Llengües romàniques

De Viquipèdia

Les llengües romàniques són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entés en el sentit etimològic de "popular", 'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i literari). Formen part un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees.

Aquestes llengües es parlaven o es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic imperi romà; els termes "romà/na" i "Romània" procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents en els territoris de l'antic Imperi, com el fràncic a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.

El primer escrit en què es troba el terme romà, d'una forma o una altra, referit a una llengua romànica es remunta al concili de Tours, l'any 813. És a partir d'aqueix conncili que es considera que la primera llengua vulgar es distingeix del llatí, i es designa en efecte com una llengua a banda. Es tracta d'una forma de protofrancés, que rep el nom de rustica romana lingua o roman. No obstant això, en els Cartularis de Valpuesta, hi ha un text anterior que data de l'any 804, escrit en un castellà molt primitiu.

L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data grosso modo de la manera següent:

1. entre 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar.
2. entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si.
3. a partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.

Taula de continguts 1 Del llatí clàssic al llatí vulgar 1.1 Alguns tipus de modificacions fonètiques pròpies del llatí vulgar 1.2 Transformacions en profunditat del sistema morfosintàctic 1.2.1 Sistema nominal 1.2.2 Sistema verbal 1.3 El lèxic del llatí vulgar 2 Les raons de la diversitat de les llengües romàniques 3 Llista de llengües romàniques 3.1 Criolls

[edita] Del llatí clàssic al llatí vulgar

[edita] Alguns tipus de modificacions fonètiques pròpies del llatí vulgar

A propòsit del llatí vulgar, cal ressenyar que els romans vivien en situació de diglòssia: la llengua de cada dia no era el llatí clàssic, el llatí dels textos literaris o sermo urbanus (el 'discurs urbà', és a dir, refinat) es trobava estancat per la gramàtica (com ja ho estava el sànscrit en la mateixa època a l'Índia), sinó una forma distinta encara que pròxima, en un procés de desenvolupament més lliure, el sermo plebeius ('discurs plebeu'). Pareix que el llatí clàssic no es limitava a un ocupació llibresca, sinó que el parlaven les classes socials elevades, mentre que el sermo plebeius era la llengua del poble pla, els comerciants i els soldats. Sense possibilitat d'accedir a l'estatus de llengua literària, el llatí vulgar ens és conegut sobretot per la fonètica històrica, citacions i crítiques pronunciades pels parlants d'un llatí literari, així com per nombroses inscripcions, registres, comptes i altres textos corrents. D'altra banda, el Satyricon de Petroni, una espècie de «novel·la» escrita probablement en el primer segle de la nostra era i que va passant pels entorns marginals de la societat romana, és un testimoni important d'aquesta diglòssia: segons la seua categoria social, els personatges s'expressen en una llengua més o menys pròxima a l'arquetip clàssic.

Entre els textos que han censurat les formes jutjades decadents i errònies, cal destacar l' Appendix Probi, una espècie de compilació d'«errors» freqüents recopilats per un cert Probus que data del segle III de la nostra era. Són aquestes formes, i no els seus equivalents en llatí clàssic, les que es troben en l'origen de les paraules utilitzades en les llengües romàniques. Heus ací alguns exemples de «faltes» citades per Probus (segons el model A non B, '[diga] A, no B'), classificades ací segons el tipus d'evolució fonètica i acompanyades de comentaris que permeten assenyalar les principals diferències entre el llatí clàssic i el llatí vulgar. No és possible ser exhaustiu en la matèria i incloure referències a totes les diferències entre el llatí clàssic i el vulgar, però l' Appendix Probi pot constituir una introducció pertinent sobre l'assumpte:

1. càlida non calda, màsculus non masclus, tàbula non tabla, óculus non oclus, etc.

Aquests exemples mostren que les vocals posttòniques o les pretòniques es tornaven mudes. En efecte, les paraules llatines s'accentuen càlida, màsculus, tàbula i óculus, i la vocal següent era breu. Aquest emmudiment prova també que l'accent tonal del llatí clàssic es va tornar accent d'intensitat en llatí vulgar (perquè un accent tonal no hauria tingut cap influència sobre les vocals àtones de l'entorn). Es reconeixen en aquesta llista els avantpassats de cald, mascle, taula i ull, notant-se l'evolució ja descrita.

