República de l'Altai
De Viquipèdia
| Алтайдынг Республиказы (Altaiding Respublikazi) Республика Алтай (Respúblika Altai) |
|||
|---|---|---|---|
|
|||
| Informació | |||
| Capital: | Gorno-Altaisk | ||
| Població
- Total |
|
||
| Superfície | 92.600 km² | ||
| Governador | Mikhaïl Lapxin | ||
| Idiomes oficials | Rus i altai | ||
| Lloc web | Govern | ||
 |
|||
La república de l'Altai (en rus Респу́блика Алта́й, Respúblika Altai, i fins al 1992 anomenada Gorno Altai; en altai Алтайдынг Республиказы, Altaiding Respublikazi) és un subjecte federal de Rússia que limita amb Mongòlia al sud-est, amb la Xina al sud, amb el Kazakhstan al sud-oest, i amb els territoris russos següents: el territori de l'Altai al nord-oest, la província de Kèmerovo al nord i les repúbliques de Khakàssia i Tuva a l'est. La capital és Gorno-Altaisk.
Taula de continguts |
[edita] Orografia
El país ocupa la part meridional de la cadena d'Altai, i s’hi troba el pic més alt, el Mont Belukha (4.506 m), així com el Maashei Bazhy (Nahşuoy Bajı) (4.173 m). Les altres serralades com les de Katun', Kuraiski, Severnyi Txuia, Juzny Txuia, Ada-Kaan, Sjurugur (Sürü-Kyr), són separades per valls profundes que són anomenades estepes com les d’Abai, Uimon i Chuia.
Els principals rius són el Katun i el Biya (Bij-suu), força rics en recursos hidroelèctrics (tenen una capacitat anyal de 9,6 milions de kWh), així com els Beluha/Kadyn Bazhy, Sema/Sebi i Pizhy. Els llacs principals són els Teletskoje/Altyn Köl i Ten’ga/Kengi. El 25 % del país és cobert de boscos, principalment a les conques dels rius.
[edita] Població
Els russos formen el 60% de la població de la república, mentre que la població altaica autòctona és tan sols del 31%. La resta són kazakhs (5,6 %), ucraïnesos i alemanys. La llengua oficial és, juntament amb el rus, l'altai.
Els russos són majoritaris als districtes del Nord (Maiminsky, Turochaksky, Shebalinsky, Ust-Koksinsky i la ciutat de Gorno-Altajsk), mentre que els altaics ho són als de Ulagansky, Ust-Kansky i Ongudaisky. I els kazakhs són el 83 % del de Kosh-Agachsky.
[edita] Economia
Les pastures ocupen el 75 % del terreny agrari, cosa que facilita una important producció ramadera, ovina, cavallar i de cèrvids. També és ric en animals de pell. L’agricultura es desenvolupa principalment a les conques dels rius, amb productes com gira-sol, sègol, ordi i civada, amb alguns conreus experimentals d’agricultura. El 19 % del terreny és agrícola i el 47 % són boscos.
Les grans reserves d’aigua dels rius faciliten la producció elèctrica. Això ha possibilitat l'aparició d’una indústria lleugera basada en l'alimentació i el vestit, així com una producció forestal. La major ruta de transports és l'autopista Xina de Nijsk fins a Mongòlia (621 kilòmetres). Però el nivell de subsistència suposa el 63 % del pressupost federal, amb una taxa d’atur de l'1,11 % (el 1994) i una taxa de mortalitat infantil de 25.3/1000 el 1994.
[edita] Política
Des de la dissolució de l’antiga URSS el 1991, ha esdevingut una República Autònoma de la Federació Russa, amb una constitució pròpia (aprovada el 7 de juliol del 1997) i un parlament (El Kurultai). Pot recaptar impostos, fixar la divisió territorial interna, gestionar l’economia de les entitats menors i dictar lleis sempre que no s’oposin a les de la Federació. També té un tribunal de justícia propi.
[edita] Història
El territori fou habitat des del Paleolític, com ho mostren les troballes descobertes a Ulalinka i U-Kan, i alguns creuen que és la llar d'origen de la cultura turca, tal com ho suggereixen les cultures d'Afanasyova (2700-1700 aC) i Andronova (1700-1200 aC). Durant els segles III-I aC va romandre sota la influència de les hordes dels gunnes del Nord de Mongòlia, i dels segles II al IV els syanbiy, que passaren a ser subjugats pels zuzan fins el 552. També fou travessat pels huns i uigurs, tribus turques, kirguisos del Ienissei, karakitais i mongols d’Orkhon. Sembla que es van formar de la unió de les tribus turques Tele i Tüküi amb un substrat de nenets, khantis i kets.
En el segle VII formà part dels diferentes imperis turcs en constant enfrontament amb els xinesos, que foren derrotats per Ilteres Khan el 682, dels iugurs el 745 i dels kirguisos el 840. A tots ells els pagaren tribut en metall. En el segle X passaren a formar part de l’imperi turc Khitan o Karakitai, qui hi va construir un bon sistema d’irrigació i transport. Els primers mongols establits al territori foren els naimans, i els imposaren tribut en el segle XI.
