Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
De Viquipèdia
 |
|
| Nom complet | Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona |
| Àlias | Espanyol, Periquitos |
|---|---|
| Any de fundació | 1900 |
| Estadi | Montjuïc (Olímpic Lluís Companys), Barcelona, Catalunya |
| Capacitat | 54.000 espectadors |
| President |  Daniel Sánchez Llibre |
| Entrenador |  Ernesto Valverde |
| Lliga | La Lliga |
| Temporada | 2005-06 |
| Posició | 15è (1a Divisió) |
| Web oficial |
|
El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és una Societat Anònima Esportiva catalana de la ciutat de Barcelona, fundada com a club esportiu el 28 d'octubre de 1900. Actualment, l'Espanyol juga a la primera divisió de la Lliga espanyola. Els seguidors de l'Espanyol s'anomenen popularment "periquitos".
El Capital Social de la Societat és de 16.861.094,02 euros, dividit en 280.545 accions, amb valor nominal 60,10121 euros, estant subscrit i desemborsat en la seva totalitat.
[edita] Els símbols
[edita] Equipació
El primer uniforme fou groc perquè rebé un donatiu dè roba d'aquest color per part del propietari d'una indústria tèxtil, amb faixa i pantaló llarg. Quan aquest soci va deixar de participaren les activitats de l'entitat, cada jugador aportava el seu vestuari, però s'utilitzà bàsicament samarreta blanca, amb faixa blava i pantaló negre o blau (1901), tot i que en aquell moment era més important el fet de jugar que el vestuari que s'hi duia.
Després de la refundació de l'entitat per la falta d'activitats entre els anys 1906 i 1909, finalment, el 20 de febrer de 1910, l'assemblea de socis de decideix canviar els colors i l'escut de l'Espanyol, adoptant-se els colors blau i blanc dels almogàvers, de l'escut d'armes de Roger de Llúria a proposta d'Eduard Corrons, que ha continuat fins als nostres dies.
[edita] L'escut
El primer escut de l'entitat fou un cercle vermell amb una franja central groga i una de cada inicials CEF en cada camp, en lletres negres, imitant una pilota de futbol.
En la mateixa assemblea del 20 de febrer de 1910, en la que es decideix canviar els colors de l'equip, i també a proposta d'Eduard Corrons, es va decidir canviar l'escut radicalment per adaptar-lo a la nova simbologia: Una franja vermella envoltaria un cercle blanc amb tres franges verticals blaves on es solaparien les inicials en negre.
El 1912, al rebre el club el títol de Real, se li va afegir a l'escut una corona reial, i la franja vermella va fer-se més ample per encabir el nom complet en lletres negres.
Durant la Segona República Espanyola es va suprimir el títol i la corona, que van tornar a aparèixer quan els feixistes van guanyar la Guerra Civil Espanyola.
En l'actualitat, es llueix un escut basat en el clàssic, però més esquemàtic, i la llegenda apareix en català i en lletres grogues.
[edita] Himne
- Vegeu l'article Himnes del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
L'Espanyol ha tingut quatre himnes popularment reconeguts. L'himne actual del RCD Espanyol va ser gravat per l'Orfeó Català i l'Orquestra Simfònica del Vallès. La música va ser composta per l'exdirector de l'orquestra La Selvatana: Antoni Mas. La lletra és obra de l'historiador espanyolista Joan Segura Palomares. L'himne es va presentar el 14 de novembre de 1999 a l'Estadi Olímpic durant l'acte inaugural del Centenari.
[edita] El periquito
La procedència més creïble, és que el mot de "periquitos" el va treure el gran humorista català Valentí Castanys (1898-1965) mitjançant els acudits que publicava al setmanari humorístic-esportiu "El Xut" (1922-1936); ja que, cap els anys 20, Castanys satiritzava el petit nombre de socis de l'Espanyol representant-los com a "quatre gats negres". Aquests mateixos anys, Pat Sullivan va crear el primer gat antropomòrfic del cine, "Felix the cat", i arriben les seves versions al nostre país cap al 1929 però amb el nom del "gat perico" o "gat periquito", segurament degut a què, amb la introducció del cine sonor, destacava la seva característica d'animal parlant. I és a partir d´aquí, quan els quatre gats habituals - es veu que aquest fenomen no és exclusiu d´aquesta època - dels acudits passen a ser els quatre gats "pericos" o "periquitos".