2. vínea non vinia, solea non solia, lancea non lancia, etc.

Es veu en aquest passatge que en llatí vulgar de /e/ breu davant de vocal es torna semiconsonant /j/ (la inicial de iot) ; el fenomen és denominat consonantització i consisteix, després de consonant, en la palatalització; aquestes consonants palatalitzades (que poden provindre d'altres fonts), són importants en l'evolució de les llengües romàniques a causa del dèficit que el llatí tenia de sons palatals, desequilibri que a la fi va originar la transformació de gran part de les consonants primitives del llatí, per obra d'aquest element palatal denominat genèricament iod. Aquesta transformació explica per què s'obté, per exemple, vinya (amb /nj/ davant de/, assenyalada en les llengües romàniques per distintes grafies: el dígraf gn en francés i en italià, ny en català, ñ en castellà i en gallec, nh en portugués i occità, etc.).

3. auris non oricla.

Probus observa en aquest exemple nombrosos fenòmens: en primer lloc, la monoftongación o reducció d'antics diftongs: /au/ monoftonga en /o/, i en llatí vulgar /ae/ ho fa en /e/ oberta, de la mateixa manera que /oe/ passa a /e/ tancada. Després, l'ús d'un sufix diminutiu -culus agregat a l'arrel auris ('orella'), dóna lloc a auricula, 'xicoteta orella'. En efecte, l'ocupació de diminutius en llatí vulgar és freqüent.

4. auctor non autor.

Es destaca ací una simplificació o reducció de grups consonàntics; així, /kt/ passa a /t/, i dóna autor en castellà i català, i auteur en francés; pel mateix motiu, /pt/ passa a /t/ (septem, scriptum, ruptum), que van evolucionar en set, escrit i el castellà roto. En romanès /kt/ passa a /pt/ i /pt/ es conserva.

5. rivus non rios, sibilus non sifilus.

El so /w/ del llatí o wau, assenyalat per la lletra u (o v en les edicions modernes) ha evolucionat de maneres diverses, siga ensordint-se fins a la desaparició entre vocals (ri(v)us, que dóna rio en castellà, pa(v)or que dóna peur en francés o paura en italià), o en espirant bilabial sonora després reforçada en /v/ (en la majoria de les llengües romàniques); /p/ i /b/ en posició intervocàlica han conegut la mateixa sort, la qual cosa explica que sibilus done sifilus, sabent que /f/ no és ja més que la variant sorda de /v/; així s'explica siffler en francés (de sibilare, que es torna sifilare i després siflare) o el francés savoir (de sapere, després sabere, savere; el castellà saber mostra, per la seua ortografia, que ha romàs en l'estat intermedi, etc).

6. pridem non pride.

Aquest últim exemple (la llista no és gens exhaustiva, lluny d'això) mostra que /m/ al final de paraula no es pronuncia ja (la qual cosa fins i tot succeeix en llatí clàssic: l'escansió del vers llatí ho prova fàcilment). Aquest emmudiment és, entre altres, l'origen de la desaparició del mecanisme de les flexions; les llengües romàniques no utilitzen, en efecte, ja les declinacions llatines i opten per utilitzar preposicions que van nàixer com un sistema auxiliar i a poc a poc van anar substituint la flexió.

Aquesta llista no és exhaustiva i seria necessari abordar la qüestió de la diftongació panromana (que coneixen totes les llengües romàniques) i assenyalar quin nombre de vocals s'han generat com a conseqüència de les diftongacions secundàries.

[edita] Transformacions en profunditat del sistema morfosintàctic

[edita] Sistema nominal

La caiguda de la /m/ final, consonant que es troba sovint en la flexió, crea llavors una ambigüitat: Romam es pronuncia com Roma, no es pot saber si el terme està en nominatiu, en acusatiu o en ablatiu. Així, les llengües romàniques han d'utilitzar preposicions per a evitar tal ambigüitat. Abans de dir Roma sum per «sóc a Roma» o Roma(m) eo per «vaig a Roma», va caldre expressar aqueixes dues frases per sum in Roma i eo ad Roma. En aquest aspecte, convé recordar que si ja, en llatí clàssic, des de l'època imperial, la /m/ al final de paraula s'ometia, Roma sum i Roma(m) eo no podien ser confoses: en l'ablatiu (Roma sum), la /a/ final és llarga; no obstant això és breu en acusatiu: així es pronunciava /rōmā/ per al primer, /rōmă/ per al segon. El llatí vulgar, això no obstant, no utilitza més el sistema de quantitats vocàliques: ambdues formes són una mica ambigües.

