Hispània
De Viquipèdia
Hispània era el nom donat durant l'Imperi Romà a la Península Ibèrica. Contenia les províncies Hispania Tarraconensis, Hispania Baetica (a la futura Espanya) i Lusitania (Portugal i Extremadura), si bé en una primera divisió les dues últimes formaven una única província (Hispania Ulterior) en contraposició a Hispania Citerior.
Taula de continguts |
[edita] El nom
El nom apareix per primer cop el 200 aC i ve dels fenicis. Sembla que voldria dir "ocult" o "terra de conills" (un animal abundant a la península i desconegut a Àfrica aleshores). La paraula fenicia i hebrea per conill era "tsapan" i la primera vocal s'eliminava al dialecte parlat al sud de la península, el que deixava de fet "span". A una medalla d'Adrià, Hispania es personificada en un conill.
Als textos de l'època hi ha confusió amb el terme Ibèria, emprat pels grecs, i que sembla derivar del riu Iberus (Ebre). Hespèria fou el seu nom grec utilitzat pels poetes, equivalent a Occident en la divisió del mon en quatre parts (Líbia o sud, Àsia o est; Europa el nord i Hespèria el oest)
Cèltica fou el nom donat a les regions occidental i en especial a Hispània poblada pels celtes. Ephorus anomenà Cèltica al oest de la península i Ibèria al est. Finalment també es va dir Tartessos a la part sud a la vora de l'Estret, en contraposició a Ibèria per la resta.
[edita] antigues descripcions
Després de les semimítiques descripcions d'Hesiod, van seguir Karon de Lampsacos (amb un periple per la costa dels pilars d'Hèrcules que s'ha perdut), Hecateos de Milet (vers 500 aC) al qual cal atribuir l'esment de les ciutats de Tartessii, Elibyrge, Iliberris, Illiturgis, Mastia i els mastiani, Suel o Suyalis, Maenoba o Mainobra, Sixos o Saxetanum, Molybdana i Calathe, recollides per Festus Avienus, o les de Sicane, Crabasia i Hyops, els pobles dels ilaraugatae (potser els ilergets) i els misgetes, i les illes de Cromyusa i Melussa.
Heròdot parla de l'Europa occidental molt vagament i esmenta els cynesii o cynetes com el poble mes occidental, després de la gran nació dels celtes, que situa a la riba del riu Ister i a una ciutat anomenada Pyrene. Heròdot esmenta al rei Argantoni de Tartessos com amic dels grecs foceus.
Després d'Heròdot la península fou descrita per Eudoxos de Cnidos (vers 380-360 aC). Ephoros va estendre els confins d'Ibèria fins a Gades. Scylax en parla vagament al seu Periplos, i esmenta el riu Iber i dos illes: Gades i Empòrion. Heròdoros parla dels cynsetes com a poble mes occidental i al nord d'ells els gletes i igletes, dels que els ibers en serien una branca; després els tartessis, els elbysinii, els mastiani i els capiani. Erastòtenes millora la informació gracies a Timòstenes (almirall del rei d'Egipte Ptolomeu Filadelf) però encara molt lluny de la realitat; descriu tres penínsules, la de Grècia, la d'Itàlia i la de Ligúria de la que Ibèria formava part; esmenta la ciutat de Tarraco i parla dels Pirineus com a frontera.
[edita] La conquesta cartaginesa
Els colons de Tir van establir el seu domini sobre una part del territori adjacent a la seva colònia de Gades, part coneguda com a Tarshish (Isaies XXIII 10) o Tartessis pels grecs. Els establiments fenicis no es van limitar a Gades sinó que foren nombrosos a tota la costa sud a la regió de l'Estret. Estrabó diu que el poble fins a la Sierra Nevada (Ilipula) era una barreja de fenicis i nadius coneguts per Mizophoinikes.
Després de la primera guerra púnica el 241 aC Cartago havia esgotat els seus recursos econòmics, i el 236 aC la revolta dels seus mercenaris va ser aprofitada per Roma per dominar Sardenya i Còrsega. Amilcar Barca va dirigir llavors les seves esperances a la dominació d'Hispània (237 aC). No fou difícil i per una política de força i de cooperació amb molts matrimonis mixtes, aviat es va establir el domini cartaginès a bona part de la península (237-229 aC). Es va edificar Cartago Nova. Amilcar Barca va morir el 229 aC i va deixar el poder al seu gendre Asdrubal que va seguir les passes del seu sogre fins el 221 aC en que fou assassinat; llavors el va succeir Anníbal quant ja els romans havien quedat lliures de l'amenaça dels gals que fins llavors el havia tingut ocupats. Asdrubal i Roma van establir per un tractat que el riu Ebre seria el limita de la zona d'influència de cada part (228 aC). El tractat que va posar fi a la primera guerra púnica establia no obstant que els aliats de cada part no podrien ser molestats per l'altra, i segons Tit Livi (Polibi no ho esmenta) la mateixa garantia es va afegir al tractat del 228 aC per la presencia mes al sud de l'Ebre de la ciutat de Sagunt, aliada de Roma. En tot cas Anníbal va posar setge a Sagunt i els romans ho van fer servir de pretext per iniciar la guerra en la qual els romans van conquerir part de la península.
