Califat fatimita
De Viquipèdia
El califat fatimita es caracteritza per ser l'únic califat xiïta ismailita de la història de l'Islam. S'exten al nord-est d'Àfrica, entre el 909 i el 1171 d.C. Rep el nom de fatimita, ja que la dinastia que el formà descendia, suposadament, del profeta Mahoma per línia de la seva filla Fàtima az-Zahra.
Taula de continguts |
[edita] Els fatimites a Tunísia
- Ubayd Allah al-Mahdi Billah (909-934)
- Muhammad al-Qaim Bi-Amrillah (934-946)
- Isma'il al-Mansur Bi-Nasrillah (946-952)
- Ma'ad al-Muizz Li-Deenillah (952-975)
La dinastia fatimita fou fundada per Said ibn Husayn (conegut com a Ubayd Allah al-Mahdi Billah), d'origen siri, a Tunísia. Amb la idea de controlar el comerç saharià, ràpidament dominaren tot el Magreb central, territoris que ara ocupen el Marroc Oriental, Argèlia, Tunísia i Líbia, i l'illa de Sicília. Fracassa, però, en les seves campanyes al Marroc Occidental. La capital d'aquesta època inicial era una ciutat de nova planta anomenada Mahdiyya, en referència al títol de Mahdi que es va auto-otirgar Said b. Husayn.
Durant el regnat de Muhammad al-Qaim, es construeix una important flota de 900 vaixells, amb la que s'ataquen les costes de França i Itàlia. El règim haurà de fer front a una revolta bereber (944-947), liderada per Abu Yazid, que comptava amb el support del califat omeia d'Al-Andalus, i a una revolta siciliana, apaciguada quan els Kalbites obteniren el títol d'Emirs. També l'imperi bizantí tornà hostil als fatimites, aliant-se amb el Califat de Córdoba, principal responsable de les derrotes fatimites al Marroc Occidental.
Isma'il al-Mansur pacifica el regne, i Ma'ad al-Muizz aconsegueix la conquesta d'Egipte, gràcies a un gir estratègic en les seves aliances i els seus objectius. Efectivament, al seu exercit es trobaven nombrosos sicilians, dos contingents Rum (bizantins) i gran quantitat de berebers que no pertanyien a la tribu dels Kotama, sobre la qual s'havia basat l'exèrcit fatimita fins aleshores.
[edita] Els fatimites a Egipte
- Ma'ad al-Muizz Li-Deenillah (952-975)
- Abu Mansoor Nizar al-Aziz Billah (975-996)
- Al-Hakim bi-Amr Allah (996-1021)
- Ali az-Zahir (1021-1035)
- Al-Mustansir del Cairo (1035-1094)
- al-Musta'li (1094-1101)
- al-Amir Bi-Ahkamillah (1101-1130)
- al-Hafiz (1130-1149)
- az-Zafir (1149-1154)
- al-Faiz (1154-1160)
- al-Adid (1160-1171)
Al 969 d.C. es culmina la conquesta de l'Egipte, on s'instal·la la nova capital (també de nova planta) a El Caire l'any 973. La inestabilitat política que causà la irrupció dels fatimites al Magreb havia desviat el comerç trans-saharià, i la hostilitat bereber no seblava ajudar a reactivar-ho.
Això va forçar un canvi d'estratègia, interessant-se més pel comerç de l'Oceà Índic, el qual intentaren desviar des del Golf Pèrsic cap al Mar Roig amb nombroses ambaixades a la Índia i al Iemen, que finalment es va convertir a l'ismailisme sota la dinastia sulayhita.
També posaren els seus ulls a la costa de Síria i Palestina, on aconseguiren dominar nombroses places fortes, i al Hijaz (territori que inclou les ciutats santes de La Mecca i Medina), que depenia alimentàriament d'Egipte. Els seus dominis al Magreb central passàren a tenir un paper secundari, donant el vice-regnat als Zirins, cosa que suposà una progressiva regresió de la frontera occidental.
Per evitar la hostilitat de les poblacions locals, i conscients de la poca acceptació de l'ismailisme entre els egipcis, al-Muizz decretà la completa igualtat religiosa, fins i tot dins l'administració, on els càrrecs es repartiren més pel mèrit que pel llinatge. Aquest detall cap a les altres confesions suposà un important pas en les relacions amistoses amb l'imperi bizantí.