Durant el 75è aniversari del Club (any 1975), ja es va fer un logotip on ja hi apareixia un perico (la història dels gats estava quasi oblidada), i més endavant han anat sorgint diverses versions de pericos, sobretot en els logotips o escuts de diverses penyes; fins que ja fa uns anys, la directiva va decidir, explotar la imatge simpàtica del periquito creant finalment la mascota oficial del club, en "Pericu".
[edita] Les instal·lacions
[edita] Estadi Olímpic
L'Espanyol juga els seus partits a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, tot i que fou projectat per l'arquitecte Domènech i Roura i inaugurat l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, es va renovar completament per tal d'acollir els Jocs Olímpics de Barcelona'92, conservant només la façana, i va obtenir la categoria cinc estrelles per la que es poden celebrar competicions de futbol del màxim nivell continental. Aquesta instal·lació està preparada per acollir grans esdeveniments esportius, culturals i socials amb un aforament de 54.000 espectadors per als actes esportius i fins a 68.000 espectadors per a concerts.
[edita] Ciutat esportiva
El 2001 s'inagurà la Ciudat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs, de 60.000 m2 de superficie, a més d'entrenar el primer equip hi entrenen i juguen el futbol base i femení de futbol, i consta de 2 camps de gespa natural, 2 Camps de gespa artificial i un camp de fútbol-7 de gespa artificial, un camp d'entrenament de porters de gespa natural i la pista poliesportiva de gespa artificial.
[edita] Nou Estadi
El 2003 es col·locà la primera pedra del Nou Estadi del RCD Espanyol als termes municipals de Cornellà-El Prat, actualment en construcció serà un estadi de quatre estrelles, amb un aforament de 41.000 espectadors i una innovadora coberta de plaques fotovoltaiques.
[edita] Camps anteriors
- El primer partit va ser al pati d'armes del Parc de la Ciutadella.
- El primer camp fou Can Grassot a la Sagrada Família.
- El 6 de desembre de 1903 s'inagura el camp a l'Hospital Clínic (a l'Escola Industrial), guanyant al Català FC per 2 a 0 i al cap de dos dies al Barcelona per 3 a 1.
- L'equip jugà algun partit en el solar on avui hi ha la plaça de braus Monumental (Marina).
- L'1 de març de 1911 s'inagura el seu nou camp al carrer Muntaner, entre Londres i Indústria, a prop l'Hospital Clínic, anomenat popularment camp de les faves, amb un partit contra l'Español de Madrid, al que derroten per 2 a 0.
- El 18 de febrer de 1923 s'inagura l'estadi de Sarrià amb el partit Espanyol - Sants (4-1), del Campionat de Catalunya. El primer en el nou estadi gol el va marcar Vicenç Tonijuan. Donada la situació, i l'arbrat de tota mena que el rodejava li valgué el sobrenom de "La Manigua de Can Ràbia", i d'aquí el malnom de periquitos i també va rebre el sobrenom de "la bombonera". El 21 de juny de 1997 es juga el darrer partit a l'estadi de Sarrià. L'Espanyol venç el València Club de Futbol per 3 a 2. L'equip es veu obligat a vendre l'estadi per pagar el seu dèficit econòmic. Des d'aquell any juga els seus partits a l'Estadi de Montjuïc.
[edita] Història
Vegeu l'article Temporades del RCD Espanyol
[edita] La fundació
A finals de segle XIX es funden diversos clubs per la pràctica del futbol, que ja feia uns anys que es practicava a Catalunya. El setembre del 1900 els clubs de futbol estaven formats majoritàriament per estrangers o ja no admetien nous jugadors, i és per això que Àngel Rodriguez, un estudiant barceloní d'enginyeria, juntament amb Octavi Aballí i Lluís Roca decideixen la formació d'un nou club, enamorats d'aquest nou esport, afiliant-se a la Societat Gimnàstica Espanyola, de la que era president el pare d'Àngel Rodríguez, Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat de Barcelona, amb una caracteristica: No jugaran jugadors estrangers, a imatge del Català FC. El nou club es composarà per una majoria de catalans, a més d'un parell de bascos i un andalús. El 28 d'octubre es constitueix oficialment amb el nom de Societat Espanyola de Football atès que els altres noms de clubs de la ciutat, el Català FC, Football Club Barcelona i l'Hispània ja havien pres altres denominacions representatives de la ubicació de l'equip. Com la majoria d'equips de l'època, es va fundar com un grup d'amics que es juntaven per practicar esport.
