Buster Keaton

De Viquipèdia

Buster Keaton

Buster Keaton, nascut com a Joseph Francis Keaton (Picqua-Kansas 1895 Woodland Hills-Califòrnia 1966) fou un actor, director, productori gagman cinematogràfic estatunidenc, universalment conegut com a un dels grans mestres del cinema mut còmic.

Taula de continguts

1 Biografia
2 Filmografia
3 Bibliografia
4 Enllaços externs

[edita] Biografia

[edita] Els inicis

Als tres anys començà a treballar amb els seus pares amb la companya teatral familiar, coneguda com The Three Keatons .

Desprès d'anys de gira per tots els Estats Units i Gran Bretanya, Buster Keaton es va fer famós amb el sobrenom de el Fregall humà, degut a que l'espectacle de la família Keaton. el qual era un dels més violents d'America. Entrà al mon del cinema el 1917 de la ma del mestre de l'slapstick Roscoe Arbuckle, al costat del qual aprenguè la tècnica cinematogràfica, alhora que va anar polint, progressivament, el caràcter del seu personatge.

[edita] La època d'independència creativa i econòmica

El 1920 s'associà amb el productor Joseph Schenck i inicià la seva carrera com a productor independent, escrivint, dirigint i protagonitzant totes les seves pel·lícules; amb un equip estable que acabà per convertir-se en un dels més creatius del cinema americà d’aquella època. Abans de començar aquesta etapa, peró, interpretaria el paper protagonista de la sofisticada comedia The Saphead (1920), dirigida per Herbert Blanché, a on sorprenguè crítica i públic amb un tipus d'interpretació ple d'una subtilesa que no es trobava als curtmetratges amb Roscoe Arbuckle.

L'èxit del film l'acabà d'encoratjar i entre 1920 i 1923 realitzà 19 curtmetratges, que actualment són unànimement considerats com a autèntiques obres mestres del gènere. Al llarg d'aquests curts creà, com a actor, un personatge que és el paradigma de la impertorbabilitat, sense mai riure i rarament plorar; defugint de fer la peneta a l'espectador i lluitant contra els elements més insòlits amb l'ajut de la seva delirant imaginació; tot això servit amb un llenguatge corporal nou i una expressivitat facial subtil però poderosa. Com a director desenvoluparia un estil espontani però mesurant amb un perfeccionisme gairebé matemàtic; clàssic i avantguardista a la vegada, emprant totes les noves troballes del més modern llenguatge cinematogràfic d'una manera sorprenent però sense descuidar un equilibri gairebé invisible; utilitzant amb desimboltura els més avançats efectes especials, sense mai deixar que aquests eclipsin la trama principal.

El 1923 començà a dirigir i protagonitzar una sèrie de nou llarg metratges, que es poden considerar alguns dels de màxima qualitat, modernitat i elegància del seu gènere, iniciant el cicle amb Les tres edats (1923) i polint el seu estil, film rere film, sense perdre mai la seva inquietud per a una constant recerca de la més pura espontaneïtat.

Tres anys més tard estrenà la que potser seria la seva obra més popular, El maquinista de la General (1926), aclamada actualment com una de les indiscutibles cimeres de l´art cinematogràfic però que al seu temps no va ser ben rebuda per públic i crítica, representant aquell moment, un punt d'inflexió perillós per a la seva carrera com a productor independent.

[edita] La crisi

Encara pogué rodar dues pel·lícules més als seus Buster Keaton Studios- El Colegial (1927) i Steamboat Bill Jr. (1928)- que van ser dos nous fracassos de taquilla. La situació es feu insostenible i Buster Keaton es veié obligat a acceptar un contracte per a la recentment formada Metro Goldwyn Mayer, molt suculent des de el punt de vista econòmic però altament frustrant des de el de llibertat artística: No podria dirigir ni supervisar els guions de les seves pel·lícules mai més.

El primer film que va fer a la nova companya seria la seva darrera obra mestra, El Cameraman (1928), tot coincidint amb l'arribada del cinema sonor. Tot quests canvis, afegits als seus problemes conjugals, el portaren a caure a una terrible crisi alcohòlica que encara va fer-li perdre més el control.

Desprès de set films de molt discutible qualitat, Buster Keaton fou acomiadat de la Metro Goldwyn Mayer el 1933. Començaria aquí l'època més fosca de l'altra temps estrella còmica. Es veié obligat a sobreviure en papers ridículs, a pel·lícules molt fluixes, fins que, finalment, tornà a ser contractat a finals dels anys quaranta per la mateixa companya que el va acomiadar, però ara en qualitat de gagman per a altres còmics i supervisor còmic per als directors.

Al 1940 es casaria amb Eleanor Keaton, la seva última dona i, a partir d'aquest moment, la seva vida professional i familiar retornaria a tenir una estabilitat que semblava perduda: començà a treballar al nou medi televisiu amb un cert èxit, el a cridaren com a secundari per a films de rellevància com Limelights (1952) de Charles Chaplin i Sunset Boulevard (1950) de Billy Wilder.

[edita] El redescobriment

Tot això va fer que hi hagués un cert redescobriment de la seva vella obra i els nous historiadors s'emportaren una gran sorpresa en revisar els seus vells èxits i copsar la modernitat de l'art keatonià. El punt culminant de tot això seria l'Oscar honorífic a la seva carrera, que rebria el 1959, i la quantitat de pel·lícules i aparicions televisives dels anys seixanta.

Poc desprès de rodar Gofus de Roma (1966) de Lichard Lester, moriria de càncer de pulmó el 1966, al seu petit ranxo de Woodland Hills.

