Revolució Russa
De Viquipèdia
La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema Tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica.
La revolució es pot distingir en dues fases. La primera, anomenada Revolució de febrer, en la qual s'enderroca el règim autocràtic del Tsar Nicolau II i s'estableix una república de caire liberal. En la segona, anomenada Revolució d'octubre, fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé, els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'extengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.
Taula de continguts |
[edita] Revolució de febrer
La revolució de febrer va néixer d’una forma propera a l’esporàdica, quan la gent va sortir a protestar contra el règim tsarista, per la simple raó de la manca d’aliments, la carestia, la fam que passaven. Aquest no va ser, naturalment l’únic factor, ja que com hem exposat, d’entre totes les causes, hi havien les conseqüències de la Primera Guerra Mundial.
Des de gener, ja hi havien hagut vagues diverses per tot Petrograd (nom russificat del germanòfil Sant Petersburg, i vigent de 1914 fins 1924) això va fer crèixer les protestes de febrer. Durant aquest mes, l’esquerra radical i els liberals, abmdós, es van coordinar per extendre la revolta i dur a terme diverses activitats. El 24 de febrer, les protestes s’havien tornat molt violentes i un llarg nombre de residents de les ciutats van mantenir disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital Russa, Sant Petesburg, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1905, i aleshores la protesta va agafar un altre aire més revolucionari aconseguint que el 2 de març, el tsar Nicolau II abdiqués. Se’ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seves pròpies files, que anaven en augment. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejades pels revoltats.
Veritablement, la seva dissort, va ser precisament que aquesta vegada la punta de llança que tenia, l’Exèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se l’hi havia polititzat i no a favor. La insurrecció de l’Exèrcit, sense la qual no s’hauria liderat amb suficient força el moviment per expulsar el tsar, fou el 27 de febrer. Un dia abans, però, van morir assassinats 50 manifestants a la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a l’incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l’Exèrcit Rus), fent que Garrison s’adherís als revolucionaris, i també la creació del sòviet de Petrograd.
A més a més, el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, amb Kerenski com a ministre de guerra. L’objectiu d’aquest govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burgesia liberal menxevics.
[edita] Període Interrevolucionari
Després de la revolució de febrer, el 2 de març, el tsar ha d’abdicar, ja no pot fer res més, li han près el govern. Aleshores, un mes i un dia després, torna Lenin, el 3 d’abril de 1917, quan va publicar les famoses “Tesis d’abril”. Van ser publicades en el diari Pravda. En aquestes, va fer un anàlisis de com s’haurien de desenvolupar el polítics, ara que s’iniciava una nova etapa. A més a més, parla d’aconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. L’experiment, però, acaba aqui, ja que el 30 del mateix mes, s’anuncia en una nota de Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, doncs, se’n forma un de nou on Kerensky torna a obtenir el ministeri de guerra i el de la flota.
Així, del 3 de juny al 24, es dona el Primer Congrés dels Sòviets russos a Petrograd; mentrestant, Kerensky farà les seves primeres maniobres militars: es decideix el 16 de juny a atacar les forces Austro-Hongareses, una aventura que acabarà el 2 de juliol, casualment, dia en el que Trotsky es fa Bolxevic. Kerensky, a banda de no treure’n res, es guanya un enfrontament amb el sector conservador de l’Exèrcit, liderat per Lavr Kornilov. Dos dies després, hi hauran protestes i manifestacions en contra del govern a Petrograd. Però destaca que, avançant dos dies més en el calendari, L’Imperi Austro-hongarès, juntament amb els alemanys, contraataquen Rússia, que estarà en un estat de pànic i squejarà la ciutat ucrainesa de Tarnopol. Així, s’ordena l’arrest de líders bolxevics.
El set de juliol, el Príncep Lvov, dimiteix, després de ser el primer ministre de dos governs. És l’hora de Kerensky, que el substitueix. Pel que fa a Trotsky, en vint dies d’afiliació, ja va aconseguir ésser detingut, juntament amb Lunacharskii (22 de juliol).
