Giuseppe Verdi

De Viquipèdia

Giuseppe Verdi (1886)

Giuseppe Fortunino Francesco Verdi (Roncole, 10 d'octubre de 1813 - Milà, 27 de gener de 1901). compositor d'òpera italià.

Taula de continguts

1 Primers anys
2 Els Anys de galeres
3 La maduresa: la trilogia popular i els anys de Sant'Agata
4 Els darrers anys
5 Verdi i la política
6 Les òperes de Verdi
7 Fragments d'obres
8 Enllaços externs

[edita] Primers anys

Va nàixer al poble de Roncole, en el departament de Taro, llavors sota la dominació napoleònica, i l'any 1824 va traslladar-se a Busseto, on va començar els seus estudis musicals amb Ferdinando Provesi. Va compondre una simfonia a partir de l'obertura de Il Barbiere di Siviglia de Gioacchino Rossini, i es va traslladar a Milà, on no va ser acceptat al Conservatori. Va assistir a classes privades amb Vincenzo Lavigna, compositor d'òperes i repetidor de l'Scala de Milà.

[edita] Els Anys de galeres

La seua primera òpera va ser Oberto, Conte di San Bonifacio (Milà, 17 de novembre de 1839), seguida d' Un giorno di regno (el seu únic intent en la comèdia fins a Falstaff, al final de la seua carrera). Verdi havia treballat en aquesta òpera còmica malgrat el dolor causat per la malaltia i mort de la seua esposa i els seus fill. No havia tingut massa èxit amb aquestes primeres obres, quan Temistocle Solera li va presentar el llibret de Nabucco, que va quedar obert per la part on deia Va pensiero..., Va el pensament sobre ales daurades, aquella mateixa nit va llegir tot el llibret, poc temps després va compondre l'òpera, que fou el seu primer èxit. Nabucco es va estrenar a La Scala l'any 1842, amb la soprano Giuseppina Strepponi, en el paper d'Abigaille. La Strepponi va esdevir l'amant de Verdi, i passat molt de temps des de la mort de la seua primera esposa, l'any 1859, va casar-se amb ella.

Després de l'èxit de I Lombardi alla prima crociata (Milà, 11 de febrer de 1843), en part motivat per certs aspectes de la situació política, va triomfar amb Ernani al Teatre de La Fenice a Venècia. Va estrenar un gran nombre d'òperes en la dècada posterior a 1843, un període que el mateix Verdi va anomenar Els anys de galeres.

L'any següent, Giovanna d'Arco i La Forza del destino van refermar la seua celebritat. Per discrepàncies amb el Teatre de La Scala, va estrenar Atilla, Alzira i d'altres obres en diferents ciutats italianes. I Masnadieri es va estrenar a Londres.

Per a molts, la més important i original de entre les òperes del primer període de Verdi és Machbet (1847). Per primera vegada, Verdi escomet l'adaptació d'una obra del seu dramaturg preferit: William Shakespeare, creant una òpera sense història d'amor, el que va trencar una de les convencions de l'òpera italiana del Segle XIX.

L'any 1847, I Lombardi, revisada i rebatejada com Jerusalem, va ser presentada a París. El públic parisenc, acostumat a la grand-opéra exigia certs convencionalismes (incloent-hi llargs ballets) que van fer necessària una completa adaptació de l'òpera. Aquest va ser el primer intent de Verdi amb la grand-opéra francesa.

[edita] La maduresa: la trilogia popular i els anys de Sant'Agata

Giuseppina Streponi segona esposa de Verdi

Al final dels anys de galeres, Luisa Miller (Nàpols, Teatro San Carlo, 8 de desembre de 1849) i Stiffelio (Teatro Grande de Trieste, 16 novembre de 1850) va marcar un moment fonamental en l'evolució estilística de Verdi. El seu pensament musical va fer-se més refinat i la seua dramatúrgia gira vers un noble lirisme que exalta l'aprofundiment psicològic dels personatges. Verdi havia assolit la plena maduresa artística, que va confirmar amb els tres títols de la considerada trilogia popular, un tríptic d'obres d'arguments diversos i molt estimades pel públic: Rigoletto, Il trovatore i La Traviata, tres òperes destinades a obtenir un èxit aclaparador.

Mentrestant Verdi havia adquirit la vil·la de Sant'Agata, al municipi de Villanova sull'Arda a la província de Piacenza i no massa lluny de Busseto. Ací es va establir a la primavera de l'any 1851 junt a la seua companya sentimental Giuseppina Strepponi. A Sant'Agata Verdi es va dedicar amb passió a l'agricultura, i va conrear els seus interessos en l'art, la poesia, l'economia i la política. Va ser elegit conseller comunal de Villanova i conseller provincial.

