Mitologia romana
De Viquipèdia
 |
Aquest article és un candidat per a la «contribució de la quinzena». |
Inicialment la mitologia romana consistia en una sèrie de déus amb funcions específiques, i clergues associats, però sense les narracions llegendàries característiques de la mitologia grega. Més endavant, a la darrera part de la República, els romans escrigueren històries sobre els seus déus equivalents a la Titanomàquia grega.
Els déus de la primitius dels romans eren els manes, esperits dels morts, o de un mort en particular. Aquests deus en confongueren amb els lares i penates. Cada casa tenia un lar. Els habitants d'una casa daven culte als deus propis, així, per exemple quan una noia es casava era raptada pel seu marit, per que havia de deixar de donar culte als deus de la casa dels seus pares, i a partir de llavors en donaria als de la casa del seu espòs. També en tenien els camps, i els camins; protegien els camperols i els caminants. Protegien també els pobles i ciutats, els districtes, i les viae. Els hi donaven culte les cruïlles fent una festa cada any. Els penates eren deus de les cases.
Alguns dels déus de la Roma arcaica eren Júpiter o Jovis (déu principal del cel resplendent) i la seva companya Juno (deessa del naixement i de la proli), Mart (déu de la guerra), Jano (déu de l'accés a la casa), Vesta (deessa de la llar), Els Penats (déus del rebost), Els Silvanos (genis dels boscos i les selves), Les Llars (genis de la casa), Hèrcules Itàlic (déu de l'alqueria cultivada en pau, més tard déu de la bona fi), Vertumno (déu de l'any i les seves estacions), Saturn (déu de la Sementera), Ops (déu dels Camps), Flora (deessa de les flors), Bel·lona (deessa de la guerra), Terminus (déu dels límits), Juventus (déu de la joventut), Salus (deessa de la salut), Fides (deessa de la fi), Concordia (deessa de la concòrdia), Fors (deessa de la Fortuna), Les Camoneae (deesses de les fonts) i Dea o Ceres (deessa de la fecunditat).
El primer rei romà, Ròmul, va ser elevat a la categoria de déu, amb el nom de Quirino i aquest déu era el principal al costat de Júpiter i Mart, més tard substituïts per la triada Júpiter, Juno i Minerva, ja amb influències exteriors (eren els déus de Llatins, Etruscs i Sabins respectivament).
Existien a més déus negatius: Vejovis, Laverna (deessa dels lladres), déus de l'aire pestilent, de la febre, de les malalties i altres. També existien els fantasmes (Lèmurs) que despertaven un gran temor en el poble.
Per a les activitats humanes existien déus molt específics. Així el pagès invocava al déu del guaret, al de la feina, al dels solcs, al de les sementeras, al dels enterraments de llavors, al déu d'eixarcolar, al de segar, al de mallar, i al de tancar el blat en els graners (entre els déus agrícoles citem a Runcina, Messia, Tutulina, Terensis, Tellumo vervactor, Tellumo obarator, Tellumo occator, Tellumo Messor, Tellumo convector, Tellumo promitor, etc...).
Els ramaders disposaven també de divinitats pròpies: Bubona (que vetllava pels ramats de bous), Epona (que vetllava per les yeguadas), Pales (que vetllava pels ramats de moltons), Flora i Silvanus (déus tutelessis dels pastors), Puta i Pomona (deesses tutelars de jardiners i hortolans) etc.
També tenien déus específics el matrimoni, el naixement i altres actes de la vida.
Així els Numina eren els déus o genis protectors del naixement i desenvolupament de l'home: Educa i Pontina eren els déus del menjar i del beure; Cuba el déu de guardar el bressol; Ossipago el déu robustecedor dels ossos; Carna, el déu que enfortia la carn; Statanus el déu que ensenyava a tenir-se en peu; Abeona i Adeona les deesses que ensenyaven a caminar; Fabulinus, Farinus i Locutius els déus que ensenyaven a parlar; Terduca el déu de l'escola; Domiduca la deessa que ho portava a casa; Mens, Catius, Consus i Sentia eren els déus de la comprensió; Voleta i Stimula eren els déus de la voluntat; Pollentia, Peragenor, Praestrana i Strenia eren els déus que donaven força per executar els actes, etc.