[edita] Els primers anys
Els primers partits de que es té constància que va jugar la Societat Espanyola foren el 11 i el 18 de novembre contra el Català FC, el 8 de desembre contra l'Hispània i el 9 contra la Deportiva Santanach; tots amb àmplies derrotes, tot i que no se'n coneix el resultat. Els jugadors que trencaren el foc foren Galobardes, Carril, Alvarez, Aballí, Lizárraga, Bernat, Ruiz, Montells, Rodríguez, Robert, Ponz, Alcalá, Escardó, i Sànchez. El gener de 1901 el club va canviar de nom i passa a dir-se Club Espanyol de Foot-Ball després d'ingressar-hi la dissolta Deportiva Santanach.
El 1902 comença el futbol comença a organitzar-se seriosament: el maig de 1902 s'inaugura la primera Copa d'Espanya en la que els catalans marquen el primer gol de la història de la competició, obra de Ponz. El 23 de febrer de 1903, el Reial Madrid juga el seu primer partit a Barcelona contra l'Espanyol (0-0), i també s'endú en propietat la Copa Macaya, el primer campionat disputat a Catalunya. El primer partit que disputa l'entitat amb un club internacional fou el 31 del 12 del 1904: Espanyol - Stade Olympien des Étudants de Toulouse (7-2). Aquests primers anys foren mecenes del club els germans Josep Maria i Laureà Miró-Trepat, i els partits es juguen amb el vestuari groc cedit per un dels primers socis.
[edita] Suspensió de les activitats
Del 1906 al 1909 l'Espanyol suspèn les seves activitats per manca de jugadors, ja que la majoria d'ells, que eren estudiants universitaris, foren matriculats per estudiar a Universitats de fora de Catalunya i la resta ingressaren al X Sporting Club.
[edita] Refundació i canvi de símbols
Quan alguns jugadors que foren de l'Espanyol tornen a Barcelona, i s'uneixen els jugadors del X SC i del Club Espanyol de Jujitsu (fundat el 1906 per Julià Clapera) per empendre el ressorgiment del club. S'aconseguí, a més la incorporació de les seccions d'esgrima, boxa, jujitsu i una secció recreativa dedicada a l'art de la Talia. Foren els portaestandards l'Emili Sampere i en Julià Clapera. El 1910 l'asseemblea de socis decideix canviar el nom de l'entitat a Club Deportiu Espanyol i es canviar el color groc de l'antic uniforme perquè per el blanc i el blau que encara ara llueix, demostrant una vegada més el seu compromís amb Catalunya, doncs eren els colors que portaven els Almogàvers amb l'almirall Roger de Llúria, figura emblemàtica de la història dels Països Catalans.
El 1911, l'Espanyol contractà, per primer cop, 3 anglesos del Plumstead FC de Londres, John Allack, Hodge i Gibson. Era un pas cap el professionalisme del club. El 1912 Alfons XIII li atorga el títol de Reial.
Dos directius donaren un impuls important a l'Espanyol d'aquella època, principalment pel que fa a l'aspecte econòmic, els senyors Evelí Doncos i Genaro de La Riva. El 1914-15, l'Espanyol inagura el seu historial de partits a l'estranger després de jugar a Barcelona bastants partits durant els anys anteriors contra diferents clubs forasters, guanyant a Portugal enfront el Benfica (1-2 i 1-2) i una selecció de Lisboa per 1-4.
[edita] La compra de Sarrià i la consolidació del club els anys 20
En arribar els anys vint, l'Espanyol ja era per dret propi el segon club de futbol de Catalunya, amb la obtenció dels Campionats de Catalunya dels anys 1904, 1912, 1915 i 1918. Després del desnonament del camp del carrer Muntaner, la família La Riba compra per 170.000 pessetes de la època la finca Can Ràbia, on el 18 de febrer de 1923 s'inagura l'estadi de Sarrià, equipat únicament amb les instal·lacions imprescindibles, pagades per la directiva, doncs l'empresa constructora, a la que s'havia avançat una part important dels diners, va fer fallida. Amb el temps, aquest estadi esdevindrà un espai mític per al club.
