Gran depressió

De Viquipèdia

La Gran depressió fou un període de deu anys (entre 1929 i 1939) caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que la història moderna coneix. No hi ha consens sobre les causes, si bé es sol assenyalar que s'originà als Estats Units d'Amèrica, coincidint amb el crack borsari del 24 d'octubre de 1929 (l'anomenat "Dijous Negre") a Wall Street.

Es va estendre des dels Estats Units a la resta del món capitalista. La crisi provocà grans taxes de desocupació: catorze milions de persones als Estats Units, sis a Alemanya i tres al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S'estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa a la meitat de la dècada de 1930.

L'elecció com a president de Franklin Delano Roosevelt i l'establiment del New Deal el 1932 marcà l'inici del final de la Gran Depressió als Estats Units. No obstant això, a Alemanya, la desaparició del finançament exterior, a principis de la dècada de 1930, i l'augment de les dificultats econòmiques, van propiciar l'aparició del nacional-socialisme i a l'arribada al poder d'Adolf Hitler.

Aquesta família, els Wares, vivia en un campament improvisat a Terminal Island, Califòrnia, Estats Units al 1930 a causa de la Gran Depressió

[edita] Precedents

És dificil assenyalar el conjunt de factors que originaren la mencionada recessió, tot i que la Primera Guerra Mundial i la consegüent caiguda del sistema monetari internacional, basat en el patró or, hi teniren un paper preponderant.

La financiació d'aquest conflicte bèlic va deixar sense reserves d'or a les principals potències europees, concentrant-se aquest als Estats Units d'Amèrica i a Espanya, i amb un deute considerable, que encara s'hauria d'aprofundir més amb les tasques de reconstrucció. Aquests forts desequilibris convertiren en inviable el sistema del patró or, vigent fins aleshores. També ocasionaren una dependència financera d'Europa respecte a l'altre costat de l'Oceà Atlàntic, que ajudà a la propagació de la crisi.

L'abundància d'or permeteren uns tipus d'interès baixos als Estats Units, que facilitaren la bonança econòmica dels anys 20, així com la realització de nombroses inversions a una Europa necessitada per la reconstrucció. Aquesta abundància de diners també facilitaren l'inici de varies bombolles especulatives, la més destacada de les quals va ser la de la borsa de Wall Street.

Al costat oriental de l'Atlàntic, la completa caiguda del sistema monetari vigent ocasionà importants trastorns. Els bancs centrals, habituats a la escassesa de l'or i ofegats pel deute públic, no trobaren una disciplina monetària adequada, generant importants hiperinflacions. Aquestes foren de gran gravetat a les antigues potències centrals, especialment a Àustria i Alemanya.

[edita] El crack

En aquest context, es proposà una tornada a l'antic sistema que tan bons resultats havia donat, de forma que progressivament els països més importants fixaren la paritat de la seva moneda amb l'or. Però moltes, acostumades al seu prestigi monetari del passat, sobrevaluaren les seves respectives monedes. Aquest cas era especialment notori amb la lliura esterlina, degut principalment a les pressions de Winston Churchill.

Amb unes monedes europees sobrevaluades, s'incrementà el fluxe d'or cap als Estats Units. A més, els importants guanys que l'especulació a la borsa estava generant duguè a moltes persones a endeutar-se per a comprar accions, de forma que poc a poc pujàren els tipus d'interès i s'incrementà encara més el fluxe d'or.

Aquesta creixent inversió en borsa va anar deixant sense financiació ni consumidors als sectors productius (especialment els europeus) als quals estaven lligades les accions, iniciant una petita recessió econòmica a començaments del 1929. La borsa, però, accelerà la seva tendència alcista, augmentant així la ja sorprenentment alta sobrevaloració de les accions, que tard o d'hora havia de desapareixer.

Molts foren els analistes que ho advertiren, i en nombroses ocasions semblava que la caiguda havia de començar, però finalment no va ser fins al 24 d'octubre en que es va produir el crack. La conseqüència: milers de petits estalvis destruits i moltíssima gent endeutada sense possibilitat de tornar els doblers.