Els Numina de l'habitatge familiar eren els Forculus (que guardaven les portes), els Limentinus (que guardaven els llindars), Cardea, etc .
Els romans creien que les ànimes dels morts (les ragis) baixaven com ombres on estava el cos del difunt, i després tornaven al fons dels abismes, sense comunicació amb el món dels vius. Existien diverses organitzacions religioses per a cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots:
Així al déu Mart corresponia el Flamen Martialis (sacerdot de Mart), mentre que els joves que ballaven i cantaven la dansa de les armes eren els Salii (saltadors o Salios). El déu Quirino tenia també el seu sacerdot ((Flamen Quirinalis) i un grup de joves dansaires (Salii Colini); estaven també els germans dels Camps (Frates Arvales) encarregats de demanar en el mes de maig els favors de la deessa de la fecunditat Dea o Ceres, els sacerdots encarregats de la vigilància dels focs sagrats de cada cúria (Flamines curialis), els sacerdots de la tribu dels Ticis, etc .
Es celebraven diverses festivitats, destacant la festa del llop (Lupercalia) en honor al déu dels socors Faunus, i que els dansaires eren els Luperci; la festa d'Hèrcules, amb les confraries dels Poticians i els Pinarians; la de Júpiter Capitoli (el sacerdot era el Flamen Dialis i tènia caràcter vitalici).
Les festes en honor de Roma estaven presidides per sis verges anomenades Vestals. La festa de Mart es celebrava de l'1 al 23 de març; la festa de la deessa Tellus (deessa dels camps sembrats) era el 15 d'abril i s'anomenava Fordicida. El 19 d'abril eren les festes de Ceres (Cerialia) i el 21 d'abril era la festa de la Parilia, dedicada al déu dels ramats Pales. Altres festes eren les Vinalia ( 23 d'abril), Les Robigalia ( 25 d'abril), les Saturnalia (17 de desembre), les Compitalia i altres. La principal festa romana eren els Jocs (Ludi Romani o Ludi maximi o Ludi Magni), costum importada de Etruria.
A la religió romana dels primers temps se'n van anar afegint cultes i déus estrangers: Els Lascivus, genis bons, d'origen etrusc; Minerva, deessa de la Memòria, la raó, el calcul i la invenció, també d'origen etrusc; Castor i Polux (déus dels navegants); Esculapi (déu de la salut); Mercuri (déu del comerç); Liber (déu del vi); Plutó (déu dels Abismes); Prosèrpina (la que fa germinar); Diana (deessa de la caça); Neptú (déu del mar), Vulcà (déu dels llamps), Apolo o Aperta (déu benefactor que cura les enfermetats) i altres.
Amb el pas dels anys nous déus s'uneixen al culte romà. Entre ells citarem a Argentins, déu de la plata, fill de Aesculanus, déu del bronze (el culte del qual era més antic); el culte dels Castors (d'origen grec); el culte a Venus (versió romana de la deessa grega Afrodita); el culte a Esculapi (d'origen grec); i el culte a Aruspides (d'origen etrusc).
