Immanuel Kant
De Viquipèdia
Immanuel Kant (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) va ser un destacat filòsof alemany.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Neix a Königsberg, Prússia oriental, actualment Kaliningrad, Rússia. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme. En 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de teologia i va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff, i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular, per la mecànica de Newton.
La seua existència va transcórrer pràcticament completament a la seua ciutat natal, de la que Kant no va arribar a allunyar-se més que un centenar de quilòmetres quan va residir per uns mesos en Arnsdorf com a preceptor, activitat a la qual es va dedicar per a guanyar-se el suport després de la mort de son pare, en 1746.
Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en ella la docència i el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de lògica i metafísica.
La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És coneguda el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es compta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'Émile, de Rousseau, el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.
En el pensament de Kant sol distingir-se un període inicial, denominat precrític, caracteritzat per la seua afecció a la metafísica racionalista de Wolf i el seu interès per la física de Newton. El 1770, després de l'obtenció de la càtedra, es va obrir un lapse de deu anys de silenci durant els quals va escometre la tasca de construir la seua nova filosofia crítica, després que el contacte amb l'empirisme escèptic de David Hume li permetera, segons les seues pròpies paraules, «despertar del somni dogmàtic».
El 1781 es va obrir el segon període a l'obra kantiana, en aparèixer finalment la Crítica de la raó pura (Kritik der reinen Vernunft), en la que tracta de fonamentar el coneixement humà i fixar així mateix els seus límits; el gir copernicà que pretenia imprimir a la filosofia consistia a concebre el coneixement com transcendental, és a dir, estructurat a partir d'una sèrie de principis a priori imposats pel subjecte que permeten ordenar l'experiència procedent dels sentits; resultat de la intervenció de l'entesa humana són els fenòmens, mentre que la cosa en si (el noümen) és per definició incognoscible.
Pregunta fonamental en la seua Crítica és la possibilitat d'establir judicis o enunciats sintètics (és a dir, que afigen informació o coneixement), a diferència dels analítics en els que no es transmet coneixement nou. Aquestes categories es divideixen a més en a priori,quan l'enunciat de la veritat és independent de la prova de l'experiència (amb valor universal, no contingent), la possibilitat de les quals per a les matemàtiques i la física va aconseguir a demostrar, però no per a la metafísica, perquè aquesta no aplica les estructures transcendentals a l'experiència, de manera que les seues conclusions queden sense fonament; així, el filòsof pot demostrar al mateix temps l'existència i la no existència de Déu, o de la llibertat, amb raons vàlides per igual.
El sistema va ser desenvolupat per Kant en la seua Crítica de la raó pràctica, on estableix la necessitat un principi moral a priori, l'anomenat imperatiu categòric, derivat de la raó humana a la seua vessant pràctica; en la moral, l'home ha d'actuar com si fóra lliure, encara que no siga possible demostrar teòricament l'existència d'aqueixa llibertat. El fonament últim de la moral procedeix de la tendència humana cap a ella, i té el seu origen en el caràcter al seu torn noumènic de l'home.
Kant va tractar d'unificar ambdues Crítiques amb una tercera, la Crítica del judici, que estudia l'anomenat gaudi estètic i la finalitat al camp de la naturalesa. Quan en la posició de fi intervé l'home, el judici és estètic; quan el fi està en funció de la naturalesa i la seua ordre peculiar, el judici és teleològic. En ambdós casos cal parlar d'una desconeguda arrel comuna, vinculada a la idea de llibertat.
Malgrat el seu caràcter fosc i hermètic, els texts de Kant van operar una vertadera revolució en la filosofia posterior, els efectes de la qual arriben fins a l'actualitat.