La dècada dels vint fou molt exitosa per l'Espanyol, que disputà molts encontres amb equips internacionals, entre els que destacaren: Neumünster, Imperial de Lisboa, SK Csechie Karlin de Praga, Sparta de Praga, Viktoria Zizkov i Nuselsky. L'Espanyol fa el 1925 un viatge per Portugal i les Canàries on fitxa el jugador Padrón, i al finalitzar la temporada 1925-26, l'Espanyol fa unes exitoses gires per Amèrica i l'Europa Central que serveixen per finançar la tribuna i que l'enfronta amb seleccions argentines i uruguaies en les que hi ha una enorme expectació, aprofitant la fama aconseguida per Ricard Zamora i al ser el primer club europeu que viatja a Amèrica
[edita] Les primeres lligues
L'Espanyol aconsegueix el seu primer Campionat d'Espanya el 1929, i participa en la primera lliga espanyola, entrant en la història del futbol espanyol de nou al marcar el primer gol oficial en aquesta competició. La figura mítica més destacada d'aquells anys fou Ricard Zamora. Al final de la temporada 1928-29, s'homenatja Patrici Caicedo, qui es convertiria durant molts anys en l'entrenador de l'equip de futbol, i es realitzà una gira per Suècia, però es traspassa a Zamora al Real Madrid l'any 1930 per la xifra rècord de 100.000 pessetes.
[edita] La guerra civil
Amb l'adveniment de la República, com moltes altres institucions, l'Espanyol deixa d'anomenar-se Reial. El 1935, al ser eliminat prematurament de la copa, l'Espanyol realitzà una gira pel Marroc, i després, conjuntament amb l'Athletic de Madrid realitzà una nova gira per Amèrica. Durant la Guerra Civil Espanyola, un comitè de socis va dirigir l'entitat, oposant-se a la col·lectivització de l'entitat, i Crisant Bosch es va negar a lliurar els llistats de socis a les milícies, però tot i això seixanta-dos socis del RCD Espanyol van ser asassinats durant la guerra civil.
[edita] L'Espanyol durant la postguerra
La postguerra s'inicia amb un gran èxit per al club, que guanya la seva segona Copa d'Espanya el 1940. A les temporades 1943, 1944, 1946 es retiraren tres grans jugadors de l'Espanyol: en Pere Solé, Crisant Bosch i Albert Martorell, i el club els hi va fer sengles homenatges. El desembre de 1949 l'Espanyol es desplaça a Filipines, on juga una série d'encontres amistosos.
El soci número 1, Julià Clapera, dóna compte que l'octubre de 1950 es complia el 50è aniversari de la fundació del club. Però es tracta d'unes noces d'or anticipades, ja que per la suspensió que va sofrir el club no se celebraran fins per l'octubre de 1953, amb un encontre de celebració en el que es derrotà el Malmö per 3 a 2 amb una alineació que mantenia la filosofia inicial de no incorporar jugadors estrangers.
El juliol de 1951 s'iniciaren les obres d'ampliació de Sarrià, i l'estadi, que pertanyia a la família de La Riva, va passar a propietat de l'Espanyol que presidia Francisco Javier Sáenz. Durant els anys 1950 juga un altre dels grans mites de l'Espanyol, l'andalús Julià Arcas i es fitxa a l'entrenador argentí Alejandro Scopelli, que farà grans temporades al club i que es feu famós per que feia respirar oxigen als jugadors als descansos dels partits.
[edita] Els anys 1960
La temporada 1961-62 es fan càrrec de l'equip en Ricard Zamora i en Julià Arcas quan l'equip du una mala trajectòria i no aconsegueixen evitar el primer descens del club a Segona Divisió. La temporada següent, s'assegué a la banqueta l'home que entrenant el Valladolid havia enviat l'Espanyol a Segona, Heriberto Herrera, i es recupera la divisió d'honor. Quan en Kubala va abandonar la banqueta blau-grana, encara en bona forma, juga amb la samarreta de l'Espanyol (temporada 1961-62), passant més tard a la banqueta blanc-i-blava; on coincidí amb Alfredo Di Stefano a les seves ordres, que fitxà per l'Espanyol la temporada 1964-65. .
L'estiu del 1966 és nou president Joan Vilà Reyes. D'aquesta època és la famosa davantera espanyolista anomenada "dels 5 dofins", que en realitat eren sis, Amas, Marcial, Re, Rodilla, José María i Miralles.
[edita] Els anys 1970
El juny del 1971, amb José Emílio Santamaría com a entrenador, l'Espanyol torna a ser pioner en eles seves gires a l'extranger i viatja a la Unió Soviètica per fer una gira. Amb ell a la banqueta realitzà grans campanyes a la Lliga espanyola.
