Història del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
De Viquipèdia
Aquest article tracta sobre la història de la conformació del Regne Unit com a estat sobirà. Vegeu també els articles Història d'Anglaterra, Història d'Irlanda, Història d'Escòcia i Història de Gal·les per obtenir més informació.
El Regne Unit és un estat sobirà conformat per les nacions d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. El Regne Unit va néixer amb l'Acta d'Unió de 1707 que va unir els parlaments anglès i escocès per crear el "Regne Unit de la Gran Bretanya". Amb l'Acta d'Unió de 1800, es van unir el Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda per crear el "Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda". El 1922 la República d'Irlanda se'n va independitzar, encara que Irlanda del Nord va romandre com a part del Regne Unit; com a resultat d'això, des de 1927 el nom formal del regne és "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord".
Taula de continguts |
[edita] Conquestes i unions abans de 1800
[edita] Conquesta anglesa de Gal·les
El Gal·les medieval no era una entitat unida sinó que estava sota el control de diverses principalitats nadives. Després de l'última invasió dels normands, els invasors van començar a penetrar els territoris gal·lès i a dominar la seva regió oriental. Com a resultat, les diverses faccions gal·leses es van a unificar, encapçalats per diversos líders, com Llywelyn el Gran.
El 1282 el rei Eduard I d'Anglaterra va conquerir finalment l'última principalitat de Gal·les del nord i l'oest. L'Estatut de Rhuddlan va formalitzar el govern d'Eduard sobre terres gal·leses dos anys després. Per apaivagar als gal·lesos, el fill d'Eduard, que havia nascut a Gal·les va rebre el títol de Príncep de Gal·les el 7 de febrer, 1301, convertint al país en una principalitat semiindependent que es va conservar oficialment fins al 1536. La tradició del títol ha continuat fins als nostres dies; l'hereu de la corona britànica és el Príncep o la Princesa de Gal·les. Les lleis de l'Acta de Gal·les de 1535 van annexar el país al sistema legal d'Anglaterra i va fer de l'anglès l'única llengua d'ús oficial, la qual cosa va excloure a la major part dels gal·lesos nadius de les funcions públiques. No obstant a partir de llavors Gal·les seria representada en el Parlament a Westminster.
[edita] Conquesta d'Irlanda
La conquesta d'Irlanda va començar el 1169 sota Enric II d'Anglaterra. Al començament, no seria una conquesta estrictament anglesa, atès que va ser promoguda per un petit grup d'invasors normands que no van actuar en representació de la corona anglesa. Un baró normand de Gal·les, Richard fitzGilbert de Clare es va aliar amb el rei irlandès exiliat, Diarmuid MacMorrough i el va donar suport per recuperar el seu regne de Leinster. Els normands van aconseguir més territori a Irlanda i van capturar Dublín el 1170. L'èxit de Richard de Clare va alarmar Enric II, preocupat del seu creixent poder. Enric, llavors, va envair Irlanda el 1171. Dublin i les àrees que l'envoltaven van passar al seu control.
El 1541 el Parlament irlandès va canviar l'estatus d'Irlanda a "regne", amb Enric VIII d'Anglaterra com a monarca. Durant la resta del segle XVI, els monarques anglesos van expandir llur control sobre Irlanda; al començament només controlaven Dublín i les regions que l'envoltaven, el 1603 ja controlaven tota la illa. Aquesta reconquesta va ser acompanyada d'actes violents que van culminar amb les Rebel·lions de Desmond i la Guerra dels Nou Anys. Durant el segle XVI es van realitzar les plantacions angleses a Irlanda, per tal d'estendre la influència anglesa confiscant les terres dels irlandesos i "plantant" colònies angleses.
[edita] Unió de les Corones
Escòcia havia estat un regne independent que havia resistit el domini anglès. Atès el seu clima, era una regió més pobre que el seu veí del sud, però, amb l'Aliança Auld amb França, Anglaterra es veia amenaçada amb la necessitat de separar Escòcia de la França catòlica.
La Reforma Escocesa va ser un enfrontament entre la religió antiga (el catolicisme) i la nova (el calvinisme). La regna catòlica d'Escòcia, Maria I, va ser forçada a abdicar i va fugir a Anglaterra, deixant el seu fill Jaume VI sota la cura de tutors protestants. Per causa del controvertible matrimoni d'Enric VIII d'Anglaterra amb Anna Bolena, els catòlics anglesos consideraven Maria una hereu més legitima del tron anglès que la seva cosina protestant Elisabet I d'Anglaterra. El besavi de Maria era l'avi d'Elisabet, Enric VII d'Anglaterra per una aliança matrimonial anterior entre Anglaterra i Escòcia. Elisabet va arrestar Maria finalment entre els remors d'una conspiració per prendre el tron, i la va executar per traïció.
