Khakàssia
De Viquipèdia
| Республика Хакасия (Respúblika Khakàssia) Хакасия Республиказы (Khakàssia Respublikazi) |
|
|---|---|
|
|
|
| Informació | |
| Capital: | Abakan |
| Població
- Total |
|
| Superfície | 61.600 km² |
| Governador | Aleksei Lebed |
| Idiomes oficials | Rus i khakàs |
| Lloc web | Govern |
 |
|
Khakàssia (rus Республика Хакасия Respúblika Khakàssia, khakàs Хакасия Республиказы Khakàssia Respublikazi) és una república (subjecte federal) de la Federació Russa que pren el seu nom del poble khakàs. Té una extensió de 61.900 km² i una població de 584.900 habitants. La capital és Abakan (165.500 h), i altres ciutats són Txernogorsky, Abaza, Sorsk i Saianogorsk.
Taula de continguts |
[edita] Orografia
El país és situat a l'est de Sibèria, ocupant les conques de Minusinsk (Minsug) i Chulym-Enisei (Kim). A les zones frontereres de l'oest hi ha estribacions de Kuznetsky Alatau (amb el Mont Verkhny Zub, 2.178 m) i la Serralada d'Abakan (1.984 m), mentre que a la zona sud-est s'hi extenen les estribacions de les Zapadny Sajans (amb el Karagosh, 2.930 m). Dos terços del territori són muntanyencs i la resta són les estepes d'Abakan, Koibaly i Uibatskaja, i les valls dels riu Ienissei i Abakan (Agban).
Els principals rius són tributaris dels anteriors: Tom', Bely Ijus (Ax Üüs), Belyj Jar (Xuba Çar), Es (Is), Bidzha (Pîg<î) i Ona (On). Quan als llacs, hi ha el Chernoje (Xara), Fyrkal, Osköl i Itkul', d'aigua dolça, i els Bele i Shire, d'aigua salada. El 40 % del país és cobert de boscos.
[edita] Població
Dos terços de la població total del territori viu als marges dels rius Ienissei i Abakan. Segons el cens rus del 2002 hi havia 438,395 russos (80.3% de la població de la república), mentre que els khakàs només eren 65,421 (un 12.0%). Altres grups inclouen Alemanys del Volga (9,161, l'1.7%), ücraïnesos (8,360, l'1.5%), tàtars (4,001, el 0.7%), i altres grups més petits.
[edita] Economia
Només hi ha conreu de cereals, però amb una forta reserva de fusta, ja que la major part del país és coberta de boscos. També produeix força energia elèctrica, procedent de la central tèrmica d'Abakan i de la planta de Saian-Shusha.
Hi ha mines de marbre, carbó, ferro, coure, zinc, barita i or, ferro a Abaza i Vershina Tei, marbre a Kibek-Kordon. Les principals indústries són alimentícies a Abakan i Shira, de transformació de llana a Chernogorsk, amb roba i sabates, una planta d'alumini a Saianogorsk i de metalls no fèrrics a Tuim. Cada any rep la visita de 150.000 turistes.
[edita] Política
Des de la dissolució de l'antiga URSS el 1991, ha esdevingut una República Autònoma de la Federació Russa, amb una constitució pròpia i un parlament. Pot recaptar impostos, fixar la divisió territorial interna, gestionar l'economia de les entitats menors i dictar lleis sempre que no s'oposin a les de la Federació. També té un tribunal de justícia propi.
[edita] Història
El territori ja fou habitat en l'època del Paleolític i el Neolític per tribus seminòmades que vivien de la cacera i de la pesca. Pels voltants del II mil·lenni aC s'hi va introduir l'agricultura. D'aquesta època procedeix la Cultura Tagar, d'organització clànica tribal que desenvolupà una certa aristocràcia, iniciaren les manufactures i explotaren les primeres mines de ferro i or. En el segle II els huns dominaren el seu territori, i més tard els Turcs blaus dominaren les estepes d'Abakan.
