Maria Lluïsa d'Espanya (reina d'Etrúria)
De Viquipèdia
Maria Lluïsa d'Espanya (reina d'Etrúria) (La Granja de San Ildefonso 1782 - Roma 1824). Infanta d'Espanya amb el tractament d'altesa reial per naixament que al contraure matrimoni esdevingué reina d'Etrúria des del 1801 fins al 1807 i duquessa sobirana de Lucca des del 1814 i fins el 1824 en el moment de la seva mort.
Nascuda a La Granja de San Ildefonso el dia 6 de juliol de l'any 1782 essent filla del rei Carles IV d'Espanya i de la princesa Maria Lluïsa de Borbó-Parma que llavors ostentaven el títol de prínceps d'Astúries. Maria Lluïsa era néta per via paterna del rei Carles III d'Espanya i de la princesa Maria Amàlia de Saxònia mentre que per via paterna ho era del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França.
Maria Lluïsa contragué matrimoni al Palau d'Aranjuez l'any 1795 amb el seu cosí, el príncep hereu Lluís de Parma. La parella s'instal·là a Parma i tingueren dos fills:
- SM el duc Carles II de Parma, nascut a Madrid el 1799 i mort a Niça el 1883. Es casà amb la princesa Maria Teresa de Savoia.
- SAR la princesa Maria Lluïsa de Parma, nascuda a Barcelona el 1803 i traspassada a Roma el 1857. Es casà en primeres núpcies amb el príncep Maximilià de Saxònia i en segones núpcies amb l'aristòcrata d'origen italià, comte Francesco Rossi.
L'any 1801, Napoleó I de França ocupà el territori del ducat de Parma immediatament assignà als ducs de Parma el territori del regne d'Etrúria format sobre l'antic gran ducat de la Toscana. La compensació territorial es féu en tant que la família Borbó d'Espanya, de la qual era membre de la duquessa, era aliada de la causa bonapartista en aquell moment.
El regne d'Etrúria tingué una efímera vida i l'any 1807 aquest va desaparèixer. Malgrat tot, l'any 1803, el rei Lluís I d'Etrúria, marit de la infanta Maria Lluïsa, moria a l'edat de trenta anys. A partir d'aquest moment, la infanta Maria Lluïsa es féu càrrec de la regència del seu fill i exercí un govern destinat a suprimir les innovacions revolucionàries dels governs del seu marit tutel·lats per França. Maria Lluïsa restituí l'absolutisme l'any 1807 i immediatament foren expulsats dels tro per part de l'exèrcit napoleònic.
L'any 1807 la infanta Maria Lluïsa i els seus dos fills s'instal·laren a la cort de Madrid. En la Cort profundament dividida dels Madrid d'inicis del segle XIX la infanta recolzà als partidaris del seu pare, el rei Carles IV d'Espanya, en contra del partit que recolzava al seu germà, el futur rei Ferran VII d'Espanya. Maria Lluïsa actuà d'intermediària entre els seus pares i el francès Murat.
Intentà pressionar al seu pare i a Napoleó I de França per tal d'obtenir un reialme de nova creació al nord de Portugal. Ara bé, Napoleó decidí confinar-la junt amb els seus pares després dels fets de Baiona pels quals França obtingué recloure la família reial. Durant el llarg confinament francès, la infanta i la seva descendència foren exclosos de la successió a la Corona per les Corts de Cadis com a mostra del rebuig a la seva conducta profrancesa.
El Congrés de Viena creà el ducat de Lucca pel duc Carles hi establí una regència de la infanta Maria Lluïsa. Posteriorment l'any 1817 se li reconegué la potestat d'heretar el ducat de Parma de nou a la mort de l'arxiduquessa Maria Lluïsa d'Àustria, vidua de Napoleó.
La infanta morí l'any 1824 a la ciutat italiana de Lucca. Les seves restes es troben enterrades a la col·legiata d'aquesta ciutat.