En un mateix moviment, els adverbis i les preposicions simples són a vegades reforçades: davant de, «abans», ja no basta; cal posar ab + ante de en vulgar per a explicar el francés avant, el català abans i l'occità avans, o bé in ante de per al romanés înainte, etc.; igualment avec prové de apud + hoc, dans de de intus, etc. El cas límit pareix aconseguit amb el francés aujourd'hui, noció que es deia simplement hodie en llatí clàssic. El terme francés s'analitza en à + le + jour + de + hui, on hui ve de hodie (que es troba en català, hui, en occità, uèi, en italià, oggi, en romanx, hoz o en való, oûy). El compost aglutinat resultant és, en conseqüència, redundant, ja que significa terme a terme: «en el dia de hui» (en francés au jour d'aujourd'hui). Certes llengües conservadores, mentrestant, han mantingut adverbis i preposicions simples: el castellà con i el romanés cu vénen de cum, igualment que en castellà o în romanés són heretats de in. Es veu també aquest fenomen amb els termes simples heretats de hodie

De llengua flexional a la sintaxi àgil (l'orde dels termes no compta enormement per al sentit sinó principalment per a l'estil i l'èmfasi), el llatí vulgar va arribar a ser un conjunt de llengües, que utilitzaven moltes preposicions, en les quals l'orde dels termes és fix: si és possible dir en llatí Petrus Paulum amat o amat Petrus Paulum o Paulum Petrus amat o encara amat Paulum Petrus per a voler dir que 'Pere ama a Pau', açò no és possible en les llengües romàniques, que han abandonat més o menys ràpidament les declinacions; així, en català 'Pere estima a Pau' i 'Pau estima a Pere' tenen un sentit oposat, només l'orde dels termes indiquen qui és subjecte i qui és objecte. Quan les llengües romàniques van mantindre un sistema de declinacions, aquest s'ha simplificat i es limita a aquells casos (a excepció del romanés): el que ocorre en antic francés i en antic provençal, que no en posseeixen més que dos, el cas subjecte (heretat del nominatiu) i el cas objecte (provinent de l'acusatiu), per a tot el que no siga subjecte. En francés, quasi sempre, el cas subjecte va desaparéixer; els noms actuals heretats del francés antic són llavors tots de l'antic cas objecte i, per tant, d'antics acusatius; es pot constatar amb un simple exemple:

llatí clàssic				francés antic				francés
	singular	plural			singular	plural		singular	plural
nominatiu	murus	muri		cas subjecte	murs	mur		—	—
acusatiu	murum	muros		cas objecte	mur	murs		mur	murs

El romanés, no obstant això, conserva un sistema flexional que exerceix amb tres casos sincrètics: cas directe (nominatiu + acusatiu), cas oblic (genitiu + datiu) i vocatiu. Aquests casos es distingeixen principalment quan el nom està marcat per l'article definit. En cas contrari, tenen tendència a ser confosos.

Altres punts mereixen ser assenyalats: Primer, excloent el romanés, els tres gèneres, masculí, femení i neutre, són reduïts a dos per l'eliminació del neutre; així, el terme llatí folia, nominatiu i acusatiu neutre plural de folium, «fulla», és reinterpretat com un femení: És el cas, per exemple, en català , on es torna fulla, més també en francés, sota la forma feuille, en castellà hoja, en italià foglia, romanx föglia, való fouye, portugués folha, occità fuèlha, etc., tots termes femenins. A més, les llengües romàniques van desenvolupar un sistema d'articles determinats, desconeguts en llatí clàssic. Així, en català, el i la provenen respectivament dels pronoms i adjectius demostratius ille i illa; igualment en italià per a il i la (així com el < illum), en francés per a le i la dels demostratius illum e illa respectivament, etc. El romanés es distingeix per ser l'única llengua romànica en la qual l'article va posposat: om, «home», om-ul, «l'home». Els articles indeterminats, per la seua banda, provenen simplement del numeral unus, una (i unum en el neutre), que, en llatí, haurien pogut servir amb aquest ús.