En el segle VI la influència de les tribus altaiques i uigurs (territori d'Orhun, independent fins el 840) va estretar els elements turcs, de la unió dels kirguisos de Kapgan Khan amb tribus del Ienissei. El 740 es va establir el khanat iugur després de vèncer els turcs a Otuken, però els kirguisos els venceren a İl İtmiş Kapan el 758, i el khan Alp Kutluk Bilge Kağan (779-789) es passà tot el regnat lluitant contra ells. El 840 s'imposaren els kirguisos, però el 920 foren destruïts pels kitan i karakhitai.
A començaments del segle XIII, els mongols de Gengis Khan (1207) arrassaren el territori i el fill de Gengiz, Coçi, dominà el Ienissei el 1217. A finals del segle XVII entre les tribus khakasses es formaren els principats d'Ezen, Tubin, Altyr i Altysan, sotmesos a creixents incursions tan dels khans mongols com dels prínceps de Dzungària. En aquells anys contactaren amb els russos, que després de prendre Kazan el 1552 i Sibir el 1585 s'expandiren cap a l'Est i havien fundat establiments a Tomsk (1604), Meletsk (1621), Kansk (1629), Atchinsk (1641) i Krasnoiarsk (fundat per Andrey Dubenskiy el 1628, qui fou rebut pels beis Tatıy i Obıtay).
El 1642 els khakass destruiren el castell d'Açinskiy. Des dels ostrogi (assentaments fortificats), els russos dominaren el territori, els imposaren el iasak (tribut de sis pells per persona), els expropiaren les millors terres i els imposaren per força la religió ortodoxa, aprofitant el fet que no van saber fer un front de lluita unificat contra els russos, que venceren els arinis el 1608 i els sagais el 1620, de manera que el 1708 els incorporaren a l'imperi. Tanmateix, això serví per acabar amb les incursions dels nobles mongols i dzungars.
Cap el 1707 els rússos fundaren l'establiment d'Ust Abakanskoje/Agban-Piltîrî, que començà a crèixer com a centre comercial local i s'inicià l'explotació minaire sota la influència russa. Aleshores se sedentaritzaren i el 1727 Pere el Gran incorporà Khongoray (terra nadiua khakass) al seu reialme. Les àrees nadiues foren dividides en comtats, cadascuna governada per un príncep local, que rebia ajut dels cossacs per a cobrar impostos i mantenir l'ordre. Els russos no intervenien obertament en els afers nadius, però el 1818 acabaren de fortificar els Saians i els separaren dels altres pobles turcs. Fins aleshores els consideraven part del poble tàtar (tadars) com altres pobles siberians, i es calcula que eren uns 40.000 individus.
Potser aleshores s'inicia l'etnogènesi del poble khakass, ja que els kacha i els kyzyl es desenvoluparen de manera diferent tant dels uigurs com dels ket; els beltir són molt relacionats amb els tuva, mentre que els sagai i koybal tenien un desenvolupament més complex. Llurs creences eren una barreja d'animisme i budisme amb petites influències cristianes.
Durant el segle XVIII el control sobre els khakass es dividí entre els oficials de Krasnoiarsk i Kuznetsk. Amb la introducció de l'estatut de govern de Pobles Nadius del 1822 (estatut Speranskij), pensat per als indígenes nòmades i que establia divisions, taxes i tributs, formaren part de la Província Eniseisk (districtes d'Atxinsk i Minussinsk). El poder administratiu era exercit per les Dumes de les Estepes, com les de Kyzyl, Kachinsk i Sagai. Aquest autogovern era subordinat, però, a l'autoritat tsarista.
A començaments del segle XIX, la província d'Eniseisk, que incloia Khakàssia, servia d'àrea d'exili polític. Durant el segle s'inicià l'explotació de les mines de carbó de Txernogorsk, Izykh i Kaliagin. Amb la construcció del transsiberià vers el 1890, s'incrementà el comerç significativament, i molts russos començaren a establir-se al país.
