Vàlvula de buit
De Viquipèdia
Les vàlvules o tubs de buit, també anomenades vàlvules termoiòniques foren els primers díodes. Estaven constituïdes per dos o més elèctrodes rodejats de buit en un tub de cristall, amb un aspecte semblant al de les làmpares incandescents. L'invent va ser realitzat a 1904 per John Ambrose Fleming, de l'empresa Marconi, basant-se en observacions realitzades per Thomas Alva Edison.
Igual que les làmpares incandescents, els tubs de buit més senzills tenen un filament (el càtode) a través del qual circula el corrent, calfant-lo per efecte Joule. El filament està tractat amb òxid de bari, de manera que al calfar-se emet electrons al buit circumdant; electrons que són conduïts electrostàticament cap a una placa metàl·lica carregada positivament (l'ànode), produint-se així la conducció. Evidentment, si l'ànode no es calfa, no podrà cedir electrons al buit circumdant, per la qual cosa el pas del corrent en sentit invers es veu impedit.
Encara que estos díodes encara s'empren en certes aplicacions especialitzades, i encara han sentit cert ressorgir, la majoria dels moderns díodes es basen en l'ús de materials semiconductors, especialment en electrònica.
