Futbol Club Barcelona
De Viquipèdia
 |
|
| Nom complet | Futbol Club Barcelona |
| Àlias | Barça Blaugrana Culers |
|---|---|
| Any de fundació | 1899 |
| Estadi | Camp Nou, Barcelona, Catalunya |
| Capacitat | 98,787 espectadors |
| President |  Joan Laporta |
| Entrenador |  Frank Rijkaard |
| Lliga | La Liga |
| Temporada | 2005-06 |
| Posició | La Liga, 1er |
| Web oficial |
|
El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és l'entitat esportiva futbolística més important de Catalunya, pel que fa a projecció i massa social. És també una de les societats esportives més prestigioses del món que, a banda del futbol, competeix en molts d'altres esports d'equip entre els que destaquen el bàsquet, l'handbol i l'hoquei patins.
Els colors
Existeixen diverses versions sobre l'origen i per quin motiu es van escollir els colors que històricament ha lluït el FC Barcelona en la seva samarreta. La versió més creïble és la que assenyala que va ser Joan Gamper, el fundador del club, qui en va decidir els colors. De fet, està comprovat que en el primer partit que va jugar Gamper a Barcelona, abans de la fundació del Club, ja va usar un casquet amb els colors blau i grana. Fins fa poc es pensava que el més lògic era que escollís aquestes tonalitats perquè eren els colors del FC Basilea, equip suís en el qual es creia que Gamper havia jugat en el passat. No obstant això, testimoniatges directes dels seus descendents indiquen que el fundador del Barça mai va tenir gens a veure amb aquest club helvètic. Per altra banda, el blau i el grana eren els colors de l'escut del cantó suís de Ticino, la relació del qual amb Gamper es reduïa al fet que allí hi residia la seva germana Rosa.
Altres versions que van circular entre els cronistes d'aquella època eren que l'elecció va venir motivada perquè un dels assistents a la reunió fundacional exhibia entre els seus dits un llapis de comptabilitat amb els clàssics colors blau i vermell i que, mancant altres propostes, algú es va fixar en el llapis i va proposar aquells colors. Una tercera versió situa l'origen en el fet que la mare d'un dels primers jugadors, la Sra. Comamala, va repartir unes faixes negres i altres vermelles entre els futbolistes, la qual cosa va induir a escollir definitivament els colors blau i grana. Recentment ha sortit a la palestra una nova teoria que indica que els colors provenen del sud d'Alemanya, concretament de Heidenheim, el poble natal de Otto Maier, un dels fundadors del Club.
Durant els primers deu anys la samarreta era meitat blava i meitat grana, les mànigues amb els colors invertits i els pantalons blancs. En la temporada 1909-10 es van introduir les franges verticals blava i grana i cap a 1913 els pantalons van passar a ser negres i set anys després blaus, indumentària que ja seria definitiva, amb lleus variacions segons les èpoques en el gruix i nombre de franges verticals i en la intensitat i tonalitat del blava i del grana.
Ens els primers anys el Barça utilitzà unes camises meitat blaves i meitat grana i posteriorment s'imposaren les ratlles blaugranes verticals, l'amplada de les quals ha variat al llarg de la història. Només els equips de les seccions de bàsquet, rugbi i atletisme han lluït en algunes èpoques ratlles blaugrana horitzontals. Amb motiu del centenari el primer equip de futbol adoptà una samarreta similar a la dels primers temps meitat blava i meitat grana. Pel que fa als pantalons, en els primers temps foren de color blanc fins al 1913, en què es substituïren pel color negre. Des dels anys vint fins a l'actualitat el Barça ha portat sempre els pantalons de color blau. Tot i aquesta tradició històrica envers als colors, durant la històrica temporada 2005-06, els pantalons de les primeres equipacions de totes les seccions del Barça per decisió del president Joan Laporta van passar a ser de color grana, trencant així una tradició de gairebé 90 anys de història.
L'escut
L'escut del Futbol Club Barcelona té un perímetre en forma d'olla (molt semblant a la de la major part dels escuts dels clubs suïssos). En el seu interior presenta: A la part superior esquerra la creu de Sant Jordi (vermella sobre fons blanc) i a la part dreta els quatre pals vermells verticals sobre fons groc de l'escut de Catalunya. Una cinta horitzontal amb les inicials del club (F.C.B.) separa la part superior de la inferior que es més ampla i abasta tot l'escut de banda a banda amb ratlles blaves i grana verticals i una pilota de futbol sobreposada. Al llarg de la història del club l'escut ha presentat diverses variacions però sempre amb el mateix disseny. A la dècada dels quaranta els quatre pals vermells varen ser substituït per ordre governativa per només dos amb la intenció que no s'hi identifiqués la senyera catalana. A començaments dels cinquanta però, es tornà a l'antic disseny. En els primers anys de la seva història del Barça va lluir l'escut de la ciutat a la samarreta, circumstància que es repetí a finals dels anys cinquanta en els partits internacionals de les primeres edicions de la Copa de Fires.