Finalment, el sistema de l'adjectiu és revisat: Mentre que els graus d'intensitat eren marcats per sufixos, les llengües romàniques no se servien més que d'un adverbi davant de l'adjectiu simple, ja siga magis (que va esdevindre en més en català, mai en occità i en romanés, mais en portugués, más en castellà, etc.) ja siga plus (più en italià, plus en francés, pus en való, plu en romanx, etc.): Així, per a dir més gran (comparatiu de superioritat) en llatí clàssic era suficient grandior; en català fa falta més gran, en italià più grande, etc. Igualment, el superlatiu absolut el més gran es deia grandissimus en llatí clàssic, però el més gran i il più grande en aqueixes mateixes llengües.

[edita] Sistema verbal

Les conjugacions llatines es van modificar profundament, principalment per la creació de temps compostos: així el nostre he cantat, francés j'ai chanté, occità ai cantat o castellà he cantado vénen d'un habeo cantatu(m) vulgar, que no existeix en llatí clàssic. L'ús de verbs auxiliars ser i haver, és notable: el llatí ja usava ser en la seua conjugació, però no de forma tan sistemàtica com en les llengües romàniques que han generalitzat el seu ús per a crear un joc complet de formes compostes responent a les formes simples. Generalment les formes compostes marquen l'aspecte finalitzat de l'acció.

Un mode nou apareix, el condicional (testificat per primera vegada en una llengua romanç en la Seqüència de santa Eulàlia / Séquence de sainte Eulalie), construït a partir de l'infinitiu (a vegades modificat) seguit de les desinències de l'imperfecte: viure + -ia dóna viuria en català, així vivrais en francés, viuriá en occità, viviría en castellà. A notar algunes de les modificacions de l'arrel: haver + ia > hauria i no *haveria. De la mateixa manera, el futur clàssic és abandonat per una formació comparable a la del condicional, és a dir, l'infinitiu seguit del verb haver-hi (o precedit, com en el cas sard): així cantara habeo ("jo he de cantar") dóna cantaré en castellà i català, cantarai en occità, je chanterai en francés, etc.

La forma passiva s'elimina a favor d'un sistema compost que ja existia en llatí (cantatur, "és cantat", en llatí clàssic es converteix en est cantatus, que en llatí clàssic significa "ha sigut cantat"). Finalment, algunes conjugacions irregulars (com la volle en francés "vouloir") són rectificades, encara que moltes mantenen el seu caràcter irregular en les llengües romàniques, i els verbs deponents deixen de ser utilitzats.

[edita] El lèxic del llatí vulgar

El llatí vulgar i el llatí clàssic no difereixen només en aspectes fonològics i fonètics, sinó que també pel lèxic; les llengües romàniques, de fet, no usen més que en proporció variable el vocabulari clàssic. Sovint es retenen termes populars, eliminant els propis de la llengua més culta.

Algunes paraules llatines han desaparegut completament i han sigut reemplaçades pel seu equivalent popular: cavall, equus en llatí clàssic, però caballus ("rossí"; paraula, potser, d'origen celta) en llatí vulgar. La paraula es troba en totes les llengües romàniques: cheval en francés, caval en occità, cavall en català, cal en romanés, cavallo en italià, tchvå en való, chavagl en romanx, etc.

D'altra banda, si certs termes clàssics han desaparegut, no sempre han sigut reemplaçats necessàriament per la mateixa paraula en llatí vulgar. El terme culte per a "parlar" és loqui en llatí clàssic, substituït per:

• parabolare (paraula presa de la litúrgia cristiana i d'origen grec; literalment "parlar amb paràboles"): francés parler, italià parlare, català i occità parlar, etc. ;
• fabulara (literalment: "fabular") : castellà hablar, portugués falar, sard faedhàre, etc.

