Vaslav Nijinsky

De Viquipèdia

Leon Bakst - Nijinsky en el ballet L'après-midi d'un faune, 1912

Vaslav Fomich Nijinsky fou un ballarí i coreògraf rus, fill de pares polonesos. Va nèixer el 12 de Març de 1890 a Kíev, Ucraïna, (en aquells moments formava part de l'Imperi Rus), i va morir el 8 d'abril de 1950 a Londres, Anglaterra.

Taula de continguts

1 Vida: infantesa
- 1.1 Vida professional
- 1.2 El final. La malaltia
2 Llegat de Nijinsky a la dansa clàssica
3 Bibliografia
4 Enllaços externs

[edita] Vida: infantesa

Els seus pares, Thomas i Eleonora, li van transmetre la seva passió per la dansa ja que ells també exercien aquesta disciplina. Nijinsky tinguè un germà gran, Stanislas que patia lesions neurològiques greus com a conseqüència, es creu, d'una caiguda a la infància i una germana més petita, Bronislava que es dedicà també a la coreografiasad. Stanislas morí el 1918 en un manicomi. Bronislava no patí cap desordre mental. Vaslav demostrà qualitats per la dansa i aviat els seus pares el van matricular a l'Acadèmia Imperial de Dansa, a San Petersburg. Les seves qualitats innates per a la dansa no van passar desapercebudes als seus professors.

Nijinsky ja des de petit tenia un caràcter i unes conductes estranyes, que feien pensar als metges de l'época que patia alguna deficiència o mal neurològic, com el germà Stanislas. Nijinsky era extremadament tímid, amb pors i angoixes heretades de la seva mare i tenia un baixíssim rendiment escolar, fruit d'una educació acadèmica deficient ja que els seus pares estaven més interessats en treballar el talent artísctic d'en Vaslav. També tenia dificultats per parlar en públic i tenia un vocabulari deficient, cosa que feia pensar sovint a qui el coneixia que era retardat. Anys més tard la malaltia que incubava Nijinsky es mostrà com el que era, esquizofrènia lligada a traumes psicològics provinents de l'infància. Cal assenyalar que la mare de Nijinsky exercí sobre el seu fill una gran sobreprotecció i dependència malaltissa quan va ser abandonada pel pare del ballarí, Thomas Nijinsky, un home violent i dotat d'una gran força física. La mare de Nijinsky arrossegava problemes psicològics ja que el seu pare es va suicidar en no poguer superar un deutes i la seva mare es va deixar morir d'inanició. És potser aquesta la raó en que convertí la seva petita família en un nucli tancat en el que tots estaven extremadament units. El fet que el marit l'abandonés, recrudí aquesta por extrema a l'abandonament.

Vaslav heretà el vigor físic del seu pare i, com aquest, era capaç de fer uns salts a l'escenari extraordinaris. Nijinsky presentava un estrany aspecte, ja que el seu físic a mesura que creixia s'anava fent portentós i contrastava amb un caràcter extremadament sensible, angoixat, hipocondríac i massa introvertit per dur una conversa normal amb fluidesa. Pràcticament només es relacionava amb la seva família, amb els que tenia un extrem amor.

A l'Acadèmia progressà ràpidament. Va ser alumne de grans ballarins com Lehova, Cechetti o Obuhova. La seva tècnica era extraordinariament depurada; es destacava pels seus salts a l'aire, jetes, que donaven la sensació que volava i es desplaçava sense tocar terra, l'expressivitat del seu cos, els ballons i els seus gestos armoniosos.

[edita] Vida professional

Debutà el 1907, quan encara era un estudiant amb el ballet Don Juan. En aquests dies pateix crisis d'angoixa perquè després de l'abandonament de la família per part del pare, Nijinsky s'ha convertit en el cap de la família i del seu talent depenen la seva sobreprotectora mare, la germana petita i el seu germà malalt. Passen vertaderes dificultats econòmiques i la pobresa es convertí en un motiu d'angoixa permanent en el ballarí. L'atemoria pensar que als seus els faltés res. Participà també aquest mateix any en els ballets La fôret enchantée i Le pavillon d'Armide, que ballà juntament amb Anna Pavlova. El 1908 obtigué la titulació oficial de l'Acadèmia, i en l'exament va ballar un brillantíssim pas de deux amb la ballarina professional Ludmila Schollar. El talent de Nijinsky es va fer notar i la ballarina estrella del Teatre Imperial, Kchessinskaia el contractà com a ballarí especial de la seva companyia. En aquest moment la seva carrera es va fer imparable. Triomfà en el Teatre Imperial. Alhora també va començar a fer representacions a París, ja que la seva fama començava a ser coneguda a escala mundial. Fins que el 1911 va ser despatxat per representar una coreografia massa atrevida davant de la Tsarina Alexandra.

