Expressionisme
De Viquipèdia
L'Expressionisme és un moviment artístic sorgit a Alemanya a principis del segle XX, en concordància amb el fauvisme francès. Rebé el seu nom l'any 1911 amb ocasió de l'exposició de la Secessió berlinesa, en la que s'exposaren els quadres fauvistes de Matisse i els seus companys francesos, ademés d'algunes de les obres pre-cubistes de Pablo Picasso.
El 1914 foren també etiquetats com a expressionistes el grup dels pintors alemanys a Dresden i Berlin a partir de 1911; i Der Blaue Reiter (El Genet Blau), format el 1912 a Munic, entorn d'un almanac, dirigit per Vasili Kandinski i Franz Marc.
L'Expressionisme s'entén com una accentuació o deformació de la realitat per tal d'aconseguir expressar adequadament els valors que es pretenen posar en evidència, i es manifestà com una reacció parcial a l'impressionisme.
Taula de continguts |
[edita] Die Brücke (El Pont)
Els seus fundadors foren Bleye, Heckel y Schmidt-Rottluff, tots ells estudiants d'arquitectura, als que s'afegiren més endavant Nolde i Pechstein el 1906 i Otto Müller el 1910. El fauvista Van Dongen també s'afegí a ells i va fer d'intermediari amb els seus companys francesos.
La intenció del grup era atraure qualsevol element revolucionari que vulgués unir-s'hi, així ho van expressar en una carta dirigida a Nolde; el seu major interès era destruir les velles convencions, d'igual forma que s'estava fent a França. Segons Kirchner, no podien posar-se regles i la inspiració havia de fluir lliurement i donar expressió immediata a les pressions emocionals de l'artista; es preocuparen menys dels aspectes formals, fet que els allunyava del fauvisme de Matisse i Braque. Per als alemanys, el contingut era més important que la forma. La càrrega de crítica social que imprimiren a l'obra els valgué els atacs de la crítica conservadora, la qual els titllà d'ésser un perill per a la juventut alemanya.
Kirchner ha estat considerat el més genuí representant de Die Brücke. Fou un artista hipersensible que retratà els carrers i la vida urbana de Berlin de forma novedosa i original. Les seves formes seques i punxegudes, amb colors àcids, són característiques en obres com L'Escola de Dansa de 1914.
Emil Nolde, malgrat va deixar el grup el 1911, també ha estat considerat com un dels màxims representants del grup. Influït pel belga Ensor i per Van Gogh, se sentí fortament atret pel primitivisme africà e pel mite del salvatge. La seva cerca del paradís se centrà més en la concreció d'allò primordial que en actituds escapistes, plasmant així el seu sentiment tràgic de la natura i la seva inspiració, de caràcter psicològic i instintiu, elements que han fet d'ell un pintor expressionista per excel·lència. Cap al 1909, i després de patir una greu malaltia, començà a pintar quadres de tema religiós, en els quals expressà la seva inspiració mística.
Edvard Munch, malgrat no es va vincular amb Die Brücke, és considerat com el pare de l'Expressionisme. Era noruec i fins el 1885 coneix l'obra de l'expressionisme i el simbolisme. Des de 1892, el seu estil està plenament format, amb corbes sinuoses, colors arbitraris, obsessió per la malaltia i la mort, éssers inquietants que fugen entre una massa de color, tai i com s'observa en la seva pintura més famosa: "El crit" La seva estada a Alemanya fins el 1908 ens explica la seva influència en el grup.
El 1913, se produí la dissolució del grup, a consequència de les clares diferències entre els seus components i de l'establiment d'un mercat per a tots ells que complicava les exigències d'un front comú.
[edita] Der Blaue Reiter (El Genet Blau)
A diferència del grup Die Brücke, els artistes del Genet Blau sentien la necessitat de modular un llenguatge més controlat per tal d'emetre els seus misstages. Publicaren llibres i organitzaren exposicions. Desenvoluparen un art espiritual, en el que reduïren el naturalisme fins a arribar a l'abstracció. Compartien certes actituds amb els expressionistes de "Die Brücke", però tendien més a una purificació dels instints i el que volien era captar l'essència espiritual de la realitat; en aquest sentit les seves actitud eren més refinades i especulatives. Els seus màxims representants foren Kandinsky i Franz Marc, els seus fundadors; la resta del grup el composaven Macke, Javlensky i Klee.
Kandinsky arribà a Munic el 1896 procedent de Moscou. El 1909 fou nomenat president de la Nova Associació d'artistes de Munich, on organitzà ambdues exposicions, en els anys 1909 i 1910, per a presentar el treball dels fauvistes i els primers cubistes. En el catàleg elaborat per a la segona exposició comença a plantejar la seva teoria de l'art que culminarà, dos anys més tard, amb la publicació del seu llibre De l'espiritual en l'Art.
El 1912, quan dimití del seu càrrec a l'Associació, fundà juntament emb Marc El Genet Blau. El nom deriva de l'amor de Kandinsky pels genets i del de Marc pels cavalls. El grup acabarà dispersant-se amb la guerra, en la que moriren Macke i Marc. Les dues primeres exposicions del Genet Blau foren d'obra gràfica y de dibuixos.
