Èsquil
De Viquipèdia
Èsquil (en grec antic: Αἰσχύλος 'Aiskhúlos'; Eleusis, 525 aC - Gela, 456 aC) fou un dramaturg grec. Predecessor de Sòfocles i Eurípides, és considerat com a creador de la tragèdia grega.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Èsquil va néixer a Eleusis, a l'Àtica, lloc en què se celebraven els misteris d'Eleusis. Pertanyia a una noble i rica família de terratinents. Al llarg de la seva joventut va ser testimoni de la fi de la tirania dels Pisistràtides a Atenes i va ser un dels «maratonians»: lluità a les guerres contra els perses a la batalla de Marató (490 aC), a la de Salamina (480 aC) i, possiblement, a la de Platea.
Alguna de les seves obres, com Els perses (472 aC) o els Els set contra Tebes (467 aC), són el resultat de les seves experiències de guerra. Va ser, també, testimoni del desenvolupament de la democràcia atenesa. En Les suplicants (490 aC), hom pot detectar la primera referència que es fa al poder del poble i la representació de la creació de l'Aeròpag, tribunal encarregat de jutjar els homicides. A Les eumènides (478 aC) troba suport la reforma d'Efialtes (462 aC), transferència dels poders polítics de l'Aeròpag al Consell dels Cinc-Cents. Va ser acusat d'haver revelat els misteris d'Eleusis, per la qual cosa va ser jutjat i absolt.
Viatjà a Siracusa, Sicília, convidat pel tirà Hièron, per al qual produí Les dones d'Etna, en honor a la nova ciutat d'Etna que aquest havia fundat, i va posar de nou en escena Els perses. Després de la representació de 'L'Orestíada (458 ac) va tornar a visitar Sicília, on va morir a Gela (456 aC-455 aC). Va tenir un fill, Eufori, que, com ell, va ser un poeta tràgic.
Escrigué 73 peces (algunes fonts les xifren en 90), aconseguí la seva primera victòria en composició dramàtica el 484 aC, sent els seus rivals Pratines, Phrynichos i Choerilos d'Atenes. Només va ser vençut per Sòfocles l'any 468 aC. De la importància de la seva obra, en dóna fe el fet que es permetés que les seves obres fossin representades i presentades a l'agó (certamen) els anys posteriors a la seva mort juntament a les dels dramaturgs vius; un honor excepcional, ja que era costum que les obres dels autors difunts no es poguessin presentar a l'agó. De tota la seva obra només es conserven set peces, sis d'elles premiades, i substanciosos fragments d'altres tantes.
Malgrat la importància de la seva obra, al seu epitafi Èsquil no va ser recordat com a poeta o dramaturg, sinó pel seu valor a la batalla de Marató:
|
|
[edita] Obra
[edita] Aspectes generals
Èsquil gaudia realitzant trilogies lligades; els primers tres drames d'una seqüència de quatre dramatitzaven episodis consecutius del mateix mite i el drama satíric que seguia contenia una història relacionada amb aquests. En la presentació als concursos es representaven tres tragèdies a més d'un drama satíric (per trencar tensió). Rere la seva època, la trilogia lligada va romandre com a opció ocasional, mentre que moltíssimes posades en escena constistien en quatre drames independents.
Els perses (472 aC), Els set contra Tebes i Les suplicants són drames de dos actors, ja que va ser Èsquil qui va introduir el segon actor en escena, disminuint la intervenció dels cors i fent possible el diàleg i l'acció dramàtica. Els diàlegs principals són fonamentalment entre personatges i cor amb una gran varietat d'esquemes estructurals i un ritme d'acció més aviat lent. Aquest és un dels trets principals de l'arcaisme del teatre d'Èsquil. A L'Orestíada (Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides), Èsquil disposa d'Skene, d'Ekkylkema, de Mechane i d'un tercer actor, com veiem a l'escena de l'Agamèmnon en què apareixen en un agó Agamèmnon i Clitemnestra, sent-hi present, en silenci, Cassandra.
L'interès central dels drames d'Èsquil es troba, principalment, en la situació i en el seu desenvolupament, més que en els personatges. El personatge que ha estat més treballat per l'autor és Clitemnestra en 'L'Orestíada. Els cors esquilis gairebé sempre gaudeixen d'una personalitat forta i peculiar, les seves paraules, juntament amb la música i la dansa, contribueixen a cridar l'atenció sobre els profunds temes del teatre d'Èsquil, determinant el to de tot el drama. Els cors esquilis tenen sovint una importància substancial sobre l'acció. Les danaides i les erínies són, de fet, les principals protagonistes dels seus drames.
