Norma (òpera)

De Viquipèdia

Norma
Norma interpretada per Montserrat Caballé i Jon Vickers
Títol original:	Norma
Llengua original:	Italià
Gènere:	Opera seria
Música:	Vincenzo Bellini
Llibret:	Norma, ossia L'infanticidio de Felice Romani
Font literària:	Alexandre Soumet
Actes:	dos
Època de composició:
Estrena:	26 de desembre de 1831
Teatre:	Teatro de La Scala de Milà
Estrena Liceu:	16 d'octubre de 1847
Personatges:
Pollione, procònsul romà (tenor) Oroveso, cap dels druides, pare de Norma (baix) Norma, gran sacerdotessa del temple dels druides (soprano) Adalgisa, jove verge (soprano) Clotilda, confident de Norma (soprano) Flavius, centurió romà, amic de pollione (tenor)

Norma és l'obra mestra i més coneguda de Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani (basada en una tragèdia d'Alexandre Soumet) És una òpera en dos actes estrenada al Teatro de La Scala de Milà, el 26 de desembre de 1831.

És una òpera de bel canto on el personatge, Norma, es considera com un dels més difícils del repertori per a soprano. En el segle XX poques cantants el van poder interpretar amb èxit, entre elles destaquen les interpretacions de Rosa Ponselle en els anys 20, Joan Sutherland i Maria Callas en els anys 50 i 60. Més recentment s'ha imposat la interpretació de Montserrat Caballé.

Norma és una sacerdotessa que, malgrat els seus vots litúrgics de castedat, manté un idil·li amb el governador romà Pollione. Norma, prova d'impedir la rebel·lió contra Roma, confiant que arribi la pau i el retorn de l'estimat als seus braços. Pollione, però, s'enamorarà d'Adalgisa, una altra sacerdotessa druida. Norma, desenganyada, convenç als druides perquè ataquin Roma. Pollione viola el temple per raptar Adalgisa. El duen pres i Norma li proposa una alternativa: morir a la foguera o anar-se'n de la Gàl·lia sense Adalgisa, la qual morirà com a sacerdotessa renegada. Pollione no accepta l'oferta, demana clemència per a la seva estimada i que sigui ell l'executat. En veure que Pollione és lleial a Adalgisa, Norma es fa còmplice de la traïció i explica als druides que ella mateixa és la sacerdotessa deslleial. Pollione penedit pel seu comportament i admirat pel valor i l'amor de Norma, prenent-li la mà, avança cap a la pira.

No sols és la millor òpera de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas del anys. L'enlluernadora ària Casta diva és una de la grans peces del bel canto, i una dura prova per a qualsevol soprano que es preï.

S'estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 16 d'octubre de 1847, mig any després d'haver-se inaugurat i sent la tercera òpera a estrenar-s'hi. Només s'hi ha estrenat dues vegades.