Actualment, Buster Keaton ha esdevingut un dels còmics i directors cinematogràfics més citats i imitats fins per artistes de tots els camps, des de la música (Jordi Sabatés) el ballet (Cesc Gelabert) i els dibuixos animats o les arts gràfiques. Ha estat recentment escollit com 14au director més influent de tots els temps, per la revista americana Moviemaker, pel davant de mestres com Fritz Lang o Friedrich W. Murnau i cada dia s'estan obrint fòrums i clubs dedicats a la discussió s’obre el geni del humor visual, essent les més destacades l'americana Damfino i el fòrum americà de discussió Silentbuster, famós per les activitats de recerca dels seus membres.

[edita] Filmografia

Curtmetratges amb Roscoe Arbuckle:

The Butcher Boy (1917)
The Rough House (1917)
His Wedding Night (1917)
Oh Doctor! (1917)
Coney Island (1917)
A Country Hero (1917)
Out West (1918)
The Bell Boy (1918)
Moonshine (1918)
Good Night, Nurse! (1918)
The Cook (1918)
Back Stage (1919)
The Hayseed (1919)
The Garage (1919)

Primer llargmetratge protagonitzat:

The Saphead (1920) de Herbert Blanché

Com a director independent:

Curtmetratges

One Week (Una Setmana) (1920)
Convict 13 (1920)
The Scarecrow (l’espantaocells) (1920)
Neighbors (Veïns) (1920)
The Haunted House) (La casa encantada) (1921)
Hard Luck (Pamplines va nàixer el dia 13) (1921)
The 'High Sign' (1921 (De fet, aquest va ser el primer film que Buster Keaton va rodar com a director el 1920, però va voler esperar una mica per a estrenar-lo)
The Goat (La cabra) (1921)
Hard Luck (Pamplines va nàixer el dia 13) (1921)
The Playhouse (El gran espectacle) (1921)
The Boat (La barca) (1921)
The Paleface (El rostre pàlid) (1922)
Cops (La mudança) (1922)
My wife's Relations (Les relacions amb la meva dona) (1922)
The Blacksmith (El ferrer) (1922)
The Frozen North (El pol nord) (1922)
The Electric House (La casa elèctrica) (1922)
Daydreams (Somnis de Pamplines) (1922)
The Balloonatic (El aeronauta) (1923)
The Love Nest (El llop de mar) (1923)

Llargmetratges

The Three Ages (Les tres Edats) (1923)
Our Hospitality (La lley de la hospitalitat) (1923)
Sherlock Jr. (El Modern Sherlock Holmes) (1924)
The Navigator (El Navegant) (1924)
Seven Chances (Les set ocasions) (1925)
Go West (El rei dels cowboys) (1925)
Bathling Buttler (El boxejador) (1926)
The General (El Maquinista de la General) (1926)
College (El colegial, no acreditat com a director) (1927)
Steamboat Bill Jr. (L’heroi del riu, no acreditat com a director) (1928)
The Cameraman (El cameraman, no acreditat com a director) (1928)

[edita] Bibliografia

Buster Keaton de Rudi Blesh, Mc Millan Publisher (1966)
Buster Keatons The general: starring Buster Keaton and Marion Mackde Richard J. Anobile, New York, Darien House (1975)
The best of Buster: the classic comedy scenes direct from the films of Buster Keatonde Richard J. Anobile, London, Hamish Hamilton (1976)
Il cinema di Buster Keaton de Piero Arlorio, Roma, Samona e Savelli (1972)
Francesco Ballo, Buster Keaton, Milano, Mazzotta (1982)
Introduzione a The General di Buster Keaton de Francesco Ballo, Aosta, L'Eubage (2001)
Buster Keatonde Helga Belach - Wolfgang Jacobsen (herausgebers), Berlin (1995)
Le regard de Buster Keatonde Robert Benayoun, Paris, Herscher (1982)
Silent echoes: discovering early Hollywood through the films of Buster Keaton de John Bengtson, Santa Monica, Santa Monica Press (2000)
Keaton & Co, Les burlesques américains du "muet" de Jean-Pierre Coursodon, Paris (1964)
Buster Keaton; les films, la mise en scene, le gag, rapport au monde, rapport aux autres, themes keatoniens, la querelle du "comique pur." de Jean-Pierre Coursodon, Paris, Seghers (1973)
Buster Keaton de Giorgio Cremonini, Firenze, La Nuova Italia (1976)
Keaton: the Man Who Wouldn't Lie Down de Tom Dardis, London, Andre Deutsch (1979)
Buster Keaton de Saverio Fortunato, Roma, Skema (1992)
Buster Keaton's Sherlock Jr. de Andrew Horton , Cambridge, Cambridge University Press (1997)
Slapstick, autobiografia de Buster Keaton (amb Charles Samuels), USA (1960)
Buster Keaton Remembered de Eleanor Keaton - Jeffrey Vance, New York (2001)
The Theater and Cinema of Buster Keaton de Robert Knopf, Princeton, N.J.
Buster Keaton de Jean-Patrick Lebel, Paris, Editions universitaires (1964)
Buster Keaton, Cut to the Chase de Marion Meade, London (1996)
Buster Keaton, Tempest in a Flat Hatde Edward McPherson (2005)
Buster Keaton de Marcel Oms, Lyon, Serdoc (1964)
L'originalissimo Buster Keaton de Jose Pantieri, Milano, Tip. Rampoldi (1963)
Buster Keaton de David Robinson, London, Secker & Warburg in association with the British Film Institute (1969)
Buster Keaton de Gianni Rondolino, Edizioni A.I.A.C.E. (1970)
Buster Keaton de Wolfram Tichy, Reinbek (1983)