Finalment, algunes llengües romàniques van continuar usant les formes clàssiques, mentre altres anomenades menys "conservadores", es van servir de les formes vulgars. L'exemple emprat tradicionalment és el del verb "menjar":

• llatí clàssic edere: es troba en forma composta i per tant menys "noble" en castellà i portugués comer (de comedere) ;
• llatí vulgar manducare (literalment "mastegar"): en francés manger, occità menjar, italià mangiare, català menjar, o en romanés mâncar, per exemple.

[edita] Les raons de la diversitat de les llengües romàniques

L'evolució fonètica natural de les llengües, a la qual el llatí naturalment no va escapar, explica en gran part les importants diferències entre algunes llengües romàniques. A aquest procés també s'afig la diversitat lèxica del que es denomina llatí vulgar: la grandària del Imperi Romà i l'absència d'una norma literària i gramatical van resultar en una llengua vernacla no fixada.

De manera que cada zona de l'Imperi va utilitzar un sabor particular del llatí vulgar (es deuria fins i tot dir " dels latets vulgars"), com s'ha vist més amunt, una llengua preferint un terme per a dir "casa" (llatí casa en castellà, català, italià, portugués, romanés) i una altra llengua preferint un terme diferent (mansio per al mateix sentit en francés maison), per exemple.

A aquestes dues raons s'afig la presència de substrats: llengües parlades inicialment en una zona i recobertes d'una altra, no deixant més que traces disperses, tant en el vocabulari com en la gramàtica o en la pronunciació en la llengua d'arribada. Així, el substrat gal en francesa deixa unes cent huitanta paraules com braies, char o bec i estaria en l'origen del pas del so /u/ (de loup) llatí a /y/ (de lune).

Naturalment, la influència del gal no es va limitar només a França: el portugués o els dialectes de la Itàlia del nord, per exemple, n'han pres alguns termes. Igualment alguns estudiosos consideren que uns idiomes que van servir de substrat per a algunes de les llengües iberoromàniques van ser el basc i el bascoibèric. El basc possiblement va aportar al canvi /f/ al /h/ a l'inici de les paraules en castellà i gascó(el llatí farina es va convertir en "harina" en castellà i "haria" en gascó) i paraules com "izquierda" en castellà (basc ezker), i el bascoibèric, paraules com "esquerra" en català. Uns altres substrats del llatí en territori català són el celta i el sorotapte, tots dos de tipus indoeuropeu, contràriament al bascoibèric.

Fins i tot hi hagué la influència de l'etrusc per al dialecte italià de la Toscana, que li deuria el seu gorgia toscana, és a dir, la pronunciació dels sons /k/ com a /h/ (anglés home) o /χ/ (alemany Bach; castellà jota). Cal notar que tant la teoria del substrat basc com la de l'etrusc estan desacreditades actualment.

Finalment, el superstrat també ha jugat un paper important en la diferenciació de les llengües romàniques: són les llengües de pobles que, havent-se instal·lat en un territori, no han aconseguit imposar-hi la seua llengua. No obstant això, aqueixes llengües deixen traces importants. El superstrat fràncic (és a dir, germànic) a la Gàl·lia és important; el vocabulari medieval n'està ple, sobretot en el domini de la guerra i de la vida rural (així, en francès, adouber, flèche, hache, etc., però també framboise, blé, saule, etc., i fins i tot garder i sorprenentment trop, del fràncic; i en occità mots com apcha, ardit, esclafar, gasanhar, gant, tropèl, del [[fràncic], i cauipir, espeut, del burgundi).

El francés i l'occità actual compten amb diverses centenes de paraules heretades, doncs, de llengües germàniques. També el català i el castellà tenen paraules germàniques, procedents del gòtic (dels visigots) en el cas del català i el castellà, i també del fràncic, en el cas del català. Paraules com guerra o les ja vistes en francés adobar, flecha", hacha", frambuesa, guardar, fins i tot noms com Federico o Hernando es troben en castellà. I bramar, amanir, randa, llesca, del visigòtic, i guardó, guaita, garba, estona" o gaire, del fràncic, es troben en català.

En castellà, el superstrat que més es nota és l'àrab: d'aqueixa llengua provenen més de 4000 paraules, entre les quals hi ha topònims i compostos. La característica més remarcable és el manteniment quasi sistemàtic de l'article àrab en la paraula, en quant que les altres llengües romàniques que han pres la mateixa paraula l'han perdut més sovint.

