Ivan III de Moscou
De Viquipèdia
Ivan Vasiliyevich (22 de gener de 1440 – 27 d'octubre de 1505). Dit el Gran. Fill de Vasili II i de Maria de Borovsk. Fou el successor del seu pare en la corona del principat de Moscou de 1462 a la seva mort.
[edita] La seva vida com a fill del Príncep
La seva vida abans d'ésser coronat fou bastant moguda; segurament, nasqué fora de Moscou, i el motiu de no ésser oriünd de la capital del prinipat, el lloc més corrent per l'hereu de la corona, fou l'obligatorietat del seu pare, Vasili II a fugir el 1439 després dels atacs que patí per part del khan de Kazan (tàrtaro-mongol) Olug Moxammat.
A l'edat de 5 anys, el mateix khan li empresonà el pare, i mentrestant, l'home que es va fer càrrec del principat de Moscou mentre ell estava inhabilitat fou Dmitri Shemyaka, el seu cosí. Al cap d'uns mesos, amb l'alliberació de Vasili, Dmitri el detingué, el deixà cec i també féu que s'exiliés a Uglich, un poble que estava al límit fora de les fronteres del principat. Lògicament, l'infant de 6 anys, Ivan també passà a viure a aquest poble. No gaires mesos després, però, una estratagema perfecta de Vasili II féu desbancar del poder del principat el seu cosí Dmitri, i aviat pogué recuperar la família d'Ivan el lloc que li corresponia a Moscou, ciutat en què, possiblement, durant aquells 6 anys de vida no havia posat els peus el jove hereu.
Els anys següents, li serviren a Ivan per començar a instruir-se en com havia d'actuar quan arribés el moment de la successió en el tron, i a mitjans de la dècada dels 1450, Vasili II decidí que la millor manera d'ensenyar-li l'ofici seria deixant-li part del seu poder. Així fou, durant els últims anys de la vida de Vasili, Ivan fou el co-regent de la corona amb el seu pare.
[edita] La seva faceta com a conqueridor
[edita] L'adquisició de Yaroslavl
Finalment, el 27 de març de 1462 Vasili II morí, i poc després, Ivan III seria coronat com a Gran Príncep de Moscòvia. D'idees fixes, el nou príncep sempre va voler del gran principat, un gran imperi. El 1463, complint un any de l'inici del regnat, inicià la tasca comprant el territori de Yaroslavl, el que suposava la incorporació del territori a Moscou.
[edita] La guerra amb Novgorod
[edita] L'aliança de Novgorod amb els lituans
Després de l'adquisició, Ivan el Gran va haver d'afrontar les conseqüències del que havia fet el seu pare, qye era retallar l'autogovern que tenien les regions de Suzdal, Nizhny-Novgorod, Novgorod... Concretament, a la República de Novgorod, havien començat a aparèixer grups de boyards d'ascendència lituana o vinculats a ella, que volien que aquest territori formés part del Gran Ducat de Lituània, trencant tots els vincles amb Moscòvia. Això no hauria arribat a més, si aquest sentiment no hagués fructificat en la gent influent, però, d'ésser així, començaren a parlar amb Casimir IV, veterà duc de Lituània (1440-1492) i Rei de Polònia (1447-1492) i es posaren sota el protectorat de Lituània. Aquest moviment Ivan III no el veié amb gens bons ulls, sospità que aquesta aliança era un acte d'apostatàsia envers l'Església Ortodoxa i decidí moure fitxa.
[edita] La victòria d'Ivan III sobre Novgorod
Durant l'inici de 1471, Ivan va fer tots els tràmits diplomàtics possibles per deixar aïllat el territori de Novgorod (no oblidem que estava dins de les fronteres del Gran Principat de Moscou). Quan ho tingué tot enllestit, el maig de 1471, li declarà la guerra. Mentrestant, aquesta república havia tingut vista i el febrer del mateix any havia signat un tractat de defensa amb Casimir IV. Auqest, però, al veure que les coses es complicaren no es presentà en ajuda de Novgorod, que, desesperadament, contractà un comandant, Mikhaïl de Kíev, que per discrepàncies, deixà la ciutat l'idus de març.
Així doncs al juny, Ivan III, gran estrateg, començà a atacar. Ho féu amb tres armades que sortiren de Moscou el 20 de juny camí de Novgorod. La tercera armada, la comandava ell mateix (aspecte anormal d'Ivan, puix que normalment no participava literalment a les batalles; s'explica que tenia molta por a la mort). Aviat, les aliances que Ivan III abans d'atacar havia fet amb els principats de Tver, Pskov i Vyatka fructificaren; el 10 de juliol l'armada de Pskov bloquejà l'entrada d'un possible exèrcit de Casimir IV. El 14 de juliol, fou el dia de l'enfrontament clau a la riba del riu Shelon, on uns 40.000 combatents de Novgorod (la majoria civils, descoordinats i mal organitzats) no sapigueren vèncer a 5.000 moscovites (amb l'ajuda de l'armada de Tver) que, segons sembla, els havien preparat una embuscada mortal.
La Batalla de Shelon va ser la decisiva per derrotar del tot Novgorod, encara que fins el24 de juliol, a la Batalla del riu Shilenga, no es donaren per vençuts. Després d'aquesta temptativa d'escapar-se de les urpes d'Ivan, la República de Novgorod va ahver d'abandonar l'aliança amb Casimir IV, cedir moltes colònies que tenia al nord del continent, i pagar 15.500 rubles de despeses de la guerra.