L'estil líric d'Èsquil és clar però amb una forta tendència a l'arcaic i amb trets homèrics. Sobresurten en presentar models de llenguatge i d'imatges, metàfores, símils, camps semàntics determinats, elaborant-los fins els detalls més mínims i mantenint-los al llarg de tot el drama o de la trilogia. Una altra característica peculiar és el decòrum tràgic: el protagonista s'ha d'expressar tal com el que és; per exemple, en el cas d'Agamèmnon, aquest ha de parlar com ho faria un heroi tràgic.
També és audaç i està dotat d'una gran imaginació a l'hora d'aprofitar els aspectes visuals de les seves drames. El contrast entre el vestit de la reina persa en entrar a la seva carrossa i la tornada de Xerxes vestit només amb parracs; la caòtica entrada del cor als Set contra Tebes; les danaides d'aspecte africà, vestides exòticament; el seu enfrontament amb els soldats egipcis, la catifa púrpura que conduirà Agamèmnon a la mort; les erínies en escena, la processó que conclou en l'Orestíada; etc, demostren el seu domini de la tècnica teatral i l'escenografia.
[edita] Temes i elements fonamentals
El patiment humà és el tema principal del teatre esquili, un patiment que condueix el personatge cap al coneixement (s'ha de recordar la màxima del pathei mathos, el coneixement a través del patiment) i que no està renyit amb una forta creença en la justícia final dels déus. En la seva producció el patiment humà té sempre causa directa o indirecta en una acció malvada o insensata que condueix a la desgràcia dels protagonistes però que pot haver estat heretada per ells mateixos. És fonamental, pel que fa a aquest aspecte, la força del genos, de l'herència de la culpa i dels llaços de sang, que provoca que els errors dels avantpassats siguin heretats pels protagonistes mítics actuals, com s'esdevé en l'enfrontament entre Atreu i Tiestes que entela les existències d'Agamèmnon, Egist i, més tard, d'Orestes. En conseqüència, de vegades es tracta de víctimes indirectes que, en alguns casos, incorren per elles mateixes en una culpa més gran o més petita, però moltes de les quals són completament innocents.
Un element clau en el teatre esquili és la substitució, en l'escena final, de la persuassió en lloc de l'ús de la violència, com veiem a L'Orestíada. Gairebé sempre, els déus són severs i implacables i els mortals són presoners sense esperança malgrat que puguin escollir com afrontar llur propi destí. En les seves darreres produccions, hi sobresurt un concepte diferent de la divinitat, com ocorre a L'Orestíada, on els déus de Agamèmnon i de Les coèfores es converteixen en eumènides, en resposables i afectuosos protectors dels mortals que ho mereixen.
Èsquil està molt interessat en la vida comunitària de la polis i totes les seves obres conservades tenen aspectes visiblement polítics. Sembla ser un gran defensor de la democràcia, un món els elements del qual apareixen per primer cop en els Suplicants. En tots els drames d'Èsquil apareix el contrast entre l'individu potent i dedicat als seus interessos i els actes del qual, freqüentment irresposables, amenacen a arruïnar-lo, i la comunitat, que hauria de tenir el control de si mateixa i les accions col·lectives de la qual asseguren la salvació general.
[edita] Obra conservada
- Els Perses, 472 aC
- Els set contra Tebes, 467 aC
- Les suplicants, 463 aC
- L'Orestíada, 458 aC, trilogia que inclou:
- Agamèmnon
- Les coèfores
- Les eumènides
- Prometeu encadenat (autoria en discussió)
[edita] Bibliografia
- Èsquil. Tragèdies, vol. I: Les suplicants. Els perses (trad. Carles Riba). Col. Bernat Metge núm. 64
- Èsquil. Tragèdies, vol. II: Els set contra Tebes. Prometeu encadenat (trad. Carles Riba). Col. Bernat Metge núm. 67
- Èsquil. Tragèdies, vol. III: L'Orestea (trad. Carles Riba). Col. Bernat Metge núm. 72
[edita] Vegeu també
[edita] Notes
- ↑ Anthologiae Graecae Appendix, vol. 3, Epigramma sepulcrale 17.