El 8 de setembre de 1978 mor a Barcelona en Ricard Zamora, possiblement la més gran figura de la història del club. Durant la dècada dels 70 i començament dels 80 destacà a l'Espanyol, especialment, la figura del navarrès Rafael Marañón, que amb 295 gols és el jugador que més n'ha marcat, fins avui, a la història del club.
[edita] Els anys 80 i 90
Les darreres dècades de la història blanc-i-blava són temps d'alts i baixos, amb dos descensos a Segona Divisió i grans campanyes amb entrenadors com Javier Clemente, amb qui s'arriba a la final de la copa de la UEFA el 1988), en un context d'una greu crisi econòmica.
El 4 de desembre de 1992, l'Espanyol s'inscriu al Registre Mercantil com a Societat Anònima Esportiva, i poc després, el 1994 es crea el RCD Espanyol B, filial blanc-i-blau, en absorbir els drets del FC Cristinenc, de Santa Cristina d'Aro.
El 1995, el club modifica lleugerament el seu nom afegint "de Barcelona" al final i passa a nomenar-se Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona S.A.D., el 21 de juny de 1997 es juga el darrer partit a l'estadi de Sarrià, que ha de ser venut per eixugar el gran deute que arrossega la societat, provocat per unes males gestions econòmiques i esportives dels equips directius, i en els terrenys s'enderroca l'històric estadi i s'hi construeixen habitatges. Uns dies després de la venda de Sarrià, Daniel Sánchez Llibre és escollit president de l'entitat. El club passa a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.
[edita] Un club centenari
El 14 de novembre de 1999 es disputa a l'estadi Olímpic de Montjuïc el partit que inagurava els actes del Centenari del club en el qual es derrota la selecció argentina per 2 a 0.
La remuntada patrimonial de l'entitat s'inicia amb la Ciudat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs, inaugurada el 2001 i la col·locació de la primera pedra del Nou Estadi del RCD Espanyol el 2003, entre els termes municipals de Cornellà de Llobregat i El Prat, i finançat amb un crèdit sindicat concedit per cinc entitats financeres, amb un total de 55 milions.
Esportivament, l'equip s'instal·la en la part baixa de la classificació amb excepció de la temporada 2005.06, en la que s'acaba a un punt d'accedir a la Champions League, però a l'hora l'entrenador Paco Flores, aconsegueix la tercera Copa del Rei en la temporada 1999-2000 a València en la final disputada enfront l'Atlético de Madrid, i Miguel Ángel Lotina, la quarta la temporada 2005-2006 a Madrid en la final disputada enfront el Real Zaragoza, sent així, juntament amb les victòries a la Copa Catalunya i dues participacions consecutives a la copa de la UEFA, l'època amb més títols oficials de la història de l'Espanyol.
[edita] Seccions esportives
Històricament el club ha estat sempre una entitat poliesportiva, tot i que en l'actualitat només compta amb secció de futbol (mascuí i femení). El 1918 es funda la secció d'atletisme, la que ha donat més triomfs a les vitrines blanc-i-blaves. El 1923 es creen les seccions de bàsquet i rugbi. El 1941 es funda la secció de ciclisme, i el 1942 la d'hoquei patins una de les pioneres d'aquest esport a Catalunya. També ha tingut seccions de voleibol femení, futbol sala i hoquei herba (1912).
Per més informació sobre la secció de bàsquet vegeu: Secció de bàsquet del RCD Espanyol.
[edita] Títols
[edita] Futbol
- 1 Sots-campionat de la Copa de la UEFA (1987-1988)
- 4 Copes del rei (1928-29, 1939-40, 1999-2000, 2005-06)
- 9 Campionats de Catalunya (1903 (Copa Macaya), 1903-04, 1911-12, 1914-15, 1917-18, 1928-29, 1932-33, 1936-37, 1939-40)
- 4 Copes de Catalunya (1994-95, 1995-96, 1998-99, 2005-06)
- 2 Copes Duward (1952-53,1953-54)
[edita] Futbol femení
- 1 Lliga espanyola (2005-06)
- 3 Copes espanyoles (1995-96, 1996-97, 2005-06)
- 2 Copa Catalunya (2005, 2006)
[edita] Hoquei Patins
- 11 Copes d'Espanya (1944, 1947, 1948, 1949, 1951, 1954, 1955, 1956, 1957, 1961, 1962)
[edita] Voleibol femení
- 3 Lligues espanyoles (1985, 1988, 1991)
- 5 Copes d'Espanya (1984, 1985, 1986, 1990, 1992)
[edita] Bàsquet
- Pel que fa als títols aconseguits en bàsquet vegeu: Secció de bàsquet del RCD Espanyol.