[edita] La conquesta de Permia, tot començant la centralització del principat
El príncep de Moscou veia propera l'absorció de Novgorod, i per continuar ampliant la corona, el 1472 conquerí Permia, no gaire important en quant a extensió, però sí un gran escull històric.
Permia fou el centre neuràlgic de la creació de la llengua permiana, iniciadora d'un grup de llengües uràliques, tals com el Komi. En sí, la llengua després que a finals del segle XIV es pogués escriure (Esteve de Perm, fou l'inventor del sistema d'escriptura que s'utilitzà) durà poc, possiblement per la intrusió moscovita en la gent, o perquè es donà a conèixer poc la forma d'escriure-la. Tanmateix, els textos en llengua permiana són d'extrema importància per l'estudi de llengües uràliques ja que es la llengua uràlica més antiga de la qual es conserven manuscrits, per darrere de l'hongarès. Tot aquest potencial social que disponia la comunitat permiana, era sabut per Ivan III, que decidí tallar-ho tot de socarrel. Eren els inicis ja de la gran centralització, o de petita “globalització” que patiria la naixent Rússia de finals del segle XVI.
[edita] La compra de Rostov-Suzdal
Abans de seguir conquerint, el moscovita decidí de, el 1474, comprar un altre territori, en aquest cas, Rostov-Suzdal. Així doncs, la Moscòvia a partir d'aquell any seria una mica més gran.
[edita] L'obtenció de Novgorod
[edita] L'avasalladora conquesta al territori
Ivan II el Gran, després d'allò, volia acabar del tot amb aquella Novgorod lliure, i el 1477, quan tingué l'oportunitat de fer-ho, donà el cop de gràcia a l'esmentada republica. El pretext va ser el següent: els ambaixadors moscovites a la República de Novgorod s'adreçaren a Ivan III en públic com al “Gosudar” (en rus, el sobirà), enlloc de “Gospodin” (en rus, senyor, noble), que era la forma que es feia servir a Novgorod per designar el Príncep de Moscou. Allò féu commocionar d'allò més a les autoritats de la República, que refusaren del tot aquells ambaixadors moscovites.
Ivan, sentint-se superior, es rebotà contra aquests; aquell mateix any portà l'armada moscovita (que incloïa un contingent tàrtar) a la capital de la Républica de Novgorod, d'homònim nom, que, junt a l'abandonament de l'antic aliat lituà Casimir IV, feren sense entrar a batalla que Novgorod es rendís en la batalla contra Ivan III i el reconeixeren com el seu autòcrata (14 de gener de 1478) i posaren en la seva disposició totes les seves prerrogatives i possessions (que incloïen tot el nord de Rússia, des de Lapland, al nord de l'actual Suècia, fins als Urals). Això volia dir que Moscòvia absorbia del tot aquell vast territori, i que la República Feudal de Novgorod que ja tenia més de tres segles i mig, deixava d'existir, i des de la seva fundació el 862 per Ulrich, la ciutat capital perdia la sobirania que havia anat adquirint sobre aquell territori de la Rússia Septentrional.
[edita] La demostració de supremacia d'Ivan el Gran
Com a fet simbòlic que ho corroborava, Ivan II agafà de Novgorod la mítica campana de la Veche (era l'Assemblea republicana que governava el territori; també es trobava a altres estats republicans medievals eslaus) i se l'emportà a Moscou. Aquesta campana era un símbol de la sobirania republicana i de la seva independència. Quan es tocava, tots els ciutadans normals, boyards i comerciants es reunien en assemblea a la cort de Yaroslav. El cruel príncep de Moscòvia, també agafà a tots els boyards de la zona i els deportà per sempre més a zones molt remotes per treure-se'ls de sobre. Eren els inicis dela monarquia absoluta que regnaria a Rússia fins a temps de Nicolau II (després, s'allargaria fins a èpoques de Stalin).
[edita] Següent objectiu: Tver
El procés d'anar “recol·lectant” terres russes pertal de fer una gran potència, però, continuava; ara, l'objectiu era el principat de Tver. La predicció d'Ivan III per adquirir Novgorod venia ja del seu pare, Vasili II, qui el féu casar amb Maria de Tver amb 12 anys per anar allissant-se el terreny. Aquesta via li sortí malament, ja que Maria morí el 1467 sobtadament, quan encara Ivan no s'havia pogut fer amb el territori.
Pertant, l'altre camí que li quedava era fer servir una tàctica semblant a l'absorció de Novgorod: el 1485, llançà un atac contra les terres de Mikhaïll III Borisovich l'exiliat, que fou arrassador. El 12 de setembre d'aquell any, el principat, en veure que no podia aguantar durant més temps es rendí. Això es demostrà amb l'exili del príncep Mikhaïl III, que reganava des de 1461, que deixava en mans moscovites el territori.
