Got (poble germànic)

De Viquipèdia

Els gots eren un dels pobles germànics originaris d'Escandinàvia que van expandir-se per mitja Europa, amenaçant el poder de l'Imperi Romà. Durant el segle III es van dividir en dos tribus independents: els ostrogots i els visigots. Ambdues van mantenir contactes i aliances puntuals. S'han trobat moltes restes dels gots a l'actual Polònia, on van romandre durant segles.

L'economia era bàsicament agrícola i ramadera. Establien els seus poblats al voltant dels rius i llacs per aprofitar l'aigua. Gran part dels seus recursos, però, provenia de la guerra. Els gots eren temuts per la seva ferocitat. Dedicaven les victòries al déu de la guerra, Tyz o Tir (alguns hi veuen una versió del déu Mart romà), incloent els sacrificis dels presoners, que després deixaven penjats dels arbres com a trofeu i advertència per als enemics.

La societat estava organitzada en clans, amb una noblesa pròpia i dinasties de sacerdots. Tenien una rica mitologia, lligada amb la literatura de transmissió oral. Enterraven els seus morts i marcaven la zona amb cercles de grans pedres de poder màgic.

La llengua gòtica és una de les més antigues de les llengües germàniques. S'han trobat escrits de llegendes populars de l'edat mitjana i alguns estudiosos afirmen que l'idioma es va parlar fins al segle XVI, quan es va extingir definitivament.

Els gots semblen haver sorgit de la fusió dels bastarnis o batarns (poble germànic que ja habitava a Europa oriental el segle II aC) i altres pobles germànics procedents del nord. Els bastarns van emigrar al segle II aC de la regió del Vístula cap a la desembocadura del Danubi, ocupando la regió entre els Carpats i la desembocadura del Danubi, al costat de pobles sàrmates, i emigrant més tard cap al nord, unint-se a l'aliança marcomana en temps de Marc Aureli (161-180). Els gots procedents del nord, els van sotmetre cap al 200.

Els gots van aparèixer al segle III a la regió de la mar Negra. Caracal·la (198-211), en una expedició al est, diu haver derrotat als gots. En temps d'Alexandre Sever (222-235) es trobaven a la rodalia de Dàcia ocupant el país dels antics getes i dels escites.

Van ocupar Dàcia en temps del emperador Felip l'Àrab (244-249) i van assetjar Marcianòpolis, capital de la Mèsia Secunda, i es va haver de comprar la pau a canvi d'una gran quantitat de diners; però no massa mes tard van tornar a assolar Mèsia.

El 250 foren derrotats per Deci prop de Nicòpolis, al Danubi, però poc després un exèrcit romà sencer fou aniquilat a Philippopolis (Filipòpolis) i els gots van entrar a Macedònia i Grècia i van arribar fins a les Termòpiles on foren obligats a retirar-se; un altra cop a Mèsia van derrotar a Deci i li van aniquilar un segon exercit prop d'Abrutum o Forum Trebonii.

Per aquest temps es van estendre per la costa del Euxí (mar Negra) i quan van construir vaixells es va embarcar per atacar Pityus (253) on van trobar una forta resistència que els va fer retirar, però van tornar al cap de poc i la van ocupar. La mateixa sort va córrer Trapezus (Trebisonda) on a mes van apoderar-se d'una gran flota amb la que van sortir a la mar el 258. El 259 van fer una segona expedició al Bòsfor Traci i van ocupar Calcedònia, Nicomèdia, Nicea, Prusa, Apamea i Cios.

Amb una flota encara mes gran (un 500 vaixells) van iniciar la seva tercera expedició naval i van desembarcar a Cízic que fou destruïda i van passar a la mar Egea on van arribar a l'Àtica, la costa de la qual fou assolada, i també la del Peloponès i van arribar fins a la costa de l'Epir i Il·líria; també van saquejar la costa de Tessàlia.

Cansats d'aquestes expedicions, van retornar a Mèsia i van creuar el Danubi cap al país on s'havien establert, al nord-oest de l'Euxí; però una part va decidir seguir les expedicions cap a la costa de l'Àsia Menor, si be finalment també van tornar al país d'assentament.

No hi van romandre molt de temps i el 269 van iniciar una nova expedició per mar, i encara que van patir algunes derrotes a les costes de Tràcia i de l'Àsia Menor, van assolar Creta i van assetjar Casàndria i Tessalònica. Finalment però foren derrotats el mateix 269 per l'emperador Claudi II en tres batalles (l'emperador fou anomenat "gòtic"). La majoria dels que havien participat a l'expedició no van tornar però els que havia restat al país van continuar atacant territori romà, i Aurelià els hi va haver de cedir la província de Dàcia i això els va tenir quiets per uns cinquanta anys, amb l'excepció d'una expedició a Còlquida i Àsia Menor feta en temps de Marc Claudi Tàcit (275-276).

Avançat el regnat de Constantí el Gran (307-337) van tornar a atacar territori romà: el 332 el rei Araric va creuar el Danubi i va derrotar als romans; però en una segona batalla fou derrotat; i degut a que els habitants de Crimea envaïren els territoris gots va pactar la pau amb Roma, pau que van respectar mentre la família de Constantí va romandre al tron (fins el 363). El rei Hermanric no va voler fer la guerra a Roma, però els gots occidentals o visigots van fer la guerra a Valent (367 a 369) al final de la qual es va signar un tractat de pau avantatjós pels gots.