El mes d’agost, es desenvolupà en base a dos fets que es varen succeïr; en primer lloc, acabà el segon govern de coalició, en aquest cas de caire socialista, el dia 26, i l’endemà, hi ha un intent de cop d’estat fracassat per el general Lavr Kornilov, que va anar amb tropes de soldats retirats. Aquest fou arrestat i empresonat. Així arribem al mes previ a la Revolució d’Octubre: setembre. El mateix 1 de setembre, Rússia serà declarada una República. Tres dies després, Trotsky, en el seu ascens meteòric dins el bloc bolxevic, en temps rècord, és alliberat juntament amb la resta, de la presó, i esdevé cap del Sòviet de Petrograd. Finalment, el 25 de setembre es forma un tercer govern de coalició.
[edita] Revolució d'octubre
La Revolució d'octubre, liderada per Lenin i el partit bolxevic, estava basada en les idees de Karl Marx i marcà el començament d'una onada de revolucions comunistes al llarg del Segle XX. Contrariament a la Revolució de febrer, no fou un procés espontani, sinó que fou fruit de la planificació i la coordinació.
Lenin pas a pas, va anar construint la revolució pel seu compte. El 9 d'octubre de 1917, va aconseguir que el Comitè Central Bolxevic, aprovés per deu vots a dos, l’insurrecció armada. De l'11 al 13 d'octubre, es va donar el Congrés de Sòviets de la regió del Nord. Dos dies després el 15, es forma el Comitè Militar Revolucionari, encapçalat, qui sinó, per Lleó Trotsky.
Serà finalment el 25 d'octubre, quan s’iniciarà la presa del Palau d’Hivern. Kerensky, decidí enviar l’Exèrcit, per protegir la ciutat, que estava dispersat per la capital russa. De totes maneres, no es va produïr el 25 d'octubre, sinó el 7 de novembre, el fet és que en aquella època, Rússia encara feia servir el calendari Julià, sense haver adaptat les reformes del Papa Gregori XIII.
Aquell 25 d'octubre, els insurrectes es feren amb els punts claus de la ciutat, com per exemple els edificis més rellevants. Sabem, doncs, que a les 21:30 d’aquest dia, les tropes es fan amb el Palau d’Hivern. D’aquesta manera, van provocar la fugida de Kerensky.
L’endemà, el 26 d'octubre, es duu a terme el Segon Congrès de Sòviets. Aqui, els menxevics i la dreta social revolucionària, decideixen caminar per separat en protestes unitàries. Mentrestant, el mateix dia, es conformarà el Govern Bolxevic, en el qual serà Lenin el cap visible de l’'Estat, president (establint les bases per la creació de la URSS el 1923), junt amb quatre personalitats destacades; en primer lloc, Lleó Trotsky que s’encarregaria dels afers estrangers, Lunacharskii que tractaria el tema de l’educació, Rikov com a ministre d’interior, i un tal Iosif Vissarionovich Stalin, Comissari de la Gent sobre Afers de les Nacionalitats. El seu nom originari, però, era Ioseb Jughashvili. El futur, li deparava un rol importantíssim en el sí de la història russa.
Fins el 30 d'agost de 1918, el govern liderat per Lenin, va dur a terme dues obres importants en el sí de la consolidació de la Revolució, com també del Partit Bolxevic en el poder sota la “dictadura del proletariat”. En primer lloc, Lenin va procedir al repartiment de terres entre els camperols pobres, sense indemnitzar els latifundistes, seguidament, el 3 de març de 1918, signaria la pau amb Alemanya, en el que s’anomena el tractat de Brest-Litovsk. En aquest tractat, Rússia finalment es retirava del tot de la Primera Guerra Mundial, quelcom que es demanava a crits des del poble, ja feia temps. Rússia no en va sortir econòmicament gaire afavorida puix que va perdre regions força fructíferes, però Lenin, pretenia com hem dit, consolidar la Revolució al poder i maniobrar a partir d’allí. Així, qualsevol intervenció de fora era un obstacle que s’havia de treure de sobre.
Lenin, que va veure el poder del seu partit, disminuït en les eleccions a l’Assamblea Constituent, a banda de suprimir-la, va decidir anar fent desaparèixer tota la sèrie de partits no bolxevics, com ara els burgesos.