Tver, com les altres víctimes d'Ivan, es convertí en una altra regió moscovita sense tenir cap tipus d'autoritat pròpia. En l'interval que anà del 12 de setembre de 1485 fins que es féu efectiu això, els fills d'Ivan III simbòlicament foren els prínceps de Tver: primer designà a Ivan, que restà en el càrrec fins la seva prematura mort el 1490. L'últim any, és féu càrrec Vasili, el futur successor de la corona moscovita a la mort del seu pare. Mentre passaren aquells 6 anys de tràmit, al príncep de Moscou li donà temps a expropiar els principals terratinents de la Cort de Tver, tot enviant-los ben lluny, en benefici seu i dels boyards moscovites. Com s'bserva, Ivan seguia aquella dinàmica absoluta, que excloïa a tot els que no pensessin com ell.
[edita] Vyatka, l'última república que passà a mans de Moscou
Fent honor al sobrenom que se li ha donat, Ivan III fou molt gran en temàtica de fer seus territoris que no li pertanyien i que, abans d'ell, eren independents. La següent conquesta, fou el 1489, aprofitant la mala situació que estava vivint la República de Vyatka. Aquest principat havia estat conquerit anys abans per l'altra gran potència oriental: el khanat de Kazan, format per majoritàriament tàrtars, que encara ocupaven tota la zona. Ivan el Gran doncs, amb aquest pretext, reconquerí el territori, però com sempre, en el seu favor. Expulsà els tàrtars de la zona i de rebot, també expropià el govern republicà, que havia estat desitjant que Moscou l'ajudés a reconquerir el territori, però mai d'aquesta manera. Així, la República de Vyatka també cesava d'existir per sempre, per passar a ser una regió del ja molt centralitzat Principat de Moscou.
[edita] La gran guerra entre russos i lituans
En aquesta gran faceta de conqueridor, a Ivan només li quedava un objectiu: l'expansió per l'oest, per Lituània i Polònia. Va ser un estira i arronsa per la frontera separadora de les dues potències, que durà la gran majoria del regnat del fill de Vasili II. Fou una pugna comparable amb la que es visqué entre la frontera de França i Borgonya des del segle XIV en el marc de la Guerra dels Cent Anys. El conflicte frontere acabà amb el tractat d'Arràs el 1435 amb el qual se signava la pau entre Carles VII de França i Felip III el Bo de Borgonya, i el retorn de les terres conquerides pel segon. Al final, però, Lluís XI de França, fill de Carles, i les seves tropes mataren Carles el Temerari de Borgonya el 1477 i annexionaren el territori a França.
[edita] La primera fase: Ivan contra Casimir IV
Tornant al món moscovita, això era en el fons en que volia el príncep Ivan III, però primer havia de jugar a arrebatar metres a Lituània. En els primers anys del regnat, el ja esmentat sobirà de Lituània i també rei de Polònia Casimir IV també tenia l'afany d'ampliar el seu estat, cosa que inquietava força el príncep de Moscou. Per això, a finals de la dècada de 1470, Ivan III es buscà un aliat, de nom Mengli. Ell era el khan de Crimea (1467;1469-1475;1478-1515), una notable potència en quant a exèrcit, i feren la primer agran ofensiva a Kíev, ciutat molt important del Gran Ducat de Lituània el 1482, quan llavors saquejaren la ciutat i el Monestir de les Catacombes. La guerra no es va parar els següents anys, fins que el 6 de juny de 1492, pocs mesos abans que Colom topés sobtadament amb un territori al que després li'n dirien Amèrica, Casimir IV morí. Fou la mort del Gran Duc de Lituània, però també rei de Polònia, i el seu gran poder el traspassà de la següent manera: Polònia passà a mans del seu fill primogènit Albert, i Lituània al seu segon fill, Aleksandr.
[edita] La màxima confrontació, adés entre Ivan i Aleksandr
Ivan el Gran pernsà que aquesta divisió era un gran punt de debilitat per Lituània, i buscà més forces aliades: Bajaret II, sultà turc; Matthias Corvinus, rei d'Hongria i Stefan cel mare el Gran, voïvode o príncep de Moldàvia, rival per antonomàsia de Liuània. Tots aquests, sense oblidar el més important i poderós, Mengli del khanat de Crimea.
A la fi, poc després de l'inici del regnat d'Aleksandr Casimirovich de Lituània, la guerra en la seva màxima tensió començà. El pretext que s'utilitzà en auqets cas fou que els moscovites, mitjançant espies o infiltrats, descobriren que Lituània estava conspirant seriosament contra la vida d'Ivan Vasiliyevich.
[edita] Primer pas enrere d'Ivan
Aquest, el 1494, organitzà una guerra per conquerir la major part de Lituània, però també per trencar el jou que estaven fent els catpolica polonesos enfront dels russos ortodoxos, on molta població estava començant a perdre confiança a la tradicional religió de la zona.
Aquesta falta de confiança moscovita féu que en un primer moment perdessin fins i tot una mica de terreny. El mateix 1494 Ivan III i els seus ambaixadors hagueren de demanar la pau provisional, tot establint la frontera a Desna. Això comprenia la pèrdua momentània pel rus de regions com Mstislavl, Otolensk, Kozelsk, Vorotinsk o Peremysl.
Després d'alguns mesos, semblava que la pau s'establia totalment, o almenys ho havia de fer, ja que Aleksandr de Lituània es casà amb la filla d'Ivan, Helena. Però no fou així, sinó tot al contrari; aquesta aliança féu crispar el cínic Ivan. Ell va estar d'acord en l'enllaç, però amb una condició, que era la prohibició que la filla Helena canviés de religió, i al seu entendre, això havia estat vulmerat per Aleksandr, que s'havia fet construir una capella grega en el seu palau (que ara eren catòlics, després que als anys 1440 s'hi declaressin com a mesura desesperada per cercar aliats en la seva lluita finalment fracassada contra els turcs otomans).