Vegeu: Conquesta romana d'Hispània.
[edita] La conquesta romana
Després del 205 aC quant els cartaginesos ja havien estat expulsats d'Hispània els romans van prosseguir la seva conquesta. Inicialment es va formar una sola província (Hispania) governada per pretors, de vegades un de sol i de vegades dos; dos legions es van estacionar permanentment a la província; els legionaris es van aparellar amb dones peninsulars i quant les legions foren dissoltes es van quedar a Hispània. Mes tard foren dos provincies (Citerior i Ulterior) i mes tard tres, quatre, cinc i sis.
Els celtibers eren el poble principal a l'Hispània central i conservaven el seu autogovern, en forma de república i nominalment aliats dels romans; al nord i oest hi havia pobles independents. La guerra amb els celtibers va ocupar molts anys del següent segle, va tenir molts episodis i molts protagonistes, i va acabar, amb el triomf dels romans. Els pobles mes hostils als romans foren els vacceus i els lusitans. El 171 aC quant va començar la guerra de Macedònia, la península es podia donar per sotmesa llevat de les tribus muntanyeses del nord i alguns llocs concrets dins la península. La revolta celtibera del 153 aC va renovar la guerra que va durar fins el 149 aC i fou conegut com primera guerra celtibèrica. El 149 aC els romans van lliurar la tercera guerra púnica després de la qual es va iniciar la guerra amb els lusitans dirigits per Viriat, que va acabar el 138 aC, mentre es va renovar la guerra (la segona guerra celtibèrica o guerra de Numància). El 143 aC Quint Cecili Metel Macedònic va iniciar la guerra oberta contra els celtibers, que després va seguir amb variada fortuna, fins a la conquesta de Numància el 133 aC que va establir definitivament el poder romà. El 137 aC Junius Brutus va conquerir Gallaecia de manera precària però el domini es va consolidar posteriorment.
El 105 aC els cimbris van obtenir una gran victòria sobre els romans i van entrar a Hispània, part de la qual van assolar durant els anys 104 aC i 103 aC, però la resistència de la població local i el perill romà els va obligar a la retirada.
Les terres hispàniques servien per abastir els magatzems romans de llana, oli i vi. Van ser un dels escenaris de la lluita entre Juli Cèsar i Gneu Pompeu, que va acabar en una guerra civil.
La conquesta dels càntabres i àsturs fou obra d'August i es va acabar el 19 aC.
La romanització va ser relativament ràpida. Els latifundis s'imposaren al camp i es van aprofitar les ciutats ja existents per crear una xarxa urbana estable, complementada per nous nuclis. Sota August es van fundar algunes colònies com Cesaragusta (Saragossa), Emerita Augusta (Mérida), Pax Julia (Beja), Pax Augusta (Badajoz), Legio VII Gemina (Lleó), i d'altres. Es van construir nombroses vies (la primera el 124 aC). Al segle I els turdetans estaven tant romanitzats que havien oblidat la seva pròpia llengua; molts van obtenir la ciutadania llatina i alguns la romana. Alguns hispans van destacar en diversos camps com el poeta Lucà, els dos Sèneca, Columel·la, Pomponi Mela, Quintilià, Marcial, i mots altres.
[edita] Introducció del cristianisme
El cristianisme es va anar expandint a partir del segle I. La cristianització d'Hispània va ser obra dels romans o romanitzats, limitant-se a les ciutats. El camp (pagus) va mantenir les seves creences ancestrals o, en algunes zones, l'antiga religió politeista romana (per això se'ls anomenà pagans, del llatí pagus = camp).
La tradició sosté que l'apòstol Santiago va predicar a la Vall de l'Ebre, però aquesta informació no sols no té cap suport històrica, sinó que, al contrari, certs fets indueixen a creure que és totalment incerta.