Nijinsky no només era un brillantíssim executant de ballet si no que també era un coreògraf innovador i, en certa manera, transgressor. Després del seu acomiadament, Sergei Diaghilev se l'endugué a París. Diaghilev era director d'una nova Companyia de Ballet Rus establerta a París. Nijinsky el detestava, però angoixat per mantenir la seva mare i el seu germà acceptà treballar amb ell. Inicià amb Diaghilev una estranya relació, sexualment ambigua on Diaghilev exercí un domini sobre Nijinsky. Sovint Diaghilev abusà del poder que tenia sobre el ballarí ja que aquest depenia de la feina que Diaghilev li proporcionava per mantenir la seva família, tot i que el director no li pagava un sou elevat. La sort de la seva família era un problema que obsessionava el ballarí i l'angoixava profundament que la seva mare i els seus germans passessin necessitats. Nijinsky, propens a relacions de dependència malaltissa com la que tenia amb la seva mare accedí fins i tot a conviure amb Diaghilev i suportar la situació de superioritat d'aquest.

En el Ballet Rus de París, Nijinsky, a pesar dels seus problemes amb Diaghilev treballà amb total llibertat creativa, encara que els entesos en dansa es dividien davant el seu art. Alguns trobaven les seves coreografies i el seu estil de ball vanguardistes i una esperança pel ballet; en canvi altres trobaven el seu ball obscé i un insult a aquest art. Nijinsky sorprenguè amb les seves interpretacions de l'esclau negre de Shcherezade, l'Arlequí de Carnaval i els seus increíbles salts a L'espectre de la rosa. Ell va crear la coreografia de El descans d'un faune (L'aprés-midi d'un faune), a partir de la partitura de Debussy, el 1912 va conmocionar el públic per ser tant innovadora i atrevida. Avui en dia encara es representa amb la coreografia original de Nijinsky. També va crear amb la música de Claude Debussy, el ballet Jeux. Aquesta última generà una fortíssima controvèrsia ja que representava un triangle amorós. Detractors i admiradors de Nijinsky van iniciar una guerra verbal en defensa o atac del ballarí. Aquestes innovacions l'han convertit, juntament amb Anna Pavlova amb el pare de la dansa moderna. Per altra banda, la malaltia mental anava guanyant terreny i Nijinsky cada cop presentava comportaments estranys amb més freqüència. La situació amb Diaghilev empitjorava el seu estat mental i es debatia entre lliurar-se de la tirania o sotmetre's per continuar mantenint la seva família.

Ja consagrat com un dels més grans ballarins de tots el temps, Nijinsky inicià una gira per Amèrica el 1913. Es casà a Buenos Aires aquell mateix any amb una ballarina de la companyia, la comtessa hongaresa Romola de Pulszky que romandrà al seu costat fins la fi dels seus dies i amb qui tindrà dues filles Kyra i Tamara. Malauradament, Kyra heretà els desordres mentals que perseguia els Nijinsky. Sergei Diaghilev els acomiadà tots dos en saber-ho. El matrimoni viatjà fins a Londres on Nijinsky formà una companyia i inicià un gira europea. La experiència no prosperà i la Primera Guerra Mundial els sorprenguè a Austria. Per la seva condició de rus, el ballarí va ser empresonat primer a Budapest i després a Viena en camps de presoners. El confinament agravà el seu deteriorament mental. Gràcies a unes hàbils gestions diplomàtiques en les que van intervenir els reis d'Espanya, el Papa Benet XV, la reina Alexandra d'Anglaterra, Sergei Diaghilev i, finalment, la mateixa família imperial austro-hongaresa, Nijinsky va ser alliberat el 1916. Va viatjar fins a Nova York acompanyat per la seva dona i la filla gran i actuà en aquesta ciutat, tornant a treballar amb Diaghilev.