L'Estadi
Article principal: Camp Nou
L'Estadi del FC Barcelona és el Camp Nou, propietat del propi club. Inaugurat al 1957, té una capacitat de 98.787 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis catalogat com "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha succeït en 15 ocasions. Està situat al barri de les Corts de Barcelona, al costat d'altres instal·lacions del club, com el Mini Estadi (estadi del Barcelona B) i el Palau Blaugrana. A les instal·lacions del Camp Nou es troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat de Catalunya. Amb anterioritat al Camp Nou, el FC Barcelona va tenir dos estadis. Entre 1909 i 1922 jugava al camp del carrer Indústria de Barcelona, vulgarment anomenat "La Escopidora" i entre el 1922 i 1957 va disputar els seus partits al Camp de les Corts, inaugurat per a acollir uns 30.000 espectadors, i que va arribar a tenir una capacitat màxima de 60.000 persones
L'Himne
L'himne oficial del FC Barcelona, també anomenat Cant del Barça, va ser creat i estrenat l'any 1974, amb motiu dels actes del 75è. aniversari del club. La lletra fou escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i la música és de Manuel Valls. La versió oficial és interpretada per la Coral Sant Jordi. El cantautor Joan Manuel Serrat el va interpretar en directe, sobre la gespa del Camp Nou, en ocasió dels actes del centenari del club
| Tot el camp | |
| és un clam | |
| som la gent blaugrana | |
| tant se val d'on venim | |
| si del sud o del nord | |
| ara estem d'acord, estem d'acord | |
| una bandera ens agermana | |
| Blaugrana al vent | |
| un crit valent | |
| tenim un nom el sap tothom | |
| Barça, Barça, Baaaaarça!! | |
| Jugadors | |
| seguidors | |
| tots units fem força | |
| són molts anys plens d'afanys | |
| són molts gols que hem cridat | |
| i s'ha demostrat, s'ha demostrat | |
| que mai ningú no ens podrà tòrcer | |
| Blaugrana al vent | |
| un crit valent | |
| tenim un nom el sap tothom | |
| Barça, Barça, Baaaaarça!! |
Història
L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, creat en el gimnàs Tolosa, del Sr. Jaume Vila, qui volia promocionar l'esport local i va rebutjar l'ingrés d'un jove suís entusiasta del futbol, Hans Gamper, per la seva condició de foraster. Aleshores, com a reacció al desplant, aquest, amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns pocs barcelonins va fundar el 29 de novembre de 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació el club va anar afegint a la seva estructura altres seccions (bàsquet, handbol, hoquei patins, rugbi, beisbol, patinatge, hoquei gel, voleibol, futbol sala i darrerament també ciclisme)
Els primers anys (1899-1920)
L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper fou el fundador del club juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals dels segle XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé, després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors hi figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons, i William Parsons.
El primer president del club va ser l'anglès Walter 'Gualteri' Wild, i el primer partit de la història del FC Barcelona es va jugar a la Bonanova el 8 de desembre de 1899 contra un equip de futbolistes de la colònia anglesa de Barcelona. En aquell històric debut els blaugrana varen perdre per 0-1. El primer triomf del Barça es produeix el dia 24 de desembre de 1899 en vèncer el Català FC, degà del futbol barceloní, per 3-1.
Aquells primers partits del Barça es jugaren a l'antic velòdrom de la Bonanova, però aviat l'equip es traslladà al camp de l'Hotel Casanovas del carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on avui s'aixeca l'Hospital de Sant Pau. Aquest nou escenari acollí els partits del Barça a partir del 18 de novembre de 1900, dia en que s'hi aplegaren prop de 4.000 espectadors per presenciar el partit inaugural que enfrontà al Barça amb l'Hispània (amb empat a zero final).
L'any 1901 el Barça s'adjudicà la Copa Macaya, embrió del que després seria el Campionat de Catalunya. Fins l'any 1909 l'equip va jugar en diferents camps (a la carretera d'Horta (1901) i al carrer Muntaner (1905)) fins que el 14 de març d'aquell any es va inaugurar el camp del carrer de la Indústria. Aquell recinte era situat en l'actual confluència dels carrers Villarroel i París, se'l coneixia amb el nom de l'Escopidora i feu servei fins el 1922. Tenia un aforament de 6.000 persones i la construcció de la seva tribuna de dos pisos va suposar un autèntic esdeveniment. La imatge dels aficionats blaugrana d'esquena asseguts sobre el tanca del camp és l'origen de la denominació de culers o culés (en castellà) amb la que són coneguts popularment els aficionats blaugranes (vegeu foto)
La primera època daurada (1920-1930)
Els anys vint representen la primera època daurada del futbol barcelonista. El club passarà en aquesta dècada de 3.000 a 11.000 socis. L'equip incorpora homes clau com el filipí Paulino Alcántara (màxim golejador de tota la història blaugrana), el porter Ricard Zamora (que aviat passaria a defensar la porteria de l'Espanyol) i sobretot el davanter Josep Samitier (anomenat també com l'home llagosta per la seva habilitat). Tots ells amb d'altres figures com Plattko o Sastre consoliden un gran equip que s'adjudicarà un gran nombre de títols als campionats de Catalunya i Espanya, èxits que permetran inaugurar el camp de Les Corts el dia 20 de març de 1922 amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors. En aquest període el Barça s'adjudica quatre Copes d'Espanya i el primer campionat de Lliga espanyola (1928-29), amb l'entrenador Romà Forns que també n'havia estat jugador. La identificació del Barça amb Catalunya comença a palesar-se amb l'episodi de la xiulada a la Marxa Reial mentre era interpretada sobre la gespa del terreny de joc de Les Corts per la banda de música. L'incident, esdevingut l'any 1925 durant la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera, provoca el tancament del camp de Les Corts durant sis mesos i la dimissió del president Hans Gamper. Durant aquesta dècada el Barça crea les seves seccions de bàsquet, rugbi i hoquei herba. Aquest període acaba amb la mort de Gamper el 30 de juliol de 1930. El fundador del club sumit en una profunda depressió a causa de la davallada dels seus negocis decideix suïcidar-se. La dramàtica i inesperada notícia colpeja la vida social i esportiva del club i l'aboca a un curt període de davallada.