Jaume VI va succeir Elisabet I com a Jaume I d'Anglaterra el 1603. Els Stuart ara es convertien en la família reial de "Gran Bretanya", monarques d'Anglaterra i Escòcia, encara que els dos reialmes conservarien els seus propis parlaments. La pujada al tron de Jaume és considerada el començament de la Unió de les Corones. Durant els següents 100 anys, les diferències religioses i polítiques van continuar dividint els regnes i la corona comú no va impedir les dipustes i fins i tot les guerres entre les dues nacions.
[edita] Govern republicà
L'accessió del fill de Jaume, Carles I d'Anglaterra el 1625 va marcar el començament d'un cisma intens entre el rei i el Parlament. Creient de la doctrina del Dret Diví dels Reis, Carles va entrar en conflicte directe en la lliuta per la supremacia amb el parlament. La crisi va culminar en la Guerra Civil Anglesa (1642-49), i l'execució de Carles, seguit d'un període de govern parlamentari (1649-53). Oliver Cromwell va encapçalar després un període de govern personal com a Lord Protector. El seu règim va ser molt impopular, tanmateix, la mort de Cromwell va deixar un buit polític que no va ser omplert pel seu fill Richard que governaria de 1658 a 1659. Finalment, amb el desig de retornar a l'estabilitat polític, el parlament va negociar la restauració de la democràcia en la persona del fill de Carles, Carles II d'Anglaterra. Aquest període també és anomenat la Revolució Anglesa.
Durant el període republicà Irlanda i Escòcia van ser annexionats a Anglaterra amb l'abolició de llurs respectius parlaments. Irlanda va viure un període greu de guerra civil atès que la població catòlica irlandesa va ser desposseïda de les seves terres després de la conquesta de Cromwell. Després de la restauració de la monarquia Escòcia i Irlanda van recuperar llur autonomia nominal. No obstant, les Guerres dels Tres Regnes van acabar amb la supremacia anglesa sobre els altres dos regnes en la dinastia Stuart.
[edita] El Regne Unit
[edita] Naixement del Regne Unit: L'Acta d'Unió de 1707
La política de la reina Ana d'Anglaterra seria realitzar una integració més profunda. La proposta de la Unió va començar el 1706 amb les negociacions entre Anglaterra i Escòcia. Les circumstàncies de l'acceptació de la proposta són encara discutides. Els opositors creien que en no acceptar la proposta se'ls imposaria la Unió en termes molt menys favorables. Després de molt temps de debats el parlament va accedir.
El 1707 l'Acta d'Unió va rebre l'aprovació reial, abolint els regnes separats d'Anglaterra i Escòcia i van crear el Regne Unit de la Gran Bretanya amb un parlament únic. Anna seria la primera reina del tron britànic; Escòcia enviaria 45 representants al parlament de Westminster que s'havia transformat en el Parlament de la Gran Bretanya. Això també va significar que Escòcia i Anglaterra podien gaudir d'un del lliure comerç entre elles. No obstant, algunes institucions escoceses i angleses no es van unificar: les lleis escoceses i angleses seguirien separades així com llurs monedes; l'Església d'Escòcia i l'Església d'Anglaterra no serien afectades per la Unió.
[edita] La unió d'Irlanda
La invasió normanda d'Irlanda el 1170 va produir segles de lluites. Els reis d'Anglaterra volien conquerir tot el territori. Durant el segle XVII es va produir un assentament anglès i escocès a Irlanda. Possiblement influenciada per la guerra d'independència nord-americana, una força de voluntaris irlandesos va utilitzar la seva influència per a promoure la independència del parlament irlandès, la qual els va ser atorgada el 1782, acompanyada de lliure comerç entre les dues nacions. la Societat dels Irlandesos Units, conformat pels presbiterians de Belfast i catòlics i anglicans de Dublín van demanar la fi de la dominació britànica. Llur líder, Theobald Wolfe Tone va treballar amb la convenció Catòlica de 1792, a qual demanava la fi de les lleis penals. Sense aconseguir el suport del govern britànic, va viatjar a París on va sol·licitar el suport de les forces navals franceses en la insurrecció. Les forces independentistes van ser derrotades per les forces britàniques. El primer ministre William Pitt va concloure que l'única solució al problema seria acabar amb la independència irlandesa completament.
