Feres

De Viquipèdia

Feres (Pherae) fou una antiga ciutat de Tessàlia a la part del sud-est al districte de Pelasgiotis. Tenia a l'est el llac Boebeis, i mes enllà Pagases que li feia de port.

En mitologia fou la residencia d'Admetos i el seu fill Eumelus; aquest darrer va conduir onze vaixells a la guerra de Troia.

Al començament de la guerra del Peloponès, encara que governada per l'aristocràcia, fou aliada d'Atenes. Vers el final de la guerra Licofró va enderrocar l'aristocràcia i va establir la tirania i va intentar dominar tot Tessàlia. Va atacar Larissa i altres ciutats que se li oposaven (404 aC) i va obtenir una notable victòria. El 395 aC Licofró estava en plena campanya contra Larissa, governada per Mèdios, probablement un membre dels Aleuades. Licofró va obtenir l'ajut d'Esparta i Mèdios va demanar ajut a Atenes. Amb aquest ajut Mèdios va ocupar Farsàlia, que havia estat ja ocupada per una guarnició espartana, i va vendre els seus habitants com esclaus.

El 395 aC Mèdios es va aliar als beocis contra Esparta. L'espartà Agesilau va marxar cap a Àsia l'any següent i quant fou cridat pel govern d'Esparta va passar per Tessàlia i la cavalleria de les ciutats dominades per Mèdios li va voler barrar el pas, però fou derrotada per Agesilau amb hàbils maniobres. La derrota li va costar cara a Mèdios, que va perdre el suport de les ciutats i ja no fou rival per Feres en la lluita per l'hegemonia. Farsàlia va recuperar la seva llibertat, fou reconstruïda, i va esdevenir la segona ciutat després de Feres. El poder suprem a Farsàlia fou encarregat al tirà Polídames, que tenia el suport de totes les tendències (i va exercir a satisfacció de tots).

Després de Licofró va governar Feres el tirà Jàson, home de gran energia i habilitat, probablement el seu fill. Jàson volia estendre la seva hegemonia a tota Grècia i fins i tot a Pèrsia. Es va fer elegir tagos de Tessàlia (374 aC) i va reunir un poderós exercit de 6000 cavallers i 10000 infants (hoplites); va sotmetre totes les ciutats tessàlies a la seva autoritat, inclòs Farsàlia que si be podia haver estat conquerida per força, Jàson va sotmetre per la negociació, oferint a Polídames el segon lloc a la direcció política de Tessàlia; Polídames, després de tantejar la possible ajuda d'Esparta, que no podia arribar, va accedir, i va incloure Farsàlia dins l'hegemonia de Jàson. Això va incrementar les seves forces a 8000 cavallers i 20000 infants. També va formar aliances amb Alcetes I d'Epir i amb Amintes II de Macedònia.

Des el 371 aC va ser aliat de Tebes que va invitar Jàson a atacar el camp dels lacedemonis, però el tirà tessali va optar per aconsellar una treva que va permetre als espartans la retirada.

El 370 aC Jàson va anunciar que aniria a Delfos al front d'un cos de forces tessàlies, per presidir el festival Phyti, el que va causar alarma a Grècia, però abans de sortir fou assassinat per set joves durant una audiència publica. Els assassins foren considerats herois a molts llocs de Grècia.

Van succeir a Jàson els seus germans Polifró i Polidor, amb els que Tessàlia va perdre la seva influencia. Polifró fou assassinat per Polidor que va restar com a únic cap (tagos) i va exercir la seva autoritat amb mota energia i crueltat. Polídames de Farsàlia fou executat, i altres possibles rivals i caps (especialment de Larissa) foren exiliats o assassinats.

Finalment Polidor fou assassinat per Alexandre, probablement el seu germà o el seu nebot. Alexandre fou extremadament cruel. Els Aleuades i altres famílies nobles foren perseguits, i el jove rei de Macedònia, Alexandre, successor d'Amintes, ell mateix amenaçat, va envair Tessàlia, va derrotar a Alexandre i va ocupar Larissa i Crannon, on va establir guarnicions. Però poc després, per necessitats internes es va haver de retirar. Alexandre va recuperar el poder però algunes ciutats tessàlies van demanar ajut a Tebes i el 369 aC el tebà Pelòpides va envair Tessàlia, i van ocupar Larissa i altres ciutats (amb el vist i plau d'Alexandre de Macedònia).