El 1913 foren convidats a participar en una mostra internacional a Berlin anomenada El Saló de Tardor Berlinès. La seva poètica es definí com un expressionisme líric, en el que l'evasió no s'encaminava cap al món salvatge, sinó cap a allò espiritual de la natura i al món interior. Per a Kandinsky, el camí de la pintura havia de ser des de la pesada realitat material fins a l'abstracció de la visió pura, amb el color com a medi; per això desenvolupà tota una complexa teoria del color. En La Pintura com art pur, llibre de 1913, sosté que la pintura és ja un ens separat, un món en si mateix, una nova forma de l'ésser, que actua sobre l'espectador a través de la vista i que provoca en ell profundes experiències espirituals. Anys abans, el 1910, Kandinsky havia realitzat les primeres aquarel·les abstractes.
Per a Klee, l'artista havia d'integrar-se en les forces de la naturalesa i actuar com a medium, de manera que les seves creacions arribessin a ésser acceptades de la mateixa manera que s'accepten els fenòmens de la natura. A diferència de Kandinsky, Klee estava convençut que l'art pot captar el sentit creatiu de la natura i, per tant, refusava l'abstracció absoluta. Formalment, Klee es deixà influir al principi, igual que Macke, pel cubisme de Delaunay i la seva llei òptica dels contrasts simultanis, al mateix temps que fou el primer artista que s'endinsà en els dominis de l'inconscient que Freud i Jung estaven començant a estudiar.
Després de la dissolució del grup, el 1919, Walter Gropius fundà la Bauhaus a Weimar, escola de disseny i arquitectura, els professors de la qual foren els mestres més famosos de l'expresionisme constructiu. A la Bauhaus impartiren classes professors com en Feininger, Klee o Kandinsky.
Finalitzada la primera guerra mundial a Alemanya, es desenvolupa el Realisme Expresionista, moviment en el que els artistes se separen de l'abstracció, tot reflexionant sobre l'art figuratiu i refusant qualsevulla activitat que no atengués els problemes de dramàtica realitat de la postguerra. Aquest grup l'encarnaren Otto Dix, George Grosz, Max Beckmann i l'esculptor Barlach.
[edita] L'expressionisme en el cinema
Amb l'aparició de la pel·lícula El gabinet del doctor Caligari, el 1919, Robert Wiene es convertí en un dels primers directors que introduí elements clarament expresionistes en el cinema. En aquest medi s'arriba al simbolisme a través dels decorats, els llums, el vestuari i la interpretació dels personatges, elements que volien mostrar a través de la gran pantalla una òptica deformada de la realitat. En un principi, el cinema mut alemany estigué plenament vinculat a l'expressionisme amb directors tals com Fritz Lang, Friedrich Murnau, Paul Leni iy Paul Wegener, entre d'altres. Algunes de les obreas més representatives d'aquest període foren: Nosferatu, Metròpolis, Els tres llums, L'últim ("Der Letzte Mann", també coneguda com L'última rialla), i El testament del Dr. Mabuse. La desmesura anava associada a un tipus de cinema de terror i fantàstic, la qual cosa condicionà el seu desenvolupament. Algunes obres posteriors es realitzaren en l'etapa del cinema sonor, per exemple, M el Vampir (també coneguda simplement com M), una altre film de Fritz Lang. No obstant, en la cinematografia més moderna, els seus representants més significatius com Orson Welles i Andrzej Wajda incorporaren una estètica molt més madura i allunyada de l'excés de teatralisme.
A Espanya, poden trobar-s'hi algunes pel·lícules influenciadas per diversos d'aquests directors, malgrat molt poques assoliren èxit. Especialment singular és l'aportació del madrileny Edgar Neville amb la seva pel·lícula La Torre dels 7 Geperuts, on va comptar amb un equip de decoradors alemanys que treballaren en alguns films expressionistes.
[edita] L'expressionisme en el teatre
La influència del cinema en el teatre expressionista s'evidencià des dels primers moments, emprant-se també el decorat i la indumentària dels actors com a instruments al servei d'obres dramàtiques superadores del conformisme de les representacions teatrals convencionals. L'autor, l'actor i el públic havien de compartir la visió interior del primer, assolint un to místic que accentuava la mímica. El seu representant més destacat apareix després de la Primera Guerra Mundial: Ernst Toller. Amb posterioritat es veurien influïts per aquest moviment autors tals com Bertolt Brecht.
[edita] La música expressionista
El Genet Blau en el seu prime número publicà l'obra de tres compositors: Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, tríada que formava l'anomenada Segona Escola de Viena. En la trajectòria d'aquests músics hi trobem la presència plenament expressionista en l'òpera de Lulú o Wozzeck de'n Berg i en els drames "Die Erwartung" i "Die Glücklihe Hand".
[edita] Bibliografia complementària
- Thomas Anz: Literatur des Expressionismus. Stuttgart: Col·lecció Metzler, 2002. ISBN 3-476-10329-3.
- Ralf Georg Bogner: Einführung in die Literatur des Expressionismus. 1. Aufl. - Darmstadt: Hannich-Bode, Stuttgart: J.B. Metzlersche Verlagsbuchhandlung 1985, ISBN 3-476-00575-5.
- Theodor Sapper: Alle Glocken dieser Erde. Expressionistische Dichtung aus dem Donauraum, Viena: Europaverlag Wissenschaft, 1974, ISBN 3-203-50494-4.
[edita] Vegi's també
- Impressionisme
- Ernst Ludwig Kirchner
- Eugenio Hermoso