A partir de llavors, Ivan III obligà la seva filla a seguir unes instruccions “ortodoxes” per el disseny del seu vàter, mobiliari, el seu mode de viatjar, i en general la seva manera d'actuar. El pare també li regalà una àmplia col·lecció de llibres devots perquè fomentés l'ortodòxia en un país on aquesta religió no tenia gens d'èxit. La filla, però, havia de constantment transgredir la seva consciència i actuar com una persona catòlica, cosa que a Ivan li excedia.
[edita] La remuntada del moscovita
Tot aquest seguit d'abominables temes segons el parer d'Ivan, feren que reanudés la guerra amb tota la força possible. Per altra banda, Lituània estava enfeblida, ja que una gran llista d'aristòcrates es declararen del bàndol del Gran Príncep de Moscou: aquests eren el príncep de Bielsk, Mossalsk, Khotatov, els boyards de Mtsensk i Serpeïsk i finalment els prínceps de Tchernigov, Starodoub, Rylsk i Novgorod-Sevelski.
Aviat, el territori perdut entre Desna i la frontera entre Lituània i Moscou, passà a mans russes, a l'igual que Briansk, Poutivle, Dorogbouge i fins els riu Soja. Els d'Ivan només havien de continuar amb el seu tarannà i ho arrassarien tot.
En aquell moment, Aleksandr Casimirovich era partidari d'una pau ràpida, però no pogué evitar defendre¡s de l'ofensiva moscovita a la Batalla de Vedrocha. Aquesta batalla es dugué a terme el 14 de juliol de 1500, i comandats per un pletòric Ivan III, guanyaren avasalladorament. Segons les cròniques, mai havien guanyat una batalla tan impirtant en els últims 150 anys. Aquell dia es van apoderar del comandant en cap lituàm de tota l'artilleria i de les provisions de l'exèrcit rival. Aquesta, però, no va ser més que una batalla, ja que la gran guerra en sí no estava guanyada.
[edita] La fase final de la guerra amb victòria parcial d'Ivan
Tan cert és això que, els lituans, pogueren mantenir els baluards de Vitepsk, Polotsk, Orcha i Smolensk quan varen ser atacats, sense donar per finalitzada aquella ja prolongada guerra entre Aleksandr i Ivan III. Aquesta batallla, a l'inici del segle XVI, estava revolucionant tota l'Europa de l'Est. Aleksandr estava aliat amb el Gran Orde, i l'Orde de Livonia, mentre que l'alat d'Ivan, Mengli de Crimea, arrassava el 1501 Gallicia i Volhynia. Aquell mateix any, els russos guanyaren Lituània prop de Mstislavl, però hagueren de fugir del setge que estaven duent a terme a Smolensk. Al nord, l'exèrcit de Livonia intentava infructuosament construir una fortalesa a Ivangorod per conquerir Narva; els moscovites els pararen, com també per ordre d'Ivan III s'apoderaren de les mercaderies lituanes que compartien amb Novgorod.
Aleksandr veia que corria perill, i demanà desesperadament a Walter de Plettenberg que portés tots els seus efectius. Ell era el Gran Mestre de l'Orde dels milicians de Crist de Livonia, i respongué amb contundència les pregàries dels seus aliats: a la Batalla de Siritsa, prop d'Izborsk, moscovites i livonians es veieren les cares (1501). El Gran Mestre de Livonia, fruit de la seva avançadíssima i impecable artilleria, va vèncer aquella aferrissada batalla a un exèrcit de 40.000 russos. Amb aquesta trajectòria que estava formant la guerra, la pau entre els dos territoris semblava inviable, ja que cap dominava provocant així la rendició de l'altre. Ivan III va decidir fer una gran revenja fruit del record de Siritsa, i l'any 1502 llançà un atac prop de Pskov.
Aquell any, però, les coses havien canviat; el 17 de juny de 1501 el germà d'Aleksandr, Albert, morí, i a partir del 12 de desembre del mateix any, el Gran Duc de Lituània havia de ser de nou també rei de Polònia. Així, quan va accedir al tron, va voler acabar amb aquella ja ruïnosa guerra, i va obrir negociacions amb el papa Alexandre Vi i el rei d'Hongria, perquè mediessin la fi de les hostilitats. Aquests, van poder forçar que s'acordés una treva d'un sexxenni, cosa que al principi Ivan no acceptà. Aquesta treva (1503), deia que la frontera quedava al riu Soja, així fent palesa una petita conquesta russa de 19 pobles, en els que s'incloïen com a més importants Chernigov, Starodub i Novgorod-Seversky. També, la gent que s'havia exiliat o havia estat expropiada, podia tornar al seu origen.
Aquelles treves tan llargues normalment acabaven per ser un final definitiu de la guerra, per el refredament de la situació. En aquell cas, però, Ivan III el Gran, com hem esmentat, era d'idees fixes, el mateix 1503 un cop signada la treva es va reunir amb el seu aliat, el khan Mengli de Crimea, i obtingué una promesa d'aquest per continuar els atacs a Lituània després de la treva. El Gran Príncep moscovita morí el 1505, sense poder veure com acabava la treva, però segur que el seu fill i successor Vasili III continuaria aquella guerra, però això ja és una altra història.