Davallada i Guerra Civil (1931-1939)
Els anys 1930 foren de gran crisi pel club. Es va iniciar la dècada amb la mort de Hans Gamper, i posteriorment, amb l'adveniment de la Segona República es va produir un descens del nombre de socis que es va agreujar amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola al 1936. Amb l'inici de la guerra, aquell mateix 1936, el president del club Josep Sunyol, que era polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser assassinat per les tropes franquistes en una emboscada a la Serra de Guadarrama. El club va acabar la dècada amb tan sols 2.500 socis.
La difícil postguerra (1940-1950)
Durant els anys 1940 el club va anar superant poc a poc la seva crisi social i esportiva. El club va ser pres per les autoritats del nou règim franquista que, des d'aleshores i fins el 1953, designarien directament el president del club. Els nous rectors van espanyolitzar tots els estaments del club, eliminant qualsevol connotació catalana o anglosaxona. Al 1940 el club va passar a denominar-se "Club de Futbol Barcelona" en lloc de "Football Club Barcelona", i es va modificar l'escut: es van suprimir les quatre barres de la bandera catalana per col·locar en el seu lloc la bandera espanyola. Amb motiu de les noces d'or del club, la dictadura va autoritzar la reinstauració de la bandera catalana al 1949. En el plànol esportiu es va recompondre l'equip després de la crisi de la guerra, i es van acabar conquerint tres lligues espanyoles, una Copa d'Espanya i dues Copes Eva Duarte de Perón. A més, durant els anys 1940 es van crear noves seccions poliesportives entre les quals van destacar les d'handbol i hoquei sobre patins. Tot això va contribuir que, al finalitzar la dècada, coincidint amb les noces d'or del club, es superessin els 25.000 socis.
Les cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano (1951-1958)
Els anys 1950 van ser una de les millors dècades de la història del club, tant en el plànol esportiu com social. El fitxatge de Ladislau Kubala, al 1950, va esdevenir la pedra angular sobre la qual es va construir un gran equip que, en aquesta dècada, va aconseguir 3 Lligues espanyoles, 5 Copes d'Espanya, 2 Copes Eva Duarte de Perón, 3 Copes Duward, 1 Copa Llatina, 2 Copes Martini Rossi, i 1 Petita Copa del Món de clubs. L'any següent del fitxatge de Kubala, l'equip aconsegueix 5 trofeus en una mateixa temporada, aquest equip es conegut com el Barça de les cinc copes.
Altres fets destacats d'aquesta dècada van ser la celebració al 1953 de les primeres eleccions semi-democràtiques (van votar només els socis homes) a la presidència del club. Aquell mateix any va tenir lloc un dels esdeveniments més importants de l'història del club i de l'etern rival. Quan el barça tenia contractat Alfredo Di Stéfano, jugador que acabaria sent un dels millors de tots els temps, Franco va intervenir per tal de que el jugador no pogués fitxar pel club culer, aquesta acció directa fora degut a que amb el gran equip que tenia el barça, si el fitxaven, el Reial Madrid quedaria molt enrere de l'equip català.
El 15 de setembre la Federació Espanyola va emetre un comunicat en el que autoritzava a Di Stéfano a jugar quatre temporades a la Lliga Espanyola, dues amb el Reial Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del Barça va protestar per la decisió, i el 23 d'octubre va firmar un comunicat en el que renunciava a tots els drets sobre el jugador. Cal dir que enmig d'aquest problema Di Stéfano va aconseguir jugar tres partits amb la camiseta del Blaugrana. Així doncs, finalment, la intervenció del dictador va fer possible que el Madrid fitxés l'argentí amb el que acabaria guanyant cinc copes d'Europa.
Tot i les adversitats ,la massa social culer va créixer fins als 38.000 socis que van deixar petit el camp de les Corts, de manera que es va construir un nou estadi, el Camp Nou, inaugurat l'any 1957.
Cal dir que durant els gairebé 40 anys de la dictadura de Francisco Franco a Espanya, quan es van prohibir i van reprimir les institucions polítiques catalanes, el club es va convertir en un dels símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L'estadi del F.C. Barcelona es va convertir en un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven lliurement, i el club es va convertir en el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior. Va ser durant aquells anys quan es va començar a dir que, pel seu simbolisme, el Barcelona era "més que un club".
El Barça d'Helenio Herrera (1958-1960)
El 22 d'abril de 1958 es presenta un nou entrenador, l'argentí Helenio Herrera. Pocs dies més tard l'equip juga el partit de tornada de la final de la I Copa de Fires(després de dos anys i mig de competició) i s'imposa a la selecció de Londres per un clar 6-0.
A la temporada següent l'equip es reforçat amb Kocsis i Czibor, i es tanca una temporada excepcional, en la qual s'imposa a la Lliga, marcant 96 gols en 30 partits, i en la Copa, es supera al Magrana a la final. També disputa tres partits de la II Copa de Fires i els guanya tots, destacant un contundent 4-0 a l'Inter de Milà.
