Guerra dels Cent Anys
De Viquipèdia
La Guerra dels Cent Anys és una sèrie de conflictes entre Anglaterra i França. Es considera que aquest període va durar de 1337 a 1453 (o sigui gairebé 116 anys).
Per als historiadors, es tracta més precisament de la Segona Guerra dels Cent Anys, per distingir-la de la Primera, menys coneguda.
Taula de continguts |
[edita] Origen del conflicte
Dos factors s'han de tenir en compte per intentar explicar aquesta guerra: la qüestió dinàstica, portada per la una ruptura en la descendència viril directa dels capets, i la baralla entre els reis de França i el d'Anglaterra sobre la Guyenne.
[edita] La qüestió dinàstica
Per comprendre la qüestió dinàstica de 1328, cal remuntar una desena d'anys en el temps:
El 1316, la mort de Lluís X l'Obstinat, dos anys només després de la del seu pare Felip IV el Bell marca la fi del miracle capet: de 987 a 1316, els reis capets sempre havien tingut un fill a qui transmetre la corona. De la seva primera esposa infidel, Lluís X només en té una filla, Joana de Navarra. A la seva mort, la seva segona dona espera un nen. Neix Joan I de França anomenat el Pòstum, però no va viure més que alguns dies. Cas inèdit fins llavors, l'hereva directa del regne de França és una dona. La decisió que es pren llavors és molt important, ja que es fa costum, i tindrà la seva influència sobre la qüestió dinàstica que es posarà el 1328.
La infidelitat de la reina ha sigut durant molt de temps donada com la causa principal de l'evicció de la seva filla i de la tria de Felip V (germà de Lluís X) com a rei de França. De fet, es tracta més d'una tria nacionalista, és a dir, el rebuig a veure un eventual estranger casar-se amb la reina i dirigir el país. No hi ha verdaderament una qüestió de legalitat en aquesta tria: la monarquia es funda en tres principis, herència/elecció/consagració, l'elecció repren els seus drets en cas de problema.
Quan el rei de França Carles IV, tercer i últim fill de Felip V, mor sense descendent el 1328, la qüestió dinàstica és la següent: Isabel de França, última filla de Felip, té un fill, Eduard III, rei d'Anglaterra. Podia aleshores transmetre un dret que de fet no podia exercitar segons el costum fixat deu anys enrera? Eduard III es proposa com a candidat, però és Felip VI qui és escollit. Els poderosos del regne refusen un rei estranger, seguint la mateixa lògica nacional que deu anys enrera. Eduard III presta llavors homenatge a Felip VI, sent el seu vassall a la Guyenne, nom amb el que es coneixia el territori francès equiparable a l'actual Aquitània amb sobirania anglesa.
Un dels mites més tenaços sobre els orígens de la guerra dels Cent Anys és el de la llei sàlica. Aquesta no és invocada tanmateix en el moment de la tria del nou rei de França. No és fins trenta anys més tard, cap a 1350, que un benedictí de l'abadia de Saint-Denis, que té la crònica oficial del regne, ressalta aquesta llei per reforçar la posició del rei de França en el duel que lliura amb Eduard III, en resposta a la guerra. Aquesta llei, mal coneguda, data dels Francs i estipula que les dones han de ser excloses de la terra sàlica. Ningú no sap verdaderament el que és la terra sàlica, segurament un punt de dret privat. Però aquesta llei és represa i és adaptada a la situació i és avançada com a argument de pes en les discussions sobre la legitimitat del rei.
[edita] La baralla de Guyenne
Aquesta baralla és bastant més important que la qüestió dinàstica al començament de la guerra. La Guyenne planteja un problema considerable als reis de França i d'Anglaterra: Eduard III es troba sent el vassall de Felip VI i ha de compartir per tant la sobirania de la Guyenne amb ell. És l'oposició entre dos poders equiparables que explica la guerra. Les dues monarquies s'oposen des de diverses generacions. Eduard III desitja que la Guyenne es faci un Aleu, lliberat de la sobirania feudal del rei de França. Aquest últim intenta fer valer la seva autoritat, en matèria de justícia sobretot, sobre la Guyenne. Els dos adversaris practiquen una diplomàcia agressiva.
D'un costat, el rei de França ajuda els Escocesos en el seu combat contra Anglaterra. De l'altre, Eduard III alimenta una propaganda antifrancesa de Flandes, talla el proveïment en llana d'aquesta regió entre 1335 i 1336, arruïnant la seva economia. Flandes es revolta contra els francesos el 1337.
Felip VI decideix doncs confiscar la Guyenne per fellonia. Eduard III replica reivindicant la corona de França. El 7 d'octubre de 1337, un arquebisbe és enviat a París per llançar el guant. La guerra comença.
[edita] Principals fases del conflicte
La guerra dels Cent Anys no és continua, i comprèn nombrosos períodes sense conflicte armat. És possible distingir dos grans moviments que responen a una mateixa estructura:
- un primer període, de 1337 a 1414, que veu l'esfondrament d'una monarquia francesa forta, seguit d'un període de crisi i d'un restabliment
- i un segon període, de 1415 a 1453, segons el mateix model: esfrondrament, crisi, restabliment.
