Max Weber
De Viquipèdia
Maximilian Weber (Erfurt, Alemanya el 21 d'abril de 1864 – Munich, Alemanya el 14 de juny de 1920) va ser un sociòleg alemany.
Fill major dels set que van tenir sa mare i son pare, un polític de l'Alemanya de Otto von Bismarck. El seu germà menut Alfred Weber va ser també un destacat economista i sociòleg. El 1882 començà els seus estudis de dret a la Universitat de Heidelberg. També va estudiar en altres universitats, fonamentalment en la de Berlin, on es va dedicar especialment a la història. Es va doctorar en dret, el 1889 i aviat va entrar a formar part del cos de professors de la Universitat de Berlin. Va ser professor d'economia a les universitats de Friburg de Brisgòvia (1894) i Heidelberg (1896), abandonà la docència el 1903 per motius de salut i s'hi va reintegrar el 1918.
Es va fer càrrec de la redacció d'una de les primeres revistes dedicades a la sociologia, Arxiu de Ciències Socials. El 1905 aparegué el més famós dels seus estudis, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. El 1909 va fundar, junt a Georg Simmel i Ferdinand Tönnies, l'Associació Alemanya de Sociologia. Se'l considera amb Karl Marx, Vilfredo Pareto, Ferdinand Tönnies i Émile Durkheim un dels pares de la sociologia.
Durant la Primera Guerra Mundial va desenvolupar una forta crítica a la política belicista del II Reich. Quan va acabar la guerra va ser membre del comité d'experts de la Delegació de Pau de Versalles. També va formar part de la comissió redactora de la Constitució de Weimar. Durant llargs períodes de la seua vida va patir fortes depressions nervioses; ambtot, la seua és una de les obres més extenses de les ciències socials.
Els seus treballs comprenen molts aspectes i molt variats, i solament d'una manera parcial manifesten les tensions internes de l'autor i els seus enfrontaments amb els utilitaristes, els marxistes i els historicistes. Preocupat per la influència mútua dels interessos materials i espirituals en la interacció de les classes i grups socials, va investigar els vincles entre idees religioses i conductes econòmiques tant en les societats occidentals com en les orientals. També va estudiar els nexes entre el protestantisme —principalment en la seua versió calvinista— i la gènesi del capitalisme. També es va interessar per la natura del poder i les seues modalitats (tradicional, racional i carismàtic), i en tot moment va remarcar la pluralitat de causes del desenvolupament històric i la necessitat de conéixer els continguts culturals per a interpretar els canvis socials, en la perspectiva d'arribar a una conceptualització de les col·lectivitats en funció del comportament social i no de les estructures.
Les seues aportacions metodològiques són molt rellevants, en aprofundir els treballs de Wilhelm Dilthey en la distinció entre les metodologies de les ciències naturals i les de les ciències socials.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Max Weber va nàixer a Erfurt, a Turíngia, Alemanya. Va ser el primogènit dels set fills que van tenir Max Weber (pare), un prominent polític i funcionari, i Helene Fallenstein. El seu germà Alfred Weber va ser igualment sociòleg i economista. Gràcies al compromís del pare amb la vida pública, Weber va créixer en una llar immersa en la política. A casa seua sovintejaven les visites d'una llarga llista d'erudits i figures públiques. Al mateix temps, Max Weber va demostrar de ser intel·lectualment precoç. El regal de Nadal que va fer als seus pares el 1876, quan només tenia tretze anys, va consistir en dos assajos històrics titulats "Sobre el curs de la història d'Alemanya, amb especial referència a les posisions del Papa i l'Emperador" i "Sobre el període imperial de Roma, des de Constantí a la migració de les nacions". Semblava clar que Weber es dedicaria a les ciències socials. A l'edat de catorze anys, ja escrivia cartes plenes de referències a Homer, Virgili, Ciceró i Titus Livi. I, ja abans de començar els estudis universitaris, tenia uns grans coneixements sobre Goethe, Spinoza, Kant i Schopenhauer.