Així algodon, oposat al català cotó i al francés i occità coton, de l'àrab al quṭun; algarroba, "garrofa", en francés caroube i en occità carróbia, de a l'harubah; o també aduana, "duana", en francés douane i en occità doana, de ad-diwan (que també dóna divan).

Finalment el romanés deu a les llengües eslaves de l'entorn el vocatiu, alguns termes lèxics així com processos de palatalització diferents de les altres llengües romàniques.

Es poden donar ací els resultats d'un estudi realitzat per M. Pei en 1949, que compara el grau d'evolució de les diverses llengües respecte a la seua llengua mare; per a les llengües romàniques més importants, si només es consideren les vocals tòniques, s'obtenen, respecte al llatí, els següents coeficients d'evolució:

• sard: 8 %;
• italià: 12 %;
• castellà: 20 %;
• romanés: 23,5 %;
• occità: 25 %;
• portugués: 31 %;
• francés: 44 %.

Així és possible veure amb facilitat el grau de variabilitat del conservadorisme de les llengües romàniques. La més pròxima del llatí fonèticament (considerant únicament les vocals tòniques) és el sard, la més allunyada, el francés.

[edita] Llista de llengües romàniques

Les llengües romàniques es classifiquen en nou grups, i cada un pot al seu torn comprendre diversos dialectes. Cal notar que l'elecció d'un d'aquests dialectes com a llengua oficial sol obeir a raons polítiques. Siga com siga, les llengües romàniques formen un contínuu de nombroses llengües les diferències mútues del qual són de vegades mínimes, però la llista següent es limitarà a mostrar les llengües més conegudes (entre parèntesis, el nom en la pròpia llengua i any de la seua primera atestació coneguda):

• Llengües ibero-romàniques:
  • Castellà (castellano, principis del s. IX: Cartularis de Valpuesta): una de les llengües oficials de Espanya, coneguda també com espanyol. Oficial en la major part dels països de Llatinoamèrica. Té poca varietat dialectal en els registres cultes i es mostra com una llengua molt conservadora.
  • Portugués (português, s. XII): llengua oficial de Portugal, posseeix menys dialectes diferenciats i és més conservador que el castellà.
  • Gallec (galego, s. XII): llengua cooficial de Galícia (Espanya). Provinent del galaicoportugués medieval (el portugués i el gallec eren una mateixa llengua durant l'edat mitjana sorgida en el s. IX).
  • Asturià (asturianu, s. X: Nodicia de kesos): llengua parlada en el Principat d'Astúries i també de forma actualment minoritària en zones de Lleó. Una variant, el mirandés, és oficial a Miranda del Duero (Portugal), i una altra, el castúo, parlat en el nord-oest d'Extremadura.

• Italià (italià ; s. IX) : amb una gran quantitat de dialectes (més de dos-cents). El toscà florentí, promogut per Dante en el segle XIII constitueix la base de la llengua oficial d'Itàlia.

• Llengua dàlmata, llengua morta al segle XIX, que es parlava en algunes ciutats costaneres de Dalmàcia (costa de l'actual Croàcia). Tenia dos dialectes coneguts:
  • Vegliota (veklisu), en el nord, que es va extingir en 1898.
  • Ragusano, en el sud, desaparegut en el segle XV.

• Llengües gal·loromàniques:
  • Francés (français, s. IX, Jurament d'Estrasburg): llengua amb gran varietat dialectal pertanyent al grup de les llengües d'oïl i llengua oficial de França i cooficial en Bèlgica, Suïssa i altres països. És una evolució de diversos dialectes parlats al voltant de París.
  • Való (walon, cap als ss. XII i XIII): parlat principalment en Bèlgica, on és considerada llengua regional.
  • Picard (cht'i, cap als segles XII i XIII): parlat en els departaments de Nord-Pas-de-Calais i Picardia (França), així com en l'oest de Valònia (Bèlgica). A Valònia es considera llengua regional.

• Llengua francoprovençal o arpitana (francoprovensal o arpitan, s. XIII, Méditations de Marguerite d'Oingt), conjunt de llengües repartides entre Itàlia (Vall d'Aosta, Piemont), Suïssa (cantons de Friburg, Valais, Vaud i Ginebra), França (Lió, Savoia). Està en via de extinció.