Durant la temporada 1959-1960, el Barça torna a guanyar la Lliga, però aquest cop amb una pugna apassionant contra el Reial Madrid, el club també torna a emportar-se la Copa de Fires en una temporada dura en la qual s'arriben a jugar 60 partits. El barça guanya aquest mateix any la Copa del Generalísimo.
El 3 de setembre de 1959 els blaugranes debuten a la Copa d'Europa. Després de superar tres rondes, amb resultats històrics com un 0-2 i 5-1 al Milan i un 2-5 i 4-0 al Wolverhampton, cau en semifinals davant el Reial Madrid. Poc temps més tard el tècnic argentí deixa el club i juntament amb Luís Suárez (Pilota d'Or al 1960) fitxa per l'Inter de Milà, equip que amb els quals guanyaria dues Copes d'Europa. Això obre una nova crisi social.
El Camp Nou i la crisi dels seixanta (1961-1972)
Després de la desfeta de la final de Berna, la marxa de Luis Suárez a l'Inter milanès i el delicat estat de l'economia del club derivat de la construcció del Camp Nou, el Barça iniciarà una etapa de decadència que es perllongarà durant tota la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta. Una època que coincideix amb l'hegemonia total de l'etern rival, el Real Madrid, a nivell dels campionats de Lliga espanyola. La Federació Espanyola de Futbol decideix tancar les fronteres als jugadors estrangers i els millors futbolistes espanyols juguen a l'equip blanc de la capital. L'únic motiu de joia pels blaugrana serà la final de Copa de 1968 en la que el Barça s'imposa per 0-1 al Real Madrid en el Santiago Bernabéu amb un autogol de Zunzunegui i un arbitratge del mallorquí Rigo que provoca la indignació dels aficionats madrilenys que acaben llençant tota mena d'objectes al terreny de joc, en un encontre que ha passat a la història com la final de les ampolles. Però aquesta és la única excepció que confirma la regla d'una època marcada pel favoritisme arbitral cap a l'equip de la capital i amb un Barça condemnat a ser etern segon classificat en els successius campionats de Lliga que es disputen. Malgrat els escassos èxits esportius, el nombre de socis augmentarà de 39.000 a 55.000 durant els anys seixanta A nivell internacional el Barça s'ha de conformar amb una Copa de Fires guanyada l'any 1966 enfront el Real Zaragoza.
L'arribada de Johan Cruyff (1973-1978)
Durant els anys 70, va continuar l'imparable augment de socis del club: es va passar dels 55.000 als 80.000. Van ser els anys en els quals el futbol espanyol va obrir les portes als estrangers, i el club va fitxar a alguns dels millors jugadors del món com ara Johan Neeskens, Sotil, Krankl o Simonsen, però sobretot, cal destacar la incorporació de Johan Cruyff. L'equip de futbol va conquerir durant aquesta dècada una Lliga espanyola, dues Copes del Rei, i 1 Copa de Fires.
La Recopa de Basilea i l'inici de l'era Nuñez (1979-1988)
L'any 1978 va arribar a la presidència del club Josep Lluís Núñez, que dirigiria el club les següents dues dècades. Durant els anys 1980 es van succeir grans inversions en fitxatges de grans estrelles com ara Maradona, Schuster o Lineker, però l'equip de futbol només va poder guanyar a Espanya una lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. A nivell europeu es van guanyar dues Recopes d'Europa, cal destacar la primera qué fou l'aconseguida a Basilea al 1972, aquest partit es recordat pel gran nombre d'aficionats que s'hi van desplaçar (més de 25.000), per la importància que suposava guanyar el títol en aquell moment, i pel partit en si que acabaria sent un partit vibrant i emocionant que va requerir de pròrroga (4-3). La taca més negra d'aquesta dècada va ser la dolorosa desfeta a final de la Copa d'Europa, disputada a Sevilla l'any 1986 enfront l'equip romanès de l'Steaua de Bucarest. L'equip de venables, incapaç de marcar un gol durant 120 minuts va caure a la tanda de penals. Després d'una greu crisi esportiva i social amb problemes entre el jugador Schuister i el president Núñez i la rebelió de gairebé tota la plantilla contra Núñez pels contractes d'imatge (Motí de l'Hesperia), el club va decidir de contractar a Johan Cruyff, aquest cop com entrenador, un fet que marcaria el destí del club durant la següent dècada. El més positiu dels anys 1980 va ser l'ampliació del Camp Nou amb motiu del Campionat del Món de Futbol de 1982, l'increment de socis, que va superar la xifra dels 100.000, la revitalització econòmica del club, i els èxits de les seccions de bàsquet, handbol i hoquei sobre patins, que van conquistar importants títols espanyols i europeus.
Johan Cruyff entrenador i el Dream Team (1988-1996)
Després d'una greu crisi esportiva i social, durant el 1988 el club va tornar a contractar a Johan Cruyff, aquest cop com entrenador, un fet que marcaria la destinació del club durant la següent dècada. El Barça acaba segon a la Lliga després de moltes protestes por errors arbitrals que van afavorir l'etern rival. A la Copa l'equip cau a quarts de final. Però a la Recopa el club guanya el seu tercer títol el 10 de maig a Berna, al superar a la final a la Sampdoria italiana per 2-0.