Al 1882 Weber va entrar a la Universitat de Heidelberg com a estudiant de dret. No sols havia triat la mateixa branca que son pare, sinó que també va ingressar en la mateixa fraternitat que ell. A més dels seus estudis de dret, durant aquest període, Weber va sovintejar les classes d'economia, va estudiar tant història medieval com teologia i va servir de manera intermitent a l'exèrcit alemany a Estrasburg. A la tardor de 1884, Weber va tornar a casa dels pares per a continuar els seus estudis a la Universitat de Berlin. Hi va restar els següents vuit anys, amb l'excepció d'un trimestre a Göttingen i dels curts períodes d'entrenament militar, i hi va passar de ser estudiant, a ajudant a les corts de Berlin i, més tard, docent a la Universitat d'aquesta ciutat. El 1886 Weber es va llicenciar en dret. Va continuar els seus estudis d'història . I es va doctorar el 1889 amb una tesi sobre història del dret, La història de les societats comercials a l'Edat mitjana. Dos anys més tard, Weber va fer la tesi d'habilitació, La història agrària romana i la seua importància per al dret públic i privat, la qual cosa el qualificava per a ser professor universitari.
Aquests anys, a més, van ser decisius per a la formació d'un altre vessant de Weber, ed d'home polític, ja que va ser llavors que va començar a interessar-se en els problemes socials de l'època i, el 1888, es va afiliar al "Verein für Socialpolitik" (Associació per la política social), la nova associació professional dels economistes alemanys que provenien de l'anomenada Escola històrica, per a la qual la principal funció de l'economia era la resolució dels problemes socials i econòmics de l'època i que va ser capdavantera en els estudis estadístics a gran escala dels problemes econòmics. El 1980 el "Verein" va posar en marxa una programa de recerca per examinar allò que llavors era conegut com "La qüestió polonesa" (també dita Ostflucht): és a dir, el fenomen consistent en l'afluència de treballadors agrícoles estrangers a l'Alemanya Occidental i la migració paralel·la dels treballadors locals a les ciutats alemanyes en un procés de ràpida industrialització. Va ser Weber qui se'n va fer càrrec, de la recerca, i qui en va escriure gran part dels resultats. L'informe final va ser lloat de manera general com una excel·lent mostra de recerca empírica i va ajudar a cimentar la reputació de Weber d'expert en economia agrària.
El 1893 es va casar amb la seua cosina llunyana Marianne Schnitger, qui al seu torn va ser una figura de la causa feminsta, així com de la política i de la vida intel·lectual d'Alemanya i qui a la mort de Weber (el 1920) ajudaria de manera decisiva en la recopilació de tota la seua obra dispersa en articles a revistes. El 1894 el matrimoni es va traslladar a Friburg, on Weber va ser nomenat professor d'economia. El maig de 1895 hi va pronunciar la seua lliçó inaugural ("L'Estat-nació i la política econòmica") que va causar sensació. Hi expressava de manera encesa el seu nacionalisme, recolzava l'imperialisme alemany i afirmava la primacia dels valors alemanys per a un teòric alemany de l'economia política. Al mateix temps, criticava la base social del règim de Bismarck, fonamentat en el domini dels junkers, els aristòcrates de la Prússia oriental, i assenyalava la impotència política del liberalisme alemany. El 1897 va ser nomenat també professor d'economia, però aquesta vegada en la Universitat de Heidelberg. Tanmateix, el fet clau d'aquell any va ser la mort de son pare, dos mesos després d'una greu discussió amb el fill. Arran d'això Weber cada vegada serà més propens a patir de "nerviosisme" i insomni, la qual cosa farà que tant els seus deures com a professor , com les seues classes li esdevinguen tasques difícils de portar a terme. L'empitjorament d'aquest anomenat "dol patòlogic" el va obligar a reduir el nombre de les classes, fins que, la tardor de 1900, Weber va abandonar l'ensenyament, interrompent fins i tot el curs d'aquell any. Després d'una estada en un sanatori durant l'estiu i la tardor, Max i la seua dona, Marianne, van marxar de viatge cap a Còrsega, Itàlia i Suïssa a finals d'any i ja no van tornar a Heidelberg fins l'abril de 1902.