Aquell afany der fer moscòvia més gran, se saldava amb un munt de territoris conquerits o adquirits, i al final del seu regnat, ell va passar a vasili III la Moscòvia, que ara constava de 88.495 kms², enfront dels 804,5 kms² que Aleksandr Nevsky passà al seu fill Daniïl I (primer príncep que declarà Moscou la capital del seu territori) sobre el 1280. S'ha de dir, però que a banda d'Ivan III, molts altres Prínceps ja havien ampliat el territori, encara que no tant com aquest.
[edita] La pugna per trencar el jou mongol sobre Moscou
El segon gran objectiu d'Ivan III després d'expandir-se, era acabar amb el jou tàrtar que controlava la zona des de feia més d'un segle. El 1435 l'arxipoderós Orde d'Or mongol s'havia desmembrat en cinc, amb Kazan i el Gran Orde com a rivals més importants d'Ivan III. Aquest, va voler aprofitar aquesta circumstància per perpetuar aquesta divisió i treure'ls el poder que tenien. Primer, el de Moscou actuà a la defensiva i conservadorament. Esquivava fer atacs esbojarrats i amb una lt percentatge de fallida, i per altra banda no pagava el tribut que li tocava i els regalava múrriament presents de protocol. Tot això, ho feia mentre forjava grans aliances des de 1473 a 1477, com les del Mestre de Pèrsia, Ossoum-Hassan, o la que va tenir tota la seva vida, la de Mengli del khanat de Crimea.
[edita] Primera rebel·lió
El 1478, havent pres totes les mesures que corresponien, es rebel·là contra el Gran Orde obertament; quan aquell any el khan d'aquell territori, Akhmat (1465-1481 en el mandat) envià els seus ambaixadors per rebre el tribut que li pertanyia, Ivan III deixà la imatge d'aquest líder pels terres i matà tots els ambaixadors que havia enviat menys un, que fou l'únic que va fer el viatge de tornada per explicar-li com havia anat aquell tenebrós viatge a Akhmat. Aquest esdeveniment, però, no està clar si ocorregué de veritat, ja que alguns historiadors no l'expliquen, donat a l'estranyesa del canvi radical de l'actitud del moscovita.
El cert és que d'aquesta manera o amb un altre pretext, el khan Akhmat anà a atacar el totpoderós Ivan III, que a l'esperar-s'ho tenia preparat un exèrcit de vora 150.000 soldats més incomptables peces d'artilleria, com diuen les cròniques, més ben preparats i organitzats que els exèrcits de Dmitri I Donskoi.
Això no volia dir, però, que no es lliuraria de tots els grans riscos i perillositats que incloïen aquella mena de guerres. Potser això va ser el que pensà després que les coses li començaren a anar malament i va decidir fugir del camp de batalla i enviar l'exèrcit de nou a Moscou amb una batalla que gairebé no s'havia desenvolupat gens.
[edita] La confrontació real entre els dos bàndols
[edita] Ivan es negà a fer la batalla
La gent del poble, molt pavorosa per la possible invasió del poble mongol, s'indignà obertament per la covarda desició d'Ivan III: com ens ha forçat a la nostra perdició! Refusa a pagar el tribut al khan, i ara que el té irritat, no lluita! , era el que un habitant normal protestava en aquells dies. Això almenys féu pensar de tornar a la batalla a Ivan III, però abans no havia de consultar a la seva mare, els seus boyards i els seus bisbes: Marxa valentament contra l'enemic!, fou la resposta que rebé per totes bandes. També, s'explica que per convèncer-lo, li digueren que guanyaria aquella pugna com ho va fer David contra Goliat, o que un bon pastor, donaria la vida per les seves ovelles. Fins i tot, el vell savi arquebisbe Vassian li preguntà tot ferint-lo:tu ets de la part dels mortals que tenien por a la mort?
Al final, el fill de Vasili II decidí tornar a la guerra ja que “no ens podem escapar del destí”, segons ell. La primera estratègia que va fer servir va ser mantenir el seu exèrcit inamovible al mateix lloc on havia fugit, als rius Oka i Ugra. Allà, les dues potències s'enviaren fletxes i també injúries a banda i banda dels dos rius. Era una situació una mica ridícula, ja que els del khanat del Gran Orde els esperaven per defendre's, i els moscovites rebien ordres d'Ivan el Gran per no moure's, així desatenent tots els consells bel·licosos dels seus boyards.