[edita] La primera fase: de 1337 a 1414
Si bé la guerra és declarada el 1337, el conflicte no comença fins més tard. Els dos reis no són rics, i han de negociar els impostos amb el seu parlament respectiu, fins i tot per aconseguir els diners necessaris per a la guerra.
El 1340, els anglesos van vèncer en la batalla naval de l'Écluse, això va descartar la invasió francesa d'Anglaterra, i va provocar que la guerra es desenvolupés en territori de França. Però els deutes van obligar a Eduard III a pactar una treva.
La primera de les cèlebres cavalcades angleses data de 1346: un exèrcit reduït, mòbil, practicant una guerra total, amb la devastació sistemàtica d'una regió. Jurídicament, la població està sostenint un usurpador. A la pràctica, es fa perquè es limita els costos de la guerra i debilita l'enemic francès.
Aquest mateix any, els anglesos van vèncer als escocesos, aliats dels francesos. La pau entre Anglaterra i Escòcia es va establir en el Tractat de Berwick.
Els dos exèrcits es troben a Crécy. Els dos exèrcits són semblants en quantitat, però l'exèrcit francès és menys modern, fundat en una cavalleria poderosa, s'enfronta a un exèrcit anglès en curs de professionalització. És un desastre per a França, salvada tanmateix per la Gran Pesta de 1348, que obliga els bel·ligerants a acabar el combat fins a 1355.
El 19 de setembre de 1356, el Príncep Negre, Eduard de Woodstock príncep de Gales, al front d'una nova encavalcada, guanya a Joan II el Bo a la Batalla de Poitiers. Nou desastre, el rei de França és agafat presoner amb un dels seus fills, Felip. El seu fill, el Dofí Carles, negocia la pau. Però les exigències dels anglesos són tan grans (totes les terres que els han pertangut s'han de fer terres angleses) que refusa la pau. Els anglesos reprenen llavors les seves cavalcades. El regne es salva per una nova manifestació divina (com ho pensaven els contemporanis): el setembre de 1359, l'exèrcit anglès és derrotat per una violenta tempesta. El tractat de Brétigny-Calais conclou finalment el conflicte. El benefici dels Anglesos seria:
- Rescat de 3 milions de lliures per a l'alliberament de Joan II el Bo (equivalen a la totalitat de les recaptacions del rei durant dos anys)
- El rei d'Anglaterra obté la sobirania sobre :
- la Guyenne
- Gascogne
- Guanya d'altra banda :
- Al dependre de les terres del comtat d'Armagnac, adquireix :
- l'Agenais
- el Quercy
- el Rouergue
- la Bigorre
- el comtat de Gaure
En total, és la meitat del regne de França que els Anglesos prenen sobre un Carles molt calculador: la pau així obtinguda permet retornar al rei les capacitats de reconquerir les terres cedides.
En aquesta França desfeta, el poder reial ja no té ni prestigi, ni mitjans. Tanmateix, Carles V reconstrueix i prepara lentament la reconquesta. El 1368, el rei de França se sent prou fort com per desafiar Eduard III. Accepta rebre la crida del comte d'Armagnac, en conflicte financer amb el Príncep Negre que ofega els seus subdits d'Aquitaine d'impostos; la Guyenne serveix encara de pretext al conflicte. El tractat de Brétigny dóna la plena sobirania de la Guyenne als Anglesos. Però la doble renunciació prevista (Eduard renunciant a la corona de França, Carles a la Guyenne) no ha tingut lloc, i les transferències de les terres han anat per llarg. Legalment, res no s'oposa doncs a la recuperació del conflicte. El rei d'Anglaterra es proclama rei de França el 3 de juny de 1368, el rei de França confisca Aquitània el 30 de novembre de 1368. La guerra es recupera.
Carles V canvia la seva tàctica en el conflicte. Renunciant a les batalles campals que no han portat a res al seu pare, constitueix sota el comandament de caps dòcils i talentosos (Bertrand du Guesclin) de petits exèrcits formats de voluntaris endurits, i els llança en una guerra d'escaramusses i de setges, rosegant pacientment l'enemic, que es manté en les cavalcades, molt populars al Parlament perquè no costen res. Carles deixa doncs el regne a mercè de les cavalcades, que provoquen en la població immensos sofriments.
Entre 1369 i 1375, els francesos reprenen als Anglesos la quasi totalitat de les concessions fetes i de les terres posseïdes per l'enemic fins i tot abans del començament de la guerra, excepcions fetes de Calais, Cherbourg, Brest, Bordeus, Bayonne, i d'algunes fortaleses al Massís central. Les negociacions portades entre 1375 i 1377 no porten a res.
[edita] La segona fase: de 1415 a 1453
La recuperació del conflicte troba els seus orígens en diferents factors. Tant França com Anglaterra lluiten pel poder. A Anglaterra, són abans de res els revessos contra França que comporten un canvi dinàstic: després d'un llarg conflicte, Enric V s'imposa com a rei. A França, la bogeria progressiva de Carles VI excita les cobdícies. Enric V comprèn la necessitat d'unir la seva noblesa contra un enemic comú, i d'atacar França. El 1415, es proclama rei de França i llança una cavalcada. De cara a aquest perill, Armanyacs i Borgonyons, els dos partits que es disputen el poder a França, fan una treva per fer-hi front.