Després de la intensa productivitat que l'havia caracteritzat els primers anys de la dècada dels 90, Weber no va publicar res en un període que va de principis de 1898 fins a la tardor de 1903, quan va renunciar i tot al seu lloc de professor d'economia a la Universitat. Aquell mateix 1903, però, va ser l'any en què va començar a eixir d'aquest estat d'abaltiment. Junt amb Edgar Jaffé i Werner Sombartl va fundar la revista Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik a la qual tindrà el càrrec d'editor associat i on hi publicarà alguns del seus articles més importants, entre ells Sobre la teoria de les ciències socials(1904) i, la que és considerada com la seua obra principal, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1904 i 1905), que posarà les bases per a la seua recerca posterior sobre l'impacte de la cultura i la religió en el desenvolpumanet dels diferents sistemes econòmics. L'ètica protestant va ser, a més, l'únic treball que MAx Weber va veure publicat com a llibre.
L'any següent, el 1904, va viatjar als Estats Units. I a Saint Louis va donar una confèrencia amb el títol de Capitalisme i societat rural a Alemanya.
Junt amb Ferdinand Tönnies i Georg Simmel, el 1910 va fundar la Societat alemanya de sociologia. Al pensament ascètic que havia estat analitzat a L'ética protestant oposa llavors el misticisme rus. Apereix així d'alguna manera el que va acabar sent la seua teoria dels tipus ideals. L'any següent, a més, va començar a treballar en la sociologia de la religió, en la inacabada Economia i societat, que hauria hagut de ser la seua obra fonamental. I el 1912, Weber va mirar d'organitzar un partit d'esquerres que unís socialdemòcrates i liberals. Va fracassar, però, perquè molts liberals temien els ideals revolucionaris dels socialdemòcrates.
Quan va esclatar la Primera guerra mundial, Max Weber tenia 50 anys i va demanar de ser cridat com a oficial de reserva. Es va ocupar, tot i que només durant un curt període, de la gestió de huit hospitals militars de la regió de Heidelberg. Entre 1915 i 1916 va ser membre de les comissions que intentaven manternir la supermacia alemanya a Bèlgica i Polònia després de la guerra. Weber, que en certa manera va ser un imperialista alemany, volia l'eixamplament de l'Imperi alemany tant cap a l'oest, com cap a l'est. El 1918, va esdevenir mebre del consell de treballadors i soldats de Heidelberg, assessor de la Comissió alemanya de l'armistici al Tractat de Versalles i de la comissió encarregada de la redacció de la Constitució de Weimar. Va ser gràcies a això que va poder argumentar a favor de la inclusió de l'article 48 que, passat el temps, va ser aprofitat per Hitler per a poder governar per decret, així com per a obtenir poders dictatorials i suprimir tota mena d'oposició. Deixant de banda la seua actuació política, però, durant la guerra Weber va estudiar el confucianisme, el taoisme, l'hinduisme i el judaisme, i va sintetitzar el seu treball sobre les religions, cosa que es veurà cristalitzada en la publicació, el 1917, de diversos treballs al respecte.
Des del 1918, Weber va tornar a l'ensenyament, primerament a la Universitat de Viena i després (1919) a la de Munic. Va ser precisament a Munic que va encapçalar el primer institut alemany de sociologia.
Arran de l'agitació de signe dretà de 1919 i 1920, Weber va optar per abandonar la política. Molts col·legues i estudiants de Munic el menyspreaven tant pel seu discurs, com per la seua actitud esquerrana durant la Revolució alemanya de 1918 i 1919. N'hi ha va haver, d'estudiants, que van arribar a protestar a la porta de casa seua.
Max Weber va morir de pneumònia a Munic, el 14 de juny de 1920. Cal assenyalar que molts dels seus treballs, a hores d'ara famosos, van ser aplegats i publicats postumament i que així mateix, van provocar la reflexió de sociòlegs com ara Talcott Parsons i C. Wright Mills.
És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
[edita] Weber i la política alemanya
Max Weber es descrivia ell mateix com un liberal de l'ala esquerrana. I pot ser considerat com un social-liberal. Un des seus punts de vista de liberal del segle XIX és el seu aferrissat nacionalisme, basat en un republicanisme clàssic, i també la idea que una nació de ciutadans lliures es manté per les virtuts i el caràcter d'aquests ciutadans. Tenia també una forta creença en els beneficis del capitalisme. L'element social del seu pensament caldria trobar-lo en la seua voluntat de transformar la classe treballadora alemanya en una classe de ciutadans responsables, virtuosos i amb caràcter. Això volia dir que els treballadors havien de ser educats donant-los responsabilitats polítiques.