Tot i això, tampoc acceptà la proposta mongol; ells deien que acceptarien el seu perdó per la sublevació si venia ell en persona o algun súbdit, i li besava el seu estrep. La gent, en veure la poca activitat d'Ivan III, se li tornà a abraonar, i el vell arquebisbe Vassian li envià una carta on li exigia les bel·licitats que pertanyien en aquell moment, i ho feia invocant la memòria d'antigues joies russes, com Dmitri Donskoi (el primer en plantar cara valentment a l'Orde d'Or de llavors), Igor (fill de Rurik, del 912 al 945 anà el regnat del territori que el seu pare havia conquerit així fundant la família dels Rurik sense caqp antecedent; Igor amplià el territori fent-se heroicament amb Kíev), Sviatoslav I de Kíev (successor i fill d'Igor, el seu regnat fou del 945 al 972, conquerí la totpoderosa khazaria, l'estat més potent de l'època, així fent del llegat de Rurik l'estat més gran d'Europa), i Vladimir II Monomakh, també dit el gran (regnà del 980 al 1015;gran ampliador de la corona amb Novgorod, va ser el pioner en instaurar l'Església Ortodoxa a la “Rússia de Kíev”). Ivan III li contestà la carta dient-li que amb aquest esperit que li havia transmès, li havia omplert el cor de joia, coratge i força, però realment era paper mullat, ja que hi hagué aquell ambient d'inactivitat quinze dies més. Al quinzè, el riu Ugra que estava fent de frontera, es cobrí del tot de gel, amb el qual es podia creuar perfectament per ell.
[edita] La no-batalla de l'Ugra i la caiguda dels mongols
Era l'11 de novembre de 1380 i, inesperadament, Ivan III féu que es retiressin les seves tropes, ja que veia que ara els tàrtaro-mongols podien travessar l'Ugra, i això l'omplia de pavor. Per altra banda, els khan Akhmat veié que l'exèrcit d'ivan s'estava ampliant (dos exèrcits d'Andrei Menshoy, germà d'ell, i d'Ivan Molodoy, el fill havien anat a donar-li un cop de mà, fruit de la seva indecisió) i que el seu rival de sempre i aliat del moscovita, Mengli del khanat de crimea l'estava enfeblint molt, també decidí rendir-se. D'aquella manera doncs, tan “insípida”, acabà el conflicte entre mongols i moscovites, i a aquell capítol li digueren “la no-batalla de l'Ugra”. Tot acabaria només en taules, si aquesta hagués estat una guerra normal i corrent, però el que es jugaven era la subordinació de Moscou al khanat del Gran Orde. A l'haver-se rendit els dos combatents, volia dir que s'havia acabat aquell jou mongol que persistia encara, s'havia acabat l'obligatorietat de pagar tribut al khan, tradició que s'havia establert en èpoques de Batu Khan (khan de 1205 a 1255, nét del magnànim Genghis Khan). Aquest orde mongol, acabaria en ruïnes després de la seva caiguda el 1502 en mans del khanat de Crimea.
[edita] L'atac al khanat de Kazan
Després de la pèrdua de la supremacia mongol, els russos ja no hi tornaren a incidir fins 1487, data en que els voïvodes moscovites començaren a atacar a l'altre khanat rival naixent de la ruptura de l'Orde d'Or, el de Kazan. Aquests voïvodes actuaven en revenja del que havia fet el khan de Kazan quan capturà el pare d'Ivan, Vasili II, gairebé 50 anys abans, i amb aquesta rancúnia interna, després de set setmanes de setge, capturaren la mateixa ciutat de Kazan i feren presoner el sobirà Alegam.
Això ho aprofità el príncep Ivan III, que volgué en primer terme annexionar la ciutat a Moscou, però al notar que no estaven preparats per ser moscovites (en part, degut a la religió; eren musulmans, totalment incompatibles amb els ortodoxos), va donar la corona al sebot del seu amic de Crimea Mengli. Al poble de Kazan no li quedà, doncs, una altra sortida que jurar fidelitat al nou règim, que al principi trontollà, ja que la gent volia el seu líder fora de la presó.
Després d'aquesta fita mig aconseguida, que ja arrodoniria el seu nét Ivan IV el Terrible, Ivan III ja no féu més intrusions en cap defragmentació de l'antic Orde d'Or, havent ja aconseguit un dels objectius de la seva vida, la destrucció del jou mongol envers Moscou, una potència creixent.
[edita] Sophia Palaeologus, el nexe amb l'Europa occidental
Ivan el Gran, com ja hem comentat, tingué dues mullers: la primera, amb qui s'hi casà el 2 de juny de 1452 amb la curta edat de 12 anys, es deia Maria de Tver. Ella era, llunyanament, familiar seu, ja que compartien besavi: Dmitri Donskoi. Aquest, havia tingut entre d'altres, Vasili I i Andrei de Mojaisk com a fills. El primer, era l'avi d'Ivan; el segon, tingué una filla, Anastasia de Mojaisk que es casà amb Boris de Tver, i aquests tingueren Maria, la dona d'Ivan com a filla. El jove matrimoni (ella tenia 10 anys quan es casà) tingueren el 15 de febrer de 1456 un fill, de nom Ivan. Maria de Tver, però, morí prematurament el 1467 i Ivan III tingué la possibilitat de casar-se una altra vegada, ja que era jove encara.
El 12 de novembre de 1473 es casà amb Sophia Palaeolog, persona molt influent degut al vincle familiar que tenia. El seu pare era Thomas Palaeolog de Morea, germà dels dos últims emperadors de l'Imperi Bizantí abans de la seva caiguda, Joan VIII i Constantí XI, assassinat pels otomans tot posant el punt i final a aquell imperi el mateix dia. Sophia es quedà orfe de pare a principi de la dècada dels 1470, i la mantingué el papa de l'època, Sixte IV donat que Thomas s'exiliava a Roma. El Sant Pare buscà amb tots els mitjans possibles un marit per a Sophia, fins que ell i els seus assessors trobaren Ivan III, i li oferiren la mà de la noia. Ell i els seus boyards acceptaren amb molt d'entusiasme, ja que era una persona amb unes arrels ben interessants per Ivan, i també perquè era ben sabuda la seva idiosincràsia: una dona ferma, molt persuassiva el cervell de la qual estava partit en dos: les creuades en contra dels turcs, i la re-unió de les dues Esglésies, la catòlica i la ortodoxa (la segona ja feia prop de 5 segles que s'havia disgregat de la primera).