[edita] Mitologia romana a l'època imperial
El principals deus romans de l'època imperial foren:
Júpiter o Jovis (déu principal del cel resplandeciente) i la seva companya Juno (deessa del naixement i de la prole), Mart (déu de la guerra), Jano (déu de l'accés a la casa), Vesta (deessa de la llar), Els Penats (déus del rebost o penus), Els Silvanos (genis dels boscos i les selves), Les Llars (genis de la casa), Hèrcules Itálico (déu de la bona fe), Vertumno (déu de l'any i les seves estacions), Saturn (déu de la Sementera), Ops (déu dels Camps), Flora (deessa de les flors), Bellona (deessa de la guerra), Terminus (déu dels limitis), Juventus (déu de la joventut), Salus (deessa de la salut), Fides (deessa de la fe), Concordia (deessa de la concòrdia), Fors (deessa de la Fortuna), Les Camoneae (deesses de les fonts), Dea o Ceres (deessa de la fecunditat), Quirino (el primer rei romà Rómulo), Els Lascivus (genis bons, d'origen etrusc), Minerva (deessa de la Memòria, la raó, el calculo i la invenció, també d'origen etrusc), Castor i Polux (déus dels navegants), Esculapio (déu de la salut, d'origen grec), Mercurio (déu del comerç), Liber (déu del vi), Plutó (déu dels Abismes), Prosèrpina (la deessa que fa germinar), Diana (deessa de la caça), Neptú (déu del mar), Vulcano (déu dels llamps), Apolo o Aperta (déu benefactor que cura les malalties), Argentins (déu de la plata) i el seu pare Aesculanus (déu del bronce), Venus (versió romana de la deessa grega Afrodita), Aruspides (d'origen etrusc), Bonafides (deessa de la bona fe), Mes (déu de l'esperit), Cibeles (Deessa Madre), i molts altres.
Entre els déus agrícoles esmentem a Runcina, Messia, Tutulina, Terensis, Tellumo vervactor, Tellumo obarator, Tellumo occator, Tellumo Messor, Tellumo convector i Tellumo promitor. Els ramaders disposaven també de divinitats pròpies de les quals citarem les següents: Bubona (que vetllava pels ramats de bous), Epona (que vetllava per les yeguadas), Pales (que vetllava pels ramats de moltons), Flora i Silvanus (déus tutelessis dels pastocap de bestiar) i Puta i Pomona (deesses tutelessis de jardiners i hortolans).
Diversos actes de la vida tenien els seus déus, i d'ells cal esmentar als següents: Els Numina (déus o genis protectors del naixement i desenvolupament del hombre), Educa i Pontina (déus del menjar i del beure), Cuba (déu de guardar el bressol), Ossipago (déu robustecedor dels ossos), Carna (déu que enfortia la carne), Statanus (déu que ensenyava a tenir-se en pie), Abeona i Adeona (deesses que ensenyaven a caminar); Fabulinus, Farinus i Locutius (déus que ensenyaven a parlar), Terduca (déu de l'escola), Domiduca (deessa que ho portava a casa); Mens, Catius, Consus i Sentia (déus de la comprensió), Voleta i Stimula (déus de la voluntat) i Pollentia, Peragenor, Praestrana i Strenia (déus que donaven força per executar els actes). Els Numina de l'habitatge familiar eren els Forculus (que guardaven les portes), Els Limentinus (que guardaven els llindars), Cardea (dels goznes), etc .
Els déus Penats (qualsevol dels déus romans podia ser un Penate), que al principi eren protectors de les famílies, van passar a ser també protectors de l'Estat (distingint-se entre Penats familiars o menors i Penats públics o majors).
Els déus negatius eren, entre d'altres: Vejovis i Laverna (deessa dels lladres).
Júpiter, Juno i Minerva eren els déus principals.
Els romans creien en els Lèmurs (fantasmes) i que les ànimes dels morts (les ragis) baixaven com ombres on estava el cos del difunt, i després tornaven al fons dels abismes, sense comunicació amb el món dels vius. També estaven uns fantasmes de tipus més malèfic (que havien tingut una vida mereixedora de càstig) llamados Larves, capaços de tornar a la terra per turmentar als vius. En general eren supersticiosos. Subsistia la maledicció religiosa (sacer) i l'anatema públic. Al morir eren incinerats.
A l'època imperial es va popularitzar extraordinàriament el culte als Genius (força divina engendradora d'abundància, alegria i prosperitat), doncs s'adaptava a les diverses col·lectivitats i va ser una manera de culte dels Emperadors. Havia genis propis per a les ciutats, colònies, municipis, gremis, classes, comunitats, pobles, aldees, castes (esclaus, lliberts), oficis i professions, i fins a de carrers, places, fonts, portes, etc . Al principi de cada menjar es feien libacions pel Genius de l'Emperador, i va transcendir a nivells populars el jurament pel genius de l'Emperador o per la divinitat (Numen).