Weber va començar a ser conegut arreu d'Alemanya cap al 1984, com a resultat del seu estudi de l'anomenada qüestió polonesa. Va tenir una gran influència en la voluntat alemanya de germanitzar la part més oriental del país. En el discrurs que va fer al V Congrés Soacial Evangèlic Weber va proposar de tancar la frontera als treballadors polonesos provinents de Rússia i Àustria-Hongria. temia que Alemanya arribés a perdre aquells territoris. Per això proposava de recolonitzar amb colons alemanys provinents de l'oest els grans estats governats pels junkers prussians. Aquests colons podien, a més, establir-se en xicotetes granjes. El congrés es va posar en contra de les tesis de Weber perquè recolzava els junkers prussians, però Weber va poder influir tant els seus amics, com aliats com ara el pastor Friedrich Naumann, qui més endavant esdevindria un polític molt influent i un dels fundadors del Deutche Demokratische Partie d'abans de la Primera Guerra Mundial.
El 1905, però, Weber havia canviat el seu punt de vista pel que fa ala qüestió nacional. Estava impressionat per l'actitud del Partit Liberal rus —que pretenia un canvi en el nacionalisme rus i acceptar com a russos les minories ètniques que formaven part del país. Seguint això, Weber pretenia que els alemanys absorbissen grups com ara els polonesos, que esdevindrien així part integrant d'un gran Imperi Alemany. Ja que Weber creia que lúnica manera d'assegurar la supervivença cultural d'Alemanya passava per la creació d'un imperi. els poders polítics havien d'estar a la base de la defensa de la cultura i l'economia i evitar, per tant, que Alemanya esdevingués un país impotent com Suïssa, per exemple.
Tot i això Weber no apreciava gaire les idees nacionalistes buides de molts nacionalistes alemanys. No trobava acceptable que el poder fos l'única finalitat. Els polítics, a més de tenir una forta ambició de poder per a guanyar, havien de representar unes determinades idees. Aquesta idea de la voluntat de poder és clarament una influència de Nietzsche que va ser molt popular en l'Alemanya dels anys 90. El significat, però, que Nietzsche donava a aquesta voluntat de poder era completament individual, no tenia el significat que li donava Weber d'una volutat de poder per a fer més fort un col·lectiu (Alemanya). Weber volia fer més poderosa l'economia alemanya amb la creació d'un gran imperi. Temia que el creixement de la població mundial portés, a llarg termini, a la desocupació i creia que l'única defensa possible dels treballadors alemanys era recolzar la creació d'aquest imperi. O que s'acabés l'expansió econòmica i els països protegissen les seues econòmies mitjançant tanques duaneres. No va preveure, és clar, els avanços tecnològics o els beneficis del comerç internacional per a l'economia nacional al llarg del segle XX.
Weber volia també acabar amb el poder de la noblesa. I menyspreava la covardia de les classes mitjanes que deixaven el govern en mans de la noblesa.
Segons la seua opinió, els partits socialistes eren inofensius, ja que, al seu temps, es tronarien cap a les classes mitjanes. L'únic entrebancava que Alemanya esdevingués un poder a escala mundial era, al seu entendre, la noblesa. I calia que les classes mitjanes s'unissen contra l'aristocràcia. Weber estava en contra de les fraternitats d'estudiants perquè idealitzaven les graduacions militars. I pretenia d'aturar la influència el sector agrari que perjudicava les regulacions dels canvis da borsa. Era especialment contrari al costum de l'alta burgesia de comprar títols nobiliaris i terres. Totes aquestes opinions van provocar una certa consternació en la dreta alemanya. Weber volia un creixement econòmic il·limitat. I s'estimava més una promoció personal basada en l'habilitat i el propi talent que no en els graus militars. Per a ell els diners eren més útils invertits en una empresa que no malbaratats en terres. Temia la ineficàcia de l'economia dels països catòlics o no-puritans i que Alemanya esdevingués com Àustria Verösterreicherung Deutschlands.
[edita] Aportacions
[edita] Sociologia de la religió
[edita] L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme
[edita] La religió de Xina: confucionisme i taoisme
[edita] La religió de l'Índia: La sociologia de l'hinduisme i el budisme
[edita] Judaisme antic
[edita] Sociologia de la política i el govern
[edita] Economia
[edita] Obres
- Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus (L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, 1904-05).
- Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i societat, 1922)