Ivan segurament no hagués estat el mateix sense Sophia, ja que es diu que ella l'induïa a fer la majoria de coses que realitzà, com per exemple ser el primer autòcrata de Moscòvia o a acabar amb el jou mongol on estaven endinsats. Per quant temps més seré jo una esclava dels tàrtars?, es diu que no parava de repetir. A part d'aquesta gran influència sobre Ivan, amb Sophia també vingueren tots els llibres i documents que heredà de la seva família bizantina. Aquests manuscrits van ser l'inici de l'actual “Biblioteca dels Patriarques”.
[edita] L'influència europea que causà el seu absolutisme
La neboda de l'últim emperador de Constantinoble, es creia amb l'obligació de protegir els cristians grecs que havien estat perturbats pels turcs, en teoria per preparar una revenja de la batalla perduda el 1453. És per això que milers d'emigrants grecs (més concretament, exiliats dels turcs) des de ciutadans normals, fins a tota mena de diplomàtics, enginyers, artistes i teòlegs arribaren a Moscou els anys següents. Entre ells, Ridolfo di Fioravanti, l'enginyer i arquitecte del qual hem parlat; Marco Ruffo, l'ambaixador a Pèrsia; Pietro Antonio, que construí el palau d'Ivan o Paul Bossio, fonedor de metalls. De la mà d'un ambaixador venecià, també vingué a Rússia un eclesiàstic francès anomenat Louis, qui era molt famós a la seva terra per ser un dels homes importants en la conquesta de Borgonya i d'Antioquia. Per aquest contacte francès, féu moltes relacions diplomàtiques amb Louis XI , el rei de França, Maximilià d'Àustria, Matthias d'Hongria, Frederic III d'Alemanya i el Papa de Roma entre d'altres. Així tenia més territoris que podien ésser aliats en alguna conquesta, i també era una gran font d'artistes d'arreu.
Un d'aquests reis europeus, Louis XI, li serví a Ivan d'exemple per actuar a l'exterior: mentre el francès acabava amb les guerres amb Anglaterra, el rus posava punt i final a la subordinació als mongols; mentre Louis decantava al seu favor la lluita fronterera amb Borgonya (l'acabà envaint i incorporant-la al regne), el gran Príncep es batia per guanyar algun quilòmetre a Lituània en una lluita de característiques similars;mentre el rei de França feia unes noves lleis adaptades al nou tipus de monarquia (considerava que les lleis antigues eren massa anàrquiques), Ivan III escrivia unes noves lleis al seu Oulogenia (1497), on va fer unes lleis que deixaven ben palès que ell era un autòcrata: oficialment, els privilegis dels boyards s'havien acabat. També, les penes per delictes s'endurien fins a punts dictatorials: per un homicidi, la mort; per un robatori, una flagel·lació en públic.
[edita] La successió d'Ivan III
Sophia Palaeologus era més jove que Ivan (tenia 25 anys), i li pogué donar nou fills: Helena (nascuda el 18 d'abril de 1474) que deuria morir nou-nata, ja que al cap de dos anys (el 19 de maig de 1476) tingué una altra filla anomenada Helena, pressumiblement la dona d'Aleksandr Casimirovich de Lituània. Més tard, arribava el fill primogènit amb Sophia, Vasili (25 de març de 1479), Yuri de Dmitrov (23 de març de 1480), Dmitri d'Uglitsch (6 d'octubre de 1481), que fou Príncep d'Uglitsch, Simeó de Koluga, príncep del territori d'homònim nom (21 de març de 1481), Teodòsia (29 de maig de 1488), Andrei de Staritza, príncep d'aquest territori (5 d'agost de 1490) i Eudòxia (nata el 1492, quan el seu pare tenia 52 anys). Semblava que la successió de la corona havia de ser per Ivan el Jove, fill de Maria de Tver, però morí sobtadament el 7 de març de 1490, 15 anys abans que el seu pare. Llavors, la corona havia de ser per Vasili III, però ell pensà que havia d'ésser pel fill d'Ivan el Jove, és a dir Dmitri Ivanovich, el seu nét. Això era ben al contrari del que pensava Sophia Palaeolog, per això al principi proclamà Dmitri successor de la corona, envià el seu fill Vasili a la presó, i desacredità la seva dona. Llavors, anys més tard canvià d'opinió, tragué el seu fill de la presó i el proclamà successor, i ara envià la vídua d'Ivan el Jove, Helena i el seu fill Dmitri a la presó. Ivan III el Gran moria amb 65 anys a Moscou el dia 27 d'octubre de 1505, deixant pas a la corna finalment al seu fill Vasili III.
