Senat romà

De Viquipèdia

El Senat romà fou una institució de l'antiga Roma que va sorgir com a contrapès a la institució real.

El Senat era un òrgan merament consultiu, però com emanació del poble, el rei considerava les seves propostes, i el convocava sovint. Les seves reunions se celebren en el Comitium (Fòrum) en una sala anomenada Bule.

Els primers senadors són els representants designats per cada gens. Tenen caràcter vitalici. Com el nombre de gens és invariables (les successives famílies sorgeixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integra en alguna de les gens existents) també és invariable el nombre de senadors.

Amb la República el Senat va variar la seva composició. Inicialment estava format per tres-cents membres de la noblesa (tots els senadors, llevat d'algun cas excepcional eren Patricis), però després es van reservar cent seixanta-quatre places als plebeus o nous admesos (Conscripti). El nomenament dels Senadors corresponia des de l'inici de la República, als Cònsols o Dictadors

Els Senadors eren consuetudinàriament vitalicis, però el costum va derivar en llei per als Patricis. Com el Senat representava a la noblesa patrícia però hi havia membres plebeus, es va relegar a aquestos dins del Senat a un paper secundari. Si algun s'oposava, en les revisions cuadrienales de senadors que efectuaven els cònsols, eren o podien ser eliminats; a més els plebeus que entraven al senat, no era en general per mèrits, sinó per riquesa, i els seus interessos de classe eren coincidents amb els de la noblesa patrícia.

Es distingien entre els Senadors dos grups: els provinents de l'exercici de magistratures; i els que no les havien desempenyat mai (Pedarii).

Al Senat corresponia el ratificar totes les propostes importants polítiques o administratives dels cònsols i altres magistrats que haguessin obtingut el vot afirmatiu del Comicis Assemblearis corresponents. Quan l'acte havia de ser executat com a part dels deures del magistrat no precisava ratificació senatorial. Encara que al principi les decisions del Senat van ser llamadas Consulis senatusque sententia, més tard els dictàmens del Senat van deixar de ser consultius i van adquirir força sent anomenats Senatus consultum i Senatus sententia. El cònsol havia d'obeir al Senat, doncs en cas contrari podia ser privat de fons, es podia nomenar un dictador, i altres mesures que donaven preeminència al Senat sobre els alts magistrats.

Corresponia al Senat decidir sobre els següents assumptes:

-Religiosos.

-Elecció de magistrats extraordinaris.

-Resolució de conflictes entre magistrats.

-Qüestions de policia.

-Alguns casos criminals que comportaven pena capital, quan l'acusat era perdonat, o era commutada la seva sentència, o bé era alliberat.

-Qüestions militars.

-Qüestions financeres.

-Negociacions amb Estats estrangers i firma de tractats després de la pau. El Senat havia d'aprovar els canvis territorials pactats pels Cònsols o altres magistrats amb l'enemic.

El Senat era convocat per qualsevol dels magistrats que podien consultar-li (principalment Dictadors, Cònsols, Prefectes de la ciutat, Pretors, Tribuns del poble i després Tribuns amb potestat consular). El convocant presidia la reunió.

La convocatòria es feia be públicament per pregons (praecones) o per edictes, o bé per un avís a cada senador (era obligatori que tinguessin residència a Roma). A vegades en una reunió es convocava la següent. Els que no assistien sense causa (l'assistència era obligatòria) podien ser sancionats amb multa. Les reunions es celebraven en edificis públics, generalment en el Capitoli (Cúria Calabra), el Comitium (Cúria Hostilia després Cúria Julia) o el Temple de Júpiter Capitoli. Els Senadors permanecían asseguts i el president ocupava un lloc central sobre una cadira elevada.

Les reunions no podien coincidir amb la celebració de comicis i duraven de sol a sol. Les votacions devien fer-se abans de l'ocàs. La sessió s'obria amb uns sacrificis religiosos consultant els auspicis. Els assumptes a tractar eren determinats per la presidència, però els religiosos tenien preferència.

El segles III i II a C Senat va patir les modificacions pròpies de la nova situació. Els seients senatorials van continuar en mans dels censors i tots els funcionaris curuls que abandonaven el seu càrrec accedien al Senat. El Senat va passar de ser un cos consultiu dels cònsols, al principi de la República (i subordinat a aquests en molts aspectes), a ser una corporació de governants, sense dependència de ningú. El Senat dirigeix la guerra a través dels cònsols, i tota la política de la República.

Amb el temps el Senat va assumir el nomenament de diversos càrrecs curuls, el que implicava la designació dels seus propis membres, i a més va influir cada vegada més en els censors.

Es va mantenir la distinció entre Senadors patricis i plebeus. La desaparició de la figura del Dictador va permetre al Senat ocupar certes funcions en casos greus, especialment el conferir als cònsols facultats especials, similars a la Dictadura, per temps limitat.

[edita] El senat a l'imperi

Amb l'Imperi el Senat va ser relegat a un cos consultiu que preparava lleis i ordenances per a l'administració, i les promulgava. El nombre de senadors era de nou-cents membres.

L'Emperador podia designar senadors; els senadors ordinaris venien determinats pels qüestors, dels quals els 20 primers designats pel Imperator eren d'elecció obligatòria pel comicis, i a més podia ser promoguts a qüestor qualsevol que desitgés el Imperator (igual que altres càrrecs superiors) fent-lo per tant Senador. A través dels qüestors, o de designacions directes, van entrar al senat molts cavallers, provincials i gent de tota mena (Calígula arribà a designar cònsol al seu cavall Incitatus, el que l'hauria convertit en Senador), com oficials subalterns de l'exèrcit que no eren cavallers, fills de lliberts, gent d'oficis considerats vils, i altres.

A mesura que el numero de persones de la classe senatorial havia anat augmentant, es va fer necessari distingir entre membres de la classe i exercents del càrrec, és a dir entre Senatorials i Senadors. Amb August es arribava a la condició de Senador en funció de cooptació per un Triumvirat, entre persones d'una riquesa determinada (més d'un milió de sextercis), que haguessin exercit determinades magistratures, sortint una part dels Senadors de la classe senatorial i una altra part d'altres classes.

Alguns emperadors van afavorir l'accés al Senat dels cavallers, i bàsicament d'aquesta classe procedien els nous senatorials. Els Senatorials o cavallers que optaven a ser Senadors havien de comptar amb la fortuna expressada abans i haver exercit certes magistratures. Els Emperadors van gaudir del dret de designar persones com a membres de la classe senatorial i eventualment com Senadors.

Des de Claudi el nomenament o revocació de Senador va recaure de nou en el censor.

Avançat l'imperi la perduda del poder dels senadors va convertir al cos senatorial en un organisme deliberant, però la classe dels senatorials (no necessàriament senadors) romangué com la més alta classe social de l'Imperi. El seu títol fou de Clarissimus vir, que es va estendre a les seves dones (clarissima femina) i als seus fills (Clarissimus puer). Molts senatorials vivien a províncies encara que tenien domicili també a Roma. La normativa de tenir un quart de les seves propietats a Itàlia (Trajà va establir un terç però Marc Aureli ho va rebaixar a un quart) va deixar de respectar-se, si és que mai ho havia estat totalment. Els senadors van quedar exclosos de les direccions militars, amb excepció de les consulars, cap al 260/280; en canvi per la mateixa època se sap que estaven exempts d'obligacions no honorífiques que implicaven despeses (les anomenades munera).