[edita] Dates per recordar
- 28 d'octubre de 1900: Àngel Rodríguez, juntament amb els seus companys estudiants de la Universitat de Barcelona Aballí i Roca, funda el RCD Espanyol de Barcelona.
- 13 de maig de 1902: L'espanyolista Ponz marca el primer gol de la història de la Copa del Rei.
- 1903: S'aconsegueix el primer títol oficial: La Copa Macaya.
- 25 d'abril de 1912: El Rei Alfons XIII concedeix a l'Entitat el títol de Reial i l'ús de la Corona que figura al seu escut.
- 18 de febrer de 1923: S'inaugura l'Estadi de Sarrià, que fou comprat en propietat, en els anys 50.
- 3 de febrer de 1929: L'Espanyol guanya la primera Copa del Rei (Espanyol 2, Real Madrid 1).
- 10 de febrer de 1929: L'espanyolista "Pitus" Prats aconsegueix el primer gol de la història de la Lliga (Espanyol 3, Real Irún 2).
- 30 de juny de 1940: L'entitat s'adjudica la segona Copa del Rei (Espanyol 3, Real Madrid, 2).
- 18 de maig de 1988: Assoleix el sotscampionat de la Copa de la UEFA.
- 29 de juny de 1992: El club passa a ser Societat Anònima Esportiva (SAD).
- 1997: Es ven Sarrià i l'Entitat es trasllada a l'Estadi Olímpic.
- 14 de novembre de 1999: S'inaugura l'any del Centenari amb una espectacular cerimònia a l'Estadi.
- 27 de maig de 2000: L'Espanyol, Campió de la Copa del Rei per tercera vegada a la seva història a l'estadi de Mestalla (Espanyol 2 Atl Madrid 1).
- 12 d'abril de 2006: L'Espanyol es proclama campió de la Copa del Rei per quarta vegada, en la final disputada a l'estadi Santiago Bernabeu de Madrid (Espanyol 4, Saragossa 1).
- 5 de desembre de 2006: Amb la darrera copa aconseguida, la participació en la copa de la UEFA, i un final d'any de bons resultats l'equip de futbol masculí aconsegueix situar-se temporalment com el 15è de la classificació mundial que elabora l'IFFHS.
[edita] Classificació al Campionat de Catalunya per temporades
|
Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana
[edita] Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades
|
|
|
|
[edita] Plantilla de futbol 2006-07
|
Porters
Defenses
|
Migcampistes
|
Davanters
|
[edita] Presidents
|
|
[edita] Entrenadors destacats
Vegeu l'article Entrenadors del Reial Club Deportiu Espanyol
Jack Greenwell- Patrici Caicedo
- Ricard Zamora
- Josep Espada
Alejandro Scopelli
Janos Kalmar
José Emilio Santamaría
José María Maguregui- Xabier Azkargorta
- Javier Clemente
- José Antonio Camacho
- Paco Flores
- Miguel Ángel Lotina
- Ernesto Valverde
[edita] Jugadors destacats
El rècord de partits de lliga jugats el té Antoni Argilés, amb 300, i el de gols marcats en lliga el té Rafael Marañón, amb 111.
|
1900-1910
|
1950-1959
1980-1989
|
1990-1999
|
[edita] Bibliografia
- Cent anys d'Història del RCD Espanyol de Barcelona. Segura Palomares, Joan. Barcelona: Fundació Privada del RCD Espanyol (2000)
- Història del futbol català. Garcia Castell, Joan. Barcelona: Editorial Ayma (1968)
[edita] Vegeu també
- Himnes del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
- Temporades del RCD Espanyol
- Història del basquetbol a Catalunya
- Història del basquetbol femení a Catalunya
- Història del ciclisme a Catalunya
- Història del futbol a Catalunya
- Història de l'hoquei patins a Catalunya
[edita] Enllaços externs
- Plana Web del club
- Canal irc del club
- Museu virtual
- Portal d'informació espanyolista
- Articles d'història espanyolista
| Primera Divisió Espanyola 2006-2007 | ||
 Llevant - Osasuna - Racing de Santander - Real Madrid - Real Sociedad - Recreativo de Huelva - Sevilla - València - Vila-real - Zaragoza |
||