Després duna temporada en blanc (1989-1990), la dècada dels anys 1990 va ser la millor dècada de la història del Futbol Club Barcelona. Van ser deu anys d'èxits per al club en tots els ordres, tant en el terreny futbolístic com en de les seccions esportives. Amb l'equip de futbol entrenat per Johan Cruyff, es configura un equip amb figures com Koeman, Guardiola, Stoichkov, Romário, Laudrup, Zubizarreta o Bakero entre d'altres. Durant aquesta etapa l'equip va guanyar quatre Lligues consecutives entre 1991 i 1994, tres Supercopes d'Espanya,una Copa del Rei, una supercopa d'Europa (1992) i el 20 de maig de 1992 el Barça va conquerir el seu títol més preuat: la Copa d'Europa, al mític estadi de Wembley, i davant de la Sampdoria. Aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya concedeix al club la preuada Creu de Sant Jordi També cal destacar el 5 a 0 que l'equip va aconseguir davant el Reial Madrid, amb un hattrick de Romario durant la temporada 1993/94. Aquesta mateixa temporada el Barça pateix una de les derrotes més doloroses de la seva història, cau a la final de la Copa d'Europa per 4 a 0 a Atenes davant del A.C. Milan, aquesta derrota gesta el final del "Dream Team." Zubizarreta, Laudrup, Goikoetxea i Salinas deixen el Barça, Romario després de guanyar el Mundial del 1994 arriba amb 23 dies de retard a la concentració blaugrana, Stoichkov després d'aconseguir la Pilota d'Or discuteix amb l'entrenador, i Koeman anuncia que vol tornar a Holanda. Tots tres acabarien deixan el club a final de temporada al igual que Eusebio i Txiki Beguiristain. El Dream Team es dissol.
Johan Cruyff intenta refer un equip campió i incorpora un nou bloc d'estrangers amb Prosinecki, Meho Kodro, Popescu i Figo. Dóna oportunitats a nous jugadors de la pedrera, com Celades, Roger i De la Peña, juntament amb el seu fill Jordi, que ja havia destacat en el tram final de la temporada passada.
Els resultats no arriben i, per primera vegada des de 1988, l'equip no guanya cap títol oficial. El Barça acaba tercer a la Lliga, perd la final de la Copa del Rei davant l'Atlètic de Madrid i es queda a un pas de la final de la Copa de la UEFA al caure davant el Bayern Munich.
Els diversos enfrontaments entre Cruyff i la directiva esclaten el 18 de maig de 1996. El president Josep Lluís Núñez anuncia la fulminant destitució del tècnic a manca de dues jornades pel final de la Lliga. Les protestes a favor del neerlandès i en contra de la directiva són evidents en l'últim partit de Lliga al Camp Nou.
El final de l'era Nuñez i el Centenari (1995-2000)
El traumàtic comiat de Johan Cruyff va crear una gran crisi social al club, Nuñez va confeccionar la nova etapa 1996/97 amb Bobby Robson com a nou entrenador i amb la incorporació de nous jugadors provinents del mercat europeu que s'havia obert degut a la nova llei Bosman. Aquests jugadors foren Luís Enrique, Pizzi, Vítor Baia, Couto, Giovanni, Blanc i, per sobre de tots, el del brasiler Ronaldo, que, provinent del PSV Eindhoven, va costar 2.500 milions de pts. Aquest jugador aconseguí el pichichi de la Lliga amb 34 gols i fou determinant en la victòria dels tres títols aconseguits: Supercopa d'Espanya, Recopa d'Europa, i la Copa del Rei. Tot i els tres títols assolits la crisi social continua i Nuñez es veu obligat a canviar d'entrenador, contractant així Louis Van Gaal i deixant al que fora el traductor de Robson, Jose Mourinho, com a segon entrenador.
Van Gaal es trobà en la seva primera temporada sense el jugador més decisiu de l'anterior: Ronaldo fitxà durant l'estiu per Inter de Milà per 4.000 milions de pts. Però en contrapartida s'incorpora un altre estrella brasilera, Rivaldo i també altres jugadors destacats com ara Ruud Hesp i Reiziger, i al brasiler "Sony" Anderson. Tot i que la temporada no va començar gens be degut a una derrota dolorosa a la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid, el club acaba conquerint la Lliga amb certa comoditat, la Copa del Rei i la Supercopa d'Europa. Degut als èxits de les darreres dues temporades, el Barça arriba a encapçalar la llista dels millors clubs del món elaborada per la IFFHS.
La següent temporada 1998/99 (la del Centenari) comença amb eleccions a presidencials al juliol, les quals son guanyades per cinquena vegada consecutiva per Nuñez. La temporada no comença bé, l'equip torna a perdre la Supercopa d'Espanya aquest cop contra el Reial Mallorca, és eliminat de la Lliga de Campions a la lligueta de vuitens i és eliminat de la Copa del Rei a quarts de final.
En un intent de redirigir el rumb, a principis de l'any 1999 s'incorporen a l'equip els germans Frank de Boer i Ronald de Boer. Al mes de novembre es van començar els actes de celebració del Centenari del Club. Entre els molts actes celebrats, cap destacar el partit del Centenari (abril 1999) que enfronta al Barça contra la selecció del Brasil. El partit acaba amb empat a 2 gols. El mes anterior s'havia celebrat un emotiu partit-homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou. L'ocasió serveix per a homenatjar alhora al "Dream Team" de principis dels noranta.
Finalment el Barça assoleix el títol de lliga a tres jornades del final del campionat. Cal dir que en la temporada del Centenari, les 4 seccions més importants del club, van aconseguir com a mínim el títol de Lliga.