Les polítiques fatimites suposaren una important millora en el nivell de vida de l'Egipte, augmentant notoriament la seva riquesa. Aquesta es va mantenir fins al regnat d'Al-Hakim, on la falta de finançament del sistema de reg es va començar a fer notori. Ja des de l'època d'al-Muizz les importants despeses militars que suposava la presència a Siria, així com la xarxa de missioners-ambaixadors, varen forçar l'augment dels imposts sobre la terra i sobre el comerç. A més, el manteniment de les infraestructures hidràuliques quedà a càrreg dels propis agricultors.
[edita] Decadència
La progressiva degradació de l'agricultura suposà una important crisi econòmica i alimentària. Amb l'objectiu d'evitar revoltes, Al-Hakim decretà la prohibició del vi i la cervesa, de forma que totes les terres s'haguessin de dedicar a la producció d'aliments de primera necessitat. Això no agradà als no-musulmans, que ho veien com un atac als seus drets. També prohibí la pesca del barb, peix que ajudava de forma natural a la neteja de les canalitzacions agrícoles.
Per reduir la influència de l'església melkita, depenent del Patriarca de Constantinoble, es varen confiscar totes les seves propietats. Així mateix, s'ordenà la destrucció del Sant Sepulcre. Això tenia com a objectiu guanyar-se el favor de la majoria copta, que constituia la majoria de la pagesia d'Egipte. Una vegada més, la crisi alimentària. Com a conseqüència d'aquestes polítiques, Basili II trencà l'any 1015 les relacions comercials entre el califat fatimí i l'imperi bizantí.
També, en un intent de guanyar-se als musulmans no-ismailites, renuncià al títol d'imam, i nombrà successor al seu cosí. Aquests canvis tan radicals, trencant amb dos dogmes bàsics de l'ismailisme, provocàren la confusió i la ira dels ismailites. Una part d'ells consideraren que havia passat dels límits humans als divins, naixent així la confessió drusa. L'altra, però, es rebel·là contra ell. L'any 1021 va desapareixer sense deixar rastre, suposadament assassinat per la seva germana.
Amb la desaparició d'Al-Hakim es tornà a l'ortodoxia ismailita, però el paper de l'imam quedà relegat a un segon plà, ja que aquests eren massa joves per governar. El fill d'Al-Hakim, Az-Zahir, arribà al poder als 16. A la seva mort, l'imam fou Al-Mustansir, de 7 anys.
El govern efectiu estava en mans de visirs, més interessats en mantenir l'statu quo que en complir els objectius fatimites. L'any 1038 es signà un nou tractat comercial amb els bizantins, però aquest no tingué els efectes positius que s'esperaven. A més, la situació alimentària es continuà degradant, fins al punt de demanar blat a Constantinoble l'any 1054.
Irònicament, en aquesta situació es produeix un cop d'Estat a l'actual Iraq l'any 1057 d.C., poc després de la caiguda de la dinastia abbàssida, passant així les ciutats de Mossul i Bagdad a mans fatimites, culminant l'expansió del seu imperi. Però poc temps després les perden a mans del seljúcides. El mateix succeí amb Síria i Palestina.
L'arribada dels croats l'any 1099 a Jerusalem suposà un cop definitiu a les seves aspiracions geopolítiques. Després de l'any 1130 es veuen forçats a atendre totes les seves demandes. Finalment, l'oficial Saladí derroca la dinastia fatimita al 1171, tornant l'Egipte als dominis del sunnisme.
[edita] Influència
El fet que l'època daurada del califat fatimita coincidís amb una total tolerància religiosa tinguè com a conseqüència que, a part de l'herença arquitectònica (com la mesquita d'Al-Hakim), els vestigis de l'ismailisme a l'Egipte siguin quasi nuls. Aquests es poden trobar principalment a Argèlia i a Tunísia, on precissament aquesta vessant de l'Islam va permetre l'ascensió de la dinastia.
Segurament la major influència te el seu origen en l'època de les croades, marcada d'una banda per l'aliança entre els fatamites i els croats, i d'altra per l'enorme poder que va adquirir una branca particular de la xarxa de missioners: la secta dels assassins, de la qual deriva aquesta paraula.