A l'època imperial els Emperadors es van convertir en déus, i fins i tot en parents de déus (com Domicià que es va titular fill de Minerva; o Cal·lígula que es deia germà de Júpiter). Aquest culte imperial, associat al de la deessa Roma, va portar a la formació en les ciutats i als municipis de Col·legis sacerdotals consagrats al mateix (Augustales) i la participació en el culte va arribar a ser símbol de la lleialtat a l'Imperi.
La superficialitat del culte , que no cobria els desitjos populars de devoció, purificació, expiació, unió a la divinitat i misticisme en general, va motivar un espectacular creixement de les religions orientals: judaisme, creences egípcies (Isis i Osiris sobretot), d'Àsia Menor com Cibeles, Belona i Atis (el déu Pastor de Frígia que simbolitza la mort i la resurrecció), i Mitra (d'origen persa i hindú, déu de la veritat i de l'amistat, assimilat després al Sol). Precisament el culte a Mitra es va difondre en el Nord-oest de la Tarraconense, segurament a causa de la permanència de la VII Legió Gemina a l'actual Lleó i a la difusió realitzada per legionaris que tornaven després de servir a la zona Danubiana on el culte estava més estès. Les seves similituds amb el cristianisme van poder afavorir l'extensió d'aquest.
Als déus se'ls dedicaven Santuaris (Aedicula) i Temples (Templum), i en alguns d'ells es trobava l'estàtua del déu corresponent.
Existien diverses organitzacions religioses per a cada divinitat, amb els seus corresponents capellans (Flamines) encarregats del culte.
Els banquets sagrats estaven en mans dels Epulons (en nombre de 10 amb César i després altre cop reduïts a 7). Les seves atribucions es van estendre als banquets públics que s'organitzaven durant els festivals.
També tenien un caràcter religiós els Auguris, que interpretaven diversos signes (Auspicia) : el vol de les aus, el seu cant, els seus esgarips, la seva gana i les posicions i actituds de certs mamífers. Els Harúspexs o Haruspex (de haruga, víctima i de spicere, mirar) interpretaven les entranyes dels animals el llamp, el llampec, el tro i altres fenòmens de la naturalesa (eclipsis, meteorits, aeròlits, erupcions...), i els esdeveniments imprevistos. I finalment els Pontífexs, que determinaven els dies propicis i altres actes i eren els guardians suprems del culte. El càrrec de Pontífex, abans electiu, va recaure en l'Emperador, i els seus familiars solien ser membres del Col·legi de Pontífexs, encara que per a les altres vacants es va mantenir el sistema d'elecció però segons els candidats proposats per l'Emperador que en la practica no podien ser rebutjats. A més l'Emperador podia augmentar el nombre de places del Col·legi o crear supernumeraris, que nominalment també eren elegits.
Els oracles, d'origen oriental, van ser populars a Roma. Al principi de l'Imperi estava en decadència l'oracle de Ammón a Egipte, gaudint de més predicament els oracles de les Sibil·les de Roma. August va ordenar la confiscació dels llibres Sibil·lins, molts dels quals eren còpies partidistes que interpretaven els oracles a favor d'una tendència determinada. Amb major o menor acceptació van persistir durant tot l'Imperi. Amb l'Emperador Vitel·li van ser expulsats d'Itàlia, però no cal dubtar que van tornar o no van arribar a sortir.
L'última institució vinculada a la religió era la dels Feciales o Missatgers de l'Estat, encarregats al principi de les declaracions de guerra i dels tractats de pau (quan se signava la pau havien d'estar presents dos Feciales) que perpetuaven (per tradició oral) els tractats concertats amb altres ciutats i emetien dictàmens sobre violacions i sobre drets relatius als tractats. En temps dels Emperadors les seves facultats sobre guerra i pau havien desaparegut i segurament sol van mantenir algunes decisions relatives a embajadoes i extradicions, si bé Varró afirma que solsament van subsistir de nom.