La temporada 1999/00 suposarà el final de l'era Nuñez i comporta alhora la dimissió de l'entrenador Van Gaal. A final de temporada la situació arriba a insostenible per diversos motius: El joc del Barça desagrada a l'afició, i aquesta i la premsa mostren la seva crispació en contra de Van Gaal, es constitueix la plataforma Elefant Blau (presidida per Joan Laporta) i a final de temporada l'equip no assoleix cap títol a excepció de la Copa Catalunya. Així doncs, Nuñez convoca eleccions pel 27 de juliol del 2000 i posa fí als seus 22 anys de mandat.
Finalment destacar que la dècada dels 90 a suposar una de les més exitoses del club en tots els sentits, tant a nivell de títols, socials i a nivell de seccions. Les seccions més importants del club van assolir grans triomfs:
- L'equip de bàsquet es va consolidar a l'elit del bàsquet nacional i europeu, tot i que no va conquerir la Copa d'Europa, a la final va arribar fins a quatre ocasions durant aquesta dècada.
- L'equip d'handbol es va convertir en el millor equip d'handbol del món i molt probablement de l'historia: va guanyar tots els títols possibles, entre els quals destaquen sis Copes d'Europa (cinc consecutives) i set lligues.
- L'equip d'hoquei sobre patins va assolir durant aquest període entre d'altre títols: dues Copes d'Europa, i quatre OK Lligues.
De Gaspart a Laporta, una transició sense títols (2001-2003)
Les eleccions a president, després de la marxa de Núñez, donen la victòria a l'hoteler i anterior vice-president Joan Gaspart i Solbes. Amb ell al capdavant el club iniciarà una etapa amb resultats esportius negatius. La curta era Gaspart s'inicia, a més a més, amb l'inesperat fitxatge pel Real Madrid del davanter portuguès Luis Figo, un jugador molt estimat per l'afició blaugrana que considera el seu pas al club blanc com una imperdonable traïció. Aquest episodi coincideix amb l'inici d'un període esplendorós pel club madrileny amb Florentino Pérez de president. Aquest fet fa encara més palesa la crisi del Barça que completarà un cicle de cinc anys sense assolir cap títol oficial de futbol. Gaspart apressat pel cas Figo malbarata els diners percebuts per la clàusula de rescissió del portuguès amb fitxatges i de dubtosa eficàcia (Emanuelle Petit i Marc Overmars de l'Arsenal londinenc), Alfonso Pérez del Real Betis i Gerard Lòpez que torna del València CF) i posteriorment dels argentins Javier Saviola i Juan Roman Riquelme, fitxatges pels quals es desemborsen grans quantitats. Ni Llorenç Serra Ferrer primer, ni Carles Rexach després aconseguiran des de la banqueta que l'equip rutlli a satisfacció de l'afició, que cada cop es mostra més crítica amb la marxa del club. Finalment la decisió del president de repescar com a entrenador Louis Van Gaal, un home rígid, poc estimat per l'afició i amb enfrontaments habituals amb la premsa, accelerarà el final de Gaspart que dimitirà a principis del 2003 després de suportar diverses mocadorades i el rebuig creixent d'una afició frustrada i oposada a la gestió del president. Gaspart va ser substituït per Enric Reyna i uns mesos després per una Comissió Gestora encapçalada per Joan Trayter que va preparar el camí per a convocar eleccions a la presidència del club. Durant el seu mandat Gaspart inicià les obres de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i amplia i millora el Museu del FC Barcelona al qual bateja amb el nom de President Núñez La secció de bàsquet assoleix grans èxits (entre ells la Copa d'Europa) sota la direcció del tècnic serbi Svetislav Pesic
L'era Ronaldinho (2003-...)
La victòria de Joan Laporta a les elecciones celebrades el juny de 2003 va suposar un canvi radical en la gestió del club, que va abordar una represa que va permetre que en dos anys el Barça retornés a figurar entre els clubs més admirats del món. Laporta significava essencialment un trencament radical amb el passat. La nova directiva va aprofundir en la catalanització del club, va endreçar les finances i va procedir a contractar una plantilla nova de jugadors joves i motivats pel triomf que portaren novament a l'equip a guanyar títols. Amb Txiqui Begiristain de director tècnic i Frank Rijkaard d'entrenador, es va poder armar un equip de figures encapçalades pel brasiler Ronaldinho que aviat va meravellar sobre el camp. La temporada 2004/05 el FCB va aconseguir el campionat de Lliga i només la mala sort davant el Chelsea el va deixar fora de la Champions League. S'havien consolidat, però, els fonaments del que seria un gran equip. La següent temporada 2005/06 constitueix una de les més glorioses de la història del club, que aconsegueix el doblet: Lliga i Copa d'Europa. A la Lliga, el Barça no té rival. Ronaldinho humilia al Real Madrid al mateix Santiago Bernabéu (0-3) i l'equip repeteix títol encadenant una sèrie de 14 victòries consecutives, mentre el camerunès Eto'o assoleix el pichichi amb 26 gols. D'aquesta manera, l'equip es reconegut internacionalment per la premsa i es que a la Champions League el Barça eliminarà successivament al Chelsea, Benfica i Milan i s'imposarà el 17 de maig a la final de París a l'Arsenal londinenc per 2gols a 1, tots dos gols foren assistits per Larsson i els anotarien Eto'o i Belletti. L'1 de juny de 2006 el president Laporta inaugura oficialment la nova Ciutat Esportiva Joan Gamper a Sant Joan Despí.
