Charles Pierre Baudelaire
De Viquipèdia
Charles Pierre Baudelaire (1821-1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Va ser un dels poetes més influents del segle XIX, i se'l va anomenar "el poeta maleït" degut a la seva vida de bohèmia i als seus excessos.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infància
Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del Despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució de 1793), que no arribava als 30 anys quan va néixer, li va ensenyar anglés. Quan Baudelaire va néixer, Joseph tenia ja seixanta anys i un fill d'un matrimoni anterior, Claude Alphonse.
Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que tot i que es coneix molt poc sobre ella, va haver de tenir un gran pes sobre la família. Baudelaire la recorda en un poema aparegut a "Les flors del mal":
La servante au grand coeur dont vous étiez jalouse, Et qui dort son sommeil sous une humble pelouse, Nous devrions pourtant lui porter quelques fleurs. (A la serventa de gran cor de qui estaves gelosa, i que ara dorm el seu somni sota la humida gespa, no obstant hauríem de portar-li algunes flors).
Jean François Baudelaire va morir al 1827, quan Charles tenia tan sols sis anys, deixant una petita herència. La seva mare es va casar per conveniència amb Jacques Aupick, un dels seus veïns, de quaranta anys, que va arribar a ser general comandant de la plaça fort de París, i que probablement havia estat el seu amant. Això va tenir un gran impacte emocional sobre Baudelaire, que ho va viure com un abandonament, i que mai va arribar a tenir una bona relació amb Aupick.
Després de les jornades revolucionàries de 1830, Aupick va ser ascendit a tinent coronel degut a la seva participació a la campanya d'Argelia. Dos anys més tard va ser nomenat cap de l'Estat Major i tota la família es va traslladar a Lyon, on van romandre quatre anys durant els quals Baudelaire va estudiar al Collège Royal de Lyon (de l'ambient del qual no guardaria bons records). Però Baudeleire s'avorria i es va escapar del seu "empresonament". La seva mare, impregnant-se de la personalitat d'Aupick, es va tornant cada cop més rígida i puritana. El 1836 el seu marit va ser ascendit a general de l'Estat Major. Van tornar a París, on Baudelaire va ser internat al Collège Louis-le-Grand durant dos anys i mig. Allí llegeix a Sainte-Bauve, a Chenier i Musset, als quals més tard criticarà. Va aconseguir el títol de Batxiller superior, però per una falta encara desconeguda, va ser expulsat.
[edita] Joventut i bohèmia
El 1840 Baudelaire es va matricular a la Facultad de Dret. Va començar a freqüentar la juventut literària del Barri Llatí i va fer nous amics, com ara Gustave Le Vasseur y Ernest Prarond. També va iniciar una amistat amb Gérard de Nerval, de Sainte Beuve, de Théodore de Banville y Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.
Va començar a portar una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família degut a la seva addicció a les drogues i els ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i va mantenir relaciones amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí. Charles la denomina La Louchette (la "guenya"). A més a més era calba. Probablement ella li va contagiar la sífilis. A Les flors del mal, Baudelaire escriu un poema en el qual es refereix a Sarah, probablement escrit en el moment en que va deixar de veure-la tan sovint i va reiniciar les seves relacions amb Jeanne Duval.
Une nuit que j'étais près d'une affreuse Juive,
Comme au long d'un cadavre un cadavre étendu,
Je me pris à songer près de ce corps vendu
A la triste beauté dont mon désir se prive
(Una nit que estava amb una horrible jueva,
com un cadàver estès al costat d'un altre,
pensava al costat d'aquell cos venut,
en aquesta trista bellesa de la qual el meu desig es priva).
La conducta de Baudelaire horroritza la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida lliberal i tot sovint llibertina que portava Baudelaire, que no volia entrar a la carrera diplomàtica, tracta de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març de 1841 un consell de família l'envia a Bordeus per tal que embarqui cap als Mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta en companyia de comerciants i oficials de l'exèrcit.
De retorn a França, es va instal·lar de nou a la capital i va tornar a les antigues costums desordenades.
Va començar a participar en els cercles literaris i artístics i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l'inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d'art. Bona mostra del seu treball com a crític són Curiositats estètiques, recopilació pòstuma de les seves apreciacions i L'art romàntic (1868), obra que va reunir tots els seus treballs de crítica literària. També va ser pioner en el camp de la crítica musical. Baudelaire va traduir autors com Hoffmann i Edgar Allan Poe.
[edita] Últims anys
Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal e 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltanat de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i les bones costums» i el seu autor va ser procesat. Davant de les acusacions Baudelaire va respondre:
Tot i així, ni l'ordre de suprimir sis dels poemes ni la multa de tres-cents francs que li van imputar van impedir la reedició de l'obra el 1861. En aquesta nova versió van aparèixer, a més a més, uns trenta cinc textos inèdits. D'aquesta època també són els Petits poemes en prosa (1869), Paraïsos artificials (1858-1860) i d'altres obres.
El 1864 va viatjar a Bèlgica i va residir dos anys a Brusel·les. Allí va intentar guanyar-se la vida fent conferències d'art però no va tenir èxit. La sífilis que patia li va causar el primer conat de paràlisis (1865), i els símptomes d'afasia i hemiplèxia que arrossegaria fins a la mort van aparèixer el 1866, quan va patir un atac a l'església de Saint Loup de Namur. Va ser traslladat d'urgència per la seva mare a una clínica de París, on va mantenir-se sense parla però lúcid fins a la seva mort l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort.
Charles Baudelaire és considerat el pare i profeta de la poesia moderna.
[edita] Obres
- Le Salon de 1845 (1845)
- Le Salon de 1846 (1846)
- Le Salon de 1859 (1859)
- Journaux intimes (1851-1862)
- Les Paradis artificiels (1860)
- Curiosités esthétiques (1868)
- Réflexions sur quelques-uns de mes contemporains (1862)
- Richard Wagner et Tannhaüser à Paris (1862)
- Le Peintre de la vie moderne (1863)
- L'œuvre et la vie d'Eugène Delacroix (1863)
- Mon cœur mis à nu (1864)
- L'art romantique (1869)
- La Fanfarlo (1847)
- Du vin et du haschisch (1851)
- Les Fleurs du mal (1857)
- Fusées (1867)
- Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris (1862)
[edita] Influència
Baudelaire és un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts un adicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva critica de la poesia "útil", pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellessa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure cap missatge polític.
Baudelaire va ser per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme, per a d'altres el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors de la literatura i la poesia moderna del segle XX més importants. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generación posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sumblim i allò diabòlic; allò alt i allò baix; l'ideal i l'aborriment; es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més a més, va establir per a la poesia una estructura basada en "correspondències", imatges sensorials que representen la vida espiritual de l'home modern, idea que desenvolupa al poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deudor d'aquesta idea de Baudelaire.