Els bancs començaren a tenir problemes de liquiditat, ja que gran part dels que havien demanat un prèstec es declaraven insolvents, mentre que la gent, temerosa de que no li tornin els seus estalvis, els treia massivament. Molts d'ells, es declararen a la fallida.

Per a més informació vegeu Crack del 29

[edita] Reacció i profundització de la crisi

Seguint les directrius de les teories dominants de l'època, la Reserva Federal apujà encara més els tipus d'interès, reduint així la oferta monetària. Aquesta política no ajudà a recuperar la liquidesa dels bancs, sino que fóu l'origen de dificultats financeres encara majors, que patiren especialment les empreses. També reduí dràsticament el nivell de demanda agregada, de forma que els productors es trobaven amb excedents que no sabien com vendre, ocasionant una dramàtica caiguda dels preus i dels beneficis.

Així s'inicià un procés en cadena, on la fallida d'unes empreses duia automàticament a les d'altres (especialment dins el sistema bancari), deixant així a milers d'inversors a la ruïna i a milions de treballadors a l'atur.

Els importants problemes financers dugueren als governs a aplicar polítiques proteccionistes respecte al comerç, basant-se en un extrem nacionalisme econòmic. Els primers en fer-ho varen ser els Estats Units, amb l'aprovació de la Hawley-Smoot Tariff Act al juny de 1930, començant així una guerra comercial amb un impacte eminentment negatiu sobre l'economia mundial.

A Europa, les desinversions fetes pels ciutadans dels Estats Units tingueren el mateix resultat, o encara pitjor, que al país on s'havia causat la depressió. El cas mes greu va ser l'Alemanya de la República de Weimar, on les pèssimes condicions econòmiques ocasionaren l'ascens dels totalitarismes i la victoria electoral d'Adolf Hitler al 1932, i la seva presa del poder al 1933.

[edita] Franklin D. Roosvelt i el New Deal

Aquell mateix any, també als Estats Units es produeix un canvi de govern. Franklin D. Roosvelt guanya les eleccions, amb la promesa d'acabar amb la recessió. La política que aplicà és coneguda com a New Deal, i posa les bases de l'Estat del Benestar modern.

Seguint les teories de John Maynard Keynes i altres economistes heterodoxes, Roosvelt començà a combatre la recessió per mitjà del deute públic. Però la por a que es produeixi un procés inflacionari, així com el desconeixement general d'aquestes teories i dels seus mecanismes d'aplicació, varen impedir que aquestes tinguessin l'efectivitat que s'esperava d'elles. Aquesta por, òbviament, estava infundada, ja que l'economia es trobava a un important procés deflacionari.

Per contra, a l'Alemanya de Hitler es començaren a construir importants infraestructures recurrint a les mateixes tècniques, amb un notable èxit econòmic. Això li permití agafar un avantatge de 6 anys respecte a la resta de les potències, excepte la URSS.

No va ser fins l'arribada de la Segona Guerra Mundial, en que els governants s'oblidàren de la inflació, quan les despeses en armament aconseguiren un augment significatiu de la demanda agregada i la recuperació de les economies capitalistes.

[edita] Conseqüències

Generalment, es considera la Segona Guerra Mundial com a conseqüència directa de la Gran depressió, ja que fóu aquesta, junt amb el sentiment d'haver ser tractats injustament al Tractat de Versalles, la que va permetre l'ascensió de Hitler al poder. Cal dir que aquesta explicació només es parcialment vàlida, ja que tant Itàlia com el Japó quedarien fora d'ella.

A l'àmbit sociològic, tota una generació va quedar marcada per la dramàtica dècada dels 30. Aquest fet n'es la causa principal de l'acceptació de les teories keynesianes, trencant així amb els postulats de la economia clàssica. Apareix així l'Estat del Benestar, que dura fins avui en dia.