Bosc
De Viquipèdia
Un bosc és una formació vegetal dominada per espècies arbòries, però amb presència d'estrats arbustiu, herbaci i muscinal més o menys importants. Des del punt de vista de l'ecologia, el bosc és un ecosistema complexe i ric que compren també epècies animals.
Habitualment es distingeix el bosc natural o primari del bosc artificial o antropitzat. Es considera que el primer no ha patit manipulació per part de l'home, mentre que el segon és obra de forestals o silvicultors. En realitat, aquesta distincció no és molt realista en el context europeu, on els boscos actuals són en general fruit d'una explotació ancestral. Actualment, els boscos primaris es circumscriuen a les zones menys poblades o de difícil accés, com els boscos tropicals humits de l'Amazònia i la vall del riu Congo i als boscos boreals (del Canadà per exemple, mentre no pateixen encara una intensa explotació). Al continent europeu queden alguns escassos exemples de boscs primaris, especialment a Eslovàquia.
Actualment, els boscos cobreixen aproximadament el 30% de la superfície de la terra, però es troben en un alarmant estat de regressió degut a l'explotació forestal creixent, especialment a la conca amazònica. Als Països Catalans en canvi, la superfície forestal es troba en expansió degut a l'abandonament de moltes explotacions agrícoles en el decurs de les darreres dècades. L'amenaça de desertització afecta però el futur dels nostres boscos.
Taula de continguts |
[edita] Grans tipus de boscos
Els boscs naturals, com totes les formacions vegetals, estan condicionats per diferents factors, com el clima, l'altitud, la latitud, el tipus de sòl, l'acció dels animals i dels homes, etc.
La latitud incideix fortament sobre la biodiversitat dels boscos. Aquesta augmenta en allunyar-se dels pols i apropar-se a l'equador.
A les zones de clima polar d'ambdós hemisferis, les condicions ambientals són massa exigents per permetre el desenvolupament d'espècies abòries i per tant els boscos hi manquen.
[edita] Zona subpolar
Les condicions ambientals pròpies de la zona subpolar tan sols permet el creixement d'un tipus de bosc, la taigà, que d'altra banda només es troba a l'hemisferia nord. A l'hemisferi austral les terres emergides de les altes latituds només són recobertes d'una vegetació herbàcia, muscinal o de liquens.
[edita] Taigà
La taigà és un bosc de coníferes dens, amb un estrat arbustiu pobre, a causa de l'aciditat que provoquen les acícules dels arbres i de l'ombra que els mateixos arbres generen.
Les espècies arbòries que dominen aquests boscos són diferents als continents Euroasiàtic i Americà, però pertanyent en tots els casos als gèneres Picea (Pícees), Pinus (Pins), Abies (Avets) i Larix.
També és freqüent trobar-hi bedolls (Betula sp.) i trèmols (Populus tremula), sobretot en estadis inicials de la successió ecològica posterior als incendis.
El sotabosc, modest, el formen sobretot molses, liquens i falgueres o més puntualment nabineres (Vaccinium sp.) i Empetrum.
La seva distribució és circumboreal, en terres siberianes, escandinaves, canadenques i d'Alaska.
[edita] Zona temperada
[edita] Boscos caducifolis europeus
[edita] Boscos mixtes de caducifolis i coníferes
A l'Europa occidental aquests boscos es concreten en un bosc mixt d'avets i faigs que ocupa els vessants humits de les muntanyes. No obstant, a Europa central i a la Rússia europea, ocupen amplies extensions com a boscos de transició entre la taigà septentrional i els boscos caducifolis més meridionals. Hi dominen així els faigs, càrpinus i bona part de les coníferes pròpies de la taigà, especialment les pícees.
A extrem-orient, una gran varietat de boscos mixtes de caducifolis i coníferes recobreixen àmplies extensions del Japó, Corea i la Xina central. L'elevat nombre de lianes i epífits els fa semblants als boscos tropicals, però els gèneres de distribució holàrtica predominen, amb representants particulars (Fagus crenata, Fraxinus mandshurica, Betula ermanii, Abies sacchalinensis, etc.).
A Nord-Amèrica és on aquests boscos tenen els seus representants més característics. D'una banda als boscos dels Grans llacs, on espècies de coníferes diferents dels de la taigà (Tsuga canadensis, Thuya occidentalis, Pinus strobus, Pinus resinosa, etc.) es barregen amb nombrosos caducifolis (Fagus grandifolia, Acer saccharum), als que es poden afegir a la meïtat septentrional de l'àrea de distribució altres coníferes pròpies de la taigà (Picea mariana, Abies balsamea, etc.). D'altra banda, la franja costanera del Pacífic, sobre 10 a 300 quilòmetres d'amplada, des de Califòrnia fins la Colúmbia Britànica, l'ocupen boscos principalment de coníferes de grans dimensions (avet de Douglas, sequioies, etc.), amb una abundància relativament escassa de caducifolis (roures, aurons, castanyers, etc.).