En el segle XIII formaren part de l’Imperi Mongol de Gengis Khan, com a part de vàries federacions feudals dins l’ulus de Juchi i de l’Horda Blanca, que passarà al khanat de Sibir, però el territori era escassament poblat. Els altaics vivien de la ramaderia nòmada, de la cacera i de recollir fruits secs. Hi predominen les relacions de caire feudal-patriarcal. Les classes dirigents eren els zaisans (nobles feudals), bais (propietaris de terres, ramaders i comerciants) i xamans (líders religiosos). La seva religió era el burhanisme (adoraven al déu Burhan), xamanisme amb elements lamaistes presos dels calmucs, mantinguda fins a començaments del segle XX. Emfatitza la mítica figura d’Oirot Khan.
En el segle XV van caure sota l’òrbita dels oirats o mongols orientals, més tard anomenats dzungars, que van mantenir fins el segle XVIII.
Quan els russos colonitzaren Sibèria, els ramaders altaics foren gradualment subjectes a Rússia, com ja ho foren els kumandins el 1628. Aquest procés s’intensificà després del començament de la devastadora guerra del 1755 entre es manxús de la Xina i els mongols de Dzungària, dels quals els altaics en formaven part. Per salvar-se de l’extermini, demanaren protecció a Rússia, petició que fou garantida el 1756 quan el khanat dels calmucs fou destruït. La totalitat de les muntanyes Altai, però, no foren incorporades fins el 1866.
Els viatgers que travessaren el país en el segle XVIII els anomenaren Calmucs Blancs, Calmucs de les Muntanyes o Altaics; els confonien sovint amb els calmucs pel semblant dels costums. En el segle XIX foren anomenats també Tàtars de la Taiga o de Kuznets, però des del 1840 s’imposaria el d’Altai-kizhi (poble d’Altai), esmenat per primer cop per P. Chikhachev. Radlov els investigaria del 1859 al 1871. Però fins el 1947 seran anomenats oirats.
Com a conseqüència, fins a finals del segle XIX no tenien prou clara la seva identitat nacional, ni tan sols un territori ètnic definit, ja que no tenien prou clar que els diferenciava dels alres pobles turcs dels voltants. Així, el cens del 1897 no compta pas chelkans, teleuts i kumandins. Els altaics septentrionals vivien de recollir pinyes de cedre i de la cacera, i realitzen alguns treballs metal·lúrgics; encara enterraven en túmuls i mantenien l’exogàmia entre membres del seoki (Clan).
D'antuvi, els russos no van intervenir en els afers interns dels altaics. Amb la introducció de l’estatut de govern de Pobles Nadius del 1822 (estatut Speranskij), pensat per als indígenes nòmades i que establia divisions, taxes i tributs, continuaren éssent nòmades. El 1904 celebraren a Toron (als marges de l¡Orlok) un Congrés dels burhanistes altaics, i facilitarà l’expansió d’aquesta religió arreu d’Altai, amb la que intentaran cohesionar-se nacionalment afirmant que Oirot Khan, fill de Gengis Khan, tornaria per alliberar-los dels russos i cristians. Però només l’adoptaren els altai kizhi.
Entre gener i març del 1918 s’establí el poder soviètic a la regió; el febrer del 1918 el cap nacionalista B. I. Anuchin reuní un Congrés Constituent de l’Alt Altai i reclamà una República Oirot que agrupés altais, khakassos i tuves; però el juny del 1918 els nacionalists locals s'aliaren amb els Guàrdies Blancs d'Aleksandr Koltxak. L’agost del 1919 un moviment partisà s’alçà contra ells, i l'octubre els rebels s’uniren en una solo divisivó de 18.000 homes, la majoria russos, sota el comandament boltxevic dirigit per I, Tret'iak, de manera que a mitjans d’abril del 1920 restauraren el poder soviètic al país.
Els altais foren considerats com a una nació per les noves autoritats soviètiques, tot seguint la política de nacionalitats ideada per Stalin. L’u de juny del 1922 es creà l’Oblast Autònom Ojrot, que el 1926 tenia 88.000 km² i 100.000 habitants, però alhora van col·lectivitzar les terres i els obligaren a sedentaritzar-se, i també ompliren el país de colons russos. Pel 7 de gener del 1948 l’Oblast Autònom Oirat es va anomenar Oblast Autònom de Gornij Altai, i la capital d’Ojrot-Tura es canviarà per Gorno-Altajsk. El percentatge de nadius era del 27,8 %, que augmentaria al 29,2 % el 1980.
Durant els anys 50 molts llogarrets altais foren destruïts per tal d’establir granges col·lectives i sovkhozes, de tal manera que de les 388 viles que hi havia el 1959 només en restaven 240 el 1980, i seran agrupades en poblaments de més de 1.000 habitants, cosa que alterarà la composició ètnica i l’estructura tribal dels altaics.
El 25 d’octubre del 1990 adoptaran una Declaració de Sobirania. El 1991 esdevindrà República Autònoma i el 1992 adoptarà el nom de República d’Altai; des del 1997 el president del Kurultai serà Vladilen Volkov (1939), cap de l’Associació de Veterans d’Afganistan (1991-1994) i vicepresident del Kurultai el 1992-1997, i el primer ministres és l’altaic Valeri Chaptynov (1945-1997), fins aleshores president del Kurultai. Però la crisi econòmica del 1998 l'ha convertit en un dels indrets més endarrerits de la Federació.
[edita] Enllaços
- (rus) Pàgina oficial de la república d'Altai.
- (rus) (anglès) Universitat estatal de Gorno-Altaysk.
- (alemany) Altai-Portal
- (anglès) Turisme a Altai.