La Plantilla 2006-2007
|
|
- Entrenador: Frank Rijkaard
- Segon entrenador: Johan Neeskens
- Ajudant tècnic:
Eusebio Sacristán - Entrenador de porters: Juan Carlos Unzué
- Encarregat del filial:
José Ramón Alexanko
Títols destacats
Artícle principal: Palmarés del Futbol Club Barcelona
- Tornejos internacionals
- 2 Copes d'Europa ( 1992, 2006 )
- 2 Supercopes d'Europa ( 1992, 1997 )
- 4 Recopes d'Europa ( 1979, 1982, 1989, 1997 )
- 3 Copes de Fires (actualment Copa de la UEFA) ( 1958, 1960, 1966 )
- 1 Copa de Campions de la Copa de Fires ( 1971 )
- 2 Copes Llatina ( 1949, 1952 )
- 4 Campionats dels Pirineus ( 1910, 1911, 1912, 1913 )
- 2 Copes Martini Rossi ( 1952, 1953 )
- 1 Petita Copa del Món (1957)
- Tornejos estatals
- 18 Campionats de Lliga espanyola ( 1928-1929, 1944-1945, 1947-1948, 1948-1949, 1951-1952, 1952-1953, 1958-1959, 1959-1960, 1973-1974, 1984-1985, 1990-1991, 1991-1992, 1992-1993, 1993-1994, 1997-1998, 1998-1999, 2004-2005, 2005-2006 )
- 24 Copes del Rei ( 1910, 1912, 1913, 1920, 1922, 1925, 1926, 1928, 1942, 1951, 1952, 1953, 1957, 1959, 1963, 1968, 1971, 1978, 1981, 1983, 1988, 1990, 1997, 1998 )
- 2 Copes de la Lliga ( 1982-1983, 1985-1986)
- 7 Supercopes d'Espanya ( 1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005, 2006 )
- 4 Copes Eva Duarte de Perón ( 1945, 1949, 1952, 1953 )
- Tornejos nacionals
- 23 Campionats de Catalunya ( 1902 (Copa Macaya), 1903 (Copa Barcelona), 1904-1905, 1908-1909, 1909-1910, 1910-1911, 1912-1913 (Campionat de la Football Associació de Catalunya), 1915-1916, 1918-1919, 1919-1920, 1920-1921, 1921-1922, 1923-1924, 1924-1925, 1925-1926, 1926-1927, 1927-1928, 1929-1930, 1930-1931, 1931-1932, 1934-1935, 1935-1936, 1937-1938 )
- 1 Lliga Mediterrània ( 1936-1937 )
- 1 Lliga Catalana ( 1937-1938 )
- 5 Copes de Catalunya (anomenada Copa Generalitat fins 1993) ( 1990-1991, 1992-1993, 1999-2000, 2003-2004, 2004-2005 )
- Tornejos amistosos
- 31 Trofeus Joan Gamper: (1966, 1967, 1968, 1969, 1971, 1973, 1974, 1975, 1976, 1977, 1979, 1980, 1983, 1984, 1985, 1986, 1988, 1990, 1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2006)
- 3 Trofeo Carranza: ( 1961, 1962, 2005 )
- 5 Trofeo Teresa Herrera: ( 1948, 1951, 1972, 1990, 1993 )
- Tornejos femenins
Premis individuals a jugadors
- 10 Pichichis: Marià Martín 1942-1943, César 1948-1949, Re 1964-1965, Rexach 1970-1971, Krankl 1978-1979, Quini 1980-1981, Quini 1981-1982, Romário 1993-1994, Ronaldo 1996-1997, Samuel Eto'o 2005-2006.
- 15 Trofeus Zamora: Velasco 1947-1948, Ramallets 1951-1952, Ramallets 1955-1956, Ramallets 1956-1957, Ramallets 1958-1959, Ramallets 1959-1960, Pesudo 1965-1966, Sadurní 1968-1969, Sadurní 1973-1974, Sadurní 1974-1975, Reina 1972-1973, Artola 1977-1978, Urruti 1983-1984, Zubizarreta 1986-1987, Víctor Valdés 2004-2005.
- 6 Pilotes d'Or: Luis Suárez 1960, Johan Cruyff 1973, Johan Cruyff 1974, Hristo Stoitchkov 1994, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2005.
- 5 FIFA World Player: Romário 1994, Ronaldo 1996, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2004, Ronaldinho 2005.
- 1 Bota d'Or: Ronaldo (1996-1997)
- 2 Millor jugador Africà: Samuel Eto'o 2004, Samuel Eto'o 2005.
- 2 Trofeus Bravo: Josep Guardiola 1992, Ronaldo 1997.
- 1 Premi Golden Boy: Lionel Messi 2005.
- 1 Premi FIFpro al millor jugador del món: Ronaldinho 2005.
Classificació al Campionat de Catalunya per temporades
|
|
Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, FAC: Campionat de l'Associació de Clubs, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana
Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades
|
|
|
|
Lliga espanyola
Copa del Rei
Copa Catalunya
Altres dades d'interès
- Temporades a 1ª: 75 (totes)
- Temporades a 2ª: Cap
- Millor posició a la lliga: 1r (18 vegades)
- Pitjor posició a la lliga: 12è (temporada 41/42)
- Major golejada a favor: Temp. 1949-1950 FC Barcelona 10 - Gimnàstic de Tarragona 1
- Major golejada en contra: Temp. 1930-1931. Athletic de Bilbao 12 - FC Barcelona 1
- Jugadors amb més partits disputats: Migueli (670), Carles Rexach (665), Guillermo Amor (564).