[edita] El final. La malaltia

El 1918 la seva carrera s'acabà a causa d'un brot agut d'esquizofrènia que el portà a un estat de catatónia del que mai s'arribaria a recuperar. La mania persecutòria també el turmentarà. El brot també coincidí el mateix any de la mort del seu germà Stanislas en un manicomi. Actuà encara en alguns països europeus, Espanya inclosa, però en arribar a Suïssa el seu deteriorament era tal que va haver de ser internat a un sanatori de Zuric. A pesar de la seva malaltia, Nijinsky desitjava continuar treballant en coreografies ja que estimava produndament la seva professió, però no va poder ja que la malaltia li impedia exhibir-se en un escenari. En pujar a un es bloquejava totalment. No tornà a actuar i va ser ingressat en diferents institucions al llarg dels anys que li quedaven de vida, quan la seva malaltia presentava brots greus. Nijinsky va escriure durant el primer brot uns diaris on relatava sincerament els seus sentiments, pensaments, pors i manies, que són un testimoni del seu delicadíssim estat mental i del seu sofriment. Van ser escrits febrilment en sortir del quadre catatònic que presentava, entre el 19 de Gener i el 19 de Març de 1919 a Saint-Moritz. Els acabà just abans del seu primer internament a Zuric. Nijinsky els amagà durant molt de temps per por que la seva dona no els volgués publicar, com era la seva intenció. El ballarí volia fer pública la seva malaltia i explicar al món què li passava. Romola Nijinsky els publicà el 1934, però en la primera edició decidí retallar els passatges més escabrosos. Anys més tard les filles de Nijinsky van publicar els diaris en la seva versió completa. Finalment va morir en un sanatori de Londres el 1950 a l'edat de seixanta anys.

[edita] Llegat de Nijinsky a la dansa clàssica

Les interpretacions de Nijinsky es van convertir de seguida en model a seguir i sorprenien a tots els amants del ballet. La execució del seu ball era tècnicament perfecte i extremadament difícil d'imitar per la seva gràcia innata i pel gran vigor físic que requeria. El seu talent era tal que mentre treballà al Teatre Marinsky, el coreògraf Mikhail Fokine creà expressament per a ell onze dels seus setze ballets: Le Pavillon d'Armide, Shchérezade, Cléopâtre, Les Sylphides, Carnaval, Les Orientales, Narcisse, Daphnis et Chloé, Le dieu bleu, L'espectre de la rose i Petrouschka. També Nijinsky va fer legendari en el paper del Príncep Albrech a Giselle.

Nijinsky, en la companyia de Diaghilev, era l'estrella absoluta i revolucionà els cercles de dansa de París. Amb una total llibertat de creació va dissenyar quatre coreografies que no han estat superades encara. Avui en dia quan es representen, encara es fa seguint la coreografia ideada per Nijinsky. Es tracta de quatre ballets basats en les partitures de Claude Debussy, d'Igor Stravinsky i Richard Strauss. Cal assenyalar que Nijinsky no entenia res de música, tal com testimonia el músic Stravinsky, pero el seu innat talent per expressar físicament la música i imaginar coreografies van convertir els quatre ballets en peces clàssiques. No obstant, el seu analfabetisme musical creava problemes a la resta de la companyia, que sovint havien d'ajudar-se amb els músics per marcar els temps i crear així una coheréncia entre música i ball. La carrera com a coreògraf de Nijinsky va ser malauradament molt curta i no va poder perfeccionar la seva maestria creadora i corregir la seva escassa cultura musical. Tampoc va tenir temps de treballar anotacions o un manual en el que casessin passos de ball i notes musicals.

De Debussy creà:

L'après-midi d'un faune (1912)

Jeux (1913)

De Stravinsky:

Le massacrè du printemps (1913)

De Richard Strauss:

Till Eulenspiegel (1913)

De les quatre, tres van suposar un revulsiu en el món artístic.

Amb L'après-midi d'un faune, Nijinsky revolucionà el món del ballet per l'atreviment dels moviments del seu cos, que alguns puritans qualificaren d'obscens i per la vaguardista coreografia. Va dividir la opinió dels crítics i provocà aferrissades discussions que defensaven o desqualificaven el seu art.

Jeux escandalitzà pel seu tema de triangle amorós. Mai abans s'havia fet un ballet basat en una història semblant. A més, es va atrevir a ballar en puntes, estil només permés a les dones. Els crítics més puristes es van escandalitzar.

Le massacre du printemps, representava la trista història d'una ballarina que mor exhausta en no poguer deixar de ballar, també causà sensació pel seu tema gens romàntic i, un cop més, una coreografia innovadora.

[edita] Bibliografia

Cahiers, version non expurgué e traduite du russe par Christian Dumais-Lvowsky et Galina Pogojeva. Ed. Actes du Sud. 1995, Canadà. Edició francesa dels diaris de Nijinsky en versió completa.