[edita] Les conseqüències del Gran Príncep
[edita] La seva politica interior
Totes aquestes conquestes, sumades a l'eliminació de la subordinació moscovita al gran Orde mongol, no podien fer altra cosa que donar a Moscou l'hegemonia de la zona que tants anys havien tingut els tàrtaro-mongols. També hi influí la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (29 de maig de 1453). Aquesta ciutat era el centre neuràlgic dels ortodoxos, i a partir de llavors l'Església Ortodoxa s'enfocà a Moscou.
El principat ja era un territori molt gran, i amb molts estats-vassall (com el khanat de Kazan). El que també influïa a que Moscou fos la gran potència de l'est d'Europa era la figura del seu gran príncep, Ivan III, i la seva segona dona, Sophia Palaeologus. Ivan III, en política interior, com dèiem, aprofità i de quina manera la seva hegemonia a l'exterior. Durant tot el seu regnat, actuà com un autòcrata, com un monarca absolut. Començà per distanciar-se molt dels seus boyards a la dècada dels 1470.
El sistema de govern que havia existit tradicionalment s'esfondrà, i per aquesta circumstància els boyards ja no se'ls tingué en compte. La nova forma de govern era solsament atendre al que deia Ivan III el Gran. Aquest, passà a ser l'única referència de governació, passà a ser un “sacrosant” (Sant i sagrat, òbviament, ensentit figurat), mentre els seus boyards, com en totes les posteriors monarquies absolutes europees passaren a ser uns simples súbdits totalment pendents de les decisions dels sobirà. Al principi, aquests aristòcrates russos es rebel·laren contra el rei, i les coses no els anaren gens malament fins que Sophia Palaeologus i el seu fill Vasili s'interposaren en l'assumpte i amb alguns aliats d'ella (que era neboda del mandatari de Constantinoble en el moment de la seva caiguda) es feren prevaler enfront dels boyards, poc poderosos en quant a exèrcit.
Ivan III fou el príncep que féu redactar el nou “Sudebnik” per a la Moscòvia, o codi penal, que fou compilat per l'escribà Gusev. Ivan Vasiliyevich va fer tots els possibles per convertir Moscou en la successora de Constantinoble en quant a importància i Imperi que tenia format. Per això, convidava a tots els mestres i artistes il·lustres de l'època a què s'establissin a Moscou, per donar-se el màxim de ressò possible a tota Europa.
Una altra eina per deixar veure al món exterior que Moscou era una superpotència, va ser el recurs més freqüent dels absolutistes: fer notar la supremacia de la ciutat deixant-la plena de monuments, palaus extravagants i catedrals espectaculars. Per això estava Ridolfo du Fioravante, un arquitecte renaixentista (del quattrocento) i també enginyer italià que entre d'altresmonuments féu construir la catedral de l'Assumpció a la capital. És un dels records que queden en peu de l'hegemonia d'Ivan el gran. “Aristòtil”, així li deien a Fioravante degut a la seva vasta saviesa, també al ésser enginyer dissenyà les màquines d'artilleria que Ivan va fer servir a les guerres amb Novgorod (1477-1478), Kazan (1482) i Tver (1485). Després de tver, l'arquitecte i enginyer italià va voler tornar al seu origen, Bolonya, però Ivan demostrant el seu poder, s'hi negà, l'empresonà, i mesos més tard el matà (1486) Està clar que Ivan III el gran era el principi d'un cicle, del segon cicle daurat de la història de Rússia (deprés de la primera etapa d'or, que fou la fundació de la família Rurik, i l'ampliació del seu poder, tot això, a cavall entre el primer mil·lenni i el segon després de Crist).
[edita] Les Tres Romes, la teoria de Philoteos
Això ho féu evidenciar la teoria primerament formulada per un monjo de Pskov el 1510 anomenat Philoteos:”Tots els reialmes cristians arribaran a un final i s'uniran tots a un únic reialment, el del nostre sobirà, això és, al reialme rus, segons els llires profètics. Les dues romes caigueren, la tercera resisteix, i una quarta mai existirà”. Era la teoria de la Tercera Roma, on també es referia a l'Imperi Romà , on Roma fou la seva ciutat cabdal i gairebé era ciutat estat (nasqué com a Imperi el 27 a.C. i aquell segle havia estat el de l'inici de l'auge; morí el 4 de setembre de 476 a mans d'Odoacre) i a Constantinoble com a segona Roma, capital de l'Imperi Bizantí (alguns consideren la data de la caiguda de Roma com a inici de l'Imperi Bizantí, però l'inici de l'auge es produïa una mica més abans, al sege IV amb les reformes de Dioclesià, i més concretament el 330, quan Constantinoble passa a ser la capital del nou imperi, que començava com una part de Roma; un altre moment d'auge són els segles IX, X i el principi de l'XI, ja que el 1054 es produeix un sisme que fa començar el debacle, que es fa efectiu amb la caiguda de Constantinoble el 29 de maig de 1453 a mans dels turcs).
Moscou doncs, seria la tercera Roma, que com a Imperi nasqué el 1547 amb Ivan el terrible, però l'inici de l'auge fou la segona meitat del segle XVI, amb Ivan el Gran. S'ha de dir que la tercera Roma morí el 1918, i com a data simbòlica, l'11 de juliol de 1918 va ser quan tota la família reial fou executada, essent inviable la Restauració de l'Imperi. Així doncs, podem afirmar que Ivan III el Gran fou l'iniciador del tercer i últim fins el moment superimperi europeu que hi ha hagut en la nostra era.