- Jugadors amb més gols: Alcántara (357), Josep Samitier (319), César Rodríguez (301).
- Jugadors amb més títols: Guillermo Amor (19), Alexanko (17), Albert Ferrer (17), i Guardiola (16).
- Porter menys golejat: Antoni Ramallets
- Jugador amb més gols en un partit: Kubala, 7 gols contra l'Sporting de Gijón (temporada 51-52)
- Equip filial: Barcelona B
Els 10 fitxatges més cars de la història del club
- 1. Javier Saviola, comprat per 35,9 milions d'euros, al River Plate (2001).
- 2. Marc Overmars, comprat per 32,2 milions d'euros, al Arsenal FC (2000).
- 3. Ronaldinho, comprat per 27,0 milions d'euros, al París Saint-Germain (2004).
- 4. Rivaldo, comprat per 24,0 milions d'euros, al Deportivo (1997).
- 5. Samuel Eto'o, comprat per 24,0 milions d'euros, al Real Mallorca i Reial Madrid (2004).
- 6. Gerard López, comprat per 21,6 milions d'euros, al Valencia CF (2000) .
- 7. Geovanni, comprat per 21,3 millones d'euros, al Grêmio Porto Alegre (2001).
- 8. Anderson, comprat per 18,0 milions d'euros, al AS Mónaco (1997).
- 9. Deco, comprat per 18,0 milions d'euros, al FC Porto (2004).
- 10. Ronaldo, comprat per 15,0 milions d'euros, al PSV Eindhoven (1996).
- 10. Dani, comprat per 15,0 milions d'euros, al Real Mallorca, (1997).
Jugadors destacats
Des de la fundació al 1940
|
|
|
Del 1940 al 1980
|
|
|
Del 1980 fins avui
|
|
|
Entrenadors destacats
Artícle principal: Entrenadors del Futbol Club Barcelona
- Johan Cruyff
-
Ladislau Kubala 
Udo Lattek
César Luis Menotti-
Helenio Herrera - Rinus Michels
Radomir Antić- Frank Rijkaard
Bobby Robson- Louis van Gaal
- Terry Venables
- Hennes Weisweiler
Presidents
|
|
Seccions del club
Vigents
Professionals
- Secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona (1926)
- Secció d'handbol del Futbol Club Barcelona (1940)
- Secció d'hoquei patins del Futbol Club Barcelona (1942)
- Secció de futbol sala del Futbol Club Barcelona (1972)
No professionals
- Secció d'atletisme del Futbol Club Barcelona (1915)
- Secció d'hoquei herba del Futbol Club Barcelona (1923)
- Secció de rugbi del Futbol Club Barcelona (1924)
- Secció de beisbol del Futbol Club Barcelona (1941)
- Secció de voleibol del Futbol Club Barcelona (1970)
- Secció d'hoquei gel del Futbol Club Barcelona (1972)
- Secció de patinatge artístic sobre gel del Futbol Club Barcelona (1972)
Equips associats
- FC Barcelona-Institut Guttman
- UB Barça
Desaparegudes
No professionals
- Secció de lluita grecorromana del Futbol Club Barcelona (1924, desapareguda al 1928)
- Secció de ciclisme del Futbol Club Barcelona (1925, desapareguda al 1945, refundada al 2004 i eliminada de nou el 2006)
- Secció de tennis del Futbol Club Barcelona (1926, desapareguda al 1936)
- Secció de patinatge artístic del Futbol Club Barcelona (1952, desapareguda al 1956)
- Secció de gimnàstica del Futbol Club Barcelona (1957, desapareguda al 1976)
- Secció de judo del Futbol Club Barcelona (1961, desapareguda al 1976)
Equips associats
- Barcelona Dragons (creada fora del club el 1991, s'hi uní el 2001 i desaparegué el 2003)
Massa Social
Grups de Suport
- Sang Culé
- Almogàvers
- Boixos Nois
- Dracs
Penyes Barcelonistes
- PB Solera de Castellar del Vallès
- PBB Meritxell
- PB de Gelida
- PB Manresa
- PB de Banyeres del Penedés
- PB Plana de Vic
Vegeu també
| Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia: |
|
 |
Commons. |
 |
Viccionari. |
 |
Viquidites. |
 |
Viquiespècies. |
 |
Viquillibres. |
 |
Viquinotícies. |
 |
Viquitexts. |
 |
Viquiversitat. |
- Avi del Barça
- Camp Nou
- Futbol Club Barcelona B
- Història del Futbol Club Barcelona temporada a temporada
- Mini Estadi
- Museu del FC Barcelona
- Palau Blaugrana
- Palmarés del Futbol Club Barcelona
Enllaços externs
- Plana oficial del club
- FC Barcelona secció de rugby
- Plana del Barça a buxaweb
- Plana barcelonisme.com, portal de l'afició Blaugrana
| Primera Divisió Espanyola 2006-2007 | ||
 Llevant - Osasuna - Racing de Santander - Real Madrid - Real Sociedad - Recreativo de Huelva - Sevilla - València - Vila-real - Zaragoza |
||
| Membres del G-14 | ||
|
|
||