Això, va fer crispar aquests sectors. Fanya Kaplan, membre del Partit Socialista Revolucionari, va ser la que el 30 d'agost de 1918, decepcionada per la progressiva retallada de drets, engega tres tres a Lenin durant un míting. L’impacten dos, un a l’espatlla i l’altre al pulmó. Lenin va ser traslladat a la seva residència privada, al Kremlin, rebutjant anar a l’hospital, ja que creia que allí l’esperaven més assassins. Lenin, sobreviuria, tot i que cada cop amb una salut més anormal. El mateix any, el 1918, l’RSDLP, es transforma en l’arxiconegut Partit Comunista de Russia, que el 1925 seria el PC de la URSS, fins adoptar, el 1952, el nom definitiu.
Tot i això, no evitarà la Guerra Civil Russa, que es va començar a desenvolupar la primavera de 1918, després de que es creés l’Exèrcit Roig, el 28 de gener de la mà de Lenin, en un intent de controlar un poder clau com er a l’Exèrcit per tal de mantenir el poder. Sabia que això li havia permès arribar allí, com li havia près el tron al tsar.
I què se’n va fer del tsar Nicolau II? En un primer moment, quan el març de 1917 abdica, marxa a Tobolsk, Siberia l’agost d’aquell any junt amb la seva família per ordres del govern de Kerenski. Allí van estar fins la Revolució d’Octubre, quan aleshores, presoners del govern bolxevic, es varen moure, juntament amb el seu sèquit a Yekaterinburg al sòtan de la casa de camp de Nicolái Ypatiev. Allí 11 soldats afusellen tota la família alineant-los el 17 de juliol de 1918. En un primer moment no varen morir tots, com per exemple les filles, que es diu que duien tantes joies, que aquestes les varen protegir de les bales. Aleshores haurien mort, incluida Anastàsia, a cops de baioneta i de culata de pistola.
Varen ésser enterrats per que no els trobéssin després d’haver-los roixat amb àcid sulfúric.
[edita] Guerra civil
La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la revolució de 1917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Dels llocs on no governaven va sorgir una contrarrevolució després que els bolxevics es fessin amb Petrograd i Moscou. La guerra civil va començar la primavera de 1918 en un context molt complex, i va acabar el 1922 amb la victòria de l'exèrcit bolxevic i la futura fundació de l'URSS.
[edita] La Guerra Civil Russa: els dos blocs
La desinabilització de l’antic exèrcit rus va produir l’aparició de bandes organitzades d’oficials i soldats, dedicades al saqueig. Però aquestes van ser reforçades per forces angleses i franceses enviades a Rússia per a la lluita contra els alemanys, que van canviar els seus objectius contra el nou ordre imperant.
A aquests exèrcits, s’hi van unir antics oficials tsaristes, aristòcrates, liberals bugesos i també socialistes revolucionaris a més d’estudiants. Amb aquests integrants, va formar-se l’Exèrcit Blanc, que va ser reforçat per partidaris i forces armades dels Estats independitzats. Enfront d’aquests, es trobava una força a penes creada, molt desorganitzada i pitjor fornida: l’Exèrcit Roig.
La superioritat inicial dels blancs va ser poc utilitzada per la manca d’una direcció única i un pla concret, fruït de l’heterogeneïtat dels seus components. Al contrari, la gran capacitat de mobilització i resolució dels problemes d’instrucció, d’armament i proveïment, manifestada per la direcció de la revolució, va fer que aconseguíssin rebutjar tots els fronts i arribessin fins i tot a les portes de Varsòvia. L’eficàcia de l’Exèrcit Roig, encara improvisada, va posar de relleu la capacitat organitzativa i el rigor funcional d’un “teòric” com Trotski, de ràpid ascens (una tasca que no fou reconeguda a partir dels anys vint); a més a més va pesar el suport que la pagesia aportava, ja que estava temorosa, el govern revolucionari havua aguditzat els ressorts de l’economia de l’estat, i havia adoptat un seguit de mesures d’excepció. El manteniment d’aquestes mesures en un règim en formació va fer néixer desequilibris crònics i noves oposicions.