A l'any següent (368 aC) Pelòpides fou atacat a Larissa per Alexandre de Feres, que havia demanat ajut a Atenes, fins que es va establir una treva. Pelòpides va anar llavors a Macedònia (367 aC) on el jove rei Alexandre havia estat assassinat pel seu germanastre Ptolomeu Alorita (Ptolomeu d'Aloros) i substituït per son germà Perdicas III de Macedònia sota regència del assassí. Perdicas i el seu germà petit Filip foren confiats respectivament a la custodia del atenenc Ifícrates i del tebà Pelòpides. Així aquest darrer i el regent Ptolomeu esdevingueren aliats i la influencia de Tebes es va estendre a Tessàlia.

El 366 aC els tebans van obtenir de Pèrsia el reconeixement de la seva hegemonia a Grècia i el mateix any Pelòpides i el seu lloctinent Ismènies van anar, amb molt pocs soldats, a Tessàlia per obligar a Alexandre de Feres i a les ciutats que li eren fidels a reconèixer aquesta hegemonia. Alexandre els va atacar prop de Farsàlia i els va fer presoners essent portats a Feres. Els tebans no els van poder rescatar de moment ja que un exercit enviat a Tessàlia nomes es va salvar de la derrota pel geni d'Epaminondes que va assolir el comandament a petició dels soldats. Després d'això totes les ciutats tessàlies es van sotmetre a Alexandre de Feres i la influencia tebana va desaparèixer.

Una segona expedició dirigida per Epaminondes el 365 aC va assolir la victòria i va obtenir la llibertat dels presoners si be no va poder restaurar l'hegemonia tebana sobre Tessàlia. Però l'opressió d'Alexandre fou prou forta perquè algunes ciutats demanessin a Tebes d'intervenir i el 364 aC Pelòpides fou enviat de nou al país amb un exercit tebà. Pelòpides va morir al primer combat. Els tebans van enviar un exercit mes poderós que va derrotar a Alexandre que va haver de reconèixer l'hegemonia tebana sobre Tessàlia, quedant nomes a Alexandre el domini de Feres.

A la mort d'Epaminondes a Mantinea (362 aC) l'hegemonia de Tebes es va ensorrar i Alexandre va recuperar gran part del seu antic poder sobre Tessàlia. Fou assassinat el 359 aC per la seva dona Teba o Thebe i els seus germans, un dels quals, Tisifó, el va succeir, però amb Thebe exercint el poder a l'ombra. No va durar massa temps i el va succeir el seu germà Licofró II. Mentre els aleuades de Larissa van formar aliança amb Filip II de Macedònia, el qual davant de l'amenaça que per Larissa suposava Licofró II, va envair Tessàlia el 353 aC.

Licofró va demanar ajut al foci Onormac i amb ajut dels focis va poder rebutjar al macedoni, però l'any següent Filip va retornar i va obtenir una gran victòria sobre Onormac i Licofró II, en una batalla en la que el primer va morir. Filip va assetjar Feres i Licofró II es va rendir i se li va permetre retirar-se a Fòcida amb els seus soldats (352 aC). Filip va establir a Feres un govern popular i va donar una nominal independència a les ciutats tessàlies però sota la seva hegemonia; també va establir una guarnició a Magnèsia i al port de Pagases. Un intent de revolta l'any 344 aC en favor de la família dels antics tirans de Feres va permetre a Filip d'establir una guarnició a la ciutat i va col·locar al front de cada una de les quatre tetrarquies a un membre de la família aleuada, completament entregada als seus interessos. Així Tessàlia li va quedar totalment sotmesa a Macedònia.

El 191 aC Feres es va declarar pel selèucida Antíoc III el gran però al cap de pocs meses fou ocupada pel cònsol romà Acilius. Sota els romans es va construir una nova ciutat (Nova Feres) al costat de la vella.

Les seves ruïnes son a la moderna Velestíno, principalment les muralles.