[edita] Boscos australs de Nothofagus
Els boscos de Nothofagus són l'equivalent austral dels boscos caducifolis i dels boscos mixtes de caducifolis i coníferes boreals. No obstant, la composició florística d'aquests boscos és totalment diferent atès que pertanyen a regnes florístics distints.
Existeixen doncs dos grans tipus de boscos de Nothofagus, el faig de l'hemisferi sud.
D'una banda, els boscos mixtes de caducifolis (Nothofagus sp.) i coníferes (Podocarpus sp., Weinmannia sp., etc.), propis de Nova Zelanda i Tasmània, amb falgueres arborescents, lianes i epífits; o els dels estatges inferiors dels Andes meridionals, amb Araucaria sp., Fitzroya sp., Pilgerodendron sp., etc.
D'altra banda, els boscos caducifolis de Nothofagus (N. antartica, N. pumila, etc.), propis de l'estatge superior dels Andes meridionals, on també s'hi poden trobar alguns perennifolis com Drimys winteri.
[edita] Boscos mediterranis
Tot i rebre el nom de mediterrani, aquests boscos no es distribueixen tan sols a l'entorn de la conca mediterrània, sinó també a Califòrnia, la costa central de Xile i la costa meridional australiana. A la regió de Ciutat del Cap, tot i gaudir de condicions climàtiques molt semblants, la vegetació no arriba a formar-hi un bosc típic.
El factor determinant per l'establiment d'aquest tipus de bosc és el clima, anomenat igualment clima mediterrani, en el que coincideix un període calorós amb un període eixut, al que les espècies vegetals que formen el bosc han d'adaptar-se amb diverses estratègies.
La principal característica dels boscos mediterranis és la presència d'espècies arbòries perennifòlies de port relativament baix (10-15 metres), amb capçades sovint esparses que permeten un important desenvolupament de l'estrat arbustiu.
A la conca mediterrània, l'estrat arbori el dominen espècies dels gènere Quercus i Pinus, com són l'alzina, la carrasca, la surera, diferents roures i molt diversos pins. A la costa californiana també s'hi troben espècies de roures i de coníferes pròpies del continent americà. A Xile, són diverses espècies del gènere Nothofagus les que formen els boscos mediterranis, mentre que a Austràlia, són diferents espècies d'Eucaliptus.
D'altra banda, una de les característiques de la vegetació mediterrània és l'abundància de formacions arbustives baixes i molt diverses. Són les anomenades garrigues i màquies de la conca mediterrània; el chaparral californià; el mallee australià; el matorral xilè; o el fynbos sud-africà.
[edita] Zona subtropical humida
[edita] Zona intertropical
[edita] Boscos tropicals secs
[edita] Boscos monsònics
[edita] Boscos equatorials
[edita] Manglars
Els manglars són els boscos propis de les riberes salades de les latituds intertropicals. Es tracta d'uns boscos baixos, de 10 a 15 metres d'alt, que formen una franja de 10 metres a diversos quilòmetres d'amplada, paral·lels a les costes protegides de les marees.
La composició florística dels manglars és força diversa, però hi destaquen els arbres del gènere Rizophora i Avicennia. Aquests arbres han desenvolupat adaptacions específiques per sobreviure en les condicions d'inundació i aigua salada de l'ambient en el que creixen.
De forma general es distingeixen diferents tipus de manglars en funció de les característiques hidrogeològiques de l'espai on es troben:
- Manglars costers: a les costes planes sense aportació d'aigua continental
- Manglars d'estuari: sobretot als deltes dels rius
- Manglars d'escull: als esculls coralins morts que sobresurten de l'aigua (menys freqüents)
La seva distribució és òptima a les latituds equatorials, però s'extén fins les zones tropicals d'Àsia, Àfrica, Amèrica i més puntualment d'Oceania.
[edita] Referències
- Lacoste, Alain; Salanon, Robert (1991): Éléments de biogéographie et d'écologie. Nathan Université, París. 189 pàgines.
- Walter, Heinrich (1998, 2a ed.): Vegetació i zones climàtiques del món. Ediciones Librería Universitaria, Barcelona. 394 pàgines.