Es produeix una desfeta a Azincourt, el 25 d'octubre de 1415. Enric V busca fons per conduir una guerra de setges contra els castells fortificats sota Carles V. Durant 4 anys, els castells de Normandia cauen un a un, excepte el Mont-Saint-Michel, que resisteix. Armanyacs i Borgonyons segueixen oposats i no lluiten gaire contra els anglesos: París és així borgonyó fins a 1413, armanyac entre 1413 i 1418, després borgonyona de nou. El dofí Carles ha de fugir i es refugia a Bourges el 1419, mentre, els Anglesos prenen París. L'assassinat de Joan sense Por, cap dels Borgonyons, al pont de Montereau el 10 de setembre de 1419 marca una ruptura entre els dos partits. Felip el Bo, fill de Joan sense por, s'alia llavors amb els anglesos, i fa signar el tractat de Troyes de 1420 a Carles VI, definitivament boig.
El dofí és desheretat, Enric V es casa amb la filla de Carles VI i es fa l'hereu del regne de França. Els Armanyacs denuncien aquest tractat, al·legant el fet que la corona posseeix el rei, i no el contrari. França és partida en tres influències : el sud (regions al sud del Loira, menys la Guyenne) fidel al Dofí, el nord-oest tingut pels Anglesos, la resta als Borgonyons. El 1422, Enric V i Carles VI moren. Carles VI, després de la seva mort continua sent molt popular. Enric VI, fill d'Enric V, es troba rei de França i d'Anglaterra, però només en una interrupció momentània del conflicte. El 1429, els Anglesos reprenen les armes, i posen la setge davant Orleans. És en aquestes circumstàncies que intervé Joana d'Arc.
És molt delicat parlar de Joana d'Arc, els debats historiogràfics són encara vius. No es tracta aquí d'analitzar el personatge, sinó de lliurar alguns elements de la seva influència sobre el conflicte en curs. Carles VII accepta enviar tots els seus cavallers comandats per Joana d'Arc a Orléans, que proposa alliberar com a prova de la seva bona fe, amb una comitiva d'avituallament. Aquest setge d'Orléans és una batalla far, capital, seguida per tota Europa, fins a Rússia. El 19 d'abril, entra a la ciutat. El 4 de maig, una de les fortaleses angleses és presa. Els dies següents, una segona, després una tercera. El 8 de maig, els anglesos es col·loquen en ordre de batalla. Joana refusa el combat, ja que està prohibit batallar un diumenge. Els anglesos aixequen llavors el setge. Aquest esdeveniment fa l'efecte d'una verdadera bomba a Europa: el contrast entre la lentitud del setge i la velocitat en la qual és aixecat des de la intervenció de Joana. Els contemporanis creuen veure-hi un miracle. Bonne de Viconti, duquessa de Milà, li escriu per demanar-li ajuda. La ciutat de Tolosa de Llenguadoc fa el mateix. Del costat francès com del costat anglès, la propaganda fa furor, invocant en els dos casos el sobrenatural, bo o dolent.
Joana desitja llavors anar per reconquerir Reims, projecte difícilment realitzable doncs la ciutat està en ple país borgonyona. La batalla de Patay, victòria francesa, obre les portes de Reims, on Carles VII és sagrat rei de França. A partir d'aquest moment, la influència de Joana en el conflicte és feble : fracassa davant París el 1429 i és capturada el 1430 per Jean de Luxemburg.
L'última fase és molt lenta. El 1435, Carles VII decideix la pau d'Arras amb els Borgonyons. Reorganitza el regne. Enric VI, rei d'Anglaterra, és francòfil i pacifista. El 1444, treva de Torres entre els dos camps. El 1449, Carles VII trenca la treva per atacar Normandia i la Guyenne, encara tingudes pels anglesos. A Normandia, els Anglesos són considerats com ocupants. Un any, de 1449 a 1450, és suficient per reprendre el ducat, amb una victòria a Formigny. A Guyenne, les poblacions són menys profranceses, i cal esperar fins a 1453 i la Batalla de Castillon per veure la victòria francesa. Els anglesos no guarden que Calais sobre el continent, cap pau no és conclosa, però sofreixen una difícil guerra civil que permet al gran conflicte que és la guerra dels Cent Anys d'acabar-se. El tractat definitiu no és signat fins el 1475, entre Lluís XI i Eduard IV.
[edita] Principals batalles
- Batalla de l'Écluse (1340)
- Batalla de Crécy (1346)
- Batalla de Poitiers (1356)
- Batalla d'Auray (1364)
- Batalla de Montiel (1369)
- Batalla d'Azincourt (1415)
- Batalla de la Brossinière (1423)
- Setge d'Orléans (1429)
- Batalla de Reims (1429)
- Batalla de Rouen (1431)
- Batalla de Formigny (1450)
- Batalla de Castillon (1453)