El novembre del 1917 es va establir el poder soviètic al districte de Minussinsk, on hi vivien la majoria dels khakassos. El maig del 1918 els treballadors nadius formaren un congrés i ratificaren l'Estatut de les Estepes Soviètiques. Iniciada la guerra civil, el juny del 1918 els russos blancs ocuparen Minussinsk i dominaren tota Khakàssia. Pel setembre del 1919 s'alçaren contra ells els grups partisans d'A.D. Kravtxenko i P. E. Shchetinkin i els expulsaren, però encara s'hi mantingueren partides de bai (terratinents i col·laboradors dels russos blancs) fins el 1923.
El 1923 deixaren d'anomenar-se oficialment tàtars d'Abakan i es formà oficialment l'Okruj Nacional Khakàss dins el districte de Krasnoiarsk, que serà el nom que adoptaran oficialment, amb 61.000 kilòmetres quadrats i 108.000 habitants, dels quals el 74 % eren khakassos, amb capital a Ust Abakan. El 1925 es creà un nou centre administratiu, Khakassk. El 20 d'octubre del 1930, finalment, esdevé Oblast Nacional Khakass, amb capital a Abakan (abans Ust Abakan).
Es produiren algunes protestes per l'arribada massiva d'immigrants russos, que malmeten la composició nacional del territori. El 30 de gener del 1930 una ressolució del Politburó decidí anihilar les classes mitjanes del territori mitjançant exilis i expropiacions: 354 famílies de Khakàssia (1.960 persones) foren exilades (70 d'Askiz, 90 de Bograd, 60 de Taaştıp, 70 de Çarkov i 64 de Çebak). També desarticularen una organització panturianista d'uns 300 membres que pretenia fer un territori turià amb els tuvà, khakàs, altai i xortsi; els membres patiren dures condemnes de presó el 1934 i el 1937; entre el miler de detinguts hi havia tres governadors locals, sis membres del comité executiu del partit, 15 caps del partit en districtes, 19 caps d'empresa, 5 periodistes i 8 jutges (el 27 de novembre del 1937, en un sol dia, 137 foren arrestats, I 107 executats). Hmarrin, cap del KGB a Khakàssia, fou un dels principals dirigents de la repressió. Potser foren repressaliats 3.000 khakassos.
El 1934 es col·lectivitzà l'agricultura i s'inicià la industrialització, alhora que es liquidaren els kulaks i la classe dirigent nadiua. S'imposà un ateisme militant i s'atacà tant el xamanisme com la religió ortodoxa, alhora que poc a poc els forçaren a canviar la seva ocupació tradicional, la ramaderia, per l'agricultura i la indústria. Aquesta es desenvolupà mercè la massiva arribada d'immigrants, que mantingueren una actitud condescendent vers els nadius, i se'ls imposà paulativament tant la llengua russa com els costums russos. Durant la Segona Guerra Mundial foren condecorats 19.000 habitants del territori.
El 1952 es va reunir una conferència a Abakan per protestar contra la política moscovita dels plans econòmics i socials sense comptar amb ells. De la mateixa manera que als altres pobles del Nord, l'alcohol, les drogues, l'apatia social i les malalties venèries.
Durant els començaments dels anys 90 i finals dels 80 el moviment Tun (Pioner) d'Aleksandr Kostikov va proposar la elevació del territori a República. El 1990 van celebrar el Congrés Nacional Khakàs que va canalitzar aquesta proposta, alhora que demanava més classes de llengua i història nadiues i un 26 % dels nadius encara es consideren xamanistes. El 3 de juny del 1991 esdevé república autònoma amb les mateixes fronteres, sota la presidència d'Aleksandr Lebed i com a cap de l'assemblea Vladimir Shtygashev.
