David Hume
De Viquipèdia
David Hume (26 d'abril de 1711 – 25 d'agost de 1776) va nèixer a Edimburg (Escòcia). Se'l considera el protagonista de l'empirisme britànic. Estudià dret, però exercí molt poc temps aquesta professió degut a les seves afeccions literàries i filosòfiques. El 1734 anà a França on va escriure la seva obra més important, el Tractat sobre la naturalesa humana, que no va tenir l'acolliment que ell esperava. Tot el contrari va succeir amb el segon dels seus escrits, Assaigs morals i polítics. L'èxit d'aquesta obra el portà a reelaborar el Tractat fent una exposició més senzilla en dos llibres: Investigació sobre l'enteniment humà i Investigació sobre els principis morals.
L'any 1763 tornà a França i es relacionà amb Rouseau i els enciclopedistes. El 1769 tornà a Edimburg, on restà fins a la seva mort.
Per a Hume la filosofia no sap res amb certesa, perquè no s'ha ocupat adequadament de l'estudi d'aquella ciència de la que totes les altres depenen: la "ciència de l'home". Per això afirma que cal investigar la naturalesa de l'enteniment humà per determinar l'origen, les estructures, les lleis i els límits del coneixement. Hume esdevindrà ésser precursor de Kant.
Taula de continguts |
[edita] Postulats del seu pensament
Hume, pretén amb la seua tasca filosòfica donar resposta a tres preguntes fonamentals sobre l'home, el seu coneixement i sobre la metafísica. Per això, accepta postulats que anirà ampliant amb la seva producció filosòfica, dels quals els principals són:
- Tot coneixement prové de l'experiència (rebuig de l'innatisme).
- Tota realitat ha de tindre una impressió associada.
- Tot coneixement és una combinació d'idees ja allotjades a la ment i que són causades per impressions.
- El coneixement consisteix en establir veritats.
[edita] Origen de les percepcions
Hume distingueix dues etapes en el procés de coneixement, la impressió i les idees, ambdues dues maneres de percepcions.
- IMPRESSIONS:
- Senzilles: Són les dades que arrepleguen els nostres sentits de l'objecte a percebre.
- Complexes: Una agrupació d'impressions senzilles conforma la impressió complexa, la interpretació cerebral del objecte.
- IDEES:
- Senzilles: consisteix en el record de la impressió complexa, el concepte.
- Complexes: una idea senzilla sens impressió associada, és una creació humana que no conté símil en el món sensible a partir de l'agrupació de diverses idees senzilles.
Afirma que les impressions de sensació apareixen en nosaltres per causes desconegudes i que les impressions de reflexió es deriven de les nostres idees. Totes les nostres idees simples, en la seva primera aparició, es deriven d'impressions simples, però no totes les idees complexes es deriven d'impressions complexes, perquè podem tenir idees de coses que no n'hem tingut cap impressió directa. Però atés que totes les idees complexes es poden descomposar en idees simples, es pot afirmar qu no es pot pensar res que abans no s'hagi donat en l'experiència. En altres paraules, les impressions, en paraules de Hume, són més vívides que les idees, i, referint-nos a l'ordre temporal, precedeixen sempre a les idees; llavors, això equival a rebutjar en primer lloc l'innatisme i en segon lloc l'acceptació de éssers que no ténen equivalent en el món físic (crítica la metafísica).
[edita] L'associació d'idees
El pensament humà es resol en la capacitat de transformar les impressions en idees, fer-les reaparèixer a la ment i, sobretot, de relacionar-les. La memòria s'ocupa de la 1a funció i la imaginació de la 2a.
L'associació d'idees depén de la imaginació, que no realitza aquesta tasca totalment a l'atzar, sinó seguint uns principis, que Hume descriu com "una força suau" que actua sobre una idea acostant-la de forma natural a una altra amb qualitats semblants.
Les qualitats associatives són:
- Semblança.
- Contigüitat en l'espai i/o en el temps.
- Causa-efecte.
D'aquestes qualitats associatives se'n deriven les nostres idees complexes, que classifica en:
- Idees de substància.
- Idees de mode.
- Idees de relacions.
Aquestes últimes són les que es formen quan el nostre enteniment analitza i compara idees, establint judicis que van més enllà de la percepció immediata i que estructuren el nostre coneixement.
[edita] Les operacions de l'enteniment
Raonar consisteix en descobrir relacions, que poden ser entre fets o entre idees.
- Les relacions d'idees constitueixen l'àmbit de la certesa demostrativa, perquè les seves proposicions poden ser deduïdes a priori i són sempre necessàries: la seva veritat deriva de què el seu contrari constitueix contradicció, però no ens informa de res real.
- Les qüestions de fet es fonamenten en la relació causa-efecte i són contingents, perquè no hi ha cap necessitat que els fets siguin com són ni que es relacionin d'aquesta manera o de l'altra. Ens informen d'alguna cosa real i la seva veritat es fonamenta en l'experiència, és a dir, són a posteriori.
De la mateixa manera, hi han dues maneres de tindre coneixement diferents:
- Per deducció (aplicar regles a premisses per obtindre una conclussió)
- Per intuició: obtindre conclusions a partir de generalitzacions; observar casos i després generalitzar.
El primer mètode és el propi de les ciències matemàtiques els quals enunciats són necessaris i la deducció és pròpia dels enunciats de les ciències empíriques.