[edita] Del comunisme de guerra a la NEP (Nova Política Econòmica)
Si a la primera guerra mundial havia indicat la feblesa de l’economia i les infraestructures russes, la guerra civil les va fer enfonsar encara més, a causa de la disminució de la producció industrial, la reducció dels camps conrerats i la impossibilitat d’importació pel bloqueig enemic. Les necessitats de la guerra, com també els principis de govern comunista, van causar l’establiment d’un sistema sòcio-econòmic conegut com a “Comunisme de Guerra”. Les mesures per a l’augment de la producció van centrar-se en la naciónalització de les grans empreses; van posar sota control dels comitès obrers la resta. Els esforços per armar i alimentar l’Exèrcit van absorbir una gran part de la producció. Per assegurar l’abastiment i posar terme al mercat negre, es va crear la figura del Narkomprond, encarregat de realitzar les requises; s’obligava al lliurament dels excedents que els kulaks ocultaven, pagant preus molt baixos.
Al mateix temps, va implantar-se un règim de racionament rigorós. Quan la guerra civil va poder considerar-se com a acabada el 1920, la nova república estava esgotada, l’economia, en bancarrota. Els canals de distribució havien desaparegut (les ciutats subministraven manufactures al camp i aquest no alimentava, llevat de fer-ho mitjançant requises als nuclis urbans), la direcció empresarial estava militaritzada, les mines estaven abandonades o arruïnades i els transports es trobaven desmantellats.
En el desè Congrés del Partit Comunista de Rússia, celebrat el 1921, la direcció va emprendre la direcció del país mitjançant la Nova Política Econòmica (NEP). No es tracta pas d’un sistema preconcebut i estudiat fins als últims detalls. Ben al contrari, va ser un seguit consecutiu de mesures, no sempre en la mateixa direcció, algunes preses per compensar, consolidar o abandonar-se d’altres. En el punt més important de la NEP, sens dubte, va ser l’acceptació de la iniciativa privada en la petita i mitjana indústria, el comerç minorista i l’agricultura. L’estat es reservava, en canvi, la titularitat dels sectors cabdals i la gran indústria, els tancs, els transports i tot el comerç exterior. El descontentament de la pagesia per l’ús de les requises forçades va solucionar-se substituïnt la coacció per un impost en espècies a partir de 1922, el 10% de la producció; l’excedent restant podia ser venut al mercat lliure, ja conegut. Aquesta mesura va animar la productivitat, a més de potenciar el comerç de productes manufacturats; la indústria es va posar en marxa, sobretot en funció de les necessitats de la pagesia.
La gran feblesa era el poc desenvolupament de la indústria pesada, fonament de tota de tota economia moderna i sector principal de formació del proletariat obrer, es base del règim comunista. Encara nacionalitzada, se li va aplicar uns criteris de productivitat capitalista –encontra dels assoliments socials dels mateixos treballadors- així va nèixer l’anomenat “Capitalisme d’Estat”, i nombrosos trusts van confirmar la seva activitat sota control governamental; aquesta tendència va ser reforçada per la inversió estrangera capitalista.
[edita] Notes finals
Lenin i Trotsky creien que l'objectiu del socialisme a Rússia no es podia aconseguir sense exportar amb èxit la revolució a altres països. No obstant, amb l'arribada al poder d'Stalin, s'abandonà aquesta idea.
[edita] Cronologia de la revolució russa
Les dates són d'acord amb el calendari julià, vigent a Rússia fins el 1918. Va 12 dies per darrere del calendari Gregorià durant el Segle XIX i 13 dies darrere durant el Segle XX.
[edita] Antecedents previs
- 1855 - Comença el regnat del Tsar Alexandre II
- 1861 - Abolició de la servitud.
- 1881 - Alexandre II és assassinat. El succeeix Alexandre III
- 1883 - Es forma la primera agrupació russa de caire marxista.
- 1894 - Comença el regant de Nicolau II
- 1898 - Primer congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
- 1900 - Fundació del Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
- 1903 - Segon congrés del POSDR. Es produeix una divisió entre Bolxevics i Menxevics.