Després de la trilogia popular Verdi va cercar de nou la fortuna a París. No obstant, la seua relació amb el públic francès no va ser fàcil, i les òperes compostes per a París van trobar un menor ressò que a Itàlia. Van ser anys de treball: Verdi podia finalment compondre sense presses, però el món musical estava canviant lentament, fins i tot a Itàlia. Aquest període d'experimentació va culminar l'any 1871 amb Aïda, òpera ambientada en l'antic Egipte, comanda del Khedivè Ismail Patxà per a la inauguració del Canal de Suez.

[edita] Els darrers anys

Després d' Aida Verdi, aclaparat per l'èxit internacional i més aviat crític amb l'evolució musical contemporània decideix retirar-se a la vida privada. A fer-lo eixir de l'aïllament va anar Arrigo Boito, el poeta i compositor scapigliato qui l'havia ofès públicament l'any 1863 acusant-lo de ser la causa del provincianisme i l'estancament de la música italiana del seu temps. Però amb els anys, Boito havia comprès que només Verdi havia estat capaç de portar a la Itàlia musical al mateix pas que Europa. Amb l'ajut fonamental de l'editor Giulio Ricordi, el 1979 va reeixir convèncer Verdi a col·laborar en un nou gran projecte operístic, escrivint per a ell el llibret d' Otello, un drama decadent basat en l'obra homònima de Shakespeare, escriptor que apassionava d'gual manera el madur compositor i el jove llibretista. Després de vuit anys de treball, intercalant-hi la revisió de Simon Boccanegra, Otello va ser estrenada el 1887 sent acollida amb un gran èxit. L'any 1893, de nou, Verdi va estrenar una nova òpera: Falstaff, una comèdia que el poeta scapigliato va derivar també d'una obra teatral de Shakespeare. Sense Boito probablement no haurien existit aquestes dues darreres obres mestres de Verdi, perquè només en el literat venecià Verdi va poder trobar un col·laborador a la seua altura, un dramaturg de profunda preparació cultural, gran ductilitat de versificació i alhora músic, és a dir, capaç de pensar la poesia en funció de la música.

Fotografia de Verdi en els últims anys

Les dues òperes, estrenades a La Scala, van obtenir un èxit divers. Si Otello va connectar immediatament amb el gust del públic, afermant-se de seguida en el repertori, Falstaff va decebre als melòmans italians, fins i tot als més aferrissats verdians. En primer lloc, el vell Verdi s'atrevia amb una comèdia, la seua segona comèdia després de la jovenívola i desafortunada Un giorno di regno, i en segon lloc s'atrevia a trencar d'un sol colp totes les convencions formals de l'òpera italiana, mostrant una vitalitat artística, un esperit de modernitat i una energia creativa sorprenents.

La vida de Giuseppe Verdi pot dividir-se en dos períodes: el jovenil, farcit de tribulacions i lluites, i el de maduresa, pletòric de serenitat i inspiració. Va passar els seus darrers anys entre Sant'Agata i Milà. El 16 de desembre de 1899 va instituir l' Opera Pia - Casa di Riposo per i Musicisti: volia assegurar el manteniment d'aquells «que han dedicat la vida a l'Art Musical» i que es trobaren en condicions precàries. Segons la seua voluntat, el primer hoste de l'asil va ser acceptat després de la mort del compositor.

El el seu testament, fet el 14 de maig de 1900, Verdi va designar com hereva universal una cosina de Busseto, Maria Verdi. No obstant, va deixar molts llegats a diverses entitats socials, entre les quals es trobava òbviament la "Casa di riposo per musicisti", a l'oratori de la qual va ser soterrat al costat de la seua esposa Giuseppina, el 27 de febrer de 1901.

[edita] Verdi i la política

Gran suport del moviment del Risorgimento, entre els anys 1861 i 1865 Verdi va ser diputat del primer Parlament del Regne d'Itàlia. L'any 1874, tot i que profundament decebut s'havia allunyat de la política, va ser nomenat senador.

L'obra de Verdi es va assimilar sovint al moviment nacionalista italià, i a la reunificació del regne. Per exemple, el cor dels esclaus de Nabucco es considera com un himne italià no oficial.

Curiosament, algú va descobrir que el nom de Verdi era l'acrònim de Vittorio Emanuele Re D’Italia (Vittorio Emmanuel Rei d’Itàlia), quan Milà (aleshores sota l'ocupació austríaca) començava a donar suport als esforços de Víctor Manuel per a la reunificació italiana. Van sorgir partidaris de què l'aleshores rei de Sardenya conquerís Milà i, a causa de la severa censura austríaca, aquesta campanya va ser convencionalment anomenada « Viva VERDI ». El compositor estava assabentat d'aquest ús del seu nom i sembla que no li va importar massa.