[edita] La relació causal és un costum
La major part els nostres raonaments són sobre qüestions de fet i es fonamenten en la relació causal (causa-efecte). Així, quan observem que a un cert fet en segueix regularment un altre, n'inferim que entre el fet-causa i el fet efecte hi ha una connexió necessària, de tal manera que esperem que sempre serà així.
Però, com podem justificar la necessitat d'aquesta inferència?
- No ho podem justificar per l'experiència perquè és evident que tenim experiència del passat, però no en tenim del futur.
- No ho podem justificar per una relació d'idees, perquè la negació d'una relació causal no comporta cap contradicció.
Nomès queda admetre que la guia el costum de relacionar les impressions en el mateix ordre que s'han presentat repetidament en el passat.
La causalitat, doncs, no és cap principi racional, sinó una creença, fonamentada en aquest costum de la imaginació, que "cap home assenyat pot deixar d'emprar", perquè amb ell expliquem el món que ens envolta i com ens relacionem. No h'hi ha cap connexió sinó només contigüitat espacial, successió temporal i conunció constant.
Així doncs, la seva crítica al concepte tradicional de causalitat es resum amb la cèlebre frase filosòfica "Tota adscripció de causalitat és una qüestió de fet".
Hume posa a la seva obra l'exemple de les boles de billar com exemple per il·lustrar la seva teoria. Si es tira una bola de billar "A" contra una bola de billar "B" què està en repós, què ocorreix llavors amb la bola "B"? La resposta més ilusòria i corrent és dir que la bola "B" es mourà, que el colp de la bola "A" és la causa de que la bola "B" es pose en moviment. Això no és correcte, doncs no observem cap unió/conexió, només percebem que la bola "A" es comença a moure, toca la "B" i la "B" es comença a moure. La causa no és observada, no més actua el nostre hàbit.
Hume demostra que l'ésser humà és irracional, ja que la creença o suposició no està justificada, i és producte de que l'ésser humà és instintiu i es deixa guiar amb lògica pel principi de regularitat de la natura i per l'hàbit.
[edita] De la crítica a la metafísica a l'escepcicisme
Hume troba, a banda de "causa", altres conceptes i objectes d'estudi de la metafísica suspitosos de ser conceptes erronis que no ténen no ténen impressió associada i per tant un significat vàlid. Per exemple:
1) "Món", "Realitat Física" La idea de món no prové de l'experiència, perquè no es deriva de cap impressió particular; que tampoc és una inferència de la raó, perquè ens és impossible inferir l'existència de res que no sigui una percepció. Nomès la presència continuada en la ment d'un conjunt d'impressions distintes, a les que la nostra imaginació confereix constància i coherència, permet explicar la creença en l'existència contínua del món.
2) "Jo" Del jo tampoc en tenim cap impressió concreta, sinó que es deriva del flux continu de les nostres impressions, que la imaginació associa generant la creença en la identitat personal. No existeix l'ànima: el suposat recipient on s'emmagatzemen els continguts mentals no existeix, és il·lusori, metafísic i només hi existeixen els continguts.
3) "Déu" Del món només podem dir com el sentim i com el vivim i el Jo queca com l'estructura organitzada de la percepció que viu, sent, pensa i que no necessita de Déu (de qui tampoc en tenim experiència) per justificar la seva experiència. En el seu anàlisi de la creença hum troba que l'idea és la mateixa amb o sense la creença, i aquest és l'error dels defensors de l'argument ontològic (qui defén l'existència de Déu com un ésser que per necessitat i armonia ha d'existir).
4) Relació ànima/cos Hume accepta o cau, segons es mire, en el determinisme, en la negació del lliure albir, perquè, segons argumenta, a la naturalesa no n'hi ha indiferència o voluntat sinó necessitat; és a dir, els nostres actes no tenen causa, són conseqüència de l'atzar o de la "llibertat"*1
D'aquesta manera, demostrant que el jo i el món són ficcions de la imaginació, Hume dissol els postulats de la metafísica i cau en l'escepticisme moderat.
(*1): Aquest terme és un dels discutits, confosos i potencialment contradictori a la teoria de Hume, ja que l'empra Hume en la seva obra però no amb significat de voluntat sinó atzar, indeterminació, necessitat, ...
[edita] Ètica: La moral es fonamenta en el sentiment
Hume fa notar que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o dolenta, ja que les qüestions morals no corresponen a l'enteniment, perquè aquest nomès pot realitzar dues operacions: relacionar fets o idees.
Si les qüestions morals es poguessin tractar com a relacions d'idees arribaríem a conclusions absurdes, com per exemple, qualificar el comportament de qualsevol ésser (racional o irracional) de bo o de dolent.
Si les tractéssim com a qüestions de fet, resulta que no existeix res que s'anomeni bo o dolent.
En resum, la bondat o la maldat només la descobrim quan al nostre interior hi trobem un sentiment d'aprovació o de reprovació d'una acció, per tant, les qüestions morals no depenen de l'enteniment sinó del sentiment.
El sentiment moral és un sentiment d'aprovació vers les accions. Els factors que determinen l'aprovació d'una acció i la reproducció d'una altra són, d'una banda el plaer, que regula el funcionament de les passions, i de l'altra la utilitat, no nomès per l'interès propi, sinó també com a utilitat per als altres.