[edita] Obres
- Història general de la naturalesa i teoria del cel (Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels, 1755)
- Crítica de la raó pura (Kritik der reinen Vernunft, 1781)
- Prolegòmens a tota metafísica futura que puga presentar-se com a ciència (Prolegomena zu einer jeden künftigen Metaphysik, die als Wissenschaft wird auftreten können, 1783)
- Fonamentació de la metafísica dels costums (Grundlegung zur Metaphysik der Sitten, 1785)
- Principis metafísics de la ciència natural (Metaphysische Anfangsgründe der Naturwissenschaft, 1786)
- Crítica de la raó pràctica (Kritik der praktischen Vernunft, 1788)
- Crítica del judici (Kritik der Urteilskraft, 1790)
- La religió dins dels límits de la mera raó (Die Religion innerhalb der Grenzen der blossen Vernunft, 1793)
- Per a la pau perpètua (Zum ewigen Frieden, ein philosophischer Entwurf, 1795)
- El conflicte de les facultats (Der Streit der Fakultäten, 1798)
- Els seus últims escrits no publicats són recollits davall el títol Transició des dels primers fonaments metafísics de la ciència natural a la Física, i publicats en 1888. El 1920, es van publicar com Opus postumum
[edita] Origen del críticisme
Segons Kant, si no sabem que és la raó, no tenim cap possibilitat de determinar com han d'actuar i de viure. Kant fa notar que ni el racionalisme ni l'empirisme han resolt el problema: el racionalisme ens aboca al dogmatisme i l'empirisme a l'escepticisme.Per tant,cal sotmetre la raó humana a la crítica, cal determinar quines són les possibilitats i els límits del coneixement.
[edita] Les preguntes Kantianes
La raó ha de definir les formes d'actuar i de viure dels homes. Kant anomena a aquestes ocupacions, els interessos essencials de la raó i n'assenyala tres en forma de pregunta:
- Què puc saber? (Pregunta epistemològica)
- Què he de fer? (Pregunta ètica)
- Què puc esperar? (Pregunta religiosa)
Però totes aquestes es resumeixen en una sola pregunta, el veritable propòsit de Kant: Què és l'home?
[edita] La crítica de la raó pura
Constitueix la resposta de Kant a la pregunta, què puc saber? En ella es planteja si la metafísica pot treballar com una ciència, però això comporta una qüestió prèvia: quines són les condicions que fan possible que un coneixement es pugui considerar científic?
[edita] El gir copernicà en el coneixement
Kant parteix del convenciment que a la metafísica li cal un canvi metodològic, un gir copernicà com el de la física: Fins ara s'ha suposat que tot el nostre coneixement s'ha de regir pels objectes... Intentem, per una vegada, veure si no avançariem més en la tasca de la metafísica suposant que els objectes s'han d'ajustar al nostre coneixement.
[edita] Les condicions de possibilitat de la ciència
Totes les ciències expressen els seus continguts en judicis, però un judici científic ha de complir dues condicions:
- Que augmenti el nostre coneixement.
- Que tingui validesa universal i necessària.
Considerant que els judicis són una atribució d'un P a u S, tenim:
En contra de l'opinió general, que consideraven analítics a priori de judicis de la matemàtica i sintètics a posterior: els de la física, Kant afirma que ambdues ciències es fonamenten en judicis sintètics a priori, atès que el vostre coneixement sobre les coses (síntesi) s'ha d'ajustar a les condicions del coneixement (a priori)
[edita] La impossibilitat de la metafísica com a ciència
Reprenent la qüestió inicial, Kant conclou que les matemàtiques i la física són ciències perquè poden resoldre les qüestions formulant judicis sintètics a priori i fonamentar empíricament els seus anunciats. La metafísica, pel fet d'ocupar-se de les idees transcendentals de la raó, de les que no en tenim cap experiència, esdevé impossible com a ciència. Considerant que les idees de la Raó Pura són il·lusions inevitables, es pregunta si tenen alguna funció, arribant a la conclusió que tenen una funció reguladora:
- Assenyalant els límits que les ciències no poden traspassar.
- Oferint una explicació global de la veritat.
També assenyala que la Raó Pura té un ús pràctic en la moral.
[edita] L'home, subjecte moral autònom
La crítica de la raó pràctica constitueix la resposta de Kant a la pregunta què ha de fer? Els fenòmens de la natura són a l'abast de l'enteniment humà, però a més a més nosaltres ens plantegem altres qüestions com ara l'atzar o la llibertat al món, de les quals no en podem treure més que respostes contradictòries perquè no és objecte de coneixement científic, sinó postulats de la raó pràctica i fonaments de la vida moral. La voluntat de l'home és lliure i és bo el que fem amb bona voluntat, que la voluntat humana sigui lliure no impedeix l'existència de la llei moral, que segons Kant té forma d'imperatiu categòric: "obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui valer sempre i alhora com a principi d'una legislació universal".
[edita] Vegeu també
- Antropologia filosòfica
- Wikisource (anglès)