Amb la invasió dels huns, els visigots van demanar la protecció imperial i sota els caps Fridigern i Alavivus, 200.000 visigots van creuar el Danubi el 375 i es van establir a territori romà (a Mèsia) com a federats. Els ostrogots, l'altra branca, no foren admesos pels romans i es van refugiar a les muntanyes sota el rei Atanaric.

No van tardar a produir-se conflictes entre visigots i romans, i els primers van atacar i derrotar al general Lupicinus, i van abandonar els seus assentaments i, units a bandes de gots que havien servit a l'exèrcit romà i als ostrogots vinguts del nord, varen derrotar al exèrcit imperial a Adrianòpolis on el mateix emperador Valent va morir (378). Els visigots es van presentar a Constantinoble que no van poder ocupar, i llavors es van dirigir al oest fins als Alps Julians.

Sota Teodosi van continuar amb les seves devastacions i van continuar dominant Tràcia i Dàcia, i tot i les baixes en combats eren cobertes pels que arribaven dels seus assentaments anteriors. La cort imperial va decidir que calia assimilar-los i fer-los aliats i foren acollits com aliats i amics de Roma. Això va durar fins la mort de Teodosi quant els gots, sota la direcció d'Alaric I, van abandonar Tràcia (Mèsia) i van avançar per Grècia fins a les Termopiles, que aquesta vegada van creuar, arribant a Tebes i Atenes, i saquejant Argos, Corint i Esparta, i de allí van passar a l'Epir i Il·líria on es van quedar.

Al mateix temps un altra grup de gots dirigits per Gaina, que es van quedar al est, van intentar ocupar Constantinoble i proclamar emperador al mateix Gaina, però sense èxit, i es van haver de retirar creuant el Danubi.

Llavors Alaric va pactar amb l'Imperi i fou nomenat Dux Illyrici i patrici romà, passant al servei de Roma. Va fer una primera invasió de l'Imperi occidental (Itàlia) vers el 400 però fou obligat a retirar-se. Un cap got, Radagais, al front d'una horda considerable, va creuar els Alps el 405 i va envair Itàlia però no va obtenir els resultats esperats. Alaric va tornar a Itàlia, va saquejar Roma, i va marxar al sud on va morir. El 412 els visigots foren enviats a la Gàl·lia on es podrien establir com a federats. No van tardar a creuar el Pirineus per lluitar contra sueus, vàndals i alans que dominaven part d'Hispània i on van acabar per establir-se.

Els ostrogots que s'havien refugiat a les muntanyes es van unir a Fridigern quant aquest va iniciar la lluita contra Roma i van ser a Adrianòpolis (378) per després establir-se a Panònia. Mes tard, en temps de Teodosi, quant aquest havia aconseguit l'amistat dels visigots, un nou grup d'ostrogots va aparèixer a la desembocadura del Danubi però al creuar el riu foren completament derrotats pels romans.

Els ostrogots es van unir a Àtila i el van seguir a la Gàl·lia però després de la mort d'Àtila van tornar a Panònia que els hi fou cedida amb la condició de federats, rebent a mes gran quantitat de diners a canvi de la pau.

Un temps després el rei Widemir va dirigir als seus cap a Itàlia, però el seu fill, subornat per l'emperador Gliceri (473-474) va abandonar la regió per unir-se als visigots mes al oest. Un altra grup d'ostrogots va travessar l'imperi oriental i finalment van poder-se establir al Baix Danubi, amb possible capital a Nova (a Mèsia) on va residir el rei Teodoric que el 489 fou instigat per l'emperador Zenó a dirigir-se cap al oest per conquerir Itàlia. Teodoric va triomfar i va establir el regne dels ostrogots sobre les restes del Imperi dominat per Odoacre i els hèruls.

Al segle III les branques dels gots o germans sud-orientals eren les següents:

• Els gothi minores, o moesogothi, foren els gots que es van establir a Mèsia. Mes tard foren els visigots.
• Els gothi tetraxitae, establerts al Palus Maeotis. Mes tard foren els ostrogots.
• Els taifalae, al Danubi i Dàcia
• Els gèpides (gepidae)
• Els rugii (rugis)
• Els sciri i turcilingi
• Els hèruls (heruli)
• Els juthungi

La nació sencera es va dividir en dos gran grups: els ostrogots, a les estepes del est, i els visigots, a les parts mes fèrtils al oest dels anteriors. Alguns erudits pensen que els gretungi era el nom donat als ostrogots i no el nom d'un poble germànic; altres els consideren la principal de les tribus dels ostrogots. Els thervingi tenen la mateixa consideració com a principal tribu dels visigots.

El cristianisme va entrar entre els gots al segle IV. Un bisbe dels gots ja fou present al concili de Nicea el 325. El bisbe Úlfila fou arrià que probablement fou la tendència dominant entre els gots; Atanaric va intentar extirpar el cristianisme però no ho va aconseguir. Úlfila fou l'inventor de l'alfabet gòtic.

Els visigots foren els primers entre els pobles germànics a tenir un codi de lleis escrit (Codi d'Euric).