En canvi si van poder tenir lloc, encara que afectant més aviat a la Bètica i zona costanera de la Tarraconense, les predicacions de Sant Pau, sobre les quals també existeixen dubtes fundades.
Cap a l'any 65 semblen haver-se fundat esglésies a Acci (Guadix), Urci (prop d'Almeria), Bergium (Berja), Illiturgi (Andújar), Illiberis (prop de Granada), Carteya (Algesires) i Abula (Àvila), governades respectivament pels bisbes Torcuat (Guadix)), Ctesifont (Berja) ), Secundus (Àvila) ), Indaleci (Urci)), Cecili (Ilíberis), Hesiqui (Algesires)) i Eufrasi (Andújar)). Poc després apareixen bisbats a Sevilla (amb Sant Geronci), Tortosa (amb Sant Ruf), Braga (amb Sant Pere) i Evora (amb Sant Manci) i progressivament (Segle II) apareix en altres ciutats de la Tarraconense.
On es fundava una església s'organitzava el "Presbyterium" (el Bisbe i el clero) i aquesta organització eclesiàstica va tenir un caràcter municipal-ciutadà i no es va estendre a les petites viles i a les explotacions del camp, llevat d'algun cas individual aïllat. En les mateixes ciutats la seva existència no fou majoritària. Eren pel cap alt un culte més, sovint clandestí, que arrelava en un petit percentatge de la població. Les persecucions i martiris dels cristians van tenir l'efecte contrari típic d'augmentar el número d'adeptes però sempre com minoria.
L'organització de l'Església es feia mitjançant un ordre jeràrquic (Bisbes, preveres, diaques i ministres), i entre els adeptes es distingia als batejats i als catecúmens.
Cap al 300 o 301 el Concili d' Illiberis registra l'assistència del bisbe de Cesaraugusta, i no cap dubtar de l'existència de Bisbats a Calagurris, Tarraco, Barcino, Gerunda i Dertosa.
El 311 la religió cristiana va entrar a la legalitat i el 313 es va convertir en la religió cooficial de l'Estat, i mes tard en religió oficial, el que va fer possible la seva extensió.
[edita] Els visigots
Els visigots van entrar a la Península el 415 però els seus costums ja estaven fortament romanitzats i per tant van respectar la majoria de tradicions locals (excepte en religió, on van imposar les creences arrianes). La província de Galícia va quedar pels sueus, però les altres (menys una part de la Tarraconense) van restar com a províncies del Imperi al menys fins a l'abolició d'aquest el 476 i de fet encara després. Els visigots van establir un sistema de dos nacions amb un territori i els antics ciutadans romanitzats van restar subjectes a les lleis romanes i els gots eren subjectes de la llei germànica. Expulsats de la Gàl·lia després de la batalla de Vouille el 507, la capital es va establir a Barcino i després a Toledo i el regne visigot fou conegut com a Regne de Toledo.
[edita] Costa d'Hispània
Els principals accidents geogràfics de la cosya, des el Pirineus cap al sud, eren:
- Veneris Promontorium (Cap de Creus)
- Cervaria Sinus o Portus Veneris, entre Rodes i Empúries (Badia de Roses)
- Sucronensis sinus (golf de Valencia)
- Dianum promontorium (Cap de Sant Martí)
- Illicitanis sinus (Badia d'Alacant)
- Saturni Promontorium (Cap de Palos)
- Charidemi promontorium (Cap de Gata) al que precedia el Massienus Sinus, que no té nom modern.
- Urcitanis Sinus (Golf d'Almería)
- Gaditanum Fretum (Estret de Gibraltar) i Herculis Columnae (Gibraltar)
- Cuneus promontorium (Cap de Santa Maria)
- Sacrum Promontorium (Cap de Sant Vicenç)
- Barbarium promontorium (Cap Espichel)
- Magnum promontorium (Cap de la Roca)
- Lunarium promontorium (Cap Carvoeiro)
- Celticum o Nerium promontorium (Cap de Finisterre)
- Coru o Trileucum promontorium (Cap Ortegal)
- Oeaso promontorium (Cap del Higuer)
[edita] Rius principals
Els rius principals foren:
- Tagus (Tajo)
- Ana (Guadiana)
- Iberus (Ebre)
- Durius (Duero)
- Baetis (Guadalquivir)
- Minius (Minho)
[edita] Comarques i muntanyes
La part central es deia Idubeda al nord i Oròspeda al sud. La regió de Sierra Morena es deia Marianus Mons i la Sierra Nevada Ilipula. Les muntanyes del nord eren el Vasconum Saltus i les del sud Castulonensis Saltus i Argentarius Mons
