ciutat dels refugiats: Convenae (Convene o Lugdunum Covenarum).
En el 70 aC va governar la Citerior amb poders extraordinaris Gneu Pisó; un altre membre de la família, Marc Papi Pisó, també va governar a Hispània; el 65 aC, Gneu Calpurni Pisó, exercia el càrrec de qüestor amb poders pretorians a la Citerior, amb gran rapacitat (era un destacat participi en la conspiració de Catilina), i va ser assassinat per la seva escorta d'indígenes, probablement a instigació de Pompeu.
El 56 aC va ser procònsol de la Citerior Quinto Metel Nepot. El mateix any es va acordar pels Triumvirs que el govern de la Citerior (i de l'Ulterior) seria per a Pompeu des del 54 aC, per cinc anys (després prorrogats per altres cinc anys més) i que per tant seria cònsol el 55 aC; Pompeu no va viatjar a Hispània, la qual va governar per mitjà de lloctinents. El 49 aC va esclatar la guerra civil entre Juli Cèsar i Gneu Pompeu Magne, i la província Citerior es va declarar per Pompeu, però es va sotmetre després de la capitulació de Ilerda (2 d'agost del 49 aC).
Dos anys després, tota la Citerior estava alçada de nou a favor de Pompeu, però el governador provincial, Marc Emili Lepid , va restablir la lleialtat a César ( 47 aC).
La província es va alçar de nou contra César el 45 aC però va quedar sotmesa després de la batalla de Munda (17 de març del 45 aC).
En el segon triumvirat l'Hispània Citerior va ser confiada a Marc Emili Lepid, qui aviat va ser eliminat pels seus rivals. Sexto Pompeu va reprendre la rebel·lió. Octavi (August) va passar a governar la Citerior. El govern d'Hispània, que al costat del de la Narbonense i al d'Itàlia havia estat atribuït a Lepid, va passar a Octavi (August).
A l'any 38 aC es va iniciar l' era Hispànica: en lloc de comptar-se els anys per la fundació de Roma (que seria el 716) es van comptar en Hispània a partir d'aquest any.
El 13 de gener de l'any 27 aC Octavi (August) va proclamar la seva reforma. En virtut d'ella s'encarregava del proconsulat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions (prenent així el comandament de tot l'exèrcit) i del propi Octavi dependrien els oficials i soldats. Entre les províncies afectades per aquestes mesures estava la Citerior. Hispània, constituïda per dues províncies, la Citerior i l'Ulterior, va ser dividida en tres: Tarraconense, Bètica i Lusitània (27 aC).