• Llengües occitanoromàniques:
  • Català (català, finals del s. XII), llengua cooficial a Catalunya (Espanya) junt amb el castellà, es parla en dita comunitat autònoma, al País Valencià (on adopta el nom de valencià) i a les Illes Balears, així com en una xicoteta regió de Múrcia, coneguda com el Carxe (on el català no és oficial), Andorra (on és l'única llengua oficial), Catalunya Nord (França) i l'Alguer (Sardenya). Té diversos dialectes.
  • Occità (occitan o lenga d'òc, finals del s. X), terme que comprén un conjunt de dialectes anomenats llengua d'oc —principalment el nord-occità (llemosí, alvernès, i vivaro-alpí), el mig-occità (llenguadocià, provençal) i el gascó- i coneguts en França amb el nom despectiu de patués (patois), el català i l' occità constituïen una única llengua a l'Edat Mitjana, que només es va separar en dues llengües clarament diferenciades entre finals del segle XIII i principis del XIV.

• Llengües reto-romàniques:
  • Dialectes romanxs (rumantsch): sursilvà, sutsilvà, surmirà, puter i vallader formen els cinc dialectes escrits, es parlen a Suïssa (en el cantó dels Grisons).
    • Interromanx (rumantsch grischun): espècie de lingua franca romanxa emprada a Suïssa per a unificar la vintena de dialectes romanxs, i que es recolza sobretot en el sursilvà, el vallader i el surmirà. L'interromanx és una llengua oficial en el cantó suís dels Grisons.
  • Dialectes ladins (ladín): emprats als Dolomites, a la Ladínia (Itàlia), es consideren una llengua regional.
  • Friülés (furlan): parlat a la província italiana de Údine, té l'estatus de llengua regional.

• Romanès (română ; atestacions parcials al s. XII, a. completa en el s. XV): llengua de l'antiga província romana de Dàcia. El superstrat eslau té relativament poca rellevància i el romanès s'assevera com una llengua prou conservadora. Es considera que posseeix quatre dialectes:
  • Dacoromanès, generalment denominat romanès. És la llengua oficial de Romania i Moldàvia i llengua cooficial a Voivodina (Sèrbia i Montenegro). Es divideix en:
    • Moldau, al nord.
    • Valac, al sud.
    • Transilvà, a l'oest.
  • Istrioromanès, parlat a Ístria (en via d'extinció).
  • Meglenoromanès (o meglenita), parlat a Macedònia
  • Macedoromanès (o arromanès), parlat principalment a Albània, Sèrbia, Macedònia i Tessàlia (Grècia).

• Sard (sardu o limba sarda, s. XI), parlat a Sardenya. És una de les llengües romàniques més conservadores, la qual cosa es pot explicar atès el seu aïllament geogràfic. Ha conegut nombrosos superstrats, dels quals el català i el castellà són els més rellevants. S'hi distingeixen diversos dialectes:
  • Campidanès
  • Logudorès, que constitueix la llengua considerada clàssica.
  • Nuorès (nuorais).

Els dos últims dialectes mencionats són més arcaïtzants que el primer.

Hi ha dialectes per als quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte al francès), el gascó (respecte a l'occità), l'asturlleonés (respecte a l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonés (respecte s l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià o el lígur (respecte a l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques o són llengües embrionàries assimilades, com en el cas de l'asturlleonès i de l'aragonès o navarroaragonès. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, i català.

D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaicoportuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent.

En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).

Llengües romàniques amb tradició literària  v·d·e
aragonès | asturià o lleonès | castellà o espanyol | català | dàlmata* | francès | francoprovençal | gallec | italià | occità | portuguès | retoromànic | romanès | sard
* llengua extingida

[edita] Criolls

Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portugués i el francés). A més, però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja siga amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):

• Basats en el francés
  • Crioll haitià
  • Patois (crioll de jamaica)
• Basats en l'espanyol
  • Chavacano (Filipines)
  • Palenquero (Colòmbia)
  • Yanito (Gibraltar)
• Basats en el portugués
  • Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba)