Leonard Bernstein

De Viquipèdia

Leonard Bernstein l’any 1971

Leonard Bernstein (Lawrence, Massachusetts, 25 d'agost de 1918 – 14 d'octubre de 1990), va ser un compositor, pianista i director d'orquestra estatunidenc. Va ser el primer director d’orquestra nascut als Estats Units que va obtenir èxit i reconeixement internacional. És conegut tant per la seua activitat al front de l'Orquestra Filharmònica de Nova York com per la seua tasca com a compositor d’obres que s'han fet molt populars, com ara el musical West Side Story, l'opereta Candide i On The Town.

[edita] Biografia

[edita] Infantesa

Bernstein va nàixer a Lawrence, Massachusetts el 1918 en una família jueva procedent de Rovno, Ucraïna. La seua àvia va insistir en posar-li el nom de Louis, però els seus pares sempre el van anomenar familiarment Leonard, nom que ell també s’estimava més. Va canviar oficialment el seu nom, de “Louis” a “Leonard”, als setze anys. Son pare, Sam Bernstein, era un home de negocis, i inicialment va oposar-se a la carrera musical del seu fill. Tot i axò, el jove Bernstein assistia sovint a concerts simfònics. En una ocasió, va tenir l’oportunitat d’escoltar un recital de piano i va quedar immediatament captivat. Llavors va decidir començar a estudiar piano, sent encara un xiquet. Va ser alumne de les escoles Garrison i Boston Latin School. Quan son pare va assabentar-se de les lliçons de piano que rebia el el seu fill va rebutjar pagar-les, així que Bernstein va haver de dedicar-se alhora a donar classes a altres alumnes, per tal de poder guanyar diners amb què poder pagar els seus propis estudis.

[edita] Universitat

Després de graduar-se a la Boston Latin School l’any 1935, Bernstein va assistir a la Universitat de Harvard, on va estudiar música amb Walter Piston i on va estar associat breument al Harvard Glee Club. Després de concloure els estudis a Harvard va continuar el seu perfeccionament al Curtis Institute of Music a Filadèlfia, (Pennsylvania), on va rebre la qualificació "A", que Fritz Reiner mai no havia atorgat a cap alumne en la seua classe de direcció d’orquestra. Durant la seua estada a Curtis, també va estudiar piano amb Isabella Vengerova i Heinrich Gebhard.

[edita] Vida privada

Durant la seua joventut a Nova York, Bernstein va gaudir d’una vida sexual promíscua, generalment amb homes joves (Font: Leonard Bernstein de Burton). Després d’una llarga lluita interna i d’un turbulent i difícil compromís, va casar-se amb Felicia Montealegre Cohn el 9 de setembre de 1951, per tal d’augmentar segons fonts biogràfiques les seues oportunitats d’obtenir la direcció musical de la Boston Symphony Orchestra. Dimitri Mitropoulos, director en aquell temps de la Filharmònica de Nova York i un dels mentors de Bernstein, el va aconsellar que un matrimoni podria fer callar els rumors a propòsit de la seua vida sexual i apaivagar els ànims dels conservadors membres de la direcció de la BSO.

Leonard i Felicia van tenir tres fills, Jamie, Alexander, i Nina. Durant molt de temps de la seua vida de casat, Bernstein va intentar ser discret amb les seues relacions extramatrimonials. Però en la mesura en que anava madurant, i amb el sorgiment i impuls del Moviment d’alliberament Gay, Bernstein va recollir el valor suficient per deixar Felicia per a conviure amb el seu company Tom Cothran. Felicia, al seu torn, va iniciar una relació amb l’actor Michael Wager. Temps després, Bernstein es va assabentar que a la seua esposa se li havia diagnosticat un càncer de pulmó. La seua relació amb Cothran s’havia deteriorat, així que Bernstein va tornar amb la seua esposa i va tenir cura d’ella fins que va morir (Font: Leonard Bernstein de Burton). Algunes persones, entre elles el seu fill Alexander, creuen que Bernstein esencialment es va sentir culpable de la mort de la seua esposa i es va sentir malament amb ell mateix (cites del documental de Lacy, Leonard Bernstein: Reaching for the Note). També s’ha apuntat que el seu estil de direcció després de la mort de Felicia esdevingué més ombrívol i pesant, més emocional, amb estructures amplament prolongades, tot i que alguns hi veuen un altre exemple de com l’artista, amb la maduresa, tendeix a exagerar el seu estil de direcció original.

[edita] Llegat

Bernstein va ser molt admirat com a director d’orquestra, compositor, pianista i professor. Probablement les activitats que el van fer popular entre el gran públic van ser la direcció musical de la Filharmònica de Nova York, la seua activitat com a director amb les millors orquestres del món i, per descomptat, per la música de West Side Story. Va compondre tres simfonies, dues òperes, cinc musicals, i nombroses altres peces.

Leonard Bernstein l’any 1944

El 13 de novembre de 1943, amb el recent nomenament com a director assistent de la New York Philharmonic Orchestra, va fer el seu debut com a director, arran d’una malaltia de Bruno Walter, a qui va haver de substituir. Va obtenir un èxit immediat i va atènyer tot seguit la fama, atès que el concert havia estat emès per ràdio. El solista d’aquell dia històric va ser el violoncel·lista Joseph Schuster, violoncel concertí de la New York Philharmonic, que va interpretar Don Quixote de Richard Strauss. Atès que Bernstein s’enfrontava per primera vegada a aquesta obra, Bruno Walter va treballar-la amb ell abans del concert. Després de la Segona Guerra Mundial la carrera internacional de Bernstein va començar a prendre impuls. L’any 1949 va dirigir l’estrena de la Turangalîla-Symphonie d’Olivier Messiaen. El 1958 va ser nomenat director musical de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, una responsabilitat que va mantenir fins l’any 1969. Va fer-se molt popular als Estats Units arran de la seua aparició en diversos programes de televisió que pretenien la popularització de la música clàssica entre els joves.

L’any 1947 va dirigir per primera vegada a Tel Aviv, començant una llarga relació amb Israel. El 1957, va dirigir el concert inaugural del Auditòrum Mann de Tel Aviv; i posteriorment hi va realitzar diverses gravacions. El 1967 va dirigir un concert al Mont Scopus en commmoració de la reunificació de Jerusalem.

A principis de la dècada de 1970, Bernstein va dirigir l’Orquestra Filharmònica de Viena, amb la qual va gravar de nou moltes obres que ja havia gravat amb la Filharmònica de Nova York, incloent-hi les integrals de les simfonies de Beethoven, Mahler, Brahms i Schumann.

El dia de Nadal de 1989, va dirigir la Simfonia No. 9 de Beethoven al Schauspielhaus de Berlín Est, en commemoració de la caiguda del Mur de Berlín. El concert va ser retransmès a més de vint països, amb una audiència estimada de 100 milions de persones. Per a l’ocasió, Bernstein va fer un canvi en l’ Oda a l’Alegria de Friedrich Schiller, substituint la paraula "alegria" (Freude) per "llibertat" (Freiheit). "Estic segur de què Beethoven ens ho hauria autoritzat", va comentar Bernstein.

Bernstein va ser un director d’orquestra molt ben considerat pels músics, en particular pels membres de l’Orquestra Filharmònica de Viena i de l’Orquestra Filharmònica d’Israel, a les quals va dirigir amb regularitat. Va destacar sobretot en les seues interpretacions de les obres de Gustav Mahler, Aaron Copland, Johannes Brahms, Dmitri Xostakòvitx, George Gershwin (especialment la Rhapsody in Blue i An American in Paris), i per descomptat de les seues pròpies obres. Malhauradament mai no va dirigir altres obres de Gershwin, com ara el Concert per a piano en Fa, o l’òpera Porgy and Bess.)

Leonard Bernstein va morir cinc dies després d’haver-se retirat. Va dirigir el seu últim concert a Tanglewood, el 19 d’agost de 1990, amb l’Orquestra Simfònica de Boston, interpretant els "Quatre interludis marins" de l’òpera Peter Grimes de Benjamin Britten i la Setena Simfonia de Beethoven. [1] Un persisten fumador durant llarg temps - patia d’emfisema des de mitjan la seua vintena d’anys – va sofrir un atac de tos al mig de la interpretació de la simfonia de Beethoven que gairebé va arribar a fer cancel·lar el concert.

Bernstein està soterrat al Green-Wood Cemetery, a Brooklyn, Nova York.

Leonard Bernstein no té cap relació amb el compositor de música cinematogràfica Elmer Bernstein.

[edita] Distincions

Premi Grammy al millor àlbum per a infants
Premi Grammy a la millor interpretació orquestral
Premi Grammy a la millor interpretació coral
Premi Grammy a la millor gravació d’òpera
Premi Grammy a la millor interpretació d’una obra vocal clàssica
Premi Grammy a la millor interpretació d’una obra per a solista instrumental i orquestra
Premi Grammy a la millor composició contemporània
Premi Grammy al millor àlbum clàssic
Premi Tony a la millor partitura original

[edita] Obres principals i data d’estrena

[edita] Obres per al teatre

Fancy Free (ballet), 1944
On the Town (Musical), 1944
Facsimile (ballet), 1946
Peter Pan (cançons, música incidental), 1950
Trouble in Tahiti (òpera en un acte), 1952
Wonderful Town (musical), 1953
On the Waterfront (música cinematogràfica), 1954
L’Alouette (música incidental), 1955
Candide (opereta), 1956 (revisada l’any 1958 i de nou el 1989)
West Side Story (musical), 1957 (revisat l’any 1984)
The Firstborn (música incidental), 1958
Mass (obra de teatre per a cantants, actors i ballarins), 1971
Dybbuk (ballet), 1974
1600 Pennsylvania Avenue, 1976
A Quiet Place (òpera en dos actes), 1983
The Race to Urga (musical), 1987

[edita] Obres orquestrals

Simfonia No. 1, Jeremiah, 1942
Fancy Free i Three Dance Variations from "Fancy Free," 1946
Three Dance Episodes from "On the Town," 1947
Simfonia No. 2, The Age of Anxiety, (inspirada en W. H. Auden) per a piano i orquestra, 1949 (revisada in 1965)
Serenade (sobre el Simposium de Plató) per a violí, orquestra de corda, arpa i percussió, 1954
Prelude, Fugue and Riffs per a clarinet i orquestra de Jazz, 1949
Suite simfònica sobre "On the Waterfront", 1955
Suite simfònica sobre "West Side Story", 1961
Simfonia No. 3, Kaddish, per a orquestra, cor mixt, cor d’infants, locutot i soprano, 1963 (revisada el 1977)
Dybbuk, Suites No. 1 i 2 per a orquestra, 1975
Songfest: A Cycle of American Poems for Six Singers and Orchestra, 1977
Three Meditations from "Mass" per a violoncel i orquestra, 1977
Slava! : una obertura política per a orquestra, 1977
Divertimento for Orchestra, 1980
Halil, nocturn per a flauta piccolo, flauta, percussió, arpa i corda, 1981
Concert per a Orquestra, 1989 (Originalment "Jubilee Games" de 1986, revisat el 1989)

[edita] Música coral per a església o sinagoga

Hashkiveinu per a tenor, cor mixt i orgue, 1945
Missa Brevis per a cor mist, contratenor i percussió, 1988
Chichester Psalms per a contratenor, cor mixt, orgue, arpa i percussió, 1965

[edita] Música de cambra

Sonata per a Clarinet i Piano, 1939
Brass Music, 1959
Dance Suite, 1988

[edita] Música vocal

I Hate Music: A cycle of Five Kids Songs for Soprano and Piano (Odie la música: un cicle de cinc cançons infantils per a soprano i piano), 1943
La Bonne Cuisine: Four Recipes for Voice and Piano (La bona cuina: quatre receptes per a veu i piano), 1948
Àries i Barcarol·les per a mezzosoprano, baríton i piano a quatre mans, 1988
A Song Album, 1988

[edita] Altres

Diverses peces per a piano
Altres obres ocasionals, compostes com a regal o per a cerimònies de commmemoració
"The Skin of Our Teeth": Una obra inacabada,. Bernstein va utilitzar-ne el material per a els seus "Chichester Psalms"

[edita] Bibliografia

Obres de Bernstein:

Findings. New York: Anchor Books, 1993 has ISBN 0-385-42437-X.
The Infinite Variety of Music. New York: Anchor Books, 1993. ISBN 0-385-42438-8.
The Joy of Music, Amadeus Press edition, c 2004, ISBN 1-57467-104-9.
The Unanswered Question. Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1976. ISBN 0-674-92000-7.

Sobre Bernstein:

Gottlieb, Jack, editor. Leonard Bernstein's Young People's Concerts. Printed by New York: Anchor Books in 1962, reeditat el 1992 amb ISBN 0-385-42435-3.
Burton, Humphrey. Leonard Bernstein. Doubleday. 1994. Tapa dura: ISBN 0-385-42345-4, de butxaca: ISBN 0-385-42352-7. (Excel·lent i entenedora biografia de Bernstein)