- 1904-1905 - Guerra Russo-Japonesa
- 1905 - Revolució Russa de 1905.
- Gener - Diumenge Roig a Petrograd.
- Juny - Es produeix l'alçament del Cuirassat Potemkin a Odessa al Mar Negre
- Octubre - Vaga general. Es forma el Soviet de Petrograd.
- - El Tsar accepta la constitució d'un parlament, la Duma - Manifest d'octubre
- 1906 - Primera Duma. Primer Ministre - Petr Stolypin. Comença la reforma agraria
- 1907 - Segona Duma, de febrer a juny.
- 1907 - Tercera Duma, fins el 1912.
- 1911 - Stolypin és assassinat.
- 1912 - Quarta Duma, fins el 1917. La divisió entre Bolxevics i Menxevics esdevé definitiva.
- 1914 - Alemanya declara la guerra a Rússia.
- 1915 - Després de serioses derrotes, Nicolau II es declara sí mateix Comandant en cap.
- 1916 - Gregory Rasputin mor.
[edita] Cronologia de 1917
Gener
- Vagues i detencions a Petrograd
Febrer
- Revolució de febrer
- 26 de febrer -- moren 50 manifestants a la plaça Znamenskaya
- 27 de febrer -- L'exercit es nega a disparar als manifestants i bona part deserta. Presons, tribunals de justícia i casernes policials són preses per les masses revoltades.
- A Okhranka varis edificis són incendiats i la guardia dona suport als revolucionaris.
- A Petrograd es forma el primer Soviet de treballadors.
Març
- 1 de març -- Ordre No.1 del Soviet de Petrograd
- 2 de març -- Nicolau II abdica. Es forma un govern provisional amb el primer ministre el princep Lvov
Abril
- 3 d'abril -- Lenin retorna del seu exili i publica les seves Tesis d'abril.
- 20 d'abril -- L'actitut bel·licista del ministre d'affers exteriors Miliukov desestabilitza i fa caure el govern provisional.
Maig
- 5 de maig -- Es forma un nou govern provisional. Kerensky esdevé ministre de la guerra i de la marina.
Juny
- 3 de juny -- Primer congrés dels Soviets de tota Rússia a Petrograd. El congrés durarà fins al 24 de juny.
- 16 de juny-- Kerensky ordena una ofensiva contra les forces Austro-Hungareses (inicialment amb èxit)
Juliol
- 2 de juliol -- S'acaba l'ofensiva russa. Trotsky s'uneix al partit Bolxevic.
- 4 de juliol -- Manifestacions en contra del govern provisional a Petrograd
- 6 de juliol -- Contratac alemany i austro-hongarès. S'ordena la detenció dels principals liders bolxevics.
- 7 de juliol -- Lvov renuncia al càrrec i Kerensky esdevé el nou Primer Ministre.
- 22 de juliol -- Trotsky i Lunacharskii són detinguts.
Agost
- 26 d'agost -- S'acaba el segon govern de coalició.
- 27 d'agost -- Cop d'estat abortat del general Lavr Kornilov el qual és detingut i empresonat.
Setembre
- 1 de setembre -- Russia declara la república.
- 4 de setembre -- Trotsky i altres liders bolxevics són alliberats. Trotsky esdevé el líder del Consell dels Soviets de Petrograd.
- 25 de setembre -- Es forma el tercer govern de coal·lició.
Octubre
- 10 d'octubre -- El Comité Central Bolxevic aprova la insurrecció armada.
- 11 d'octubre -- Congrés dels Soviets del Nord de Rússia, fins al 13 d'ocubre.
- 20 d'octubre -- Primera trobada del Comité Militar Revolucionari de Petrograd.
- 25 d'octubre -- S'inicia la Revolució d'octubre. El Comité Militar Revolucionari envia els treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d'hivern és atacat a les 9:40 del matí. Kerensky abandona Petrograd.
- 26 d'octubre -- Segon Congrés de Soviets. Els Menxevics i el membres del SR se'n van en senyal de protesta amb els actes dels dies anteriors. Es proclama el govern dels soviets - El Consell dels Comissaris del Poble - (dominat pels bolxevics i amb Lenin al capdavant).