La unió legislativa de la Gran Bretanya i Irlanda va concloure l'1 de gener, 1801 sota l'Acta d'Unió de 1800, i canviant el nóm de l'estat a "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda". Irlanda va enviar 100 representants a la Cambra dels Comuns del Parlament de Westminster, electes només pels irlandesos protestants, i d'aquests els pars irlandesos elegien un nombre limitat per representar-los a la Cambra dels Lords. No obstant, la lluita armada per la independència va continuar esporàdicament durant el segle XIX. Finalment, una república d'Irlanda es va autoproclamar a Dublín el 1916 i aprovada el 1919 pel Dáil Éireann, el parlament autodeclarat. Una guerra angloirlandesa va tenir lloc entre les forces de la corona i l'exèrcit republicà d'Irlanda des del gener de 1919 al juny de 1921.
El tractat anglo-irlandès de 1921, negociat entre els representants de la Gran Bretanya i Irlanda, i aprovat per tres parlaments, va establir l'Estat Lliure Irlandès, que va sortir del Commonwealth britànic convertint-se en una república independent després de la Segona Guerra Mundial sense cap enllaç constitucional amb el regne britànic. No obstant, sis comtats majoritàriament protestants del nord d'Irlanda van escollir romandre com a part del Regne Unit.
[edita] El Regne Unit i el Commonwealth
Al començament de la Primera Guerra Mundial, les colònies britàniques es van veure obligades a entrar en la guerra als costat del Regne Unit. El 1931, el Regne Unit va crear el Commonwealth, una organització conformada pel Regne Unit i les colònies britàniques que havien obtingut l'estatus de "domini", és a dir, un cert tipus d'independència. Tot estat membre del Commonwealth és independent, però, roman dintre de la influència política internacional del Regne unit. El mateix any, per mitjà de l'estatut de Westminster el Canadà, l'Austràlia i la Nova Zelanda van entrar al Commonwealth. Havent obtingut una certa autonomia, els estats del Commonwealth no estan obligats a entrar a cap guerra amb el Regne Unit. Amb el començament de la Segona Guerra Mundial l'1 de setembre, 1939, el Regne Unit va entrar a la guerra el 3 de setembre, seguit d'Austràlia, Nova Zelanda i l'Índia. Caldria esperar si smesos perquè Sud-àfrica entrés a la guerra i set dies més pel Canadà. L'Índia i Pakistan es van independitzar el 1947 que simbolitzaria la fi de l'Imperi. No obstant, els territoris d'ultramar britànics (Bermudes, Gibraltar i les Illes Malvines entre altres) van preferir conservar l'enllaç orgànic amb el Regne Unit. A l'actualitat el Commonwealth compren cinquanta-tres estats.
[edita] El segle XX
Els ideals victorianes van continuar durant les primeres dècades del segle XX, i el que realment va canviar la societat britànica va ser el començament de la Primera Guerra Mundial. L'exèrcit mai no havia estat massa gran, amb només 247.432 soldats al començament de la guerra. El 1918, però, l'exèrcit tenia ja 5 milions de soldats, i la recent nascuda força aèria tenia la mateixa grandària que l'exèrcit abans de la guerra. Les gairebé tres milions de morts durant la guerra van ser conegudes com la "generació perduda", i aquest nombre inevitablement va afectar la societat.
Les reformes socials de les últimes dècades del segle XIX van continuar el segle XX i van incloure la formació del Partit del Treball (Labour Party) el 1900. El Partit del Treball no va aconseguir l'èxit fins a les eleccions generals de 1922. Lloyd George va dir, després de la Primera Guerra Mundial, que la "nació està en un estat fos" i que la seva Acta d'Habitatge de 1919 permetria que la gent sortís dels barris baixos. L'Acta de la Representació del Poble de 1918 va atorgar el dret al vot a les dones propietàries, però no seria fins al 1928 que el sufragi equitatiu serà atorgat.
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial el Partit Laboral va aconseguir una contundent victòria, basada en el manifesto de justícia social i les polítiques d'esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió d'habitatge dels consells (council housing). El Regne Unit era molt pobre i depenia força dels prèstecs dels Estats Units per reconstruir la seva infraestructura danyada. Aquesta reconstrucció va continuar durant la dècada de 1950, però, el Regne Unit havia perdut el seu estatus com a superpotència i ja no podia mantenir el seu imperi. Aquesta situació va dur a la descolonització dels territoris, procés que acabaria la dècada de 1970. La dècada de 1960 seria una dècada pròspera i el començament de la modernització de l'Estat.
Durant la dècada de 1970, el Regne Unit es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea (anteriorment França havia rebutjat el seu ingrés). Aquesta seria una dècada d'altes taxes d'atur i de desindustralització de la manufactura tradicional. La situació canviaria durant la dècada de 1990, que seria un període de creixement econòmic continuat que ha perdurat fins l'actualitat.
